divendres, 30 novembre de 2007

Els bolets d'Alaró


Els bolets d’Alaró:
més d’un món a descobrir


És impossible que jo parli de bolets sense parlar molt de mi mateix. Normalment hi vaig tot sol a cercar blaves. No només perquè com ja sabeu els agres convé guardar-los en secret, sinó també perquè és quan m’hi trob més a lloure i més a ple. Ara bé he de dir que quan m’hi acompanya el meu fill acompanyat de qualque amic, la satisfacció que jo sent de trobar bolets és doble: les seves expressions, el nerviosisme sa dels seus moviments en el bosc, quan absorbeixen l’olor de la fullaraca o del picornell (Cantarellus cibarius), o la vibració que trasmeten en trobar un esclatassang (Lactarius sanguifluus) o una blava (Russula sp.). La seva curiositat va més enllà de la que sentim els qui anam per feina a trobar només les “bones” o a estudiar-les.

Comprenc la dificultat enorme que deuen sentir les persones (sovint de ciutat, però de cada vegada més de poble) que desconeixen aquest mon dels bolets però que els volen descobrir. Però l’experiència també crea vicis, ensenyats de nins, ens costa molt obrir-nos als sabers nous que se’ns presenten, per exemple amb les espècies considerades excel·lents a altres indrets i que aquí els donam, metafòricament, puntades de peu. Així com la meva experiència amb les blaves es remunta a la infància, estic segur que hi ha vertaders experts de fongs que s’hi posaren de grandets. Aquests saben el nom científic de la majoria i s’entusiasmen amb passió davant una troballa inesperada o un bolet desconegut. No pensen tant en omplir la bossa amb blaves bones per menjar com en ampliar els coneixements científics. Això no lleva que també en saben de trobar els comestibles i cuinar-los amb les millors receptes. És més, segurament frueixen d’assaborir espècies exquisides que nosaltres rebutjam clamorosament només amb la vista.

En definitiva, un món a descobrir i no només pel que fa als bolets d’Alaró, de Mallorca, de la península o altres llocs del món: és un mon a descobrir trescar a cercar blaves o picornells ran d’aquell alzinar que voreja les pastures, és descobrir un món empenyalar-se per trobar esclatassangs entre les roques, càrritx i pins o capficar-se en els ombrívols torrents amb pollancres a la recerca de les seves saboroses gírgoles, la descoberta increïble de les gírgoles de card com si haguessin estat sembrades a marjades sense arbres, caminar baix els ullastres i entre les estepes per recollir les fràgils gírgoles d’estepes o fredolics (Tricoloma terreum), passejar sense frisar baix els amples alzinars plens d’ombres i descobrir carlets (Hygrophorus russula), xampinyons (Agaricus sp.), lepiotes (Lepiota procera), pixacans (Boletus sp., Suillis sp.), peluts (Hydnum albidum) o peus de rata (Ramaria cinerea).

Descobrir el món del seu sabor. A la cuina tradicional, però també a la nova. Esclatassangs torrats al caliu i regats amb sal i oli cru, picornells amb sobrassada i mel, arrossos bruts amb blaves escandalosament gustosos, fredolics fregits amb all i julivert, lepiotes arrebossades, pixacans en escabetxo, aguiats amb xampinyons i cogomes (Amanita vaginata)... quasi res!.

Un món de gusts, de colors, d’olors, de formes que sens dubte ens enriqueixen per dedins i per defora.

Hi ha, però, més a descobrir per qui vulgui saber un poc el perquè de les coses. A un article que vaig escriure per parlar de l’alzina, em vaig returar per parlar de les micorrizes. Ho deia així:

“Existeix, però un món subterrani de la que l’alzina en sap molt i del que també en té molt a veure: els dels micelis. Cercant informació sobre el món de les micorrizes, hi he trobat un text molt aclaridor d’un senyor, amb llinatge ben apropiat per el tema, Carlos López Encina, que, en parlar amb llenguatge científic sobre la relació entre l’arbre i el fong, sense donar-se compte sembla que ens conti una història d’amor:

Cóm es produeix la colonització?

En una primera instància es produeix una identificació mútua planta-fong a l’esfera de l’arrel, a regions pròximes a les arrels nutrícies; en aquest reconeixement semblen fer-hi de mitjancer unes substàncies emeses per l’arrel que provoquen el creixement del miceli i un biotropisme positiu del mateix cap a l’arrel. Després es produeix el contacte intercel·lular en formar-se una estructura anomenada apresori. En tercer lloc es produeixen canvis morfològics i estructurals tant en els teixits colonitzats per el fong, com a l’organització de la paret cel·lular del simbiont fúngic. Posteriorment es produeix la integració fisiològica d’ambdós simbionts i per acabar es produeix una alteració de les activitats enzimàtiques que se coordinen entre els simbionts per a integrar els seus processos metabòlics (Gianinazzi-Pearson, 1984, Azcón-Aguilar y Bago, 1994).

Dit d’una altra manera, per a trobar picornells (Cantarellus cibarius), cal que primer el fong i l’alzina hagin establert un procés d’aliança mútua com el descrit abans. És de més dir que l’alzina és un dels arbres més capaços d’establir relació amb espècies de fongs. Només cal visitar un alzinar a la tardor per fer-nos una idea del dinamisme i de la transformació que es congria al seu sòl. No tan sols hi trobarem blaves (Russula sp.), peus de rata (Clavulina cinerea), peluts (Hydnum albidum), carlets (Hygrophorus russula), cogomes (Amanita vaginata), blaves blanques o fortes (Russula delica), que ja coneixem i que tan bones són per menjar, sinó que també hi compareixen una gran varietat de fongs de tota forma i color que poden estimular la nostra atenció artística o fotogràfica. Enguany, després de fotografiar-ne vaig estar a punt de deixar una bona grapada de picornells; quan me’n vaig donar compte, sorprès pel descuit, vaig tornar enrere per recollir-los. El delit de la fotografia va guanyar, momentàniament, al que frueix el cercador de bolets.”

Finalment podeu també descobrir l’efecte, potser artístic, que aquests éssers vius són capaços de produir dins mi. Aquestes fotografies les he fetes amb un respecte absolut al que els meus ulls veien i miraven. No he volgut afegir ni llevar res d’allò que la màquina i jo teníem al davant. M’hi he acostat a poc a poc sense alterar ni afegir res, però amb la intenció de captar aquella llum, aquell forma, de tal manera que pogués servir per descriure també el lloc, aquell instant, el perquè d’aquella bellesa. Perquè jo que voleu que vos digui, trob que els bolets són molt bells, qui sap si per la brevetat de la seva existència que amb aquestes fotografies faig un poc més perdurable.

Novembre de 2007


Exposició de fotografies de bolets

Del 5 al 9 de desembre de 2007

Sala d'exposicions de l'antic mercat d'Alaró

Ajuntament d'Alaró


Joan Vicenç Lillo i Colomar


dijous, 29 novembre de 2007

Reflexions sobre el morrut de la palmera

Recentment he estat a les illes Canàries, concretament a Lanzarote i Fuerteventura, llocs on gairebé no hi ha arbrat però sí infinitat de palmeres, en la seva majoria Phoenix canariensis, que és la que aquí està rebent més a causa de la invasió del morrut, però que allà diuen tenir sota control. És a dir, tenen morrut però no està esdevenint una plaga desoladora; simplement pot atacar un exemplar aquí i un altre allà.

Com s'ho fan? Doncs ben senzill, actuant amb rapidesa. El govern canari ha creat unes patrulles que es dediquen a la detecció, fins i tot precoç, de les palmeres infectades i la seva ràpida eliminació.

La detecció precoç la fan auscultant amb un estetoscopi durant la nit, quan hi ha menys soroll ambiental, si senten les larves rossegant l'interior del tronc. Ja que no totes les palmeres que poden presentar mal aspecte sempre són a causa del morrut, allà també tenen atacs de cotxinilla i reben el seu tractament fitosanitari. L'eliminació dels exemplars talats no es fa com aquí amb trituració si no que o bé cremen els troncs i fulles o bé els enterren a dos metres de fondària.

Observant l'evolució de la plaga a casa nostra m'ha semblat veure que el morrut té certa predilecció per les Phoenix canariensis de peu mascle i per sobre dels vint-i-cinc anys d'edat. No vol dir que no puguin atacar altres individus del gènere Phoenix ssp. o peus femelles o d'edat més curta, no. Sols vull remarcar que hi tenen certa tendència. És més, en alguns llocs, on hi havia grups de palmeres a poca distància, el morrut sols ha infectat peus mascles, deixant els femella sense tocar. Probablement si no s'hagués fet l'extracció dels exemplars infectats els peus femella també haguessin estat colonitzats.

Una altra cosa que m'ha sorprès és que després d'haver estat aconsellat per diversos canals sobre que l'època raonable d'esporga de les palmeres devia ser a l'hivern, ja que el morrut no surt pel fred i així no se sent atret per l'olor de saba i després d'estar veient que algunes persones, professionals o no, esporgaven les palmeres en ple estiu, les palmeres esporgades tenien un percentatge menor d'infecció que les palmeres que s'esperaven al fred hivernal. Sent més exacte, puc assegurar que en tres jardins on jo hi tenia palmeres esperant amb tota la fulla a l'hivern per ser podades han sigut infectades, mentre que en d'altres llocs on la palmera sí va ser tocada encara continua sana, parlant de tots aquests casos de palmeres canàries mascles excepte en un cas que és femella.

Aleshores he arribat al següent raonament: El morrut identifica les palmeres de manera visual, almenys en un inici. Suposo que deu veure la silueta de la palmera retallada a l'horitzó, i d'aquesta manera identifica abans com a palmera una Phoenix mascle que una femella, ja que els raïms de dàtils de la femella, de color taronja, proporcionen més densitat a la copa.

També les palmeres de més de vint-i-cinc anys, que ja ha assolit certa alçada són més fàcilment identificables per l'insecte, ja que per una raó d'alçada són més visibles, però també per aquesta mateixa raó deixen de podar-se, ja que al tenir alçada, les fulles deixen de molestar qui passa per sota i no es tallen, i donat això mostren la silueta que l'animal cerca. És a dir, un tronc amb una copa palmàcia definida. Curiosament, algun exemplar que ha sigut atacat, tractat i recuperat, no ha sigut de nou infectat, ja que la seva dèbil capçada de recuperació no deu resultar atractiva pel morrut o no la deu identificar com a palmera.

A les illes Canàries, la majoria de palmeres han estat esporgades perdent aquestes el port natural de la palmera. Pot ser que això dificulti a l'insecte la colonització? També he observat que les palmeres que han nascut entre d'arbres i la seva capçada es barreja amb la d'aquests són més difícilment infectades, Potser al morrut li costa més veure una silueta que coincideixi amb el que ell percep com a palmera tipus.

No obstant totes aquestes coses abans dites, sempre hi ha el fet de la proximitat. Si hi ha una palmera infectada a la vora i no s'hi fa res tard o d'hora acabara instal·lant-se en un exemplar proper. El factor de probabilitat augmenta ja que si tenim un focus d'on es dispersen els insectes la probabilitat d'infecció puja en quan més petit és el radi, malgrat els exemplars propers no tinguin el perfil de palmera tipus.

Prego que si algú ha fet observacions que confirmin o desmenteixin el que he dit, o que n'hagi fet d'altres que puguin ser d'utilitat per veure com actua l'insecte i per tant tenir més medis de lluita, que les publiqui.

·

dimarts, 27 novembre de 2007

Eivissa incompatible amb els cultius transgènics


Els experts rebutgen els cultius transgènics per a l’agricultura de l’illa


Els tècnics especialistes Josep Moscardó i Samuel Gomila presenten en el Club Diario de Ibiza la situació dels cultius modificats genèticament i els riscs que suposen per el medi ambient


EIVISSA | PEP RIBAS
El sector agrari té futur a les Illes Balears mentre s’adopti a un model de desenvolupament sostenible i adaptat al territori. Però en aquest futur no hi tenen cabuda els cultius transgènics que s’han apoderat del territori a altres latituds. Són algunes de les conclusions que s’extreuen de la primera xerrada col·loqui que ha programat el Consell Insular per informar sobre els transgènics, que es celebrà dimecres nit al Club Diario.

Actuaren com a ponents l’enginyer tècnic agrícola Josep Moscardó, amb una llarga trajectòria en l’estudi dels transgènics i amb experiència professional a diferents països, i el que fou director d’Agricultura de Menorca Samuel Gomila. La seva exposició fou contrària a aquests tipus de cultius, encara que les seves tesis no es basaven en postulats ecologistes, sinó en estudis científics. Els presentà la consellera insular de Política Agrícola, Margalida torres.

Torres subratllà alguns aspectes positius i altres negatius dels cultius agrícoles modificats genèticament, actualment monopolitzats per vàries empreses multinacionals. Entre els negatius, es referí al perill que aquests cultius acabin amb l’agricultura tradicional.

Josep Moscardó, valencià, amb experiència laboral i docent en agricultura ecològica, explicà la història dels transgènics a rel de l’evolució de la biologia i la genètica, la seva expansió per part d’empreses multinacionals i analitzà els possibles problemes que puguin causar en el medi ambient, tant a la natura com a l’entorn social.

Els cultius transgènics estan mal vistos per alguns sectors, fins i tot a alguns territoris, com les Illes Balears i Pitiüses, han estat declarats lliures de transgènics, encara que es tracti únicament d’una “declaració d’intencions” de caràcter polític. La força de les empreses que els produeixen és tan important que han arribat a tenir una gran presència a Espanya.

Existeixen quatre cultius transgènics: soja, blat de les Índies,cotó i colza. Tots ells han estat modificats biogenèticament perquè tenguin una sèrie de qualitats, com la resistència a un herbicida. Un dels mals d’aquests cultius és que poden contagiar a altres no transgènics, interferint de forma artificial l’evolució natural del regne vegetal.

Samuel Gomila, per la seva banda, exposà la situació legal dels transgènics, la declaració de zones lliures d’aquests cultius i els motius per els que els considera incompatibles amb el futur agrari de Balears. Per a Gomila, el model agrari de les illes ha d’apostar per la qualitat i per la sostenibilitat i haurà de cercar una fórmula per pagar als pagesos el seu treball de gestió del paisatge, del que s’aprofita tota la població i per el mai han estat remunerats.

Diario de Ibiza » Pitiüses i Balears



Els dàtils a la cuina


Dàtils de primer i segon plat i dàtils per les postres

Diuen que els dàtils son un dels fruits que més bé ajuden a passar l’hivern. Els dàtils es poden menjar sols, tal com es cullen de la palmera, i també es poden menjar cuinats de moltes maneres. Hi ha receptes amb dàtils per a primers i segons plats i també per les postres. Es coneixen receptes de l’antiga cuina egípcia i romana, receptes medievals de la cuina mediterrània i receptes noves i antigues que es cuinen ara. Avui que hem posat un article i uns versos sobre la palmera i els seus dàtils, no ens hem pogut estar d’oferir-vos un petit recull d'aquestes receptes.
·
Amanida de taronges, pinyons i dàtils
Ingredients:
1 enciam (jo agafo rucula, però normalment es fa amb un de normal), suc de 1/2 llimona, 60 ml suc de taronja, pebre blanc, 1-2 culleres soperes de sucre o mel, 3 taronges, 100 g de dàtils frescs, 50 g de pinyons torrats
Rentar l'enciam i tallar a trossos. Fer una salsa amb el suc de llimona, el suc de taronja, el pebre i la mel/el sucre. Filetar les taronges (treure la pell DEL TOT, la pell i tot allò blanc). Tallar els dàtils a trossets.
Posar l'enciam sobre els plats, amanir-lo amb la salsa i espargir els dàtils, els pinyons i les taronges a sobre.
· Recepta de kuchibiru a la web Racó Català
·
Pastisset de verdures i dàtilsIngredients per 4 persones:
3 Pastanagues, 1 carbassó, 2 porros, 1 pebrot vermell, 1 pebrot italià, 3 cors de carxofes, xampinyons a làmines, dàtils desossats i triturats, formatge manxego, comí mòlt, sal, pebre caiena.
Es sofregeixen les verdures que quedin ben poxades. Al final les pastanagues tallades a juliana perquè li donin un toc cruixent. Es deixa el sofregit a punt de sal i una mica de pebre i s’afegeix una caiena i el comí mòlt.
En un bol o safata es posa un terra de xampinyons i 1 capa de sofregit de verdures, 1 capa de dàtils, i el manxego per sobre (si es vol es poden succeir diferents capes de dàtils i sofregit). Fet això es forneja per gratinar el manxego i llest.”
· Recepta de Marcel a Cuina en compte
·
Espatla de mé rostidaIngredients:
1 espatla, ½ tomatica, ½ ceba, 1 pastanaga, 2 alls, romaní, sal, pebre bo, ½ l de vi, ½ l d’oli, ½ quilo de dàtils sense os, brou de mé.
Preparar un brou de mé. Apart rostir al forn l’espatla amb la tomatica, la ceba, la pastanaga, els alls…. Pelar els dàtils i hidratar-los (deixar amb aigua), afegir al brou de mé i triturar (consistència salsa). Afegir la salsa al rostit. Tornejar una poma i caramel·litzar. Bon profit!
· Recepta del restaurant Monnaber de Mallorca
·
Croquetes de rocafort amb dàtils
Ingredients:
1 l llet sencera. 200 g farina blanca, 200 g mantega, 150 g formatge rocafort, 70 g dàtils sense pinyol.
Per a l'arrebossat: farina de galeta, 1 ou, oli de gira-sol
Preparació:
1.Comencem a fer la beixamel de les croquetes. Desfem la mantega en una cassola i hi aboquem la farina.
2.A la cassola on hem bullit la llet, hi afegim el rocafort a trossos, hi anem posant els dàtils i ho batem tot.
3.Ara afegim la llet -amb el rocafort i els dàtils- a la cassola on hi ha la mantega i la farina. I ho anem barrejant, fins que la pasta sigui ben cremosa. I cap a la nevera
4.Un cop l'hem tret de la nevera, la beixamel es converteix en una massa. Ara treballem la massa i anem fent les croquetes.
5.Les passem per ou, i després per la farina de galeta. I les fregim.
· Recepta de la Cuina de l'Isma
·
Remenat de dàtils amb ous
Ingredients per a 2 persones:
100 g dàtils, 2 ous, pa de pita, julivert
Preparació:
1.Poseu oli en una paella i torreu-hi els dàtils.
2.Bateu els ous i afegiu-los a la paella.
3.Barregeu-ho tot i emplateu-ho amb trossos de pa de pita.
4.Podeu servir-ho amb una mica de julivert pel damunt.
· Recepta de la Cuina de l'Isma
·
Sopa de pinya i dàtils amb glaçons de taronja
Ingredients:
1 pinya madura, menta fresca, 1 copeta de rom blanc, 1 l de llet, clau d'olor en pols, 8 taronges sanguines, 8 dàtils, 4 taronges Navel, pasta xinesa.
Preparació:
Per començar, poseu el suc de taronja en un bol. Afegiu-hi les fulles de menta i deixeu-ho refredar a la nevera.
Mentrestant, poseu els daus de pinya en un bol. Incorporeu-hi llet, unes gotes de Montblanc, una mica de suc de taronja i tritureu-ho. Tot seguit, coleu el suc de taronja i poseu-lo a la nevera. Llavors feu uns glaçons amb suc de taronja. Per fer els raviolis de dàtils, poseu la pasta a bullir, compteu fins a 10 i poseu-la en un bol amb aigua i gel. Quan s'hagi refredat, passeu-la a un plat amb un drap perquè n'absorbeixi la humitat. Després farciu la pasta amb el puré de dàtils i tanqueu els raviolis. I ja per acabar, poseu la sopa de pinya en un plat fondo. Afegiu-hi els raviolis de dàtil i els glaçons de suc de taronja. Finalment, incorporeu-hi un polsim de clau i unes fulles de menta.
· Recepta de Xavier Pellicer del Restaurant Abac a Cuines de TV3
·
Berhei. Boletes de dàtil
Ingredients:
Dàtils, nous, sèsam i coco ratllat.
Preparació:
La quantitat de tots els ingredients dependrà del nombre de persones que n'hagi de menjar.
Despinyoleu els dàtils. Piqueu les nous. Feu una massa barrejant els dàtils, les nous i el sèsam. Amb aquesta massa aneu fent boletes i serviu-les amb coco ratllat per sobre.
· Recepta Iraquiana de Amal de Cambrils al programa de televisió Karakia
·
D'tamar. Pastissets de dàtils
Ingredients:
Dàtils, nous, farina, ½ kg de mantega, 1 sobre de llevat, 6 cullerades d'aigua de taronja, 6 cullerades de sucre, sucre glacé.
Preparació:
Treballeu a mà la mantega, el sucre i l'aigua de taronja. Quan vegeu homogènia la mescla, afegiu-hi el llevat i la farina, a cullerades d'una en una, i continueu pastant a mà fins que la pasta sigui al punt (ni massa compacta ni massa clara). Deixeu-la reposar mentre prepareu la resta d'ingredients.
Espinyoleu els dàtils i coeu-los al vapor uns 10 minuts. Trossegeu-los i reserveu-los. Trossegeu també unes quantes nous.
Aplaneu la massa amb un corró fins que us quedi d'un gruix de mig centímetre aproximadament i talleu-la amb un got (d'aquesta manera us quedaran les peces ben rodones).
Farciu cada rodona de massa amb una mica de nous i dàtils i tanqueu-la. Doneu-hi forma amb els dits. Enforneu aquests pastissets uns 10 minuts a 180º (procureu tenir el forn prèviament escalfat).
Un cop freds, si us agrada molt el dolç, escampeu pel damunt dels pastissets una mica de sucre glacé i serviu-los.
· Recepta de Jamila del Marroc del programa de televisió Karakia
·
Pastís de dàtils
Ingredients:
50 g. de farina blanca i farina integral barrejades, 200 g. de sucre moreno, Mitja culleradeta de bicarbonat, 125 ml. de suc concentrat de taronja, 3 ous, 100 g. d'ametlles picades, 150 g. de panses de corint, 250 g. de dàtils tallats (sense pinyol!), una mica de sal
Ho farem al forn. Ens cal un bol gros i un recipient per a fer pastissos o coques.
Preparació:
Tots a punt. D'entrada, comencem a preescalfar el forn a 150º. El que dèiem, vigila que crema! Mentre s'escalfa, agafa un bol gros i comença a barrejar la farina, el sucre, els ous batuts, el suc de taronja, el bicarbonat i un pols de sal. Remena bé, d'acord? Llavors hi afegeixes els dàtils, les panses i l'ametlla i tornes a remenar. Fins que tinguis una massa ben homogènia.
Segon pas: pren el recipient que farem servir per posar el pastís al forn. Escampa una mica d'oli o de mantega per tot el fons i els costats, per tal que el pastís no s'enganxi. Fet? Doncs ara hi pots abocar tota la massa que has remenat abans. Pots posar-lo al forn durant dues hores. Per saber si està prou cuit, et recomanem l’infal·lible mètode de l'escuradents: el claves al pastís i el treus. Si l'escuradents no ha quedat brut, ja tens el pastís a punt.
Treu el pastís del forn i deixa'l reposar almenys un quart d'hora abans de treure'l del motlle. Mentrestant, barreja apart 100g de sucre moreno, 20ml d'aigua i una culleradeta de suc de taronja concentrat. Ho escampes damunt el pastís quan encara estigui calent, i llavors ho deixes refredar. Ha quedat bo?
· Recepta de LaMalla
·
Dàtils farcits i en empanada
Una senzilla forma de preparar els dàtils, segons una antiga recepta sefardita, consisteix a llevar-los el pinyol, col·locant al seu lloc un quart de nous o una ametlla. Després s’enfornen a foc moderat i se serveixen de postres, punxats amb furgadents. També poden farcir-se amb una pasta elaborada a base de pistatxos mòlts, mesclats amb sucre i clara d’ou.
Una forma semblant de preparar-los consisteix a batre formatge blau en un bol amb una forqueta fins a aconseguir una pasta fina, mesclant-ho amb un poc de nata. Es farceixen els dàtils amb aquesta pasta, a la qual es poden afegir unes nous trossejades. Cada dàtil s’embolica en una tira de bacon i es fregeix en abundant oli. El bacon també pot substituir-se per pasta fullada i ficar-ho al forn una estona.
Hi ha alternatives que proposen obrir els dàtils al llarg per a extreure el pinyol, agafar i treballar un tros de paté amb una forqueta, fins que quedi suau, i posar-ho en una mànega pastissera, amb la qual es farceixen els dàtils a continuació. A la superfície poden col·locar-se trossos d’ametlla picada.
Una altra recepta consisteix a descongelar pasta fullada a temperatura ambient i estendre-la amb un corró, empolvorant farina perquè no s’apegui. Amb aquest pasta fullada es folra una font plana de forn i es punxa el fons amb una forqueta. Per al farciment, es trossegen dàtils i bacon i s’escampen per la font. A continuació s’aboca nata líquida. Es tapa amb una altra làmina de pasta fullada, es punxa de nou amb una forqueta perquè respiri i s’esclafen les vores fins a deixar l’empanada ben tancada. Es pinta amb ou batut i es fica al forn, prèviament calfat, a temperatura alta. Després es baixa a foc mitjà i es deixa uns vint minuts. No ha d’obrir-se la tapa del forn perquè llavors la pasta fullada baixa. A l’hora de treure-la a taula, pot servir-se tant fred com calent.
· Receptes de la web Cuina
·
·
· Fotos 1, 2, 8, 9 10: · [ Roicinho ] · [ Deeivit ] ·
· [ Isabel Llacer ] · [ Jessica Sweet TV ] · [ Peinadocardona ] ·

·

Palmera de dàtils

·
Sóc home sol

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l'oca de Tebes.
He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m'he embriagat amb vins de Falerm o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
sóc home sol.

No sé d'on vinc, per què m'afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m'ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m'agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l'oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
Sóc home sol.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 1914 – 1984)
·
·
Primavera alta

Al Sr. Francesc de B. Moll

Més envant, xipre meu.
Jo vull esser palmera:
Voluntat vertical amb rems de palma,
vinclats per influència de l'amor,
sensibles al dolç pes de la llum pura.

Palmera alta vull esser, tan alta,
que la veu dels qui passin sota els dàtils
m'arribi ja picada de calàndries.

Tinc el cor fet de palmes,
i conec les sandàlies de l'abril
quan m'arranquen palmons càndids,
que se'n van a mesclar-se amb l'olivera.

Glòria, laus!... i sol,
mentre la meva mutilació d'abril
fa cortesies de vinclada llum
als silvestres germans d'entranes d'oli:
Oliveres agraïdes a la destral
que els ha fet possible de sentir
el fervor d'una mà.

Mutilat per amor. Sí, mutilat.
Però, gràcies. Sols m'heu llescat el cor.
I feis-ho sempre.
Mes, deixau-me intacta l'estimada altura.

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)
·
·
· Fotos: · [ Mexpandoydisperso ] · [ Soci22 ] · [ Bruqueve ] ·
·

Dàtils de la palmera

El fruit de la palma

una rega a l'hort

En Venturini va comprar una palmera de dàtils confiat que algun dia la seva parcel·la esdevindria rica com un oasi. I ara observa desconcertat aquells penjolls grocs que mai no lleven ni un trist ramell de dàtils. Que estrany que no hagi llegit Fra Agustí. El savi de Banyoles i de Perpinyà explica perquè la majoria de datilers de jardins, masos i parcs no fructifiquen. «Si voleu que lo palmer femella fassa molts Datils, haueu de plantar prop dell Palmes mascles (...) Aquella veyndat, fa que la virtut dels mascles passa a la famella, per la comestio del vent.» I: «Los palmers se crian en lloch ahont toca lo ayre calt, y no volen terra freda, volentse plantar en terra polvorosa, y amorosa.»
Si en volen treure profit, poden privar del sol la fulla d'una brotada tendra, perquè engrogueixi. Llavors, si són destres amb les mans poden treballar aquestes fulles i fer la palma del diumenge de Rams. I, si són uns balbs, que ho deixin i llueixin el palmó i prou. De la fibra de les fulles, els que tenen bones mans en fan cistells, cordes i estores.
També poden extraure la saba de la palmera, lagmi, que és dolça i es pot beure. Quan es fermenta, se n'obté vi de palma, que es pot destil·lar per obtenir-ne l'àrac.
Els dàtils tenen més bona reputació avui, perquè és una de les fruites calòriques més digeribles, i perquè és una llaminadura saludable i amb molta vitamina B que facilita l'assimilació dels sucres. Fa segles era una fruita pocs valorada: danyosa per a la salut i que cria mal de cap. Malgrat això, de la Bíblia en sortien cants elogiosos: «Ets esvelta com una palmera,/ els teus pits en són els raïms./ Jo m'he dit: em vull enfilar a la palmera,/ n'agafaré els ramells.» I malgrat el rei Salomó, els clàssics tenien quasi totes les varietats per indigestes. Avenzoar, allà al segle XII, la recomanava només per a les persones que fan treballs pesats, per a la gent cansada i per a les que mengen poc, ja que per a ells serien poc nocius. I els romans n'alimentaven esclaus. I els àrabs més pobres s'han alimentat a base de dàtils i llet de cabra; i han viscut anys i panys sense patir malalties lletges.
Els vegetarians han estat grans difusors del consum de dàtils. Abans dels macrobiòtics, recordo molts prejudicis culturals cap al dàtil. Recordo molta gent que no en menjaven perquè feia moro; recordo que camuflaven la seva afició amb una mica de cansalada fumada, altrament dita bacó, per reforçar el seu cristianisme ateu. M'agraden sols i amb cansalada virada.
Els dàtils frescos d'Israel o els confitats de Tunísia són fantàstics, com els famosos del Baix Vinalopó. Platina ja elogia els de Judea; Dioscòrides elogia els d'Egipte. Però ara toca patir. Les plantacions de datilers i, sobretot, el palmerar d'Elx estan amenaçats: s'han trobat exemplars infectats de larves de l'escarabat morrut roig (Rhiynchophorus ferrugineus Olivier), un coleòpter que pon els ous a l'interior del tronc de la palmera i el perforen per alimentar-se'n.
Qui vulgui saber més sobre el fruit dels penjolls de la palma, per no dir tot, ha de recórrer a un dels més gran treballs del món antic, anar al llibre XIII de la Història natural, de Plini el Vell. Oh, Rei!
Dàtil
Fruit de la Phoenix dactylifera, arbre de la família de les palmàcies originari de la mediterrània: uns la creuen del nord d'Àfrica, des d'Egipte fins al Magrib, d'altres invoquen les restes fòssils a la comarca d'Elx, uns altres parlen de les de Xipre i Creta i els antics ja citen la qualitat de les de Babilònia. La palmera de dàtils, fasser o datiler té les fulles pinnades de color verd grisenc i és una espècie dioica. Sant Isidor de Sevilla va escriure que la palma va rebre aquest nom «perquè és el símbol d'honor de la mà vencedora o perquè té les fulles esteses a la manera de la mà d'un home». I es diu dàtil perquè les baies oblongues comestibles amb un pinyol llarg i prim a dins, eren anomenades dactylus pels antics romans, que l'havien manllevat del grec dactilos, que també vol dir dit.
Margalló
És el Chamaerops humilis, l'única palmera que viu a Europa. Es troba en estat natural a la costa mediterrània occidental, especialment del Garraf fins al sud de la península Ibèrica, i a les Balears. Ibn Wàfid parla del «bargalló cuyt per confortar l estomag». S'havien aprofitat les fulles del margalló per fer-ne escombres. Fa uns dàtils molt aspres, amb un alt contingut de tanins que els fa adients per combatre el ventre fluix.
Salvador Garcia-Arbós
El Punt. 12.11.2007
· Article publicat a El Punt el 12.11.2007
· Fotos: · [ griltx ] · [ Laura Nº 90321... ] · [ calafellvalo ] ·

··

dilluns, 26 novembre de 2007

Tocat del bolet novembre07















Fotos de Joan Vicenç Lillo i Colomar


Turisme: Un model d'expansió sense futur


El turisme i el canvi climàtic


L´Organització Mundial de Turisme s´ha pres molt seriosament la lluita contra el canvi climàtic. Si més no, està decidida a tenir una participació activa a la Conferència de l´ONU sobre aquest tema que tendrà lloc a Balí la setmana que ve. Així s´ha decidit a l´assemblea general de l´OMT que s´està celebrant a Cartagena de Indies i a la passada World Travel Market. A Londres, coincidint amb la fira, ministres i representants de més de cent països turístics donaren suport a la declaració de Davos sobre aquesta qüestió. En resum: som davant un seguit de reunions d´alt nivell sobre la nostra principal activitat econòmica que s´han encadenat entorn d´un problema que condiciona fort i ferm el futur de la humanitat. Però: què és el que pretén l´OMT donant tantes voltes sobre el mateix assumpte? Doncs està clar. Per una part conscienciar les destinacions turístiques de què s´han de preparar per afrontar les conseqüències del canvi climàtic. I per l´altra, prendre ser conscients de la responsabilitat del turisme en l´efecte hivernacle.

A Balears hem patit aquesta tardor diferents fenòmens meteorològics extrems que els experts no dubten en atribuir al canvi climàtic. És més, asseguren que les Illes, i el conjunt de la Mediterrània, seran una de les regions del món més afectades, amb un augment de les temperatures mitjanes i una elevació del nivell de la mar que farà malbé moltes zones costaneres. De fet, la temperatura mitjana és ja cinc graus superior a la de fa un segle. També han disminuït les precipitacions, tot i que l´anormalitat dels darrers mesos faci pensar el contrari. Les pluges moderades han disminuït i en canvi s´han incrementat les torrencials i les ventades. Tant és així que la conselleria de Medi Ambient i la Universitat han engegat un estudi per determinat les conseqüències del canvi climàtic a les Illes i prendre les mesures preventives que calgui.

Però és evident que no n´hi ha prou amb mesures preventives, sinó que cal atacar les causes que provoquen l´escalfament del Planeta. I una d´aquestes causes és, justament, el turisme. Tal com declarà el secretari general de l´OMT, Francesco Frangialli, el turisme contribueix al canvi climàtic i alhora n´és una víctima. De fet, hom calcula que el transport aeri relacionat amb el turisme provocà el cinc per cent de les emissions mundials de CO2. N´hi ha prou recordant que les arribades als aeroports internacionals sobrepassen la els 650 milions de turistes -una xifra a la qual Mallorca hi contribueix amb quasi un dos per cent del total- i que per a 2020 se´n preveuen 1.600 milions. Hi ha, doncs, una greu responsabilitat, a la qual caldrà fer-hi front .

És evident que des de les Illes, atesa la seva dependència del transport aeri, no es poden fer gaires coses perquè l´aviació deixi de ser una de les principals causes de l´escalfament global. En tot cas, allò que seria possible es minvar aquesta dependència, però això no sembla factible a curt termini. Sí que ho és, en canvi, impedir que l´oferta turística continuí creixent, de la mateixa manera que és possible actuar -de portes endins- sobre el transport terrestre, una altra de les causes del problema i en la protecció mediambiental. Precisament, si en qualque cosa hi va haver unanimitat a la cimera ministerial de Londres va ser en la necessitat d´una estratègia conjunta entre turisme i naturalesa. Una i l´altra es necessiten. La naturalesa és un incentiu per al turisme i, al mateix temps, pot pal·liar els seus efectes negatius. Tot és una qüestió d´equilibri. D´equilibri mediambiental, que és el que tanta falta ens fa a nosaltres.

Les Illes Balears, com a capdavanteres del turisme de masses, tenen un seriós compromís a l´hora de posar les bases per al desenvolupament sostenible, encara que fins ara aquesta responsabilitat no hagi estat tenguda en compte. Ans tot el contrari: des de les Illes s´ha exportat un model d´expansió que s´ha mostrat molt perjudicial pel futur del propi turisme. Ha arribat, doncs, l´hora de les rectificacions, que és justament allò que se´ns demana des de l´OMT i d´altres organismes mundials preocupats pel destí de la humanitat.

diumenge, 25 novembre de 2007

Contaminació genètica: la impossible coexistència


Espanya: Declaració de les Jornades “Contaminació genètica: la impossible coexistència”


DECLARACIÓ DE LES JORNANES “CONTAMINACIÓ GENÈTICA: LA IMPOSSIBLE COEXISTÈNCIA” PARAL·LELES A LA 3ª CONFERÈNCIA INTERNACIONAL DE COEXISTÈNCIA D’OMGs ORGANITZADES PER LA COMISSIÓ EUROPEA


Sevilla, 22 de Novembre de 2007.

Les organitzacions sotasignades denunciam la presència d’organismes modificats genèticament a l’alimentació en contra de la ciutadania i sense etiquetat, denunciam també els casos de contaminació de cultius, l’absència de mecanismes legals de protecció de la ciutadania i la responsabilitat de la Comissió Europea amb una actuació contrària a la transparència, la democràcia i el principi de precaució.

Els casos de contaminació que ja s’estan produint i han estat denunciats a Europa i a l’estat espanyol (Aragó, Catalunya i Albacete) s’uneixen a la creixent presència de transgènics a l’alimentació del bestiar i als productes d’origen animal. La Conferència Internacional organitzada per la Comissió Europea, ja des del seu títol, obvia la realitat de la contaminació, renuncia a explicar a la ciutadania els riscs dels transgènics i amaga l’oposició ciutadana.

L’Estat espanyol és l’únic a la Unió Europea que permet el cultiu d’orgnismes modificats genèticament (OMG). A la majoria de la resta dels estats membres de la Unió Europea existeixen moratòries (com la declarada recentment a França, a més d’Àustria, Hongria, Polònia i Grècia) o estan a l’agenda política (és el cas d’Alemanya, Romania, Itàlia, Bulgària i Irlanda). Tan mateix, els aliments transgènics continuen entrant a través d’importacions massives d’Argentina, Brasil i Estats Units per a l’alimentació del bestiar local.

La Comissió Europea manté una actitud favorable als transgènics i ha autoritzat l’entrada a Europa de varietats manipulades genèticament en contra de la majoria d’estats i de la ciutadania, exercint un abús de poder emparat en un procediment d’aprovació d’OMG que és antidemocràtic i que denunciam per la seva parcialitat i manca de transparència. Clarament la Comissió Europea és més receptiva a les pressions de les multinacionals agrobiotecnològiques que a l’opinió pública ciutadana en defensa de la seguretat alimentària.

Denunciam a la vegada, la insuficiència dels mecanismes legals actuals vigents a Europa. La regulació europea sobre etiquetat és summament tramposa en no exigir l’etiquetat de la carn i productes d’origen animal (llet, ous, formatges, etc.) que provenen d’animals que han estat alimentats amb pinsos i grans transgènics limitant el dret de la ciutadania a triar una alimentació lliure de transgènics. El recent i nou Reglament d’Agricultura Ecològica admet una contaminació del 0’9% d’OMG, donant llum verda a aquests cultius, minant la confiança en aquests aliments i generalitzant la indefensió de la ciutadania. Finalment, no existeix un desenvolupament legislatiu suficientment explícit i ampla que garanteixi el dret dels territoris a estar protegits de la contaminació genètica i les importacions de transgènics i declarar-se lliures de transgènics quan la seva ciutadania així ho ha expressat.

Tan mateix, els motius per oposar-se als cultius transgènics són nombrosos. La pròpia Comissió Europea reconeix que la manipulació genètica és una tecnologia amb un nivell elevat d’imprecisió i que no existeixen coneixements científics que puguin predir les conseqüències de la manipulació genètica i especialment de l’alliberament d’OMG al medi ambient que és incontrolable. Les fortes incerteses i, per tant, els riscs d’aquesta tecnologia requereixen l’aplicació del principi de precaució que ens suggereix rebutjar els transgènics a l’alimentació.

Els suposats “beneficis” resultaren falsos. S’ha demostrat que en el millor dels casos els rendiments dels cultius transgènics són similars a les varietats no modificades, en promig no hi ha reducció de l’ús de productes químics en l’agricultura sinó en general un increment, no han aportat millores a la qualitat dels aliments i no contribueixen a alleugerir la pobresa i la fam. Unes llavors més cares i propietat patentada d’un reduït nombre de multinacionals destinades al monocultius d’exportació de gra per el bestiar difícilment pot ser d’utilitat a les persones que pateixen fam i als homes i dones dedicats a l’agricultura amb escassos recursos.

Tan mateix, els impactes negatius sobre el medi ambient comencen a documentar-se, malgrat les dificultats existents per a desenvolupar investigació independent a aquest camp. La contaminació d’espècies silvestres emparentades, la reducció de la biodiversitat, la contaminació química del sòl i aqüífers i l’aparició de noves resistències a adventícies i insectes estan demostrades.

Els cultius modificats genèticament són essencialment un negoci més de les multinacionals agroquímiques i biotecnològiques que aprofundeixen el model d’agricultura industrialitzada en el context de la globalització agroalimentària actual. Especialment greu és la tecnologia genètica per a produir llavors suïcides, conegudes com a “terminator”, que són presentades com a solució a la contaminació genètica i que obliguen als/les agricultors a comprar cada anys llavors augmentant la seva dependència a la industria llavorera.

Es tracta d’unes llavors cares, un bé públic privatitzat, amb elevats riscs que s’estan implantant als grans monocultius de soja, blat de les Índies i cotó, en combinació amb pràctiques com la sembra directa i el treball de camp que impliquen una reducció de la mà d’obra i l’ús massiu d’herbicides als que són tolerants aquestes llavors. Les grans propietats agrícoles obtenen així reduccions de costos basats en la destrucció ecològica i la sobreexplotació de la ma d’obra arriscant la seguretat alimentària de la ciutadania.

Es tracta a més d’uns cultius innecessaris, cosa que fa més absurda i irracional la seva utilització ja que existeixen alternatives viables i segures. La producció agrària amb mètodes ecològics i respectuosos amb el medi ambient, utilitzant varietats locals i orientades a mercats propers, té una major capacitat de generar feina a la vegada que garanteix una alimentació segura i respectuosa amb el medi ambient.


La producció i el consum industrial d’aliments estan contribuint de forma significativa a l’escalfament global i a la destrucció de comunitats rurals. L’agricultura sostenible a petita escala i el consum local d’aliments pot frenar el canvi climàtic i alimentar als més de 850 milions de persones que pateixen fam. L’agricultura ecològica i local contribueix a més a refredar la terra usant pràctiques agrícoles que redueixen les emissions de CO2 i l’ús d’energia per part dels agricultors i que frenin la desforestació massiva per l’avançament de la frontera agrícola que és una de les principals causes de l’escalfament global. Només una alimentació lliure de transgènics pot construir un món rural viu i defensar el dret a la sobirania alimentaria.


* En el darrer Consell de Ministres l’executiu comunitari va demanar oficialment a Àustria que aixequés la prohibició d’importar blat de les Índies transgènic. Només 4 països donaren suport a aquesta iniciativa, 14 votaren en contra i 9 s’abstingueren. El sistema de vots ponderats fa que Àustria obtingui només la majoria absoluta però no la qualificada, per tant serà la Comissió Europea, en contra de la majoria dels estats i la ciutadania, qui imposi a Àustria renunciar als seu dret en defensa d’una alimentació sana i segura.

Els estudis científics sobre els que es basa l’avaluació prèvia a l’autorització són realitzats per les pròpies empreses sense que sigui possible en molts casos verificar les dades i resultats de forma independent. A més l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària que emet recomanacions per a les noves autoritzacions ha estat objecte en els darrers mesos de dures recriminacions per part d’Estats Membres per manca de transparència i per ignorar les recomanacions d’aquests.

En torno al 85% de los cultivos transgénicos corresponden a soja y maíz cuyo destino principal es la alimentación del ganado.

Organitzacions:

- Red de Semillas.
Coordinador@s. Juanma González/María Carrascosa
Tfno 1. +34 618676116 / +34 650102339
Tfno 2. +34 954475087

- Ecologistas en Acción.
Tom Kuchartz. Tlfno:619949053
Responsable Transgénico y Agricultura

- Cooperativa de Consumidores y Productores Ecológicos "La Ortiga"
Alejandro Brome Gener, tel: 667 31 96 33

- Campaña contra los transgénicos - Greenpeace
Tel +34 91 444 14 00 - /Juan-Felipe Carrasco Alix/

- Federación Andaluza de Consumidores y Productores Ecológicos "FACPE"
Alejandro Brome Gener, tel: 667 31 96 33

- Grupo de Soberanía Alimentaria y Género
Francisco Rodríguez López, tel: 627 94 70 80

- Sindicato Obrero del Campo (SOC)
María García Jurado. 629620479

- Veterinarios sin Fronteras.
Rafael García Borreguero, 617 67 24 93

- Cooperativa Agroecológica "Huerta La Acequia"
Leticia Toledo. 619978733

- Amigos de la Tierra.
David Sánchez Carpio
Responsable del Área de Agricultura y Alimentación.
616206942 / 91 306 99 21

- El Ecolocal
Mª Teresa Toledano Cuellar
658766470

- Herriarte.
Cecilia. Tlfno: 666884928

- SAT.
- COAG.
- Cooperativa Pueblos Blancos.


Podes urbanes i altres

ARBORICULTURA Y GESTION DEL ARBOLADO URBANO

Edició Nº 2005, 320 p. , ISBN: 84-7790-420-0 , NIPO: 163-05-021-6.
Autors: José Antonio Saiz de Omeñaca i Antonio Prieto RodríguezEdita: Ministeri de Foment
Primera edició 15-02-2006
30 euros.

INDEX:
1-Paisaje y arbolado urbano; 2-El arbolado de parques y jardines; 3-Arbolado en alineaciones; 4-Reproducción sexual y vegetativa; 5-Dendrología y dendrometría; 6-Problemas del árbol urbano debido a agentes bióticos; 7-El árbol urbano frente a las actividades humanas; 8-Plagas y enfermedades en las arboledas urbanas; 9-Sintomatología y diagnosis del árbol enfermo; 10-Adecuación del árbol a su entorno.Estimación de la vida útil de los árboles; 11-Control de daños en el árbol urbano; 12-Ayudas al árbol; 13-Podas y cirugía arbórea; 14-Valoración, gestión y política de arbolado; 15-educación ambiental.

En aquest treball s’ofereix una panoràmica de la naturalesa i gestió de l’arbrat urbà. Al llarg dels seus 15 capítols es presenten les principals característiques de les espècies més habituals que el componen, els danys que poden sofrir per causa d’agents biòtics i abiòtics, els símptomes que evidencien els atacs per plagues i les afeccions per diverses patologies, la interacció amb la resta d’elements de l’ecosistema urbà, la forma de valorar el propi arbrat i l’educació ambiental relacionada amb l’arboricultura urbana.

A l’arbre, al manco quan s’ha desenvolupat amb normalitat, se li reconeix un valor estètic, determinat per les seves propietats plàstiques, tals com el seu porte, mida i estructura de la copa, tipus i color de fullatge, durabilitat i espectacularitat de la floració, bellesa i utilitat de la fructificació, aspecte del tronc i de la seva escorça. Propietats com aquestes han de ser tengudes en compte pels arquitectes paissatgistes, pels gestors dels espais arbrats, pels arboricultors i pels patòlegs arboris en el seu treball, així com per altres tècnics amb un treball que afecta a l’arbre urbà.

Ressenya extreta de Revista Quercus , més denovembre i de la plana web del Ministeri de Foment, publicacions http://www.fomento.es/.

Foto: Platanus occidentalis, font Google.
·