En el dia de Sant Jordi...

“Ell la va portar a través de la muralla dels arbres, entre els que es feia difícil avançar, fins a un lloc on hi havia un petit espai i un munt de rames seques. En va tirar unes quantes en terra, hi va posa a sobre la seva jaqueta i el seu guardapit , i ella va haver d’ajeure’s a sota els arbres, com un animal, mentre ell esperava dret, en mànigues de camisa i pantalons, contemplant-la amb ulls obsessionats. Però encara es mostrà sol·lícit: la va fer estendre còmodament. Tan mateix va rompre la cinta de la seva roba interior, doncs ella no l’ajudava sinó que restava immòbil, inerta.

Va despullar la part de davant del seu cos, i Connie va sentir la seva carn nua contra ella, al penetrar-la. Durant un instant va restar immòbil al seu interior; tremolós i turgent. Llavors va començà a moure’s, en el sobtat i inevitable orgasme, i va despertar en ella un estrany estremiment que va vibrar al seu interior. Vibrar, vibrar, vibrar, com les agitacions fluctuants d’unes flames suaus, suaus com a plomes, elevant-se fins a uns punts intensament brillants, i fonent tot el seu interior. Eren com a campanetes que pujaven i pujaven fins a la culminació. No va tenir consciència dels gemecs incoherents que va amollar al final. Però tot va acabar massa d’hora, massa aviat, i no va poder arribar a la seva pròpia crisi, movent-se. Aquesta vegada va ser diferent. No va poder fer res. Connie no va ser capaç d’endurir-se i pitjar per a aconseguir la seva pròpia satisfacció. Només va poder esperar, esperar i gemegar espiritualment, al sentir-lo retirar-se, retirar-se i contraure, i fins arribar al terrible moment de sortir i separar-se. Mentre, totes les seves entranyes estaven obertes i dolces, clamant dolçament, com una anemone de mar baix les aigües, clamant perquè entrés en ella una altra vegada i la deixés satisfeta. Es va estrènyer a ell en inconscient passió, de forma que ell no va arribar a sortir del tot, i va sentir la seva suau gema agitar-se en el seu interior, i uns estranys ritmes ascendir dins ella amb un moviment estrany i creixent, pujant fins a omplir la seva consciència escindida; i a continuació va començar altra vegada l’inefable moviment, que no era moviment en realitat, sinó un pur remolí de sensacions que penetraven més i més a través de tot el seu teixit i la seva consciència, fins a convertir-se en un perfecte fluid de sensació, i començà a proferir crits inconscients i inarticulats. Era la veu que brotava de la nit més absoluta! La vida! L’home la va sentir baix d’ell amb una espècie de temor, com si la seva vida s’hagués vessada en ella. I quan va cedir, va cedir ell també i es va quedar completament immòbil, sense saber res, mentre la pressió d’ella afluixava lentament i es quedava inerta. I varen seguir estesos tots dos, sense donar-se compte de res ni tenir consciència de l’altre, perduts tots dos. Fins que per últim, començà ell a aixecar-se, i es va adonar de la seva nuesa indefensa, i ella va notar que el cos d’ell se separava de la seva abraçada . Se separava; i llavors va sentir en el seu pit que no podia suportar que abandonés el seu cos descobert. Havia de cobrir-la per sempre.

Però ell es va apartar a la fi; la va besar i la va tapar, i començà a vestir-se. Ella va seguir ajaguda, mirant les branques de l’arbre, incapaç de moure’s encara. Ell es va posar dempeus i s’embotonà els pantalons, mirant al seu voltant. Tot era dens i silenciós, llevat de la cussa, poruga, que estava ajaguda amb el musell entre les potes. Es va asseure una altra vegada sobre les rames i va collir la mà de Connie en silenci.

Ella es va girar i el va mirar.
- Hem arribat al final junts, aquesta vegada – va dir ell.”

D.H. Lawrence
L'amant de lady Chatterley