divendres, 18 de maig de 2007

La breu assumpció del paisatge


País i paisatge (1)

Diríem que en principi existien la terra, les muntanyes, voramar, els turons, les garrigues, la successió d'aquests espais, la relació entre tots ells. I que algunes fites rellevants d'aquest conjunt allotjaven una o altra simbologia de les que bastia l'imaginari popular. Lluc era paisatge? Ho era el gorg Blau? Eren entorns sagrats, viscuts amb devoció o temença. Eren paisatge els llocs on l'interior de la terra es manifestava als personatges de les rondaies mallorquines? Eren llocs màgics, aquells punts on la tradició situava la relació de les persones amb el sobrenatural. La terra de la qual vivia l'home no era paisatge, de la mateixa manera que l'aljub moltes vegades centenari no era passat, ni ho eren els conductes d'aigua d'autoria aràbiga, ni tan sols els talaiots: la continuïtat en el seu ús, ni que fos per reaprofitar-ne els materials de què estaven fets, no permetia aquest distanciament que és menester perquè les coses siguin considerades passat. Entre les terres i els homes no existia aquest vincle sensorial que introdueix en la seva relació el concepte de paisatge. L'illa no tingué unes elits socials i culturals que, en sincronia amb les europees, demostrassin una mínima capacitat per crear el paisatge. A Mallorca, com a tantes altres bandes, el paisatge com a percepció estètica de la natura o del resultat de l'acció de l'home en la natura, es degué al principi a un joc de miralls que permetia als nostres avantpassats veure el que tenien davant a través de la mirada de l'altre, de l'extern.

Foren sobretot els escriptors i els gravadors viatgers del XIX els qui, per l'alquímia de la mirada, varen destil·lar paisatge de la naturalesa d'aquestes illes. Aquells homes i aquelles dones, que havien de donar una imatge del nostre país als seus lectors europeus, foren els primers a crear allò que esdevindria patrimoni, economia, cultura, identitat. En introduir la idea de paisatge en la relació de l'home amb la natura, de fet aquesta relació va experimentar un canvi, quasi una revolució, que condicionaria el futur de les illes i la vida dels seus habitants.

Va ser a través d'ulls externs que començàrem a definir el paisatge i a distribuir-lo en categories. Hi ha, en aquest procés, un component que és present en els processos de colonització, en els quals la definició del país és un atribut de l'extern. La bellesa es manifestava on la copsaven els ulls externs. La nostra mirada fou deutora de la mirada externa, que presentava l'avantatge de ser desinteressada i passablement lliure de prejudicis. Més endavant, seria deutora de mirades més àvides.

En qualsevol cas, els indígenes havíem començat a aprendre a mirar el nostre entorn. Fou un aprenentatge oblic, lent, sovint obligat pel signe dels nous temps: el paisatge havia esdevingut la crida als externs en viatge de lleure. Fou, si no el principal atractiu, l'excipient que els contenia tots. El clima, igualment enarborat en la lluita per guanyar les preferències viatgeres, també era paisatge. Tot plegat canviaria amb els anys, quan les preferències del client es decidien per factors desproveïts de lirisme. L'assumpció del paisatge i la seva incorporació desinteressada a la vida dels illencs no havia durat gaire.

Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears