Els boscos i les plantacions de fusta ràpida

Quan deixarà la FAO d’anomenar “boscs” a les plantacions de fusta ràpida?

“El tema sobre la definició de la FAO no és un exercici estèril: té a veure amb la gent. Té a veure amb la forma en que aquesta definició treu poder a les comunitats autòctones que lluiten contra les plantacions a gran escala dels monocultius d’arbres: “els boscos productius”, segons la terminologia de la FAO. Governs, consultors, organismes multilaterals, organismes d’ajuda i les grans empreses utilitzen aquest concepte de “boscos plantats” com a medi per a ocultar les conseqüències que tenen aquestes plantacions per el públic en general”.

L’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació (FAO) té la tasca de realitzar avaluacions periòdiques sobre la situació dels boscos del planeta. Amb aquesta finalitat ha elaborat diverses definicions, una de les quals (obviament) refereix a què és el que es pot considerar un bosc. Aquesta hauria d’haver estat una missió relativament fàcil... de no ser perquè la FAO decidí definir les plantacions (incloses aquelles d’espècies exòtiques) com a “boscs plantats”.

L’informe de recent publicació “Situació dels Boscs del Món 2007” inclou un requadre (8) titulat “Boscs plantats a la sèrie de característiques forestals” (veure nota 1) per el qual les “plantacions productives” es troben baix el titular “boscs plantats” i es definexen com “boscs d’espècies incorporades i/o espècies autòctones establertes a través de plantació o sembra principalment per a la producció de bens de fusta o no de fusta”. Val la pena assenyalar que en aquests requadre fins els “arbres d’ambients urbans” s’inclouen a “la sèrie de característiques forestals”.

D’això anterior queda clar que, per a la FAO, “tota plantació productiva d’arbres” (per exemple, un monocultiu d’eucaliptus de creixement ràpid) no és només un “bosc plantat”, sinó senzillament un “bosc”. Això té conseqüències summament importants perquè una i altra vegada l’avaluació de la FAO (degut a aquesta definició) oculta la realitat de la desforestació generalitzada, la realitat igualment important de la degradació dels boscs i l’empobriment biològic dels mateixos, i els impactes negatius que plantacions d’eucaliptus, pins, acàcies, teques, gmelines, cautxús i demés arbres exòtics exerceixen sobre la població i el seu entorn.

Potser es pugui discutir si és possible o no considerar com a bosc la plantació d’una espècie autòctona, però no hi ha dubte que una plantació d’eucaliptus a Sudàfrica o a Brasil, o una plantació de pins a Xile, o una plantació de cautxú a Camboia, o una plantació de gmelina a Costa Rica, o una plantació de criptomèria a la Índia no ho són. Tan mateix, la FAO no només els defineix com a “boscs”, sinó que els inclou com a part de la cobertura forestal del món.

És precís fer-li entendre a la FAO que aquest no és un tema que s’hagi de discutir entre un cercle tancat d’experts, com ha passat fins a la data, perquè aquesta definició poc científica té conseqüències negatives concretes per a la gent i el medi ambient. Precisament aquestes persones, qui pateixen els impactes de les plantacions, són les vertaderes expertes. Elles els han definit com “deserts verds”, “soldats plantats”, “càncer verd”, “boscs morts”, i aquestes definicions s’apropen més a la realitat que les denominacions “boscs plantats” o “boscs”.

L’afer sobre la definició de la FAO no és un exercici acadèmic estèril: té a veure amb la gent. Té a veure amb la forma en què aquesta definició treu poder a les comunitats autòctones que lluiten contra les plantacions a gran escala de monocultius d’arbres: els “boscs productius”, segons la terminologia de la FAO. Governs, consultors, organismes multilaterals, organismes de suport i –més important encara- les grans empreses utilitzen aquest concepte de “boscs plantats” com a medi per a ocultar les conseqüències que tenen aquestes plantacions per el públic en general. Als habitants de Finlàndia se’ls diu que Metsa Botnia “planta boscs” a Uruguai o que Stora Enso “planta boscs” a Brasil i així se’ls convenç de que aquestes empreses realitzen una feina positiva a l’exterior. Seria molt més difícil convenç-se’ls de que és acceptable plantar “deserts verds” o “boscs morts” als països del sud. Però això és exactament el que estan fent.

El fet és que aquests monocultius d’arbres exòtics tenen impactes negatius als boscs, les praderes, la terra, els recursos d’aigua, la biodiversitat i els medis de vida dels habitants, i que la FAO no només és responsable d’ocultar-lo a les seves avaluacions sinó de continuar el seu suport a la instal·lació de “plantacions forestals”. L’únic dubte és si la FAO se n’adona o no de les repercussions social, ambientals i polítiques que això genera.

Li atorgam a la FAO el benefici del dubte i li recomanam que inicií un diàleg al voltant d’aquest tema amb els experts més coneixedors al respecte (les persones que sofreixen l’impacte de les plantacions) i amb organitzacions nacionals i internacionals que els donen suport i documenten aquests impactes. Com a pas inicial en aquesta direcció, al manco ha d’estar oberta per aprendre d’organitzacions tals com CIFOR (sigles en anglès del Centre per a la Investigació Forestal Internacional), que en una publicació de 2003 encunyà el terme “plantacions de fusta ràpida”. Això és exactament el que són i la manera com voldríem que la FAO les denomini. Potser és demanar massa?
(1) El requadre 8 figura a la Pàg. 88 de la secció de l’informe.

LA FAO A LA MIRA

Allò que oculta la definició de la FAO

Una vegada més com cada dos anys, la FAO ha publicat el seu informe “Situació dels Boscs del Món 2007”, on “s’examinen els progressos cap a la ordenació forestal sostenible”. A pesar de que s’admet que “La desforestació continua a un ritme alarmant de prop de 13 milions d’hectàrees anuals”, la conclusió general de l’informe és que “s’han fet progresos” –si bé agrega que “de manera desigual”.

Tal sembla que no es pot reconèixer el greu estat actual dels boscs i l’ambient en general: la desforestació massiva dels manglars per a donar lloc a granges de gambes d’aigua dolça, les extenses superfícies de terra donades en concessió a la agroindustria (per a plantacions industrials d’arbres o cultius), la mineria, les presses hidroelèctriques, la fusteria industrial –activitats totes elles que impliquen la degradació i/o la destrucció dels boscos amb els consegüents impactes socials i econòmics a les comunitats locals. Pràcticament res d’això apareix a l’informe de la FAO. I tampoc s’identifiquen les causes subjacents d’aquesta destrucció.

A l’informe es diu que algunes regions “en particular les constituïdes per economies en desenvolupament i ecosistemes tropicals, continuen perdent superfície forestal, a la vegada que manquen d’institucions apropiades per a poder girar aquesta tendència”. En el cas d’Àfrica es diu que “la capacitat de les institucions d’aplicar una ordenació forestal sostenible és limitada, degut en gran part a la situació social i econòmica general desfavorable”.

Al respecte, resulta oportú citar el que deia Assitou Ndinga, de la República Democràtica del Congo, sobre els factors externs que afecten les decisions dels organismes forestals nacionals: “la globalització i la inserció dels països centreafricans en xarxes internacionals tenen efectes positius però també coercitius que debiliten el seu compromís amb la causa dels ecosistemes de bosc. Això és degut tant a la hegemonia occidental i a la cultura de la sociologia de les relacions internacionals en els països occidentals, com al sentiment nacionalista escàs dels africans”. I agregava que la diplomàcia oficial occidental “sol estar al servei de forces que, en el passat, provocaren el debilitament de les estructures i l’empobriment de la regió; forces la primera preocupació de les quals és l’interès personal però que instrumentalitzen el poder del seu propi Estat i els convenis internacionals”.

A aquesta manca de reconeixement de la dimensió de la pèrdua de boscs i de l’aprofundiment en les causes de la mateixa s’agrega una altra carència: la definició que inclou les plantacions forestals industrials com una sota categoria de bosc –“boscs plantats”. Aquesta definició contribueix a legitimar l’expansió dels monocultius a gran escala d’arbres, ocultant la misèria, exclusió i destrucció ambiental que ha deixat a nombrosos països del Sud. La FAO maneja de manera errònia i confusa el concepte de cobertura forestal, equiparant-lo a bosc i incloent-hi les plantacions, donant com a resultat la baixa estimació del grau de destrucció dels boscs i fent invisible la gravetat de les plantacions forestals. Per altra banda, les dades que brinda la FAO en referència a les plantacions forestals oculten tant la naturalesa del problema i la seva vertadera magnitud –en quant al percentatge de superfície ocupada en els països afectats-, com els responsables, els mecanismes d`apropiació dels bens naturals i els impactes sobre la gent i l’ambient.

No volem dir amb això que sigui la FAO l’únic actor de la reconversió de grans extensions d’ecosistemes –praderes, boscs, erms- en “deserts verds” de monocultius d’arbres. És innegable que són fonamentalment grans interessos econòmics els motors de l’expansió –entre ells la industria cel·lulòsica paperera mundial a la recerca de matèria prima barata per abastir el consum de tudar del Nord. Però la FAO ha estat funcional al procés, en tant organisme “expert” que participa activament en processos internacionals (com la Cimera Mundial sobre el Desenvolupament Sostenible) l’orientació de la qual, promoció i legitimació poden ser preses com punt de partida a distints fòrums i àmbits internacionals.

Com a forma de demostrar les derivacions que porta la definició de les plantacions forestals com boscs, oferim a continuació comentaris sobre les seccions de l’informe titulades: Boscs plantats, La tinença dels boscs, La restauració del paisatge forestal i El sector forestal i la reducció de la pobresa.

Els “boscs plantats” de la FAO

La secció encapçalada baix el títol de “boscs plantats” (pag.88) mostra un quadre que identifica als 10 països amb major superfície de “boscs plantats” el 2005, entre els quals figuren EUA, Rússia, Japó Suècia, Polònia, Finlàndia, juntament amb Brasil, Índia, Xina i altres.

Més enllà de l’absoluta discrepància que tenim amb la idea inaudita de que pugui “plantar-se” un ecosistema, el quadre resulta absolutament enganyós. La definició de “boscs plantats” de la FAO iguala a “els boscs amb components plantats” –com seria el cas de Finlàndia o Suècia- amb les “plantacions per a producció”, generalment amb espècies exòtiques de ràpid creixement, que defineixen als monocultius d’arbres que avancen sobre els territoris del països del Sud i resten invisibles a les estadístiques de la FAO.

Durant més de 10 anys hem portat endavant una Campanya sobre aquest tema, a partir de les evidències proporcionades per comunitats indígenes i pageses, organitzacions socials i ambientals, acadèmics, investigadors, persones afectades i altres sensibilitzades davant el tema. Tenim centenars d’articles i llibres que recullen denúncies i procuren donar veu a qui no tenen lloc per expressar-se als indrets de poder.

Investigacions realitzades a Sudàfrica, Swazilàndia, Uganda, Uruguai, Brasil, Xile, altres països com Malàisia, Índia, Austràlia, Kènia, Nova Zelanda, Argentina, Colòmbia, Veneçuela, Ghana i altres donen mostra dels greus impactes que han causat i causen en aquests països el monocultius d’arbres.

Tan mateix, a penes dos d’aquests països mencionats –Brasil i Índia- figuren a la llista de la FAO, en tant que en tots els altres, els monocultius industrials són invisibilitzats. Les més de dues milions d’hectàrees a Xile, els 3 milions d’hectàrees a Indonèsia, el milió i mig d’hectàrees a Sudàfrica, els 5 milions al Brasil i les centenars de milers d’hectàrees plantades amb arbres a dotzenes de països del Sud semblen no existir. Tan mateix, sí existeixen i els seus impactes han estat ja documentats.

Al mateix temps, el quadre de la FAO amaga el percentatge de territori que ocupen les plantacions a cada país o regió i amb això la incidència dels seus impactes. Per exemple, en el cas de Swazilàndia, ocupen quasi el 10% del territori nacional i estan ubicades a més a les millors terres. El mateix passa a l’interior de molts països, on determinats estats o províncies contenen altíssims percentatges de les seves terres ocupades per dits monocultius (Kwazulunatal a Sudàfrica, Misiones a Argentina, Espirito Santo a Brasil, la Novena Regió a Xile, etc.)

La tinença dels boscs

“La propietat pública forestal segueix essent amb molt la categoria predominant a totes les regions”, diu la FAO en el seu informe (pag.80). I agrega que “a nivell mundial, el 84% de les terres forestals i el 90% d’altres terres boscoses són de propietat pública”.

En aquesta secció de la Part II figura una gràfica que il·lustra els números de la “tinença forestal” a 19 països del sud-est asiàtic i de la qual es mostra que el 92% són de propietat pública –totalitzant 365 milions d’hectàrees de bosc-, mentre que la industria figura amb un prim 1%.

Aquests números oculten en principi dues coses: que encara que estiguin en mans públiques, nombrosos boscs són destruïts per empreses que reben drets de concessió per activitats extractives –fusta, mineria- i per l’establiment de plantacions, i que justament aquestes concessions els donen drets que impliquen que aquests boscs estan en mans privades.

Aquesta és una realitat que ocorre a Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina. A Panamà, el govern aprovà grans concessions per el desenvolupament de la industria minera sobre els boscs, perjudicant als pobles que viuen dins ells, com és el cas de l’extracció de coure i or dins els territoris dels Ngobe-Bugle i dels Kuna. A la República Democràtica del Congo, 103 empreses fusteres reberen el 2005 concessions que abarquen 147.526 quilòmetres quadrats de boscs. A Gabon, la major part dels boscs ja han estat assignats a concessions fusteres, mentre que més de la meitat del territori de Surinam, per a benefici d’un grapat de persones, està baix concessions, entre elles les atorgades per explotació de fusta i or a boscs tropicals que són de vital importància per els Marunes. El sector forestal de la República Centreafricana està dominat per companyies i capitals d’origen francès que intervenen a l’explotació de quasi la meitat dels 3’2 milions d’hectàrees de boscs entregats en règim de concessió. Les concessions atorgades a Birmània, a l’estat de Kaxin –una de les darreres grans zones de boscs intactes del sud-est asiàtic continental- habiliten a unes poques elits a enriquir-se amb l’extracció dels recursos naturals, la fusta i la mineria, mentre que a Camboia, a finals de la dècada de 1990 el govern entregà més d’un milió d’hectàrees de concessions per serradores -a costa de les terres i boscs dels pobladors locals, que han constituït els seus medis de vida durant generacions- i concessions de terres, moltes de les quals foren per establir plantacions industrials d’arbres a gran escala que, segons el criteri de la FAO, figurarien com boscs.

També quedarien dins les estadístiques de boscs les plantacions que realitza a Indonèsia l’empresa Asia Pulp & Paper (APP), vinculada a la cel·lulosa i el paper. APP ha rebut dues concessions per a plantacions d’arbres per cel·lulosa a les províncies de Riau i Jambi. En aquesta darrera treballa amb Acacia mangium com matèria prima de la cel·lulosa. Fins el moment, la superfície ja convertida i per convertir-se en “terra d’acàcies” per la companyia arriba a 500.000 hectàrees a la província. A Riau, l’empresa està establint plantacions amb gran rapidesa per a poder alimentar les seves fàbriques de cel·lulosa, convertint boscs en plantacions i superposant-les amb terres comunitàries. En el sud de Sumatra APP té una altra concessió que abraça 380.000 hectàrees. Durant la dècada de 1970 el govern d’Indonèsia declarà 140 milions d’hectàrees de terres com boscs estatals, amb la qual cosa s’assegurà el control de l’Estat sobre boscs administrats tradicionalment per milers de comunitats locals. A l’igual que amb les concessions per la fusteria industrial, el govern entrega concessions a la industria de la polpa i el paper sense considerar qui viu allà i qui ha usat tradicionalment el bosc (Bolletí núm. 101 del WRM). Ara té plans d’establir altres cinc milions d’hectàrees de plantacions d’acàcia per a polpa de paper.

La restauració del paisatge forestal

En aquesta secció (pag.76) la FAO defineix que la “restauració del paisatge forestal” es tracta “d’enfocaments pràctics que no pretenen restablir els boscs primigenis d’antany” sinó adoptar altres enfocaments que permetin “restaurar les funcions dels boscs i arbres i potenciar la seva contribució a medis de vida i usos de les terres sostenibles”.

Per establir en gràfiques el seu model, la pàgina dedicada a aquest tema ostenta una foto amb un peu de foto que serveix per tenir ben clar a què s’apunta: un “mosaic de boscs plantats per a la producció de fusta i boscs secundaris regenerats naturalment per a protecció de les valls i els cursos d’aigua”, a l’Estat de Bahía, Brasil.

Entre 1970 i 1985, Bahía perdé el 70% dels seus boscs natius amb l’arribada de les empreses de paper i cel·lulosa Suzano-Bahia Sul, Aracruz, CAF Santa Bàrbara Ltda i Veracel. L’extrem sud de Bahía conserva tan sols el 4% de la Mata Atlàntica original a àrees de reserva i més de la meitat de les terres cultivables estan en mans de les empreses. L’expulsió dels treballadors rurals, quilombolas (descendents d’esclaus), indígenes i petits agricultors provocà un augment de les favelas, la desintegració de grups i famílies, violència i misèria.

Lluny està aquest procés destructiu de ser una restauració. L’eufemisme amaga la tragèdia de l’ocupació dels territoris del Sud per els grups de poder que cerquen condicions favorables per els seus monocultius d’arbres –és a dir, ma d’obra i terra barata així com condicions de sòl, aigua i clima que permetin un ràpid creixement dels arbres exòtics introduïts, a més de poder deixar fora dels seus països la contaminació i la conflictivitat social.

El setembre de 2006, un conjunt important “d’homes, dones i joves, treballadors rurals i urbans, indígenes, ambientalistes, científics, professors i estudiants” de Bahía denunciaven “la situació de degradació i misèria en què es troba la regió de l’Extremo Sur de Bahía, promoguda per l’empresa de cel·lulosa, Veracel, una joint venture de Stora Enso”. A la carta s’afirmava que l’empresa provocà la pèrdua de treball “de prop de 400 treballadors rurals”, gran part dels quals es traslladaren a la perifèria de ciutats veïnes, i que a més, “En tota la regió, la plantació extensiva d’eucaliptus promogué la desaparició de diversos rius i comellars” (Bolletí núm. 110 del WRM).

Per a la gent això no són xifres ni estadístiques, sinó situacions tràgiques que comprometen la seva vida, el seu futur.

El sector forestal i la reducció de la pobresa

La FAO menciona en aquesta secció (pag. 78) els possibles vincles entre els programes forestals nacionals i les estratègies de reducció de la pobresa, i comenta les conclusions de diverses entrevistes mantingudes amb autoritats governamentals. Una vegada més, quan fa referència a la contribució dels “recursos forestals” a les llars, així com a la identificació d’oportunitats i obstacles per a la contribució del sector forestal a l’alleujament de la pobresa, el problema de les plantacions industrials d’arbres queda totalment amagat.

Què s’entén per “recursos forestals”? Si parlam del bosc i els seus productes, molt hi ha per dir sobre l’aportació que fan a les comunitats que els habiten o depenen d’ells. En el bosc troben aliments, com mel, fruites, llavors, aglans, tubercles, insectes, animals silvestres; es serveixen de les resines, el rattan, el bambú, tanins, colorants, fulles, palla pells, cuiros, per l’autoconsum o com a font d’ingressos amb la seva venda; i les plantes que allà es troben serveixen per a farratge, d’especial importància per a la producció de bestiar boví, oví, cabres, someres i camells. I a això s’ha d’agregar les importants aportacions que brinda l’ecosistema bosc, en especial en la regulació del cicle hidrològic.

Però novament tornam al problema d’allò que oculta el concepte de la FAO, que iguala les plantacions amb els boscs. Darrera d’aquest eufemisme s’amaga el que estan sofrint nombrosos pobles d’Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica, on els monocultius forestals destrueixen l’agricultura pagesa, substitueixen la producció d’aliments, impedeixen la realització de necessàries reformes agràries i la devolució i demarcació de terres indígenes, desplacen les comunitats de les seves terres i ecosistemes, els desmantellen la seva cultura.

Les plantacions d’acàcia destrueixen els boscs de Belum i Temenggor, a Malàisia; a Camboia, els monocultius d’acàcia, pi i eucaliptus avançaren indiscriminadament sobre les praderes que la població local Phnong usa per a fer pasturar el seu bestiar, així com sobre els boscs i cementiris ancestrals, elements essencials de la cultura Phnong. A Indonèsia s’accelera la introducció de plantacions d’arbres per abastir la industria de la cel·lulosa i el paper, que ha entrat en conflicte amb els límits i la tenència de les poblacions locals, indici del qual és la quantitat enorme de “demandes” i “reclamacions”. A Equador, el 2006, joves de Muisne realitzaren una acció contra les plantacions d’arbres de l’empresa japonesa EUCAPACIFIC, que han afectat profundament la regió, acabant amb l’aigua, la flora i la fauna que abans abundava i que eren utilitzades per la població local, i expulsant als propis pobladors de la zona. A Colòmbia, aquest any el Tribunal Permanent dels Pobles –Capítol Colòmbia- es reuní per a jutjar les empreses transnacionals per el tema de la biodiversitat i l’explotació dels recursos naturals en aquest país, acusant Smurfit Kapa- Cartón de Colòmbia, entre altres coses, de “violació de drets humans, ambientals, socials i culturals”, “destrucció de selves humides tropicals, boscs andins i altres ecosistemes i per destruir el teixit social, medis de producció tradicional i cultural de les comunitats; suprimir i contaminar font hídrica; influir en la formulació de polítiques governamentals en el país i pressionar a funcionaris de l’Estat en pro dels interessos de la multinacional”.

Les empreses forestals arriben amb grans promeses de llocs de treball, venent el missatge de que “ofereixen oportunitats de feina, encara a les àrees més remotes del país”. Però investigacions i testimonis diuen una altra cosa ben distinta. (veure “Promeses de treball i destrucció del treball” núm. 74 i 69 del WRM). Les xifres finals de llocs de treball disten molt del que han anunciat, i el treball a les plantacions generalment és dur, terciari, mal remunerat, i moltes vegades es realitza en condicions deplorables.

Podríem seguir mencionant molts més casos dels que recollim i denunciam a la nostra campanya contra les plantacions industrials d’arbres. Lamentablement abunden.

Mentre els pobles i moviments socials clamen per la sobirania alimentària, la FAO transita per altres camins que van en sentit oposat. És hora que l’organisme abordi les causes subjacents de la desforestació. Ens agradaria veure un informe que tractés en profunditat els problemes que comporta la desigualtat en la tinença de la terra; la manca de democràcia participativa, la influència dels militars i l’explotació de les zones rurals per les elits urbanes, el consum excessiu en els països d’alts ingressos, la industrialització descontrolada –factors que estan a l’arrel de la destrucció i degradació dels boscs.

De la mateixa manera, si la FAO aspira a ser l’organisme mundial que contribueix a donar llum sobre la situació dels boscs del món, amb mires a la seva conservació i preservació, també li cap la responsabilitat de fer visible, d’una vegada per totes, el problema apressant de l’expansió dels monocultius a gran escala d’arbres a costa de territoris, ecosistemes i pobles dels països del Sud. La FAO té la responsabilitat de donar veu i espai a aquests qüestionaments i problemes.

Una primera passa és que reconegui que les plantacions no són boscs i suprimeixi d’una vegada per totes la insostenible categorització dels monocultius d’arbres com boscs.

Butlletí Mensual del Moviment Mundial per els Boscos.

Editor: Ricardo Carrere
Maldonado 1858 - 11200 Montevideo - Uruguay
tel: 598 2 413 2989 / fax: 598 2 410 0985