Els bolets d'Alaró

Els bolets d’Alaró:
més d’un món a descobrir

És impossible que jo parli de bolets sense parlar molt de mi mateix. Normalment hi vaig tot sol a cercar blaves. No només perquè com ja sabeu els agres convé guardar-los en secret, sinó també perquè és quan m’hi trob més a lloure i més a ple. Ara bé he de dir que quan m’hi acompanya el meu fill acompanyat de qualque amic, la satisfacció que jo sent de trobar bolets és doble: les seves expressions, el nerviosisme sa dels seus moviments en el bosc, quan absorbeixen l’olor de la fullaraca o del picornell (Cantarellus cibarius), o la vibració que trasmeten en trobar un esclatassang (Lactarius sanguifluus) o una blava (Russula sp.). La seva curiositat va més enllà de la que sentim els qui anam per feina a trobar només les “bones” o a estudiar-les.

Comprenc la dificultat enorme que deuen sentir les persones (sovint de ciutat, però de cada vegada més de poble) que desconeixen aquest mon dels bolets però que els volen descobrir. Però l’experiència també crea vicis, ensenyats de nins, ens costa molt obrir-nos als sabers nous que se’ns presenten, per exemple amb les espècies considerades excel·lents a altres indrets i que aquí els donam, metafòricament, puntades de peu. Així com la meva experiència amb les blaves es remunta a la infància, estic segur que hi ha vertaders experts de fongs que s’hi posaren de grandets. Aquests saben el nom científic de la majoria i s’entusiasmen amb passió davant una troballa inesperada o un bolet desconegut. No pensen tant en omplir la bossa amb blaves bones per menjar com en ampliar els coneixements científics. Això no lleva que també en saben de trobar els comestibles i cuinar-los amb les millors receptes. És més, segurament frueixen d’assaborir espècies exquisides que nosaltres rebutjam clamorosament només amb la vista.

En definitiva, un món a descobrir i no només pel que fa als bolets d’Alaró, de Mallorca, de la península o altres llocs del món: és un mon a descobrir trescar a cercar blaves o picornells ran d’aquell alzinar que voreja les pastures, és descobrir un món empenyalar-se per trobar esclatassangs entre les roques, càrritx i pins o capficar-se en els ombrívols torrents amb pollancres a la recerca de les seves saboroses gírgoles, la descoberta increïble de les gírgoles de card com si haguessin estat sembrades a marjades sense arbres, caminar baix els ullastres i entre les estepes per recollir les fràgils gírgoles d’estepes o fredolics (Tricoloma terreum), passejar sense frisar baix els amples alzinars plens d’ombres i descobrir carlets (Hygrophorus russula), xampinyons (Agaricus sp.), lepiotes (Lepiota procera), pixacans (Boletus sp., Suillis sp.), peluts (Hydnum albidum) o peus de rata (Ramaria cinerea).

Descobrir el món del seu sabor. A la cuina tradicional, però també a la nova. Esclatassangs torrats al caliu i regats amb sal i oli cru, picornells amb sobrassada i mel, arrossos bruts amb blaves escandalosament gustosos, fredolics fregits amb all i julivert, lepiotes arrebossades, pixacans en escabetxo, aguiats amb xampinyons i cogomes (Amanita vaginata)... quasi res!.

Un món de gusts, de colors, d’olors, de formes que sens dubte ens enriqueixen per dedins i per defora.

Hi ha, però, més a descobrir per qui vulgui saber un poc el perquè de les coses. A un article que vaig escriure per parlar de l’alzina, em vaig returar per parlar de les micorrizes. Ho deia així:

“Existeix, però un món subterrani de la que l’alzina en sap molt i del que també en té molt a veure: els dels micelis. Cercant informació sobre el món de les micorrizes, hi he trobat un text molt aclaridor d’un senyor, amb llinatge ben apropiat per el tema, Carlos López Encina, que, en parlar amb llenguatge científic sobre la relació entre l’arbre i el fong, sense donar-se compte sembla que ens conti una història d’amor:

Cóm es produeix la colonització?

En una primera instància es produeix una identificació mútua planta-fong a l’esfera de l’arrel, a regions pròximes a les arrels nutrícies; en aquest reconeixement semblen fer-hi de mitjancer unes substàncies emeses per l’arrel que provoquen el creixement del miceli i un biotropisme positiu del mateix cap a l’arrel. Després es produeix el contacte intercel·lular en formar-se una estructura anomenada apresori. En tercer lloc es produeixen canvis morfològics i estructurals tant en els teixits colonitzats per el fong, com a l’organització de la paret cel·lular del simbiont fúngic. Posteriorment es produeix la integració fisiològica d’ambdós simbionts i per acabar es produeix una alteració de les activitats enzimàtiques que se coordinen entre els simbionts per a integrar els seus processos metabòlics (Gianinazzi-Pearson, 1984, Azcón-Aguilar y Bago, 1994).

Dit d’una altra manera, per a trobar picornells (Cantarellus cibarius), cal que primer el fong i l’alzina hagin establert un procés d’aliança mútua com el descrit abans. És de més dir que l’alzina és un dels arbres més capaços d’establir relació amb espècies de fongs. Només cal visitar un alzinar a la tardor per fer-nos una idea del dinamisme i de la transformació que es congria al seu sòl. No tan sols hi trobarem blaves (Russula sp.), peus de rata (Clavulina cinerea), peluts (Hydnum albidum), carlets (Hygrophorus russula), cogomes (Amanita vaginata), blaves blanques o fortes (Russula delica), que ja coneixem i que tan bones són per menjar, sinó que també hi compareixen una gran varietat de fongs de tota forma i color que poden estimular la nostra atenció artística o fotogràfica. Enguany, després de fotografiar-ne vaig estar a punt de deixar una bona grapada de picornells; quan me’n vaig donar compte, sorprès pel descuit, vaig tornar enrere per recollir-los. El delit de la fotografia va guanyar, momentàniament, al que frueix el cercador de bolets.”

Finalment podeu també descobrir l’efecte, potser artístic, que aquests éssers vius són capaços de produir dins mi. Aquestes fotografies les he fetes amb un respecte absolut al que els meus ulls veien i miraven. No he volgut afegir ni llevar res d’allò que la màquina i jo teníem al davant. M’hi he acostat a poc a poc sense alterar ni afegir res, però amb la intenció de captar aquella llum, aquell forma, de tal manera que pogués servir per descriure també el lloc, aquell instant, el perquè d’aquella bellesa. Perquè jo que voleu que vos digui, trob que els bolets són molt bells, qui sap si per la brevetat de la seva existència que amb aquestes fotografies faig un poc més perdurable.

Novembre de 2007

Exposició de fotografies de bolets

Del 5 al 9 de desembre de 2007

Sala d'exposicions de l'antic mercat d'Alaró

Ajuntament d'Alaró

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Reflexions sobre el morrut de la palmera

Recentment he estat a les illes Canàries, concretament a Lanzarote i Fuerteventura, llocs on gairebé no hi ha arbrat però sí infinitat de palmeres, en la seva majoria Phoenix canariensis, que és la que aquí està rebent més a causa de la invasió del morrut, però que allà diuen tenir sota control. És a dir, tenen morrut però no està esdevenint una plaga desoladora; simplement pot atacar un exemplar aquí i un altre allà.

Com s'ho fan? Doncs ben senzill, actuant amb rapidesa. El govern canari ha creat unes patrulles que es dediquen a la detecció, fins i tot precoç, de les palmeres infectades i la seva ràpida eliminació.

La detecció precoç la fan auscultant amb un estetoscopi durant la nit, quan hi ha menys soroll ambiental, si senten les larves rossegant l'interior del tronc. Ja que no totes les palmeres que poden presentar mal aspecte sempre són a causa del morrut, allà també tenen atacs de cotxinilla i reben el seu tractament fitosanitari. L'eliminació dels exemplars talats no es fa com aquí amb trituració si no que o bé cremen els troncs i fulles o bé els enterren a dos metres de fondària.

Observant l'evolució de la plaga a casa nostra m'ha semblat veure que el morrut té certa predilecció per les Phoenix canariensis de peu mascle i per sobre dels vint-i-cinc anys d'edat. No vol dir que no puguin atacar altres individus del gènere Phoenix ssp. o peus femelles o d'edat més curta, no. Sols vull remarcar que hi tenen certa tendència. És més, en alguns llocs, on hi havia grups de palmeres a poca distància, el morrut sols ha infectat peus mascles, deixant els femella sense tocar. Probablement si no s'hagués fet l'extracció dels exemplars infectats els peus femella també haguessin estat colonitzats.

Una altra cosa que m'ha sorprès és que després d'haver estat aconsellat per diversos canals sobre que l'època raonable d'esporga de les palmeres devia ser a l'hivern, ja que el morrut no surt pel fred i així no se sent atret per l'olor de saba i després d'estar veient que algunes persones, professionals o no, esporgaven les palmeres en ple estiu, les palmeres esporgades tenien un percentatge menor d'infecció que les palmeres que s'esperaven al fred hivernal. Sent més exacte, puc assegurar que en tres jardins on jo hi tenia palmeres esperant amb tota la fulla a l'hivern per ser podades han sigut infectades, mentre que en d'altres llocs on la palmera sí va ser tocada encara continua sana, parlant de tots aquests casos de palmeres canàries mascles excepte en un cas que és femella.

Aleshores he arribat al següent raonament: El morrut identifica les palmeres de manera visual, almenys en un inici. Suposo que deu veure la silueta de la palmera retallada a l'horitzó, i d'aquesta manera identifica abans com a palmera una Phoenix mascle que una femella, ja que els raïms de dàtils de la femella, de color taronja, proporcionen més densitat a la copa.

També les palmeres de més de vint-i-cinc anys, que ja ha assolit certa alçada són més fàcilment identificables per l'insecte, ja que per una raó d'alçada són més visibles, però també per aquesta mateixa raó deixen de podar-se, ja que al tenir alçada, les fulles deixen de molestar qui passa per sota i no es tallen, i donat això mostren la silueta que l'animal cerca. És a dir, un tronc amb una copa palmàcia definida. Curiosament, algun exemplar que ha sigut atacat, tractat i recuperat, no ha sigut de nou infectat, ja que la seva dèbil capçada de recuperació no deu resultar atractiva pel morrut o no la deu identificar com a palmera.

A les illes Canàries, la majoria de palmeres han estat esporgades perdent aquestes el port natural de la palmera. Pot ser que això dificulti a l'insecte la colonització? També he observat que les palmeres que han nascut entre d'arbres i la seva capçada es barreja amb la d'aquests són més difícilment infectades, Potser al morrut li costa més veure una silueta que coincideixi amb el que ell percep com a palmera tipus.

No obstant totes aquestes coses abans dites, sempre hi ha el fet de la proximitat. Si hi ha una palmera infectada a la vora i no s'hi fa res tard o d'hora acabara instal·lant-se en un exemplar proper. El factor de probabilitat augmenta ja que si tenim un focus d'on es dispersen els insectes la probabilitat d'infecció puja en quan més petit és el radi, malgrat els exemplars propers no tinguin el perfil de palmera tipus.

Prego que si algú ha fet observacions que confirmin o desmenteixin el que he dit, o que n'hagi fet d'altres que puguin ser d'utilitat per veure com actua l'insecte i per tant tenir més medis de lluita, que les publiqui.

·

Eivissa incompatible amb els cultius transgènics

Els experts rebutgen els cultius transgènics per a l’agricultura de l’illa

Els tècnics especialistes Josep Moscardó i Samuel Gomila presenten en el Club Diario de Ibiza la situació dels cultius modificats genèticament i els riscs que suposen per el medi ambient

EIVISSA | PEP RIBAS
El sector agrari té futur a les Illes Balears mentre s’adopti a un model de desenvolupament sostenible i adaptat al territori. Però en aquest futur no hi tenen cabuda els cultius transgènics que s’han apoderat del territori a altres latituds. Són algunes de les conclusions que s’extreuen de la primera xerrada col·loqui que ha programat el Consell Insular per informar sobre els transgènics, que es celebrà dimecres nit al Club Diario.

Actuaren com a ponents l’enginyer tècnic agrícola Josep Moscardó, amb una llarga trajectòria en l’estudi dels transgènics i amb experiència professional a diferents països, i el que fou director d’Agricultura de Menorca Samuel Gomila. La seva exposició fou contrària a aquests tipus de cultius, encara que les seves tesis no es basaven en postulats ecologistes, sinó en estudis científics. Els presentà la consellera insular de Política Agrícola, Margalida torres.

Torres subratllà alguns aspectes positius i altres negatius dels cultius agrícoles modificats genèticament, actualment monopolitzats per vàries empreses multinacionals. Entre els negatius, es referí al perill que aquests cultius acabin amb l’agricultura tradicional.

Josep Moscardó, valencià, amb experiència laboral i docent en agricultura ecològica, explicà la història dels transgènics a rel de l’evolució de la biologia i la genètica, la seva expansió per part d’empreses multinacionals i analitzà els possibles problemes que puguin causar en el medi ambient, tant a la natura com a l’entorn social.

Els cultius transgènics estan mal vistos per alguns sectors, fins i tot a alguns territoris, com les Illes Balears i Pitiüses, han estat declarats lliures de transgènics, encara que es tracti únicament d’una “declaració d’intencions” de caràcter polític. La força de les empreses que els produeixen és tan important que han arribat a tenir una gran presència a Espanya.

Existeixen quatre cultius transgènics: soja, blat de les Índies,cotó i colza. Tots ells han estat modificats biogenèticament perquè tenguin una sèrie de qualitats, com la resistència a un herbicida. Un dels mals d’aquests cultius és que poden contagiar a altres no transgènics, interferint de forma artificial l’evolució natural del regne vegetal.

Samuel Gomila, per la seva banda, exposà la situació legal dels transgènics, la declaració de zones lliures d’aquests cultius i els motius per els que els considera incompatibles amb el futur agrari de Balears. Per a Gomila, el model agrari de les illes ha d’apostar per la qualitat i per la sostenibilitat i haurà de cercar una fórmula per pagar als pagesos el seu treball de gestió del paisatge, del que s’aprofita tota la població i per el mai han estat remunerats.

Diario de Ibiza » Pitiüses i Balears

Els dàtils a la cuina

Dàtils de primer i segon plat i dàtils per les postres

Diuen que els dàtils son un dels fruits que més bé ajuden a passar l’hivern. Els dàtils es poden menjar sols, tal com es cullen de la palmera, i també es poden menjar cuinats de moltes maneres. Hi ha receptes amb dàtils per a primers i segons plats i també per les postres. Es coneixen receptes de l’antiga cuina egípcia i romana, receptes medievals de la cuina mediterrània i receptes noves i antigues que es cuinen ara. Avui que hem posat un article i uns versos sobre la palmera i els seus dàtils, no ens hem pogut estar d’oferir-vos un petit recull d'aquestes receptes.

·

Amanida de taronges, pinyons i dàtils
Ingredients:
1 enciam (jo agafo rucula, però normalment es fa amb un de normal), suc de 1/2 llimona, 60 ml suc de taronja, pebre blanc, 1-2 culleres soperes de sucre o mel, 3 taronges, 100 g de dàtils frescs, 50 g de pinyons torrats
Rentar l'enciam i tallar a trossos. Fer una salsa amb el suc de llimona, el suc de taronja, el pebre i la mel/el sucre. Filetar les taronges (treure la pell DEL TOT, la pell i tot allò blanc). Tallar els dàtils a trossets.
Posar l'enciam sobre els plats, amanir-lo amb la salsa i espargir els dàtils, els pinyons i les taronges a sobre.

· Recepta de kuchibiru a la web Racó Català

·

Pastisset de verdures i dàtilsIngredients per 4 persones:
3 Pastanagues, 1 carbassó, 2 porros, 1 pebrot vermell, 1 pebrot italià, 3 cors de carxofes, xampinyons a làmines, dàtils desossats i triturats, formatge manxego, comí mòlt, sal, pebre caiena.
Es sofregeixen les verdures que quedin ben poxades. Al final les pastanagues tallades a juliana perquè li donin un toc cruixent. Es deixa el sofregit a punt de sal i una mica de pebre i s’afegeix una caiena i el comí mòlt.
En un bol o safata es posa un terra de xampinyons i 1 capa de sofregit de verdures, 1 capa de dàtils, i el manxego per sobre (si es vol es poden succeir diferents capes de dàtils i sofregit). Fet això es forneja per gratinar el manxego i llest.”

· Recepta de Marcel a Cuina en compte

·

Espatla de mé rostidaIngredients:
1 espatla, ½ tomatica, ½ ceba, 1 pastanaga, 2 alls, romaní, sal, pebre bo, ½ l de vi, ½ l d’oli, ½ quilo de dàtils sense os, brou de mé.
Preparar un brou de mé. Apart rostir al forn l’espatla amb la tomatica, la ceba, la pastanaga, els alls…. Pelar els dàtils i hidratar-los (deixar amb aigua), afegir al brou de mé i triturar (consistència salsa). Afegir la salsa al rostit. Tornejar una poma i caramel·litzar. Bon profit!

· Recepta del restaurant Monnaber de Mallorca

·

Croquetes de rocafort amb dàtils

Ingredients:
1 l llet sencera. 200 g farina blanca, 200 g mantega, 150 g formatge rocafort, 70 g dàtils sense pinyol.
Per a l'arrebossat: farina de galeta, 1 ou, oli de gira-sol
Preparació:
1.Comencem a fer la beixamel de les croquetes. Desfem la mantega en una cassola i hi aboquem la farina.
2.A la cassola on hem bullit la llet, hi afegim el rocafort a trossos, hi anem posant els dàtils i ho batem tot.
3.Ara afegim la llet -amb el rocafort i els dàtils- a la cassola on hi ha la mantega i la farina. I ho anem barrejant, fins que la pasta sigui ben cremosa. I cap a la nevera
4.Un cop l'hem tret de la nevera, la beixamel es converteix en una massa. Ara treballem la massa i anem fent les croquetes.
5.Les passem per ou, i després per la farina de galeta. I les fregim.

· Recepta de la Cuina de l'Isma

·

Remenat de dàtils amb ous

Ingredients per a 2 persones:
100 g dàtils, 2 ous, pa de pita, julivert
Preparació:
1.Poseu oli en una paella i torreu-hi els dàtils.
2.Bateu els ous i afegiu-los a la paella.
3.Barregeu-ho tot i emplateu-ho amb trossos de pa de pita.
4.Podeu servir-ho amb una mica de julivert pel damunt.

· Recepta de la Cuina de l'Isma

·

Sopa de pinya i dàtils amb glaçons de taronja
Ingredients:
1 pinya madura, menta fresca, 1 copeta de rom blanc, 1 l de llet, clau d'olor en pols, 8 taronges sanguines, 8 dàtils, 4 taronges Navel, pasta xinesa.
Preparació:
Per començar, poseu el suc de taronja en un bol. Afegiu-hi les fulles de menta i deixeu-ho refredar a la nevera.
Mentrestant, poseu els daus de pinya en un bol. Incorporeu-hi llet, unes gotes de Montblanc, una mica de suc de taronja i tritureu-ho. Tot seguit, coleu el suc de taronja i poseu-lo a la nevera. Llavors feu uns glaçons amb suc de taronja. Per fer els raviolis de dàtils, poseu la pasta a bullir, compteu fins a 10 i poseu-la en un bol amb aigua i gel. Quan s'hagi refredat, passeu-la a un plat amb un drap perquè n'absorbeixi la humitat. Després farciu la pasta amb el puré de dàtils i tanqueu els raviolis. I ja per acabar, poseu la sopa de pinya en un plat fondo. Afegiu-hi els raviolis de dàtil i els glaçons de suc de taronja. Finalment, incorporeu-hi un polsim de clau i unes fulles de menta.

· Recepta de Xavier Pellicer del Restaurant Abac a Cuines de TV3

·

Berhei. Boletes de dàtil
Ingredients:
Dàtils, nous, sèsam i coco ratllat.
Preparació:
La quantitat de tots els ingredients dependrà del nombre de persones que n'hagi de menjar.
Despinyoleu els dàtils. Piqueu les nous. Feu una massa barrejant els dàtils, les nous i el sèsam. Amb aquesta massa aneu fent boletes i serviu-les amb coco ratllat per sobre.

· Recepta Iraquiana de Amal de Cambrils al programa de televisió Karakia

·

D'tamar. Pastissets de dàtils

Ingredients:
Dàtils, nous, farina, ½ kg de mantega, 1 sobre de llevat, 6 cullerades d'aigua de taronja, 6 cullerades de sucre, sucre glacé.
Preparació:
Treballeu a mà la mantega, el sucre i l'aigua de taronja. Quan vegeu homogènia la mescla, afegiu-hi el llevat i la farina, a cullerades d'una en una, i continueu pastant a mà fins que la pasta sigui al punt (ni massa compacta ni massa clara). Deixeu-la reposar mentre prepareu la resta d'ingredients.
Espinyoleu els dàtils i coeu-los al vapor uns 10 minuts. Trossegeu-los i reserveu-los. Trossegeu també unes quantes nous.
Aplaneu la massa amb un corró fins que us quedi d'un gruix de mig centímetre aproximadament i talleu-la amb un got (d'aquesta manera us quedaran les peces ben rodones).
Farciu cada rodona de massa amb una mica de nous i dàtils i tanqueu-la. Doneu-hi forma amb els dits. Enforneu aquests pastissets uns 10 minuts a 180º (procureu tenir el forn prèviament escalfat).
Un cop freds, si us agrada molt el dolç, escampeu pel damunt dels pastissets una mica de sucre glacé i serviu-los.
· Recepta de Jamila del Marroc del programa de televisió Karakia

·

Pastís de dàtils
Ingredients:
50 g. de farina blanca i farina integral barrejades, 200 g. de sucre moreno, Mitja culleradeta de bicarbonat, 125 ml. de suc concentrat de taronja, 3 ous, 100 g. d'ametlles picades, 150 g. de panses de corint, 250 g. de dàtils tallats (sense pinyol!), una mica de sal
Ho farem al forn. Ens cal un bol gros i un recipient per a fer pastissos o coques.
Preparació:
Tots a punt. D'entrada, comencem a preescalfar el forn a 150º. El que dèiem, vigila que crema! Mentre s'escalfa, agafa un bol gros i comença a barrejar la farina, el sucre, els ous batuts, el suc de taronja, el bicarbonat i un pols de sal. Remena bé, d'acord? Llavors hi afegeixes els dàtils, les panses i l'ametlla i tornes a remenar. Fins que tinguis una massa ben homogènia.
Segon pas: pren el recipient que farem servir per posar el pastís al forn. Escampa una mica d'oli o de mantega per tot el fons i els costats, per tal que el pastís no s'enganxi. Fet? Doncs ara hi pots abocar tota la massa que has remenat abans. Pots posar-lo al forn durant dues hores. Per saber si està prou cuit, et recomanem l’infal·lible mètode de l'escuradents: el claves al pastís i el treus. Si l'escuradents no ha quedat brut, ja tens el pastís a punt.
Treu el pastís del forn i deixa'l reposar almenys un quart d'hora abans de treure'l del motlle. Mentrestant, barreja apart 100g de sucre moreno, 20ml d'aigua i una culleradeta de suc de taronja concentrat. Ho escampes damunt el pastís quan encara estigui calent, i llavors ho deixes refredar. Ha quedat bo?

· Recepta de LaMalla

·

Dàtils farcits i en empanada
Una senzilla forma de preparar els dàtils, segons una antiga recepta sefardita, consisteix a llevar-los el pinyol, col·locant al seu lloc un quart de nous o una ametlla. Després s’enfornen a foc moderat i se serveixen de postres, punxats amb furgadents. També poden farcir-se amb una pasta elaborada a base de pistatxos mòlts, mesclats amb sucre i clara d’ou.
Una forma semblant de preparar-los consisteix a batre formatge blau en un bol amb una forqueta fins a aconseguir una pasta fina, mesclant-ho amb un poc de nata. Es farceixen els dàtils amb aquesta pasta, a la qual es poden afegir unes nous trossejades. Cada dàtil s’embolica en una tira de bacon i es fregeix en abundant oli. El bacon també pot substituir-se per pasta fullada i ficar-ho al forn una estona.
Hi ha alternatives que proposen obrir els dàtils al llarg per a extreure el pinyol, agafar i treballar un tros de paté amb una forqueta, fins que quedi suau, i posar-ho en una mànega pastissera, amb la qual es farceixen els dàtils a continuació. A la superfície poden col·locar-se trossos d’ametlla picada.
Una altra recepta consisteix a descongelar pasta fullada a temperatura ambient i estendre-la amb un corró, empolvorant farina perquè no s’apegui. Amb aquest pasta fullada es folra una font plana de forn i es punxa el fons amb una forqueta. Per al farciment, es trossegen dàtils i bacon i s’escampen per la font. A continuació s’aboca nata líquida. Es tapa amb una altra làmina de pasta fullada, es punxa de nou amb una forqueta perquè respiri i s’esclafen les vores fins a deixar l’empanada ben tancada. Es pinta amb ou batut i es fica al forn, prèviament calfat, a temperatura alta. Després es baixa a foc mitjà i es deixa uns vint minuts. No ha d’obrir-se la tapa del forn perquè llavors la pasta fullada baixa. A l’hora de treure-la a taula, pot servir-se tant fred com calent.

· Receptes de la web Cuina

·

·

· Fotos 1, 2, 8, 9 10: · [ Roicinho ] · [ Deeivit ] ·
· [ Isabel Llacer ] · [ Jessica Sweet TV ] · [ Peinadocardona ] ·

·

Palmera de dàtils

·
Sóc home sol

He menjat amb delit els dàtils de Palmira,
les panses de Corint, el be rostit de Pasqua,
galls fets entre rajoles pels hindús,
l'oca de Tebes.
He begut moltes grapes,
schnaps i filtres, herbes de poc seny,
m'he embriagat amb vins de Falerm o de Quios.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
sóc home sol.

No sé d'on vinc, per què m'afanyo,
no crec en opis ni licors.
No sé què sóc ni per què m'ho pregunto.

Segrego a vegades poesia,
o bé, de tant en tant, m'agrada,
posant els ulls en blanc, polsar les tecles
del meu rònec piano,
traient-me els tèrbols sucs de moltes nafres
amb la xeringa neta de l'oblit.
Però tot res, sols queda la fiblada
de la pua clavada
molt endins de la carn.
Sóc home sol.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 1914 – 1984)
·
·
Primavera alta

Al Sr. Francesc de B. Moll

Més envant, xipre meu.
Jo vull esser palmera:
Voluntat vertical amb rems de palma,
vinclats per influència de l'amor,
sensibles al dolç pes de la llum pura.

Palmera alta vull esser, tan alta,
que la veu dels qui passin sota els dàtils
m'arribi ja picada de calàndries.

Tinc el cor fet de palmes,
i conec les sandàlies de l'abril
quan m'arranquen palmons càndids,
que se'n van a mesclar-se amb l'olivera.

Glòria, laus!... i sol,
mentre la meva mutilació d'abril
fa cortesies de vinclada llum
als silvestres germans d'entranes d'oli:
Oliveres agraïdes a la destral
que els ha fet possible de sentir
el fervor d'una mà.

Mutilat per amor. Sí, mutilat.
Però, gràcies. Sols m'heu llescat el cor.
I feis-ho sempre.
Mes, deixau-me intacta l'estimada altura.

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)
·
·
· Fotos: · [ Mexpandoydisperso ] · [ Soci22 ] · [ Bruqueve ] ·
·

Dàtils de la palmera

El fruit de la palma

una rega a l'hort

En Venturini va comprar una palmera de dàtils confiat que algun dia la seva parcel·la esdevindria rica com un oasi. I ara observa desconcertat aquells penjolls grocs que mai no lleven ni un trist ramell de dàtils. Que estrany que no hagi llegit Fra Agustí. El savi de Banyoles i de Perpinyà explica perquè la majoria de datilers de jardins, masos i parcs no fructifiquen. «Si voleu que lo palmer femella fassa molts Datils, haueu de plantar prop dell Palmes mascles (...) Aquella veyndat, fa que la virtut dels mascles passa a la famella, per la comestio del vent.» I: «Los palmers se crian en lloch ahont toca lo ayre calt, y no volen terra freda, volentse plantar en terra polvorosa, y amorosa.»

Si en volen treure profit, poden privar del sol la fulla d'una brotada tendra, perquè engrogueixi. Llavors, si són destres amb les mans poden treballar aquestes fulles i fer la palma del diumenge de Rams. I, si són uns balbs, que ho deixin i llueixin el palmó i prou. De la fibra de les fulles, els que tenen bones mans en fan cistells, cordes i estores.

També poden extraure la saba de la palmera, lagmi, que és dolça i es pot beure. Quan es fermenta, se n'obté vi de palma, que es pot destil·lar per obtenir-ne l'àrac.

Els dàtils tenen més bona reputació avui, perquè és una de les fruites calòriques més digeribles, i perquè és una llaminadura saludable i amb molta vitamina B que facilita l'assimilació dels sucres. Fa segles era una fruita pocs valorada: danyosa per a la salut i que cria mal de cap. Malgrat això, de la Bíblia en sortien cants elogiosos: «Ets esvelta com una palmera,/ els teus pits en són els raïms./ Jo m'he dit: em vull enfilar a la palmera,/ n'agafaré els ramells.» I malgrat el rei Salomó, els clàssics tenien quasi totes les varietats per indigestes. Avenzoar, allà al segle XII, la recomanava només per a les persones que fan treballs pesats, per a la gent cansada i per a les que mengen poc, ja que per a ells serien poc nocius. I els romans n'alimentaven esclaus. I els àrabs més pobres s'han alimentat a base de dàtils i llet de cabra; i han viscut anys i panys sense patir malalties lletges.

Els vegetarians han estat grans difusors del consum de dàtils. Abans dels macrobiòtics, recordo molts prejudicis culturals cap al dàtil. Recordo molta gent que no en menjaven perquè feia moro; recordo que camuflaven la seva afició amb una mica de cansalada fumada, altrament dita bacó, per reforçar el seu cristianisme ateu. M'agraden sols i amb cansalada virada.

Els dàtils frescos d'Israel o els confitats de Tunísia són fantàstics, com els famosos del Baix Vinalopó. Platina ja elogia els de Judea; Dioscòrides elogia els d'Egipte. Però ara toca patir. Les plantacions de datilers i, sobretot, el palmerar d'Elx estan amenaçats: s'han trobat exemplars infectats de larves de l'escarabat morrut roig (Rhiynchophorus ferrugineus Olivier), un coleòpter que pon els ous a l'interior del tronc de la palmera i el perforen per alimentar-se'n.

Qui vulgui saber més sobre el fruit dels penjolls de la palma, per no dir tot, ha de recórrer a un dels més gran treballs del món antic, anar al llibre XIII de la Història natural, de Plini el Vell. Oh, Rei!

Dàtil

Fruit de la Phoenix dactylifera, arbre de la família de les palmàcies originari de la mediterrània: uns la creuen del nord d'Àfrica, des d'Egipte fins al Magrib, d'altres invoquen les restes fòssils a la comarca d'Elx, uns altres parlen de les de Xipre i Creta i els antics ja citen la qualitat de les de Babilònia. La palmera de dàtils, fasser o datiler té les fulles pinnades de color verd grisenc i és una espècie dioica. Sant Isidor de Sevilla va escriure que la palma va rebre aquest nom «perquè és el símbol d'honor de la mà vencedora o perquè té les fulles esteses a la manera de la mà d'un home». I es diu dàtil perquè les baies oblongues comestibles amb un pinyol llarg i prim a dins, eren anomenades dactylus pels antics romans, que l'havien manllevat del grec dactilos, que també vol dir dit.

Margalló

És el Chamaerops humilis, l'única palmera que viu a Europa. Es troba en estat natural a la costa mediterrània occidental, especialment del Garraf fins al sud de la península Ibèrica, i a les Balears. Ibn Wàfid parla del «bargalló cuyt per confortar l estomag». S'havien aprofitat les fulles del margalló per fer-ne escombres. Fa uns dàtils molt aspres, amb un alt contingut de tanins que els fa adients per combatre el ventre fluix.

Salvador Garcia-Arbós

El Punt. 12.11.2007

· Article publicat a El Punt el 12.11.2007
· Fotos: · [ griltx ] · [ Laura Nº 90321... ] · [ calafellvalo ] ·

··

Tocat del bolet novembre07

Fotos de Joan Vicenç Lillo i Colomar

Turisme: Un model d'expansió sense futur

El turisme i el canvi climàtic

L´Organització Mundial de Turisme s´ha pres molt seriosament la lluita contra el canvi climàtic. Si més no, està decidida a tenir una participació activa a la Conferència de l´ONU sobre aquest tema que tendrà lloc a Balí la setmana que ve. Així s´ha decidit a l´assemblea general de l´OMT que s´està celebrant a Cartagena de Indies i a la passada World Travel Market. A Londres, coincidint amb la fira, ministres i representants de més de cent països turístics donaren suport a la declaració de Davos sobre aquesta qüestió. En resum: som davant un seguit de reunions d´alt nivell sobre la nostra principal activitat econòmica que s´han encadenat entorn d´un problema que condiciona fort i ferm el futur de la humanitat. Però: què és el que pretén l´OMT donant tantes voltes sobre el mateix assumpte? Doncs està clar. Per una part conscienciar les destinacions turístiques de què s´han de preparar per afrontar les conseqüències del canvi climàtic. I per l´altra, prendre ser conscients de la responsabilitat del turisme en l´efecte hivernacle.

A Balears hem patit aquesta tardor diferents fenòmens meteorològics extrems que els experts no dubten en atribuir al canvi climàtic. És més, asseguren que les Illes, i el conjunt de la Mediterrània, seran una de les regions del món més afectades, amb un augment de les temperatures mitjanes i una elevació del nivell de la mar que farà malbé moltes zones costaneres. De fet, la temperatura mitjana és ja cinc graus superior a la de fa un segle. També han disminuït les precipitacions, tot i que l´anormalitat dels darrers mesos faci pensar el contrari. Les pluges moderades han disminuït i en canvi s´han incrementat les torrencials i les ventades. Tant és així que la conselleria de Medi Ambient i la Universitat han engegat un estudi per determinat les conseqüències del canvi climàtic a les Illes i prendre les mesures preventives que calgui.

Però és evident que no n´hi ha prou amb mesures preventives, sinó que cal atacar les causes que provoquen l´escalfament del Planeta. I una d´aquestes causes és, justament, el turisme. Tal com declarà el secretari general de l´OMT, Francesco Frangialli, el turisme contribueix al canvi climàtic i alhora n´és una víctima. De fet, hom calcula que el transport aeri relacionat amb el turisme provocà el cinc per cent de les emissions mundials de CO2. N´hi ha prou recordant que les arribades als aeroports internacionals sobrepassen la els 650 milions de turistes -una xifra a la qual Mallorca hi contribueix amb quasi un dos per cent del total- i que per a 2020 se´n preveuen 1.600 milions. Hi ha, doncs, una greu responsabilitat, a la qual caldrà fer-hi front .

És evident que des de les Illes, atesa la seva dependència del transport aeri, no es poden fer gaires coses perquè l´aviació deixi de ser una de les principals causes de l´escalfament global. En tot cas, allò que seria possible es minvar aquesta dependència, però això no sembla factible a curt termini. Sí que ho és, en canvi, impedir que l´oferta turística continuí creixent, de la mateixa manera que és possible actuar -de portes endins- sobre el transport terrestre, una altra de les causes del problema i en la protecció mediambiental. Precisament, si en qualque cosa hi va haver unanimitat a la cimera ministerial de Londres va ser en la necessitat d´una estratègia conjunta entre turisme i naturalesa. Una i l´altra es necessiten. La naturalesa és un incentiu per al turisme i, al mateix temps, pot pal·liar els seus efectes negatius. Tot és una qüestió d´equilibri. D´equilibri mediambiental, que és el que tanta falta ens fa a nosaltres.

Les Illes Balears, com a capdavanteres del turisme de masses, tenen un seriós compromís a l´hora de posar les bases per al desenvolupament sostenible, encara que fins ara aquesta responsabilitat no hagi estat tenguda en compte. Ans tot el contrari: des de les Illes s´ha exportat un model d´expansió que s´ha mostrat molt perjudicial pel futur del propi turisme. Ha arribat, doncs, l´hora de les rectificacions, que és justament allò que se´ns demana des de l´OMT i d´altres organismes mundials preocupats pel destí de la humanitat.

SEBASTIÀ VERD

Contaminació genètica: la impossible coexistència

Espanya: Declaració de les Jornades “Contaminació genètica: la impossible coexistència”

DECLARACIÓ DE LES JORNANES “CONTAMINACIÓ GENÈTICA: LA IMPOSSIBLE COEXISTÈNCIA” PARAL·LELES A LA 3ª CONFERÈNCIA INTERNACIONAL DE COEXISTÈNCIA D’OMGs ORGANITZADES PER LA COMISSIÓ EUROPEA

Sevilla, 22 de Novembre de 2007.

Les organitzacions sotasignades denunciam la presència d’organismes modificats genèticament a l’alimentació en contra de la ciutadania i sense etiquetat, denunciam també els casos de contaminació de cultius, l’absència de mecanismes legals de protecció de la ciutadania i la responsabilitat de la Comissió Europea amb una actuació contrària a la transparència, la democràcia i el principi de precaució.

Els casos de contaminació que ja s’estan produint i han estat denunciats a Europa i a l’estat espanyol (Aragó, Catalunya i Albacete) s’uneixen a la creixent presència de transgènics a l’alimentació del bestiar i als productes d’origen animal. La Conferència Internacional organitzada per la Comissió Europea, ja des del seu títol, obvia la realitat de la contaminació, renuncia a explicar a la ciutadania els riscs dels transgènics i amaga l’oposició ciutadana.

L’Estat espanyol és l’únic a la Unió Europea que permet el cultiu d’orgnismes modificats genèticament (OMG). A la majoria de la resta dels estats membres de la Unió Europea existeixen moratòries (com la declarada recentment a França, a més d’Àustria, Hongria, Polònia i Grècia) o estan a l’agenda política (és el cas d’Alemanya, Romania, Itàlia, Bulgària i Irlanda). Tan mateix, els aliments transgènics continuen entrant a través d’importacions massives d’Argentina, Brasil i Estats Units per a l’alimentació del bestiar local.

La Comissió Europea manté una actitud favorable als transgènics i ha autoritzat l’entrada a Europa de varietats manipulades genèticament en contra de la majoria d’estats i de la ciutadania, exercint un abús de poder emparat en un procediment d’aprovació d’OMG que és antidemocràtic i que denunciam per la seva parcialitat i manca de transparència. Clarament la Comissió Europea és més receptiva a les pressions de les multinacionals agrobiotecnològiques que a l’opinió pública ciutadana en defensa de la seguretat alimentària.

Denunciam a la vegada, la insuficiència dels mecanismes legals actuals vigents a Europa. La regulació europea sobre etiquetat és summament tramposa en no exigir l’etiquetat de la carn i productes d’origen animal (llet, ous, formatges, etc.) que provenen d’animals que han estat alimentats amb pinsos i grans transgènics limitant el dret de la ciutadania a triar una alimentació lliure de transgènics. El recent i nou Reglament d’Agricultura Ecològica admet una contaminació del 0’9% d’OMG, donant llum verda a aquests cultius, minant la confiança en aquests aliments i generalitzant la indefensió de la ciutadania. Finalment, no existeix un desenvolupament legislatiu suficientment explícit i ampla que garanteixi el dret dels territoris a estar protegits de la contaminació genètica i les importacions de transgènics i declarar-se lliures de transgènics quan la seva ciutadania així ho ha expressat.

Tan mateix, els motius per oposar-se als cultius transgènics són nombrosos. La pròpia Comissió Europea reconeix que la manipulació genètica és una tecnologia amb un nivell elevat d’imprecisió i que no existeixen coneixements científics que puguin predir les conseqüències de la manipulació genètica i especialment de l’alliberament d’OMG al medi ambient que és incontrolable. Les fortes incerteses i, per tant, els riscs d’aquesta tecnologia requereixen l’aplicació del principi de precaució que ens suggereix rebutjar els transgènics a l’alimentació.

Els suposats “beneficis” resultaren falsos. S’ha demostrat que en el millor dels casos els rendiments dels cultius transgènics són similars a les varietats no modificades, en promig no hi ha reducció de l’ús de productes químics en l’agricultura sinó en general un increment, no han aportat millores a la qualitat dels aliments i no contribueixen a alleugerir la pobresa i la fam. Unes llavors més cares i propietat patentada d’un reduït nombre de multinacionals destinades al monocultius d’exportació de gra per el bestiar difícilment pot ser d’utilitat a les persones que pateixen fam i als homes i dones dedicats a l’agricultura amb escassos recursos.

Tan mateix, els impactes negatius sobre el medi ambient comencen a documentar-se, malgrat les dificultats existents per a desenvolupar investigació independent a aquest camp. La contaminació d’espècies silvestres emparentades, la reducció de la biodiversitat, la contaminació química del sòl i aqüífers i l’aparició de noves resistències a adventícies i insectes estan demostrades.

Els cultius modificats genèticament són essencialment un negoci més de les multinacionals agroquímiques i biotecnològiques que aprofundeixen el model d’agricultura industrialitzada en el context de la globalització agroalimentària actual. Especialment greu és la tecnologia genètica per a produir llavors suïcides, conegudes com a “terminator”, que són presentades com a solució a la contaminació genètica i que obliguen als/les agricultors a comprar cada anys llavors augmentant la seva dependència a la industria llavorera.

Es tracta d’unes llavors cares, un bé públic privatitzat, amb elevats riscs que s’estan implantant als grans monocultius de soja, blat de les Índies i cotó, en combinació amb pràctiques com la sembra directa i el treball de camp que impliquen una reducció de la mà d’obra i l’ús massiu d’herbicides als que són tolerants aquestes llavors. Les grans propietats agrícoles obtenen així reduccions de costos basats en la destrucció ecològica i la sobreexplotació de la ma d’obra arriscant la seguretat alimentària de la ciutadania.

Es tracta a més d’uns cultius innecessaris, cosa que fa més absurda i irracional la seva utilització ja que existeixen alternatives viables i segures. La producció agrària amb mètodes ecològics i respectuosos amb el medi ambient, utilitzant varietats locals i orientades a mercats propers, té una major capacitat de generar feina a la vegada que garanteix una alimentació segura i respectuosa amb el medi ambient.

La producció i el consum industrial d’aliments estan contribuint de forma significativa a l’escalfament global i a la destrucció de comunitats rurals. L’agricultura sostenible a petita escala i el consum local d’aliments pot frenar el canvi climàtic i alimentar als més de 850 milions de persones que pateixen fam. L’agricultura ecològica i local contribueix a més a refredar la terra usant pràctiques agrícoles que redueixen les emissions de CO2 i l’ús d’energia per part dels agricultors i que frenin la desforestació massiva per l’avançament de la frontera agrícola que és una de les principals causes de l’escalfament global. Només una alimentació lliure de transgènics pot construir un món rural viu i defensar el dret a la sobirania alimentaria.

* En el darrer Consell de Ministres l’executiu comunitari va demanar oficialment a Àustria que aixequés la prohibició d’importar blat de les Índies transgènic. Només 4 països donaren suport a aquesta iniciativa, 14 votaren en contra i 9 s’abstingueren. El sistema de vots ponderats fa que Àustria obtingui només la majoria absoluta però no la qualificada, per tant serà la Comissió Europea, en contra de la majoria dels estats i la ciutadania, qui imposi a Àustria renunciar als seu dret en defensa d’una alimentació sana i segura.

Els estudis científics sobre els que es basa l’avaluació prèvia a l’autorització són realitzats per les pròpies empreses sense que sigui possible en molts casos verificar les dades i resultats de forma independent. A més l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària que emet recomanacions per a les noves autoritzacions ha estat objecte en els darrers mesos de dures recriminacions per part d’Estats Membres per manca de transparència i per ignorar les recomanacions d’aquests.

En torno al 85% de los cultivos transgénicos corresponden a soja y maíz cuyo destino principal es la alimentación del ganado.

Organitzacions:

- Red de Semillas.
Coordinador@s. Juanma González/María Carrascosa
Tfno 1. +34 618676116 / +34 650102339
Tfno 2. +34 954475087

- Ecologistas en Acción.
Tom Kuchartz. Tlfno:619949053
Responsable Transgénico y Agricultura

- Cooperativa de Consumidores y Productores Ecológicos "La Ortiga"
Alejandro Brome Gener, tel: 667 31 96 33

- Campaña contra los transgénicos - Greenpeace
Tel +34 91 444 14 00 - /Juan-Felipe Carrasco Alix/

- Federación Andaluza de Consumidores y Productores Ecológicos "FACPE"
Alejandro Brome Gener, tel: 667 31 96 33

- Grupo de Soberanía Alimentaria y Género
Francisco Rodríguez López, tel: 627 94 70 80

- Sindicato Obrero del Campo (SOC)
María García Jurado. 629620479

- Veterinarios sin Fronteras.
Rafael García Borreguero, 617 67 24 93

- Cooperativa Agroecológica "Huerta La Acequia"
Leticia Toledo. 619978733

- Amigos de la Tierra.
David Sánchez Carpio
Responsable del Área de Agricultura y Alimentación.
616206942 / 91 306 99 21

- El Ecolocal
Mª Teresa Toledano Cuellar
658766470

- Herriarte.
Cecilia. Tlfno: 666884928

- SAT.
- COAG.
- Cooperativa Pueblos Blancos.

Podes urbanes i altres

ARBORICULTURA Y GESTION DEL ARBOLADO URBANO

Edició Nº 2005, 320 p. , ISBN: 84-7790-420-0 , NIPO: 163-05-021-6.
Autors: José Antonio Saiz de Omeñaca i Antonio Prieto RodríguezEdita: Ministeri de Foment
Primera edició 15-02-2006
30 euros.

INDEX:

1-Paisaje y arbolado urbano; 2-El arbolado de parques y jardines; 3-Arbolado en alineaciones; 4-Reproducción sexual y vegetativa; 5-Dendrología y dendrometría; 6-Problemas del árbol urbano debido a agentes bióticos; 7-El árbol urbano frente a las actividades humanas; 8-Plagas y enfermedades en las arboledas urbanas; 9-Sintomatología y diagnosis del árbol enfermo; 10-Adecuación del árbol a su entorno.Estimación de la vida útil de los árboles; 11-Control de daños en el árbol urbano; 12-Ayudas al árbol; 13-Podas y cirugía arbórea; 14-Valoración, gestión y política de arbolado; 15-educación ambiental.

En aquest treball s’ofereix una panoràmica de la naturalesa i gestió de l’arbrat urbà. Al llarg dels seus 15 capítols es presenten les principals característiques de les espècies més habituals que el componen, els danys que poden sofrir per causa d’agents biòtics i abiòtics, els símptomes que evidencien els atacs per plagues i les afeccions per diverses patologies, la interacció amb la resta d’elements de l’ecosistema urbà, la forma de valorar el propi arbrat i l’educació ambiental relacionada amb l’arboricultura urbana.

A l’arbre, al manco quan s’ha desenvolupat amb normalitat, se li reconeix un valor estètic, determinat per les seves propietats plàstiques, tals com el seu porte, mida i estructura de la copa, tipus i color de fullatge, durabilitat i espectacularitat de la floració, bellesa i utilitat de la fructificació, aspecte del tronc i de la seva escorça. Propietats com aquestes han de ser tengudes en compte pels arquitectes paissatgistes, pels gestors dels espais arbrats, pels arboricultors i pels patòlegs arboris en el seu treball, així com per altres tècnics amb un treball que afecta a l’arbre urbà.

Ressenya extreta de Revista Quercus , més denovembre i de la plana web del Ministeri de Foment, publicacions http://www.fomento.es/.

Foto: Platanus occidentalis, font Google.

·

Un govern amb capacitat de traïció

Ara, construir en sòl rústic

En desinflar-se l'utopisme electoralista del PSOE de Felipe González -recordin, per exemple, l'arterosa maniobra de no i sí a l'OTAN-, va amarar la societat espanyola una actitud coneguda com desencanto, del qual parlava divendres J. López Casasnovas en aquest diari. Fou la primera resposta, tot i que resignada, a un polític que acabaria presidint un govern d'opereta corrupte, amb la Guàrdia Civil encalçant el seu director general, esdevingut un dels bandejats supranacionals més cercats. Ara, servidor ignor per quines raons, González se'ns presenta com un home amb un toc intel·lectual i en qualsevol cas situat més enllà del bé i del mal.

A la nostra comunitat, el desencant ha guanyat els esperits amb molta celeritat. L'ominós parany de Son Espases, en els quals vàrem caure tants d'electors, ha tengut uns efectes demolidors. (És menester recordar que és l'engany el que ens humilia?) Però un govern que comença traint és un govern amb capacitat de traïció, és un govern amb traïdors: per tant, s'ha d'estar preparat perquè les coses continuïn emanant de la mateixa filosofia. Recentment, el president del Col·legi d'Arquitectes ha qüestionat els propòsits governamentals de fer front al problema de l'habitatge permetent construir en sòl rústic. Aquesta decisió, sense negar-li aspectes de caràcter social, tot i que mirats amb vista curta i cansada, traeix de pla els... ideals?, diguem-ne així, els ideals de bona part de la societat illenca respecte de la defensa de la terra. En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb «pragmatisme» -quines misèries, deumeu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui «en positiu» les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe.

Guillem Frontera. Escriptor.

Dignitat

Més de mil persones es manifesten a Palma contra So n'Espases

'Antich traidor', el lema més corejat

Més de mil persones, segons l'organització, s'han manifestat aquest vespre a Palma contra les obres el nou hospital de So n'Espases. La marxa l'han convocada vint-i-quatre organitzacions socials de les Illes, entre les quals la plataforma Salvem la Real. Segons ha dit a VilaWeb Aina Calafat, portaveu de l'organització, el lema més corejat pels manifestants ha estat 'Antich, traïdor', en referència a la decisió del govern de continuar les obres començades pel PP, que consideren un frau electoral.

La marxa, molt animada, no és l'última que pensen fer les entitats, ha dit Calafat, sinó que en vindran moltes més. 'Això només és el començament', ha dit la portaveu, que ha lamentat que el GOB no s'hi hagués adherit perquè 'té un gran poder de convocatòria', tot i que ha respectat la decisió del grup.

Per a la portaveu de Salvem la Real, el govern ha perdut la dignitat amb la decisió de So n'Espases, i ha qualificat de cortina de fum les mesures cautelars aprovades tot just ahir per protegir el territori.

Sense el GOB

Aquesta vegada els ecologistes del GOB han decidit de mantenir-se al marge de la manifestació perquè consideren que la via de les mobilitzacions s'ha esgotat. El seu representant, Miquel Àngel March, ha dit a VilaWeb que no compartien l'estratègia dels convocants: 'Les últimes manifestacions que hem fet no han tingut gaire suport i temem que una mobilització fracassada pugui ser un pas enrere', ha dit. Segons March, l'oposició a So n'Espases s'ha de fer a través d'altres vies, com per exemple la judicial. En aquest sentit, ha recordat que ja s'han presentat recursos contra l'aprovació del pla general de Palma.

Tot i no adherir-se a la protesta com a entitat, March ha garantit que membres del GOB hi anirien a títol particular.

En quant als partits, el Bloc per Mallorca, que sempre s'ha oposat a la continuïtat de les obres de So n'Espases, tampoc participarà en la manifestació. Fonts del Bloc han explicat que no la trobaven convenient perquè 'ara la decisió ja està presa'. El govern va aprovar la continuïtat de les obres del nou hospital a principis d'octubre. Aleshores el secretari general del Bloc, Biel Barceló, va admetre que la credibilitat de l'executiu havia quedat tocada.

Una notícia de vilaweb

Una mala explotacio forestal

Els vàndals destrossen els boscos del Solsonès

Els propietaris de boscos del Solsonès, i en particular dels voltants de Sant Llorenç de Morunys, estan destruint temeràriament els camins --alguns d'ells d'una antiguitat de centenars d'anys-- amb el consentiment dels serveis forestals i l'Administració i davant de la passivitat de veïns i turistes. Tot va començar amb la febre de l'explotació forestal i els mitjans mecànics utilitzats per la tecnologia actual per extreure'n la fusta. El problema és que avui en dia, al disposar de maquinària pesant, aprofiten els camins per obrir vies de quatre metres d'amplada; així destrossen la vegetació perquè els camions puguin arribar fins al punt final de recollida. Això és una barbaritat que degrada les muntanyes i obre la via a la invasió de motos i vehicles tot terreny en llocs que abans eren gairebé verges. A part de la destrucció del medi ambient, aquests nous vàndals han portat el soroll i la brutícia als boscos.
Quina llàstima que la prepotència d'aquests propietaris estigui produint pa per avui i fam per demà en una zona privilegiada com aquesta. Si bé la propietat és seva, la servitud de pas és de tothom i han de deixar les muntanyes heretades tal com les van trobar dels seus antecessors perquè les puguem disfrutar tots, caminant per dreceres entre els arbres i no per autopistes de terra amb tones de fusta inservible i seca a l'espera que algun dia es cremi definitivament tot. Estic d'acord que s'ha de treure benefici del bosc, però no a qualsevol preu i amb el consentiment de les administracions. Invito qualsevol persona, club o organització a denunciar en tots els mitjans aquesta agressió a la naturalesa.

Juan Dueñas Martín

Sant Boi de Llobregat

Cartes dels Lectors

· Carta publicada a El Periódico de Catalunya el 23.11.2007

·

Ajudem a salvar el bosc del Tibidabo

Ajudem a aturar la tala de 200 alzines sanes

Si a Collserola Parc Natural!
No! a una nova Muntanya Russa gegant
No! a una altra tala de 200 alzines centenàries
Un esbarjo de nens, joves i adults sa i respectuós amb l' entorn

A l’esquerra: Imatge virtual de l'empresa de la muntanya russa.

A la dreta: Estat actual de l'alzinar centenari amenaçat al Cim.

Collserola, el Parc Natural que corona Barcelona, el pulmó metropolità central, es agredit per tots cantons per projectes immobiliaris, per extraccions desmesurades, per línies d'alta tensió, per carreteres, i ara, al mateix cim, a l'emblemàtic Tibidabo on tots hem jugat algun cop, per l'ampliació boja del Parc d'Atraccions, que des que ha estat expropiat i es municipal cada any es permet sense traves una tala i una obra en ple bosc i sobre sòl públic.
Ara estem al·legant contra el projecte d'una macromuntanya russa, de 35m d'alt = 12 pisos, sobre un desnivell de 35m i un pendent de quasi el 100%, en ple bosc, que quedarà arrasat, visible des de tot Barcelona i més gros que el temple, amb un edifici d'embarcament de 3 plantes, generant un trànsit rodat sobre una carretera ja saturada, amb un impacte irreversible, i fins i tot perillosa pels usuaris. (mira l‘arxiu pdf) ¡us demanem ajuda!

Amb només 3 clics podem fer molt:
Clic 1.- Signeu a www.collserolaparcnatural.org, allà ho veureu tot ben clar!
Clic 2.- Copieu " Sr. Hereu, no vulgui ser recordat com l'alcalde de la muntanya russa del Tibidabo" a www.blogalcaldebcn.cat
Clic 3.- Envieu aquest aquest escrit als ‘emails’ de tota la vostra agenda, i recordeu esborrar el remitent i que sempre cal posar els noms a còpia oculta.

I SI a més a més ... sou dels amics per sempre, heu viscut un desespero similar, voleu que us ajudem a les vostres campanyes, o simplement esteu conscienciats, obriu aquesta pàgina, aneu on posa ’Download file’ baixeu el pdf i després imprimiu l’arxiu: És un model per recollir 50 signatures MANUSCRITES, que valen més jurídicament, però si a casa sou 3, doncs ompliu 3 files, i si n'ompliu més de 50, doncs imprimiu un altra pàgina numerada de l'1 al 20, etc. INSTRUCCIONS: L'important es que arribi al Registre General de l' Ajuntament de Barcelona, Placeta de Sant Miquel darrera la Plaça Sant Jaume, i si no hi podeu anar, ho podeu enviar per correu administratiu (a qualsevol estafeta, algunes obren a la tarda), DATA LÍMIT: el matí del dijous dia 29 de novembre. Porteu l' escrit en un sobre obert amb la direcció escrita EXCM. Sr. ALCALDE DE BARCELONA, Pl. Sant Jaume1, Barcelona 08002 i -porteu una copia per què us la segellin i guardeu-la- segur que aquest últim medi ens anirà millor a tots. En cas de desespero, abans que perdre firmes, passeu per fax al nº 933170139, o escanejat i per mail a alcaldia@bcn.cat

Amb vosaltres, podrem aturar aquesta nova destrucció absurda de la natura, de la muntanya, desprès d'aquesta podria acudir-se’ls un altra, i un altra i un altra.... fins que no quedi res per destruir, i res de que viure... Moltes gràcies, encara que només ens hàgiu llegit.

Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola

Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola · Collserola Parc Natural
·

25 organitzacions exigeixen la rectificació de Son Espases

Per què ens oposam a la construcció de l'hospital de referència a Son Espases

Davant la decisió de l'actual Govern de les Balears de continuar amb el projecte del PP de construir l'hospital de referència a Son Espases, les entitats socials sotasignats i molts de ciutadans i ciutadanes de Mallorca volem expressar que ens oposam, com al llarg de tots aquests anys, a aquest projecte, alhora que fem palesa la nostra protesta i el nostre desencís per l'incompliment flagrant d'una de les principals promeses electorals dels partitsque conformen l'executiu. Les raons són les següents:

1. La construcció de l'hospital suposa la destrucció de l'entorn del Monestir de la Real,element cultural, paisatgístic i històric d'enorme valor per a Mallorca.

2. L'hospital de Son Espases suposarà la construcció del segon cinturó de Palma, amb unenorme impacte ambiental i un gran consum de territori als barris de l'entorn.

3. Les obres iniciades ja han destruït jaciments arqueològics del segle I a. c. de manera irrecuperable sense que s'hagin depurat responsabilitats. Una sèquia àrab i una necròpolis arrasada ja han estat víctimes de la cobdícia i la incultura.

4. El lloc on es construeix l'hospital és una zona d'alt risc d'inundacions i el projecte actual no pren les mesures correctores per evitar-ho. El centre sanitari incompleix clarament el PlaHidrològic Nacional i el Pla Hidrològic de les Balears. Això pot tenir desastroses conseqüències en cas de gota freda.

5. L'hospital no podrà donar servei fins que no estigui acabat. La reconstrucció del nou Son Dureta, aprovada per consens, hauria pogut donar servei per fases i abaratir costos.

6. El nou hospital a Son Espases només beneficia els especuladors, les empreses constructores i les que gestionaran l'hospital durant dècades. El Govern avala íntegrament el pelotazo especulatiu del PP.

7. La decisió del nou govern, si no rectifica, suposarà un frau polític molt greu, ja que va ser triat pels ciutadans i ciutadanes per fer justament el contrari del que ara vol fer.

8. Son Espases crea un precedent que allunya les esperances d'aturar altres projectes agressius contra els espais naturals. El Govern deixa així la porta oberta a projectes com les Fontanelles, Port Adriano i façana marítima de Palma, a més de a l'anul·lació del PORN dela península de Llevant.

Per tots aquests motius, demanam al Govern presidit per Francesc Antich que rectifiqui la decisió de construir l'hospital de referència a Son Espases, i apliqui una alternativa més racional, respectuosa amb l'interès general i fidel als compromisos polítics contrets.

En demanda d'aquesta rectificació, feim una crida als ciutadans i ciutadanes de Mallorca perquè participin a la:

ALTERNATIVA POLLENÇA, ASSEMBLEA D'ELS VERDS D'ARTÀ, ASSOCIACIONS DE VEÏNS SES VELES, CGT, DRETS HUMANS, EL MILITANTE, FÒRUM CIUTADÀ, GADMA, FUNDACIÓ FEDERICO ENGELS, INICIATIVA CIUTADANA PER POLLENÇA, JOVENTUT COMUNISTA, LOBBY PER LA INDEPENDÈNCIA, MAULETS MALLORCA, OBRA CULTURAL BALEAR, PLATAFORMA CALVIÀ PER LA LLENGUA, PLATAFORMA CAMINS PÚBLICS I OBERTS, PLATAFORMA SALVEM CA'N TÀPERA, PLATAFORMA SALVEM LA FAÇANA, PLATAFORMA SALVEM LA REAL, SINDICAT D'ESTUDIANTS, UNIÓ OBRERA BALEAR, ATENEU GABRIEL BUADES, COORDINADORA DE REGIDORS DIÒGENES (Artà, Son Servera, Capdepera i Pollença)

Embolcalls atrevits

Colors de la tardor

Sempre m'ha agradat la natura i en especial els arbres. La tardor amb els seus colors fa que aquests es tornin més atrevits amb els seus embolcalls, potser és per això que és quan més necessitat tinc de apropiar-me de la seva imatge.

Dolors Fàbregas

·

Un dia de "BiciKaze" per Lleida

Amb bici trigo menys

Ja és prou de dia com per llevar-me, a les 9:00 hi ha classe.
Per anar a la Universitat vaig amb bici, no només pel fet d'estalviar-me gastar gasolina, sinó també perquè amb cotxe trigo uns 20 minuts i amb bici en tardo encara no uns 18.
Agafo la bici i la tragino pis avall, per baixar-la no faig servir l'ascensor perquè és massa complicat.
Surto al carrer, avui fa bon dia, una temperatura molt estable i amb una suadera n'hi haurà prou per no passar fred. De moment, no pujo sobre la bici perquè els vianants s'emprenyarien.Un cop trencat el primer carrer, pujo dalt la bici i puc començar la ruta de cada dia. Espero a que els cotxes s'entretinguin al semafor de més amunt i començo a tirar cap avall.
Trenco a un carrer que és "semi-peatonal", no és que els peatons tinguin preferència però els cotxes han d'anar a una velocitat molt limitada. Com és habitual, la gent travessa únicament si no sent el motor d'un cotxe però com que les bicis no fan soroll, és força normal trobar-te amb peatons que de cop i volta, decideixen travessar sense mirar i per tant acabo fent el carrer en ziga-zaga, de moment, ja tinc les primeres mirades extranyes.
Surto del carrer "semi-peatonal" i començo a fer la pujadeta més dura, el carril és força estret, n'hi ha que ho respecten però n'hi ha d'altres que amb les presses, decideixen passar tot i no respectar els 1,5 m. de distància.M'aturo al primer semàfor. A continuació i molt aprop del semàfor es pot trencar a la dreta o bé continuar endavant, com és el meu cas. Els que trenquen a la dreta solen esperar a que jo passi recta, avui ho han fet però en algún cas m'han adelantat per llavors trencar a la dreta, en altres paraules, m'han adelantat tot accelerant ràpid per llavors frenar i trencar a la dreta. Evidentment, després de la frenada jo també haig de frenar o esquivar el cotxe.
Agafo un carrer molt freqüentat, com sempre amb força trànsit. Agafo el carril situat més a la dreta però aquesta part és la més perillosa, per començar haig de canviar unes 3 o 4 vegades de carril perquè normalment hi ha molts cotxes en doble fila, alguna vegada m'haig de parar perquè tots van a altes velocitats (comparades amb la meva) i quan es tracta de l'hora d'anar a treballar, costa que et deixin canviar de carril tranquilament. Avui, com d'altres dies, m'he trobat el típic cotxe que t'adelanta ràpidament i es canvia al teu carril (per aparcar), evidentment he tornat a parar perquè era impossible canviar de carril, aquesta vegada m'he aturat derrapant i força enfadat. Arribo al cor de la ciutat (Ricard Vinyes), espero al semàfor i un altre cop la història dels cotxes en doble fila per tornar a esperar el semàfor de la intersecció Alcalde Rovira Roure i Ronda. Ara la proximitat dels cotxes al teu costat es fa molt més notable, és una intersecció complicada i hi ha molt trànsit, sort que ja puc agafar el carril-bici.Un cop sobre el carril bici, haig d'anar més aviat per la vorera esquivant als peatons que tranquilament circulen pel meu carril. Travesso Medicina, altre vegada em trobo a persones sobre el carril-bici, venen de cara (ja s'en adonaran penso), no s'en adonen i de manera brusca, ràpida i emprenyat els esquivo (Alguns companys de classe els envien a pastar fang, en altres paraules). Arribo a una de les rotondes més conflictives de Lleida, molts han vist accidents allà, travesso pel carril-bici i a continuació aquest ja no transcorre per la vorera sinó a tocar amb els cotxes aparcats. En aquest tipus de carrils m'he trobat persones fent càrrega-descàrrega, cotxes mal aparcats ocupant tot el carril, contenidors de basura enmitg.... en fi.
Començo a agafar la gran recta que condueix a la facultat tot passant vora la presó i prop de les cases enganxades. De cop i volta, el carril-bici s'acaba i dóna lloc a una zona sense vorera ni asfalt. Aquest lloc és ocupat cada dia per cotxes i just llavors hi ha una corba (Amb la qual cosa la visibilitat és 0), no només això sinó que els cotxes aparcats ocupen fins i tot bona part de la carretera, normalment aquests cotxes mal aparcats reben allò que surt per la boca (i fins i tot repartien enganxines ultra-adherents per enganxar-les als cotxes).
Continuo a la recta, fan obres, últimament ho estan urbanitzant tot i et trobes fins a 3 camions que ocupen el carril-bici (altre vegada has de parar).
Per fi, transcorrent per un carril-bici mal pintat i ple de fang arribo a la facultat, a veure quin una m'en expliquen avui....

·

Insostenibilitat

No em puc estar de publicar aquest comentari que en Pere Llofriu ha inclòs a "l'altra cara del canvi climàtic" que Chesnut va penjar l'altre dia. Bé Pere si no t'agrada m'ho dius. I enhorabona per l'article sobre la cabra mallorquina i el mè negre. Una abraçada.

JV

Pere Llofriu ha dit...

Idò si no t’agrada “canvi climàtic”
li podem cercar més noms,
per exemple...

Insostenibilitat

Històricament hom parlava de naturalesa, que era una cosa que pareixia sobrava o, com a mínim, feia nosa. També s’explotava fins al darrer racó, no vos pensàssiu, però no acabava de donar el rendiment desitjat. Els pagesos més vells han viscut que la millor manera de fer net era cremar, quan anàvem d’excursió i encara ens topàvem amb alguns d’aquests protagonistes, ens ho feren saber adesiara: “per allà no passareu: fa temps que no es crema”.

Pels anys setanta vàrem començar a sentir a parlar d’ecologia. Primer com a cosa estranya i curiosa, després, els ecologistes, que eren com uns naturalistes emprenyats, començaren a calar els seus missatges en l’opinió pública, és a dir en els votants, amb la qual cosa , pels anys vuitanta es va canviar el discurs polític: adaptar-se o morir, com va dir aquell, i la veritat és que ni quan t’encalça la calavera aquella amb la falcella, encara ningú no en té ganes, de morir-se.

Ara ja tothom és ecologista, si més no en un cert grau que et permeti estar preocupat pel que passa, fins i tot et pot arribar a fer mal el cor en haver de sentenciar Son Espases tot i que continuar donant espasades a Mallorca és del tot insostenible, però com que el món ens empeny, a la insostenibilitat... el darrer que apagui el llum, si és que hi veu.

Després, deia, vàrem començar a parlar de medi ambient, o “medi” tot sol, per als estudiants que tenen necessitat imperiosa d’escurçar-ho tot. Aquest terme sí que ha caigut en gràcia, tant que ja són molts els municipis que tenen un departament de medi ambient, tot i que molts no saben ben bé per què, però és clar que és molt important tenir-lo, de fet trobarem regidors, i regidores, que encara volen anar més enllà i diuen que són partidaris de ”es mig ambient”.

I per si teníem poca confusió de sinònims, o succedanis, ara es mareja amb aquest altre: sostenible; fa uns anys es va a començar a remenar aquesta parauleta per rentar la cara als llocs on més s’havien distingit per massacrar la naturalesa, on l’ecologia era del tot hipertrofiada i antròpica, i en conseqüència quasi tot el medi ambient que quedava era urbà, urbanitzable, reserva d’urbanitzable, pirata, o per a reserva d’interès social. A partir d’ara, hom diu, tot això ha d’esser sostenible, és a dir: hom reconeix que ja no s’aguanta. Si s’aguantàs seria “sostingut”, si és sostenible és que teòricament encara es podria aguantar, però si per aguantar-lo ha d’esser tot fent la mitjana de les bregues de partit, i mirant tothora el votòmetre, estam arreglats. Resumint, que quan et diuen que el teu poble serà sostenible ja pots començar a córrer: no hi ha qui hi visqui i està previst que empitjori.

Dir que la carrera que duim de destrucció del territori és sostenible, és insostenible. Si destruïm territori ens quedam sense el territori que acabam de destruir, de moment, però la destrucció continua... fins quan? Com podem parlar del futur seriosament si el principal motor de l’economia és posar més ciment indefinidament. Diuen que Son Dureta és irreciclable perquè té 50 anys, així resulta que la vida de moltes persones ja duplica la d’edificis públics emblemàtics (si Guillem sagrera alçàs el cap, es moriria de rialles). Fa molt pocs anys que s’ha construït Son Llàtzer, l’hospital d’Inca, el de Manacor, quasi totes les clíniques privades han ampliat bastant... i encara ens falta l’ “hospital de referència”, que amb el ritme que han duit els darrers anys, els emigrants per una banda, i l’hospital aquest per una altra, quan l’acabin ja no serà suficient.

Això és sols una part dels serveis públics que la societat moderna necessita, però n’hi ha molts d’altres; l’institut de Marratxí es va inaugurar fa poquets anys, però ja no basta; les escoles mai no basten. L’aigua que ens plou fa temps que no basta, aleshores aplicam el pla B, la miraculosa tècnica que tot ho pot: continuar perforant fins que surti salada, dessaladores, potabilitzadores... en tot això, però, hi ha un error... no era un miracle, és una despesa energètica brutal, insostenible. Per obtenir aquesta energia (ni es crea ni es destrueix, vos sona?) cal capolar natura a alguna altra banda. I podríem continuar amb els residus, que creixen geomètricament, la mobilitat, entre embós i embós, tot i que s’acaben d’inaugurar, fa uns mesos, més autopistes que en tota la història. Resumint, que ja no hi cabem, a no esser que volguem canviar la Mallorca que esdevingué turística pel Hong Kong sostenible. Aleshores el problema serà qui voldrà venir a cercar sol i solàrium enmig de edificis i gratacels, i a preu de plaça de Sant Marc de Venècia, que aquesta és una altra: com més “prosperam” més car esdevé tot, per exemple la vivenda, que ja és a un preu del tot insostenible.

Fa trenta anys, deia, els ecologistes feien de periodistes, tècnics, mestres i de polítics utòpics tot explicant a la població que era i per a què podria servir sa Dragonera, es Trenc, l’Albufera, la serra de Tramuntana i d’altres espais naturals que ens estan quedant com una mena de zona verda per als hotelers. Per aquí hem prosperat: els periodistes ja saben tot això i ens ho recorden periòdicament, cosa que també fan premis Nobel, organismes dependents de l’ONU i en conseqüència ja ho podem veure directament als telediaris: el pol Nord es fon a marxes forçades, la selva tropical primària desapareix peti qui peti, cada estiu fa més calor i el desert el tenim als nostres peus...

Supòs que és això, la insostenibilitat, si ha d’esser una cosa pitjor... puf!

Pere Llofriu

Iniciativa Legislativa Popular per una Catalunya Lliure de Transgènics

* Neix la /Plataforma Som lo que Sembrem/, encarregada d'impulsar una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per una agricultura i una alimentació sense transgènics.

* A finals de novembre, es realitzaran diverses convocatòries arreu del territori català per impulsar-la http://www.somloquesembrem.org/index.php?id=5_

* La campanya de solidaritat amb Josep Pàmies s'integra en aquest nou esforç per la nostra terra i els nostres aliments.

Estimat/da company/a,

El motiu d'aquest correu és assabentar-te d'un nou intent per tal de fer fora els transgènics de les nostres taules i els nostres camps. El darrer any ha estat especialment dur pels diversos casos de contaminació genètica, retallant cada cop més la llibertat d'elecció dels consumidors i productors catalans.
En el pla europeu, són cada cop més els estats i les regions que tracten d'eliminar els cultius i aliments transgènics per protegir la salut de la població i la biodiversitat. Mentrestant, a casa nostra l'Administració continua sense donar resposta a les reiterades reclamacions de la societat civil per aturar-los. I al contrari, hem de veure com es sanciona als qui denuncien les irregularitats i les conseqüències d'aquests cultius.
Per aquest motiu, diverses persones i col·lectius relacionats amb la lluita antitransgènica apostem per portar una Llei al Parlament de Catalunya que la declari Lliure de Transgènics. En la campanya també s'hi integren els esforços per recollir els fons necessaris per sufragar les despeses generades per la condemna a Josep Pàmies que ascendeixen, de moment, a més de 30.000 euros.
Per fer-ho, necessitem, entre altres coses, recollir més de 50.000 firmes i et demanem la teva ajuda. A aquest correu hi hem adjuntat la llista de les convocatòries* que fem arreu de Catalunya per explicar què volem fer i perquè ho volem fer. Et demanem que, si pots, assisteixis en la que et quedi més pròxima i/o convidis a altres persones que creguis que pot interessar.

*Relació de convocatòries territorials:
http://www.somloquesembrem.org/index.php?id=5 (o també al document adjunt)

LLEIDA COMARQUES: 26-N; GIRONA COMARQUES: 26-N; BARCELONA CIUTAT: 27-N; CAMP DE TARRAGONA: 27-N;
CATALUNYA CENTRAL: 29-N; BARCELONA COMARQUES: 29-N; PIRINEUS: 4-D; EIX DE L'EBRE: 4-D

Per a més informació de la campanya:
http://www.somloquesembrem.org/

Salutacions,

/Som lo que sembrem/
c/Lleida, 1 - baixos
25600 - Balaguer (Lleida)
973.45.06.83
ilp@somloquesembrem.org

Acudit de'n Pau

Pau per tots, avui al diario de mallorca

Terrassa sobre la destrucció

On és la pleta atapeïda de mates i argelagues i estepes i arboceres i aladerns i llampúdols i alzines i revells en què anava sempre de petita? Ha! Ha ! Ha! On són les ruïnes, en què vaig passar tantes d´hores jugant i llegint i badocant, d´aquell talaiot de Son Meliés atacat d´albons i ullastres, que, centenaris, s´aficaven per les juntes dels còdols i eriçats de brancons semblaven de boira blanca tots plens de vidalba florida? On és el comellar verd de garriga on els bosquets de pins que arribaven fin a la vorera de mar eren la meva cacera d´esclatassangs i bolets, el meu passeig, la meva casa on viure i estotjar tants de records? On són les escletxes dels penyals on amagava cartes d´amor? On són els enforinyalls de marts i mosteles de les sitges al fons dels clapers que vigilava com una orada? On aquells càrritxs com brolladors i aquella camamil·la que collia al turó dels Llims on pujava a peu per aquells saragalls que duien les pluges al torrent de Venorsa? On és el barranc del Corb, que deien que abans era un verger esdevingut erm per la maledicció d´un pagès que havia venut l´ànima al dimoni, el tenebrós barranc com un budell enfonyat al fons dels cruis de penya de més disset mil braços, on Bàrbara, la dida que feia olor de roba neta i menjar de diumenge, em deia que hi havia un tresor d´or i de pedres precioses amagat dels temps dels moros on molts d´homes s´hi havien estimbat per trobar-lo? On són els recessos, les tenasses i els replecs per on trescava somniadora o acompanyada d´aquells cosins de Salern que em feien jugar a metges amagats al coval dels Coloms d´on moltes vegades ens sortien rates pinyades? On és l´ensonorit aire ple d´un refilar de caderneres i verderols, de puputs i falcons, de sebel·lins i perdius, de tórtores i òlibes i crits d´àliga, de lladrucs de cans, de xiulos, d´ales, de serenors, de meulos, de remucs, de petjades, de brams, de somniejos, de trets, etc.? On és aquell racó virgilià de la font de Volatina al fons d´una petita plana amb quatre plàtans gegantins, que rajava d´una mina oberta a la paret de pedra seca on m´agradava aficar-me cap a la fosca entre l´olor d´humitat i la verdor de les falgueres, per arribar allà on naixia la deu: un rajolí, més fort o menys segons les plogudes, que em rentava de totes les brutors i m´assaciava de totes les sets? On és la brodaria blanca, blava i verda de les cales dels Folls on havia viscut els paisatges i les hores, els amors i els deliris, les festes i els delictes carnals -crec que n´hi vaig menjar molta de carn humana!- més inoblidables de la meva vida? On és aquell replà amb el jardí més seductor que hagi conegut mai (troanes i bellombres, xipresos i tarongers, pebreboners i arbres ampolla, ullastres, arbres de l´amor i washingtònies i pins i fassers i l´araucària, etc., en un ordre complex i acollidor), la murada del casal de Perderna, en què vaig viure els anys vertaders, aquells que conformen els fonaments i les parets mestres de la meva existència? On és aquell laberint d´entrada, de salons i de cambres, d´hivernacles i terrasses, de llocs comuns i lligadors, de cuina i de menjador, de capella i d´aquelles golfes on tenia la meva morada íntima? On és el buc de Perderna amb aquella majestat de cub referit amb tres retxes blanques paral·leles i incisions en forma de solells i amb el capell d´argila torrada de teules mores que encara conservaven signes de pintures? On és tot aquell paradís de Perderna convertit en un trast de l´Infern?

BIEL MESQUIDA

Publicat el 20 de novembre de 2007 a Diario de Mallorca

Respectau La Real Respectau Mallorca

OMERTÀ SOBRE SON ESPASES ?

pep-juarez

Els grans negocis han de menester discreció. Això ho saben bé els banquers i altres oportunistes. Omertà, o pacte de silenci. El dur llum i debat sobre segons quines transaccions pot posar en perill la seva viabilitat. Per això, les operacions especulatives no són bones amigues dels ventiladors, no sigui que la pudor arribi a la ciutadania, i faci botar les consciències.

Una vegada passat el primer rebombori per la decisió del Govern Antich de continuar la construcció de l’hospital de Son Espases han desaparegut, de sobte, les imatges de les grues i de les excavadores, i poca cosa es sap de l’activitat constructora-destructora. Sembla que les obres se’n fan d’amagat, i els mitjans de comunicació i la majoria dels articulistes passen de puntetes sobre el tema.

El que no es veu, no existeix. Tampoc li convé aixecar polseguera a l’esquerra institucional, tan obedient de l’ordre establert. No s’ha de nomenar la corda, a la casa del penjat. Gent de base dels partits coaligats en el govern demanen debat, transparència i que se’ls escolti, però els directius no estan per feina. On s’han pres les decisions sobre Son Espases? Si aquestes decisions són irreversibles, on queden els principis democràtics? On el respecte per l’opinió de la militància? On la vergonya? Així i tot, hi han altres tipus de silencis no tan fàcils d’explicar.

O potser sí, perquè aquest desgavell de Son Espases posa a prova la independència del teixit social de Mallorca. Hi ha gent que, estant ben informada, opta per callar “per no fer perillar l’actual govern d’esquerres i nacionalista”. Fins i tot hi ha qui es situa dins el perfil més clàssic del clientelisme polític. No se’n adonen de que la manera més segura de que torni la dreta és, justament, avalar i guardar silenci davant la corrupció econòmica i política? De fet, aquesta esquerreta de cartró-pedra que tenim, al que aspira realment és a ser bons gestors, d’un sistema que fabrica inesgotablement exclosos i privilegiats.

És a dir, a fer polítiques de dreta. A ser bons al•lots, i dur-se bé amb els qui realment comanden. Realment, deuen estar “fent-lo bé” perquè, si miram prim, observarem en l’actualitat un grau de virulència sensiblement inferior cap a l’actual govern, per part dels poders fàctics, del que fins i tot hi havia en temps del “pacte de progrés”, i això que els governants d’aleshores ja començaren a fer “mèrits”. Callar o no callar: aquesta és la qüestió. Evidentment, de Son Espases esdevenen moltes conclusions. Una d’elles és que tota aquesta varietat de tipus de silencis, conscients, tenen un denominador comú: la complicitat. Mentrestant, en el món de les entitats socials de Mallorca, avui no tot és blanc o negre, sobre aquest assumpte.

L’apagada informativa, i altres intoxicacions, tenen els seus efectes, i hi han sectors de la xarxa social que, per la seva idiosincràsia, els hi costa més prendre consciència del que ens estam jugant. També moltes persones, compromeses i lluitadores contra aquesta barbàrie des de fa anys, en aquests moments estan amb la moral per terra i sofrint en silenci el regust amarg de la traïció dels governants. “No ens fareu callar”, diu la cançó d’Al Mayurqa. Ara i aquí, la millor manera d’honorar el record de Toni Roig, i d’honorar-nos a nosaltres mateixos, és obrar en conseqüència.

En aquests moments cal estendre la informació, per qualsevol mitjà, del què veritablement hi ha darrera de l’hospital de Son Espases. La informació és la millor eina de lluita. Davant la paràlisi i el silenci que alguns desitgen, la mobilització social és més necessària que mai.

Germans de Sang

Fa ja dues primaveres que en Joan Vicenç Lillo em va donar mudes del seu apreciat taronger de sang o sanguina. És un arbre vell que està al seu corral i que ell estima molt.

Vaig saber de l'existència d'aquest arbre pel seu germà en Vicenç. Un dia xerrant-xerrant amb en Vicenç em va pàrlar d'ells, del taronger i del seu germà.

Així va ser com vaig tenir la oportunitat de conéixe'ls.

En Joan Vicenç em va brindar les mudes per fer empelts, generosament, com si m'entregàs part d'un tresor.

Ara els empelts van ofonosos, tenen la gruixa d'un dit i enguany han engreixat 2 taronges. Una és pe'n Joan Vicenç. L'altre per l'empeltador, es a dir, per jo. Ens la hem de menjar com en un cerimonial. Serà preciós. Un rite d'iniciació a la taronja de sang.

Aquest acte de taronja-fàgia ens ha de fer Germans de Sang.

Salut Joan V. quan vulguis quedam per finalitzar això que va començar amb un regal de mudes a Alaró un capvespre de maig.

Ens veim. Esmola la guinaveta, que tenen la pell pitjada!.

Rafel Mas

Búger, matinada del 20 de novembre de 2007

Illes dins un riu, això és el que són

Illes d’ametlers o la foravila engolida per la rajoleta

Les ciutats i pobles creixen. La perifèria foravilera és engolida per l’asfalt, la rajoleta, la farola i el “tot a cent”.

Illes d’ametlers sobreviuen sense ser exsecallats entre grues, cons fluorescents i pegots de ciment, dins solars anònims. Esperen l’inevitable. El desarrelament, l’aire a les arrels, la palera que esqueixa la pell. I no saben els veinats, que si xapen aquesta pell, que si arrabassen aquestes arrels, ens arrabassen la memòria, capolen els nostres padrins. Profanen santuaris.

Ara fa cent anys que el padrí d’algú de nosaltres va neixer baix un d’aquests arbres, quan la seva repadrina aplegava ametles amb l’ajuda d’un coixí, amb ocassionals degotissos de sang pel nas de venes fines d’enbarassada.

I són aquests arbres, coneixedors de mil històries, vertaders guardians de la nostra història i herència. Aquests que ara arrenquerien les seves arrels i arrenquerien a córrer si poguessin.

Mentres tant queden illes ametleres, solars anònims, de rics milió-euristes anònims, a l’aguait d’un bon preu especulat, per la nova “promosión”.

Res no importa ja, una batalla perduda més. Però recorda, que només dues generacions ens separen als trenta-anyers d’aquelles soleiades baix la fullaca mig-seca i el poll malsofrible i les xinxes verdes, i la ametla que bota a dins l’ull.

Illes dins ciutat, on només alguns seran indultats per passar a formar part de la zona verda.

Potser és millor morir trencat que viure doblegat (Probervi gadità sentit a la ràdio avui).

Rafel Mas
Búger, 19 de novembre de 2007
Fotos: R.Mas, Inca-Crist Rei Nou 15/10/07

IPCC: Qualcú ho escolta?

Els experts reunits en el panel contra el canvi climàtic no té ningú que els escolti

Hi ha ciclons i ciclons. El que va succeir dijous a Bangla Desh n’és un bona mostra. La tempestat que ha devastat el sud d’aquest país desheretat, causant milers de morts, gairebé ha merescut espai als mitjans de comunicació. A la regió, tothom recorda aquell huracà que devastà el país el 1970 (mig milió de morts), o el sisme submarí originat per un altra cicló el 1991 (183.000 víctimes mortals). En aquesta cantonada oblidada del planeta els ciclons ni tan sols tenen categoria, res a veure amb el que passa quan una tempestat tropical amenaça a la vora del Carib (és a dir, quan amenaça especialment la costa dels Estats Units) i seguim quasi al minut la seva evolució de tempestat a huracà de la categoria que sigui. Com a molt, hem pogut saber que els vents han assolit ratxes sostingudes de 240 kilòmetres per hora, però segur que ningú ha pogut veure en cap mitjà de comunicació les habituals infografies d’evolució i direcció de l’impressionant massa blanquinosa (que ha rebut el nom de Sidr) de 500 kilòmetres de diàmetre que s’ha abatut sobre la regió meridional de Bangla Desh, devastant tot al seu pas i provocant un èxode de quasi quatre milions de persones. Els escassos testimonis que arriben dels que eren presents de la tragèdia parlen d’”escenes terrorífiques”, de l’”infern”. A Europa, una vegada conscients de la dimensió de la catàstrofe, els mitjans recordarem que el 40% dels 144 milions d’habitants de Bangla Desh sobreviuen amb menys d’un dòlar al dia. I així cobrirem l’expedient. O passarem pàgina.

De moment, el món ni tan sols arriba a cobrir l’expedient en la lluita contra el canvi climàtic. Ahir, en rebre el quart informe de síntesis del Panel Intergovernamental del Canvi Climàtic que saltarà a la taula de la Conferència de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic que es celebrarà a Bali d’aquí a tres setmanes, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, insistí en què “el canvi climàtic afectarà molt especialment als països en desenvolupament” (Bangla Desh en seria un bon exemple, encara que ni tan sols arribi a la “categoria” oficial de païs en desenvolupament) i va afegir que: “No podem deixar que això passi”. Però és obvi que les grans potències estan deixant que això succeeixi.

Les devastadores conclusions de l’informe aprovat ahir per el Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic són conegudes; la qüestió està en saber si les grans potències econòmiques i polítiques estan disposades a fer alguna cosa al respecte, i està clar que no n’hi ha prou amb passar la pilota als ciutadans instant-los a que siguin tot el més ecològics i solidaris que ells ni són ni volen ser. Aquestes paraules (i els milions de dòlars i d’euros que gasten els governs a les seves campanyes en marketing) seguiran essent pura propaganda i hipocresia mentre no posin en qüestió (de manera sincera, honrada i sobre tot eficaç) el model actual de desenvolupament i producció.

Mentre tant, seguirem informant sobre el desgel i la desforestació, els canvis d’hàbits d’algunes espècies i l’extinció de moltes d’elles, i Ban Ki-moon o el seu successor ens parlaran de les “escenes catastròfiques” que han vist en sobrevolar Amazònia, l’Antàrtica o Grenlàndia.

Se’n s assegura ara que la Conferència de Nacions Unides que es celebra a la turística illa de Bali serà transcendental, entre altres coses perquè s’hi començarà a preparar un tractat que supleixi el de Kioto, tan maltractat i menyspreat. Ho diu l’Organització de Nacions Unides, tan maltractada, menyspreada i ineficaç com el mateix protocol de Kioto. Després de tres dies d’informes i advertències constants dels científics i experts a la reunió de València del Panel Intergovernamental de Canvi Climàtic, “The New York Times” titulava la crònica signada per Andrew C. Revkin d’un mode certament gràfic: “Quarta alerta climàtica. Qualcú ho escolta?

Gara

La cabra mallorquina: una realitat ben preocupant

La cabra mallorquina i un me negre

Ja fa deu anys, com a mínim, que des de la Conselleria de Medi Ambient arribaren a descobrir el que era, i encara és, ben a la vista: que aquí sobren moltes cabres... ja fa tres anys, probablement més, que es va presentar un diagnòstic ben preocupant...

«Les cabres salvatges s'estan convertint en un maldecap per a la Conselleria de Medi Ambient perquè la proliferació que ha experimentat durant els darrers anys l'ha convertida en una plaga... s'ha elaborat un pla de xoc per reduir el nombre d'exemplars... Aquests animals fan malbé els cultius de muntanya i en especial l'arbrat, ja que una part de la dieta alimentària d'aquests animals es troba en l'escorça dels arbres. Després dels incendis, les cabres són el segon problema ecològic de la Serra...» Això deia Antoni Gómez, aleshores director general de Caça el 2004.

Tres anys després hem sabut molt poc d'aquell «pla de xoc», res dels resultats (per variar), però l'exaltació de la raça mallorquina continua imparable, pareix que la volen erigir en símbol de la «mallorquinarritat».

La presumpta importància que pugui tenir una raça la podríem comparar amb una agricultura tradicional que té un peu i mig a la fossa, la sobrassada mallorquina que es fa amb porcs de fora, o el català, amb totes les nostres «modalitats», i de rebot tota la nostra cultura, que és al límit de la supervivència i encara n'hi ha que fitoren. D'altra banda, si tant preocupa la puresa d'una raça domèstica, l'única manera de preservar-la seria dins un corral. Mira per on, sobretot els darrers anys hem patit una corralització que hipoteca la Mallorca tradicional, però, incomprensiblement, les cabres han quedat defora, i, per acabar-ho d'adobar, els plans de protecquè de paratges artificials posen encara més traves a l'excursionisme cultural mentre les cabres continuen tenint barra lliure.

Tradicionalment ens hem adormit amb la cançoneta que les cabres substituïren el miotragus, i aquí pau i després glòria, com qui vol fer creure que tots els herbívors són iguals... doncs no, per algun motiu n'hi ha set caterves d'espècies. De fet el miotragus s'extingí, mentre les cabres es quedaren, ja tenim doncs una bona diferència.

L'ecosistema que vàrem heretar del miotragus i el que estam preparant per als nostres fills no s'assemblen gaire. El més probable és que en el primer cas totes les illes fossin una taca verda, gairebé contínua, d'arbres, mentre la tendència actual és cap a una taca grisa, gairebé contínua, de ciment. Aleshores l'impacte d'una població d'herbívors en una situació o l'altra també ha d'esser completament diferent. És més, el miotragus era una baula del seu l'ecosistema, hi va evolucionar milers i milers d'anys fins al punt que se sobreposen unes quantes espècies diferents. La cabra no, pot esser que en temps històrics, quan l'activitat dels pagesos arribava als capcuruculls dels puigs, estaven més controlades, però ara, a la serra ja no queden pagesos d'aquells i aquestes relacions s'han de revisar. De la pobresa dels alzinars ja no podem donar la culpa als carboners.

El miotragus era un element de l'ecosistema prehumà, la cabra és un element de desertització posthumana, però no és l'únic, de fet ens bastam totsolets, per desertificar. La història de la humanitat i la desertificació va paral·lela i, per acabar-ho de compondre, el canvi climàtic, que ens agafa amb un caramull d'espècies vegetals relictes de temps més freds, endemismes i altres espècies de la llista roja que, com surtin de l'escletxa on sobreviuen, se les mengen les cabres.

Pere Llofriu

L'altre cara del canvi climàtic

Avui he vist un documental de 1 hora 13 mins que us resumiré tant breument com pugui. Si puc el penjaré, si no, també us puc donar l'adreça on el podeu trobar.

Canvi climàtic

Reconec que tenía fe en que el canvi climàtic es produïa per causes humanes però l'informe de IPCC (Jo diría que gairebé anti-científic) em va començar a crear dubtes. La ciència sap perfectament que no està capacitada per predir el que l'informe de la IPCC prediu, és més, l'informe única i exclusivament contempla una petita part, una petita peça del motor climàtic. No és qüestió de negar el canvi climàtic, jo hi crec, crec que el progrés té un cert límit i que cada vegada desequilibrem més el planeta creant impactes. Per altra banda, aquest tema ha despertat per fi l'interès en el medi ambient (tot i que no ho sembli), però una cosa no pot portar a l'altre.

Perquè hem de ser crítics tant amb uns com amb els altres, per saber la veritat!

L'IPCC és, segons diuen, un organisme intimament relacionat amb la política format, en teoria, per científics experts, en part significa que les decisions i publicacions que pugui fer aquesta organització, seran supervisades i revisades pel cony de polítics. Per la televisió ens diuen que la comunitat científica confirma àmpliament el canvi climàtic produït per causes humanes, però la realitat és una altre, la realitat és que hi ha una pasta increïble destinada a corroborar el canvi climàtic produït única i exclusivament pel CO2, en altres paraules, els científics de l'IPCC únicament estudien el CO2, quan, se sap i s'ha corroborat que el CO2 no és més que una petita i putser insignificant part del sistema climàtic. Dels 2.500 "científics" molts d'ells no ho són, entre els 2.500 s'inclouen polítics, persones que únicament els hi han pagat perque el seu nom surti i fins i altres persones no-científiques.
Se sap de ple que la ciència no està capacitada per fer les previsions que va fer fa ben poc (els augments de temperatura, l'augment del nivell del mar), de fet, això era una de les coses que a mi tampoc em quadrava, molts científics confirmen que moltes de les afirmacions que fa IPCC no estan fundamentades en coneixements científics i en alguns punts mostren un gran bagatge en els coneixements, tot plegat confirmat per experts mundials en temes concrets relacionats amb el clima.
Respecte la xerrada de l'Al Gore, que deu ser ben difícil d'anar, molts científics diuen que el senyor Gore explica el que vol, no diu la veritat absoluta del tema, únicament explica una petita peça del sistema i d'aquesta, n'extreu el que més l'interessa.

El senyor Gore no explica que hi ha estudis científics que afirmen de manera paradòxica que l'augment de temperatures va començar dècades abans de la revolució industrial (Anys 40), després d'aquests, vam tenir 3 dècades de disminució de temperatures per llavors començar l'augment de nou (éssent llavors quan les alarmes es van disparar).

Hem de saber que hi ha artícles científics que han estudiat la influència del sol en el clima. Mitjançant els mètodes de correlació pertinents, s'ha comprovat amb molta més fiabilitat que la temperatura és una variable molt més dependent del sol que del CO2. De fet, segons estudis publicats, cap dels canvis climàtics del planeta han pogut ser explicats per un augment del CO2. Dades astronòmiques del sol en els últims 400 anys reflexen una gran dependència d'aquestes taques amb la temperatura al planeta. De fet, les èpoques glacials han correspost amb intèrvals de temps en que s'apreciaven menys taques solars (com la petita edad del gel). Una altre dada aportada per l'estació Àrtica de Vostok, és que s'han trobat que en alguns casos el CO2 augmenta mentre la temperatura disminueix i molts dels estudis climàtics han demostrat que la temperatura està adelantada fins a 800 anys amb respecte el CO2 (la qual cosa el CO2 pasaria a ser la conseqüència i no la causa). Això podria reforçar el que se sap segur, que l'oceà actua com un gran acumulador de CO2 en èpoques fredes i de gran alliberador de CO2 en èpoques calentes. Molts estudis, a part del de Vostok han demostrat aquest retras, llavors, serà veritat que en realitat els oceans són els directors d'orquestra?. El gran retràs de la Tº amb el CO2 és degut a que calentar l'oceà pot comportar centenars d'anys i per tant, alliberar el CO2 fruit de la calentació pot portar tots aquests anys.

Molts científics opinen que IPCC degrada la ciència perquè les seves teories no tenen fonament científic, simplement segons ells, creuen que les teories són adaptacions polítiques. La persecució dels científics que opinen idees contraries a IPCC (Alguns asseguren haver rebut amençaes de mort) no s'atreveixen a contradir-les ni a dir-ho publicament.

Estudis de la NASA han confirmat que hi ha un calentament terrestre però en cap cas troposfèric. Tot plegat va en contra de la teoria de l'efecte hivernacle, que estableix que el màxim grau de calentament es dóna a les zones altes i mitges de la troposfera (en fi, on hi ha els gasos efecte hivernacle).
Altres estudis desenvolupats als Pols afirmen que les típiques imatges televisives en que es veuen masses de gel desplaçant-se són normals, de fet, el pol nord ha patit oscilacions sorprenents en les seves capes de gel al llarg dels anys.
També hi ha científics que afirmen haver fet informes a IPCC però que els hi han retallat el text al seu interès (com a catalunya), sobretot allò que podia posar en perill l'afirmació del CO2 com a causant del canvi climàtic.
Acaba fent especial esmena al 3er món, ja que allà s'els està començant a imposar que no es desenvolupin.

Origens del canvi climàtic
El canvi climàtic va ser un tema que va aprofitar Margaret Tatcher amb la crisi del petroli. Aquesta senyora no volia dependre dels països àrabs perquè mica en mica s'apoderaven més del negoci del petroli, en altres paraules, a la Margaret l'hi preocupava el negoci del carboni. Casualment, va ser llavors quan Margaret volia apostar fermament per l'energia núclear. Més tard es van començar a trobar indicis d'augments de temperatures, gràcies als avenços en matèria de climatologia, satèlits i més seguiment climatològic i aquest moment va ser aprofitat per Margaret la qual va desenfundar una quantitat de diners astronòmica a Royal Society perquè demostréssin el canvi climàtic produït pel CO2. I així va començar el tema...
El moment va ser aprofitat per multitud d'ambientalistes i cal dir-ho, pel comunistes que van ser derrocats al seu moment, els quals van passar a ser activistes del comunisme a activistes ambientalistes. Units per una banda, interessos polítics, interessos econòmics però també interessos anti-capitalistes i anti-industrials.
El tema va adquirir tal importància que es començava a crear un monopoli periodístic, periodistes que cada vegada es veien obligats a publicar missatges més apocalíptics, moltes vegades sense fonaments científics ni probables.
Mica en mica s'anava creant un sistema, un gegant que cada vegada involucrava a més persones, cada vegada hi havia més persones ficada dintre el tema i cobrant única i exclusivament gràcies al clima.
I fins avui dia...

‘NOW’ i els arbres

Per la protecció i la defensa dels arbres

En les properes ‘Trobades en el present continu, NOW’ que es celebraran a Barcelona del 29 de novembre a l’1 de desembre de 2007, hi ha alguns punts que ens interessen força i que poden servir per parlar i donar impuls a la defensa dels arbres, tant dels arbres urbans dels pobles i ciutats com els arbres del bosc i el camp i per parlar també de les noves maneres de l’activisme per la defensa dels arbres.

Creiem que pot ésser interessant participar-hi, ‘Amics arbres · Arbres amics’ s’hi posarà en contacte per fer-ho i per veure si es poden trobar maneres per obrir debat i divulgar la necessitat de la protecció i la defensa dels arbres.

Del 29 de novembre a l’1 de desembre de 2007
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB)

Jonah Brucker-Cohen. Honor Harger. Armin Medosch. William J. Mitchell. Richard Sennett. Steve Lambert. Pierre Humeau. Herbert Girardet. Alex Steffen. Joan Rieradevall i la col·laboració especial de Vandana Shiva
a
NOW. Trobades en el present continu

NOW és un procés d’investigació, creació i difusió de les transformacions científiques, tecnològiques, artístiques, socials i espirituals que tenen lloc al principi del segle XXI. NOW no respon a un format específic, tot i que es pugui manifestar en diferents gèneres i formats. Ha estat concebut com una plataforma de treball amb diversos objectius en els àmbits temàtics següents: CIÈNCIA OBERTA, CIBERESFERA, FACTOR ECO, ART ARA, PARTÍCULA PSI, NOU ACTIVISME I CULTURA EMERGENT.

En aquesta quarta edició s’exploren tres dimensions de la nova condició urbana: la conquesta de l’espai radioelèctric, la recuperació de l’espai públic i la ciutat com a desafiament ecològic. Els canvis que s’acosten en la gestió de la societat digital, la resistència davant d’una ciutat despolititzada, i el repte d’una urbanitat sostenible conformen tres processos interconnectats que requereixen el coneixement, la creativitat i el compromís d’un nombre creixent de ciutadans.

ACTIVITATS PROGRAMADES
(Entrada lliure)
·
La conquesta invisible:
una història social i cultural de l’espai hertzià.
Jonah Brucker-Cohen, Honor Harger,
Armin Medosch i William J. Mitchell
Coordinat i moderat per José Luis de Vicente

Dijous 29 de novembre a les 19 h, Hall

dialoguen Jonah Brucker-Cohen, artista digital conegut pels seus projectes que subverteixen les arquitectures de xarxes de comunicacions; Honor Harger, membre del col·lectiu Radioqualia i experta en les lectures culturals sobre l’espectre; Armin Medosh, crític i activista per l’espectre obert, i William J. Mitchell, catedràtic d’arquitectura del MIT i un dels més reconeguts experts en les connexions entre espai urbà i espai digital.

Recuperant la ciutat:
art al carrer, dissidència gràfica i contrapublicitat.
Richard Sennett, Steve Lambert i Pierre Humeau
Coordinat i moderat per Observatori RiSc

Divendres 30 de novembre a les 19 h, Hall

Richard Sennett és sociòleg i autor d’El declive del hombre público, Vida urbana e identidad personal i La corrosión del carácter, entre d’altres. Steve Lambert és coordinador de l’Anti-Advertising Agency a Nova York. Pierre Humeau és membre de Résistance à l'Agréssion Publicitaire (París). L’Observatori de Resistències i Subcultures (RiSc), coordinat por Gemma Galdón i Israel Rodríguez, promou i fa d’altaveu de dissidències urbanes.

Neuròtica:
Hàbitat. L'hàbitat contemporani davant del caos climàtic.
Herbert Girardet , Alex Steffen, Joan Rieradevall
i la col·laboració especial de Vandana Shiva
Coordinat per Capsula

Dissabte 1 de desembre a les 19.30 h, Hall

Es preveu que l'any 2008, per primera vegada en la història de la humanitat, la major part de la població mundial habitarà en nuclis urbans. En la segona fase del projecte Neuròtica , l'objectiu és examinar el metabolisme dels hàbits urbans i les possibilitats que la innovació ecològica ofereix a l'hora de millorar la qualitat de vida a les megalòpolis i a les zones rurals que les circumden. El desafiament consisteix a trobar solucions per evitar que el camp esdevingui un hort controlat i destinat a la producció de béns alimentaris i energètics per a les ciutats, així com rebaixar la tendència hiperconsumista.

El desenvolupament tecnocientífic és la solució ambiental o el causant de la insostenibilitat? Quina és la percepció de la societat davant els avenços del caos climàtic?

Alex Steffen, promotor de la innovació ecològica i cofundador de worldchanging.com, dialoga amb Herbert Girardet, ecologista urbà i cultural i president de la Schumacher Society al Regne Unit, i Joan Rieradevall, investigador a l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la Universitat Autònoma de Barcelona. La projecció d'una entrevista inèdita a Vandana Shiva, doctora en física i activista mediambiental, inicia la sessió.

DOCUMENTALS
(Entrada lliure)
·
Reclaim Power
2006, 62’, vose

Dijous 29 de novembre a les 17.30 h, Auditori

El Campament per l’Acció Climàtica es va situar al peu de Drax, la contaminant central tèrmica de Yorkshire. A través de noves propostes d’un model de vida sostenible, van aconseguir la reducció de les seves emissions de gasos contaminants.

·
Invisible
2006, 63’, vosc

Divendres 30 de novembre a les 17.30 h, Auditori

A causa de la contaminació creixent del Pol Nord, les mares inuit transmeten als seus fills residus químics consumint els seus aliments tradicionals. Si no mengen aquests aliments ni alleten els seus fills, perdran el seu llegat cultural.

·
The Corporation
2004, 145', vose

Dissabte 1 de desembre a les 17h, Auditori

Documental en què es presenten les grans multinacionals com si fossin organismes malalts. A través de més de quaranta entrevistes, s’explora el funcionament real de la indústria farmacèutica i els grans grups mediàtics.

·

NOW t’invita a formular les teves pròpies idees, incorpora una selecció bibliogràfica sobre les temàtiques NOW, una síntesi audiovisual de les crisis i desafiaments que defineixen la cultura planetària del segle xxi, i també, una exposició interactiva d’art radiofònic i sons de l’espectre electromagnètic.

·
Dijous 29 de novembre de 2007, obert de 17h a 22h
Divendres 30 de novembre i dissabte 1 de desembre de 2007, obert d’11h a 22h.
En el marc de Barcelona Ciència 2007
Amb la col·laboració d’ICatFm
En el marc del projecte Anella Cultural, participen a NOW l'Institut Municipal d'Acció Cultural, Lleida; el Museu de Granollers; el Teatre Principal, Olot, i el Centre d'Art Cal Massó, Reus
·
Més informació: http://www.cccb.org/now/cat/
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Montalegre, 5 · 08001 Barcelona
Tel. 34 93 306 41 00 · Fax. 34 93 306 41 01
www.cccb.org
·
Entrada lliure a totes les activitats
L’organització de ‘Now’ demana que es faci arribar aquesta informació a tothom que pugui estar interessat en aquest projecte.

La fúria arboricida de Barcelona

Han matat els arbres del carrer Cardener

Ahir, al barri de Gràcia, un dels reis del ciment ens va matar un til·ler, un llorer, un taronger, un caqui, en un petit oasi on es refugiaven ocells cantaires. Els arbres eren als patis interiors dels terrenys de l'antic laboratori Almirall-Prodesfarma, al carrer Cardener, que ara pertanyen a Akasvayu i Construcciones Pedralbes. La propera primavera serà doncs silenciosa, com va dir Rachel Carson. Per més inri, Parcs i Jardins ens va assegurar que s’havia pagat una fiança per conservar-los en el seu lloc, i Medi Ambient de l’Ajuntament ens va dir que serien trasplantats i retornats a la ciutat, en un cas de coordinació admirable. La fúria arboricida no te ningú que l’aturi. Proposo un nou eslògan per la meva ciutat: Barcelona, més ciment que mai!

Montse López

Gràcia – Barcelona

· Ha desaparegut una palmera ·
· Han arrencat la Palmera del carrer Cardener ·
· Arbres de Gràcia en perill ·
· Salvem el Ginjoler ·
· Queixes per les molèsties d'una obra a Gràcia ·
·

Son Bosc en perill

La biodiversitat de Son Bosc, en alerta màxima

Un informe científic avisa de les greus conseqüències mediambientals que pot suposar la construcció d'un camp de golf

La zona de Son Bosc –al costat del Parc Natural de S’Albufera, en el terme municipal de Muro– acull una gran varietat d'invertebrats, plantes, orquídies i moltes espècies d'aus que converteixen a aquest enclavament com un dels punts amb major índex de biodiversitat de tota Mallorca. La raó que explica tal riquesa animal i vegetal és el peculiar hàbitat que domina aquesta zona, un prat dunar molt rar en tota Europa, solament comparable a Mallorca al que també existeix en la zona d'És Trenc. Un estudi científic internacional, realitzat conjuntament per investigadors del Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA) i de The Albufera Initiative for Biodiversity (TAIB), alerta de les greus conseqüències mediambientals que pot suposar la construcció d'un camp de golf en Son Bosc, un projecte que posat que es porti a terme, i segons denuncien els autors del citat informe, podria alterar el fràgil equilibri ecològic d'aquesta zona de Mallorca, vulnerant a més diverses normatives com el Conveni per a la Diversitat Biològica de l'ONU que promou la protecció de les espècies i la diversitat genètica.

L'informe, al qual ha tingut accés Diari de Mallorca, avalua els factors d'impacte sobre les espècies que conviuen en Son Bosc, com la denominada orquídia de prat (Anacamptis robusta), una de les espècies d'orquídies més rares del món ja que solament es troba en punts aïllats del nord d'Algèria, El Marroc i en s’Albufera de Mallorca i els seus voltants. Els investigadors han constatat que en Son Bosc hi ha actualment 878 peus d'aquesta espècie d'orquídia, mentre que altres 432 peus es troben dintre del Parc de S’Albufera. Nick Riddiford, investigador principal del TAIB i un dels màxims experts mundials en l'avaluació de zones humides protegides i redacció de plans de gestió mediambiental i de ecoturisme, explica que en aquests moments Son Bosc alberga dos terceres parts de la població balear i europea d'aquestes orquídies.

Dues vistes de Son Bosc, fotografies de Sebastià Torrens

“El més paradoxal –revela Riddiford– és que mentre al Marroc i Algèria es tracta d'una espècie protegida, aquí a Mallorca no només no està protegida, sinó que fins i tot pot desaparèixer si prospera el golf previst en la zona”.

A més de la Anacamptis robusta, en Son Bosc proliferen altres orquídies, com milers de Serapias i Orchis fragans (Abellera Olorosa) i centenars de Orphys apifera. Els noms populars d'aquestes espècies d'orquídies són la Abella apífera, Beiera, Flor d’abella, Flor de la Mare de Déu o Mosques d’agafa. Segons constata Riddiford, “cap dels científics del nostre equip ha observat mai, en cap altra part, una densitat d'orquídies com la de Son Bosc”. Respecte a la fauna, l'informe realitzat conjuntament entre IMEDEA i TAIB destaca el cas especialment problemàtic del abellarol (Merops apiaster), un ocell la població del qual es troba en declivi a Mallorca –espècie inclosa en el Llibre Vermell dels Illes Balears elaborat per Medi Ambient el 2006– i que en la zona de Son Bosc nidifica en forats i bancs de sorra a causa de la gran abundància i diversitat de preses al seu abast: abelles, vespes, libèl·lules, llagostes, grills, etc. “Si Son Bosc es converteix en un camp de golf, el abellarol desapareixerà de tota la zona de s’Albufera”, adverteix Riddiford.

Detall de la ‘Anacamptis robusta’,
amb fotografia de Pere Vicens
“Les Galápagos d'Europa”

“Balears són com les Illes Galápagos d'Europa i Son Bosc, una de les zones de màxima biodiversitat de tot l'arxipèlag”. Així de contundent s'expressa Nick Riddiford, investigador principal del TAIB i un dels màxims experts mundials en l'estudi d'aiguamolls, al valorar el nivell de biodiversitat de les nostres Illes i de la zona de’S Albufera i de Son Bosc. “Destrossar aquesta biodiversitat podria constituir un atemptat mediambiental, però a més podria suposar, a la llarga, un fort impacte sobre l'economia de la zona. Com ciutadà europeu que sóc –emfatitza aquest investigador nascut a Gran Bretanya– em preocupa que Mallorca pugui perdre un patrimoni com el de Son Bosc. El Govern balear té la responsabilitat de protegir els espais naturals d'especial interès, no només davant els seus habitants i visitants, sinó davant la comunitat internacional”, conclou Riddiford en la part final de l'estudi científic al com ha tingut accés Diari de Mallorca. Per la seva banda, Anna Traveset, investigadora del IMEDEA que actualment efectua un complet estudi sobre la interrelació entre els insectes i les plantes i la seva polinització, coincideix amb els plantejaments de Riddiford i opina que “del patrimoni natural de Son Bosc podem gaudir tots els ciutadans; d'un camp de golf gaudiran molt pocs”. Pere Vicens, naturalista que ocupa el seu treball en el Parc Natural de’S Albufera, destaca la funció de “frontera” que efectua Son Bosc respecte al Parc Natural, “en una zona especialment fràgil però alhora molt rica en biodiversitat”.

Falcó marí (‘Falco eleonorae’).
Foto: S. T.

OBSERVATORI
Espècies noves i estranys fenòmens

En l'informe elaborat per IMEDEA i TAIB s'insisteix en la necessitat que la biodiversitat de Son Bosc pugui ser investigada encara amb major intensitat. En aquest sentit, l'informe explica que s'estan estudiant dues espècies d'insectes dípter (Syrphidae) que podrien ser nous per a la ciència –Merodon i Parhelophilus–, ambdues observades en Son Bosc. Una de les espècies més observades en aquesta zona és el falcó marí (Falco eleonorae), un au protegida a nivell internacional que nidifica bàsicament en Balears i altres punts del Mediterrani. Rafel Mas, ornitóleg del GOB, porta anys estudiant concentracions de falcons marins en Son Bosc, on cada any, entre els mesos de maig i juliol es produïx un estrany fenomen. Els falcons acudeixen a un punt concret, sempre entre les 21 i les 22 hores, per a caçar escarabats bataners (Polyphylla fullo). Després desapareixen de la zona i no tornen fins a l'endemà.

Enric Culat
L'Almudaina.Diario de Mallorca. 11.11.2007

· Article publicat a L'Almudaina, suplement dominical del Diario de Mallorca,
el 11.11.2007: [arxiu pdf 358 kb]

·

De l’espoli d’oliveres al Montsià

Hi ha magatzems amb centenars
d'oliveres arrencades

Hola amics,

Abans que res, felicitats pel vostre bloc i agrair-vos que us feu ressò de l’espoli de les oliveres monumentals que s’està donant al Montsià.
A l’article ‘Espoli d'oliveres monumentals’ hi ha un comentari d'un anònim que posa en dubte que l’espoli existís, el comentari diu: ‘Amics dels arbres, no es tot cert això del espoli, heu preguntat que passa amb eixos arbres si un viverista no els salva, son destrossats.’
‘Anònim’, quin viverista els salva? Vivers l'Angol, d'Alcanar, venent-los al públic al seu establiment de la N-340 (A-7)? Ells van ser qui varen fer aquest arrencament. I a la finca no s'hi ha fet res des de llavors.
No hi ha excusa. Si algú necessita arrencar els arbres pel que sigui, l'Ajuntament d'Ulldecona ofereix un conveni compensatori als propietaris i els busca nova ubicació en el terme municipal.

Proves de l’espoli? Al voltant dels golfs de Sant Jordi del Maestrat hi ha "magatzems" a l'aire lliure amb centenars d'oliveres arrencades, algunes de dimensions monumentals, amb bandes de les empreses salvadores que els buscaran pares adoptius. Un exemple: "Mediterranea S.C.L. Tel 0499390022 Piante Secolari de Valore Storico".

No hi ha vergonya. Ja n'hi ha un fart!

Nana

Montsià

· Més informació:
· Espoli d'oliveres monumentals · Cal salvar les oliveres · Fre a l'espoli d’oliveres ·
· Espoli d'oliveres del Maestrat · Les Oliveres valencianes en perill ·

·

Els arbres de ribera de Sebes s'ofeguen

El bosc de ribera de Sebes es mor

Entre el 70 i el 90 per cent del bosc de ribera de Sebes està greument malalt. Arbres de grans dimensions ja han mort. La causa és l'augment permanent del nivell de l'aigua del pantà de Flix

Molts dels arbres del bosc de ribera de la reserva natural, àlbers, verns, salzes i els darrers oms autòctons del tram català de l'Ebre, han perdut les seves fulles, estan secs o han mort. El procés es començà a detectar l'any passat però s'ha accelerat enguany i ha provocat la inquietud creixent de la direcció de la reserva natural, un espai situat aigües amunt de la presa i inclòs a la xarxa d'espais naturals protegits a nivell europeu.
Els tècnics de la reserva han realitzat diversos estudis sobre l'estat de la vegetació, i fins a Flix s'han desplaçat en els últims mesos experts del Departament de Medi Ambient i de diversos parcs naturals catalans per trobar la causa de la malaltia.
S'ha analitzat la hipotètica presència de contaminants a l'aigua i als sòls, però diversos indicis apuntaven en una altra direcció. Les zones de pastura dels cavalls de la Camarga estan inundades quasi de forma permanent, i s'ha detectat la proliferació d'una planta, la corretjola, que necessita sòls humits de forma constant.

Arrels asfixiades per l'aigua
Finalment, els tècnics van atribuir el procés de mortaldat a l'augment permanent en els últims anys del nivell de l'aigua del pantà de Flix, un sistema gestionat per Endesa que es troba constantment al límit de la seva capacitat. Avui, més del 90 per cent de tota de la reserva natural està sota les aigües de l'embassament, segons afirmen els tècnics de l'espai.
Els arbres de ribera posseeixen arrels molt superficials i estan acostumats a períodes d'inundació al llarg de l'any, però no estan fets a una inundació pràcticament permanent. Per això les arrels dels arbres, alguns centenaris i de grans dimensions, pateixen asfíxia radicular. A aquest procés, considerat el principal causant de la mortaldat, cal afegir la perjudicial arribada de sediments salins que han estat arrossegats com conseqüència, precisament, de l'augment de la cota de l'embassament.
La direcció de la reserva natural ha alertat d'aquests fets les administracions competents, en un intent de frenar el desastre ambiental. Ahir, els responsables de l'espai rebien una primera bona notícia. El comissari d'aigües de la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre (CHE), Rafael Romeo, ha convocat una reunió per al proper 12 de novembre entre les administracions competents i Endesa per afrontar la situació. La convocatòria és fruit de la visita que Romeo realitzà ahir de forma improvisada a l'espai natural tot aprofitant la inauguració de les obres de restauració del meandre de Flix.
La reserva natural de fauna salvatge de Sebes té una superfície de 100 hectàrees. El bosc de ribera centenari ocupa una àrea aproximada de 15 hectàrees i es va començar a gestar abans de la construcció de la presa de Flix, a finals dels anys 40 del segle XX .
L'existència de la presa, amb tot, afavorí l'acumulació de sediments al marge esquerre del riu i generà la zona d'aiguamolls avui existent.

A.Caralt

Diari de l'Ebre

· Noticia publicada a Diari de l'Ebre el 23.10.2007

·

Per avui, una mica d'humor... o no!

Una nova espècie d'homínid galliforme envaeix els boscos catalans. Si faltava un depredador superior, aquí el teniu

Sobre els origens de la Thaumetopoea pityocampa

Al llibre “Plagas de insectos en las masas forestales españolas” editat per el “Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación” l’any 1981, diu, quan a la distribució de la Thaumetopoea pityocampa:

“La processionària del pi és típicament mediterrània. Es troba distribuïda per Espanya, Portugal, França, Itàlia, algunes localitats d’Alemanya, Suïssa, Hongria, Bulgària, a la costa iugoslava, a Grècia, Turquia, Síria, Líban, Palestina, Israel, Egipte, Líbia, Tunis, Argelia i el Marroc. En general, es pot dir que, apart de les barreres geogràfiques, que encara no ha aconseguit franquejar, l’àrea de repartició de la processionària està radicalment condicionada per el clima.

A Espanya viu a tota la Península. No fa molts anys “saltà” a les Balears i ha colonitzat allà tots els pinars de Mallorca i Menorca, els d’algunes illes menors i últimament s’ha instal·lat a Eivissa, on, de moment, roman confinada a un petit focus”.

Per tant, sembla ser cert que va arribar a les Illes als anys setanta. Segons la informació escassa que jo en tenc, va ser traslladada de la Península a les Illes enterrada a cossiols de pins per a repoblacions. Aquestes repoblacions es dugueren a terme al bosc de Bellver i a sa Dragonera segons planificació i comandament de l’Icona (Instituto Nacional para la Conservación de la Naturaleza).

Aquest llibre és molt recomanable, no només per les dades rigoroses que ens proporciona sobre certes espècies d’artròpodes dels boscos peninsulars i balears, sinó per comprovar la importància que aleshores es donava i es practicava en la lluita contra aquesta fauna específica.

Quan als tractaments químics massius, per exemple, descriu que “Recentment s’ha posat a punt al nostre país la tècnica de tractament aeri amb Diflubenzurón (Dimilin 45 U.L.V.) a dosis de 100 – 125 grams per hectàrea dins 5 litres de gas-oil. (...) Els tractaments amb Diflubenzurón han desplaçat completament als clàssics polsosos, que ara no es recomanen més que en aquells monts en què, be per la seva limitada superfície o per la seva orografia, no permeti l’ús d’avionetes. L’experiència ens ha mostrat la rapidesa amb que es pot re-infestar un mont tractat amb aquest últim procediment. En la decisió d’un tractament d’aquest tipus ha de pesar decisivament la possibilitat de realitzar posteriorment operacions de repàs per a mantenir les poblacions de processionària a baix nivells. Per disminuir tant com sigui possible l’ús de DDT 10% en pols s’han assajat altres insecticides menys persistents en formulacions de pols. Així, el Triclorfón 5%, en pols, dona bons resultats contra erugues de 1º i 2º estadis; té l’inconvenient, tan mateix, de la seva ràpida degradació si no està emmagatzemat així com cal.

Els tractaments amb Triclorfón 5% o DDT 10% en pols, aniran dirigits contra les erugues en els seus dos primers estadis. La dosi a emprar és d’uns 12 Kg./Ha.”

Parla de les altres lluites directes o indirectes: tallar i cremar les bosses, tirs d’escopeta, feromones, adequació de l’estructura forestal, etc. Crida l’atenció que en els tractaments que recomana per moltes de les altres espècies de plaga figuri d’una manera destacada la lluita química, en molts casos amb DDT.

Tornant però al començament, no puc comprendre com en els anys setanta i amb plena lluita contra aquesta plaga a la Península, es va poder cometre, en el millor dels casos, la greu imprudència de traslladar-la a les Illes mitjançant unes repoblacions tutelades per la pròpia administració forestal.

Per altra banda crida l’atenció que, encara, en la dècada dels setanta es fes servir amb tanta alegria el DDT. Caldria saber si aleshores aquest insecticida ja estava prohibit a l’Europa democràtica, a la que no pertanyia Espanya, o als Estats Units. En tot cas i per fer de malpensat, la lluita química té al capdavall uns beneficiaris econòmics: les empreses que venien aquests productes químics i que s'havien d'alliberar dels stocks sud enllà.

L'Institut Forestal Europeu i els arbres transgènics

L’Institut Forestal Europeu ha triat ignorar els efectes socials “aclaparadorament negatius” dels arbres transgènics

L’Institut Forestal Europeu (EFI) recentment s’ha declarat a favor de la investigació d’arbres genèticament modificats, o transgènics. Vàries de les 131 organitzacions que són membres de l’EFI (instituts d’investigació, universitats i empreses), investiguen arbres transgènics. Entre 2004 i 2006 el president de l’EFI fou François Houillier, director científic de l’Institut nacional francès d’investigació agrícola (INRA), que també realitza investigacions en arbres transgènics. Altres membres de l’EFI que tenen a veure amb la investigació d’arbres transgènics són l’Institut finlandès d’investigació forestal (METLA) i el Centre federal d’investigacions en silvicultura i productes forestals (BFH) d’Alemanya.

La declaració de l’EFI a favor de la enginyeria genètica comença dient que la investigació d’arbres transgènics és necessària “per a brindar informació i dades científiques sensates i imparcials a les autoritats públiques pertinents”. Això podria tenir sentit si no fos perquè la investigació en arbres transgènics que s’està portant a terme no és ciència “neutral” destinada a oferir informació a les autoritats públiques. La investigació d’arbres transgènics es fa per a la industria, principalment la industria de polpa i paper, però de cada vegada més la dels biocombustibles.

La declaració de l’EFI s’elaborà després d’una discussió interna que portà dos anys. El 2005 l’Institut encarregà un document de discussió que s’anomenà “Biotechnology in the Forest? Policy Options o Research on GM Trees” (Biotecnologia al bosc? Opcions polítiques sobre la investigació en arbres transgènics). El principal autor del document és David Humphreys, docent de Política Ambiental de la Universitat Oberta i autor de “Logjam: Deforestation and the Crisis of Global Governance” (Logjam: Desforestació i Crisis Mundial de Govern).

El document declara que “No sorgeixen arguments clars i inequívocs ni a favor ni en contra dels arbres transgènics” però a la vegada presenta varis arguments de força contra la plantació comercial d’arbres transgènics i per tant contra la investigació continuada en arbres transgènics.

“Els arbres viuen més que els cultius agrícoles”, declara el document, “el que significa que poden ocórrer canvis en el seu metabolisme molts anys després de plantats. Al mateix temps, els arbres són distints dels cultius doncs en la seva majoria no estan domesticats i a més el coneixement científic sobre els ecosistemes dels boscos és escàs en comparació amb el coneixement sobre els ecosistemes agrícoles. Els riscs potencials ecològics i d’altra índole associats amb els arbres transgènics podrien ser majors que els dels cultius transgènics”.

El document assenyala l’amenaça que els arbres transgènics suposen per els boscos (encara que la preocupació sembla ser més bé l’impacte sobre la industria forestal més que els boscos i les persones): “A llarg termini, l’ús d’arbres transgènics podria perjudicar greument al propi sector forestal degut a la contaminació genètica que redunda en boscos més dèbils i cada vegada menys capaços de resistir pressions naturals com els atacs de les plagues que han tornat resistents als insecticides produïts per els arbres transgènics.”

Degut a les patents necessàries en la investigació científica, els arbres transgènics seran cars. La producció i comercialització d’arbres transgènics és un procés onerós i molt especialitzat. El document assenyala que “Si l’ús d’arbres transgènics es converteix en popular i general, és probable que el propi sector forestal es torni cada vegada més depenent de les empreses de biotecnologia i de llavors transgèniques”.

La introducció de noves tecnologies genera guanyadors i perdedors. Entre els guanyadors de la introducció dels OGM en el sector agrícola “es troben grans empreses de llavors i de transgènics, mentre que entre els perdedors hi ha molts petits agricultors”, senyala el document. Els cultius transgènics estèrils fa que els agricultors hagin de comprar noves llavors cada any. Les llavors són més cares perquè inclouen les regalies a les empreses que desenvoluparen l’espècie transgènica. “El resultat net és un flux d’ingressos dels agricultors pobres del Sud cap a les riques empreses del Nord i molts petits productors rurals obligats a sortir del negoci”.

Moltes de les empreses i organitzacions d’investigació que promouen la tecnologia dels arbres transgènics estan en el Nord. Però les plantacions d’arbres transgènics, si és que s’hi estableixen, estaran més que res en el Sud global. “El més probable és que el resultat sigui la desigualtat social”, s’assenyala al document de l’EFI, “tant en la divisió del risc, que recaurà sobre tot als països del Sud, com en la divisió dels beneficis financers, que seran principalment per el món industrialitzat”.

Humphreys i els seus col·legues assenyalen que els impactes de les plantacions d’arbres transgènics serien similars als de les grans plantacions industrials d’arbres que ja s’han establert en el Sud: “Les plantacions d’arbres en el Sud han tendit a abusar de la terra i els recursos hídrics disponibles i a contaminar el medi ambient circumdant amb fertilitzants i plaguicides. Pot esperar-se que les plantacions d’arbres transgènics imposin exigències encara majors al medi ambient, donat que les varietats transgèniques es modifiquen perquè creixin més ràpid”.

El document conclou afirmant que “Els arbres transgènics tenen beneficis econòmics i ambientals considerables però també desavantatges econòmiques i ambientals potencialment greus. Els efectes socials de la introducció d’arbres transgènics que s’anticipen són aclaparadorament negatius. La situació legal dels arbres transgènics no és clara. Tota la qüestió de la introducció dels arbres transgènics planteja greus preguntes ètiques que no tenen respostes òbvies”.

L’explicació d’aquesta decisió de l’EFI de donar suport a la investigació d’arbres transgènics pot estar en el document de discussió de l’EFI del 2005. “La majoria dels científics experts en transgènics treballen per a instituts d’investigació i empreses industrials”, assenyala el document. “ Es podria adduir que aquests científics tenen un interès creat en emfatitzar els beneficis de la biotecnologia i minimitzar els riscs associats”.

Una frase de la conclusió del document de discussió ofereix un argument clar i inequívoc contra els arbres transgènics: “Els efectes socials de la introducció d’arbres transgènics que s’anticipen són aclaparadament negatius”. En donar suport a la investigació d’arbres transgènics, EFI està ignorant aquests efectes socials tan negatius.

Per Chris Lang i WRM

BP - UC Berkeley: un contracte antinatura

La Universitat de Berkeley i BP signen un contracte milionari

Una campanya d’estudiants de UC Berkeley s’ha organitzat per oposar-se a aquest contracte. Ells insisteixen en que UC Berkeley ha de comprometre’s a realitzar les investigacions de manera responsable en interès de la justícia social i la sostenibilitat i no promovent la injustícia social i la desigualtat.

La campanya Stop BP Berkley demana ajuda per a difondre la seva petició internacional en contra de l’acord proposat entre UC Berkeley i BP.

Es tracta d’un acord de 500 milions de dòlars per a un Institut de Biociències Energètiques per el desenvolupament d’etanol cel·lulòsic basat en la manipulació genètica. Aparentment aquest acord podria ser signat molt aviat.
Poden trobar el text de la petició i un formulari des de:

S’oposen al contracte BP-BErkeley per tres importants raons:
El procés s’ha portat a terme de manera poc democràtica, a les més altes esferes, sense que la comunitat d’UC Berkeley sabés que això estava passant i sense oportunitats d’expressar preocupacions o crítiques. Un projecte d’aquesta escala canviarà el curs de la investigació que es porta a terme al campus.

Les conseqüències socials i ambientals d’aquest tipus d’investigació promourà la desigualtat social i la degradació ambiental. L’agenda d’investigació ha de considerar les dimensions de justícia social i sostenibilitat ecològica cosa que actualment no s’està fent.

El control de la BP sobre l’agenda d’investigació: a la proposta BP-Berkeley, BP tendrà tant poder sobre la direcció de la investigació com la mateixa Berkeley i hi haurà fins a 50 empleats de BP treballant al campus, cosa que els permetrà participar en el desenvolupament i ensenyança de les classes i actuar com a mentors dels estudiants graduats. La investigació corporativa s’enfoca en qüestions que prometen patents i altres oportunitats de negocis i comet negligències a la investigació d’àrees de benefici públic.

Moltes gràcies i una salutació a tothom.

Guadalupe Rodriguez
http://www.salvalaselva.org/
guadalupe@regenwald.org
Ibarra, Ecuador
Tel.: +593 6 2600062
Cel.: 088024142

Palma, avui dematí

La castanya del castanyer

·
Lo Retorn

La tartana s'és vinguda,
los infants ja hi salten dins.
¡Adéu siau, esplais alegres
dels clars dies de l'estiu!
D'aquell aplec de belleses,
avui, no en resta altre encís
que els pilots de fulles seques
que el vent passant fa cruixir.
La verdor de camps i vinyes
poc a poc s'ha esgrogueït;
i les flors ja no hi gallegen
per les vores dels camins.
Ja no es veu penjar dels arbres
lo fruit ros i el flonjo niu;
sols dins son pelló de punxes,
la castanya hi branda humil.

Per entre boires polsoses
resten planures i cims;
i el poblet i la parròquia
s'esfumen sota un cel gris.
Tot s'esborra; tot s'allunya;
tan sols, entre mig dels pins,
s'esguarden les parets blanques
de l'ermita del Sant Crist.
Del Sant Crist que tantes voltes
he pregat per los qui estim...
que al braç de la jove mare
m'hi deixa veure un nou fill.

Dolors Monserdà i Vidal
(Barcelona, 1845-1919)
·
·
Tarda de tardor

Tarda tèbia de tardor
encesa com un llum d'oli,
al llindar tot blanc de neu
de l'hivern que ix de les crestes.

El sol de l'estiu que fuig
ha deixat braser pels boscos;
i ja les flames del faig
tota la muntanya assalten.

Al serrat un vinyer d'aspre
fa mirall al sol ponent,
ofrena d'un tall de bresca
en la mà dolça del vent.

Al fons de la comalada
que guarda el fred de la nit,
la ribera és estrellada
de les fulles que ha collit.

El poble, rostre arrugat
com la crosta del pa negre,
arreplega en els llosats
l'encant de la tarda blava.

Tarda tèbia de tardor,
tot és quiet i el pagès canta;
la castanya escatlla al bosc
i la nespla dorm al sostre.

De ‘Camins’ (1974)

Francesc Català
(Joc - Vinçà, Conflent, 1929-1988)
·
·
· Fotos: · [ SERRALLONGA ] · [ el_rapsoda_mut ] · [ artífecs ] ·
·

El castanyer

L'arbre del novembre

Quin millor dia com el d'avui per parlar del castanyer, dia de la castanyada.
La castanyada és celebrada el dia de Tots Sants i com la festa forana Halloween, és també una festa ritual funerària. La diferència entre ambdues és que el Halloween és una festa típica de països Anglosaxons i la Castanyada és típica Catalana. Segurament el Halloween és una festa més morbosa per alguns, cosa que s'en han aprofitat alguns sectors com bé pot ser port aventura entre d'altres. No obstant, la castanyada és una festa que de moment no es perd, una altre cosa és la situació del castanyer a Catalunya, tot i que s'aconsegueix de mica en mica que aquest arbre continuï als nostres boscos.

EL CASTANYER

El nostre castanyer (Castanea sativa) va ser portat pels Romans quan van conquerir la Península, de fet, els Romans portaven a cada lloc on conquerien la Olivera, el Castanyer i la Vinya. Es creu que el Castanyer és autòcton del Mar Negre i de diverses zones de l'Àsia Menor però l'imperi Romà en va generalitzar el cultiu per tot Europa. A Catalunya, la màxima expansió del castanyer va ser pel S. XIIX.
Tot i la gran evidència de castanyer importat pels Romans, hi ha estudis que han observat presència de castanyer abans de l'aparició dels Romans, Blanco et al., afirma que el castanyer ja existia al terciari. Paral·lelament, hi ha molts altres estudis que afirmen el mateix d'altres zones de la Península i de Catalunya mateix.
La paraula Castanea prové d'una ciutat Grega. Castanea deriva de Kastanion karyon i aquesta de Kastana, ciutat d'un important regne a prop del Mar menor.
Els boscos d'alzines i rouredes (fins i tot en algún cas fagedes) eren substituïts pel cultiu de castanyer en les zones humides i aquests es van adaptar perfectament, tot i que les condicions que necessiten són força particulars.

Imatge: Dani__CO
Foto: Bosc de castanyers.

El castanyer té requisits edàfo-climàtics força especials; el règim de precipitacions anuals pot oscilar entre 600-800 mm (mai per davall), necessita llocs frescos (zones properes a torrents són bons llocs o bé orientacions obagues) però també és fonamental que aquests rebin la suficient llum.
El sòl ha de ser força profund i amb presència de matèria orgànica. És també força important que siguin més aviat àcids i sobretot silícics, el castanyer creix malament en terrenys calcaris (Recordem que la majoria dels terrenys a Catalunya són calcaris). Es considera el Castanyer una espècie d'ambients mediterranis però ha d'estar a certa altitud per tal de que els extrems estacionals siguin més suaus. És molt important i un factor decisiu el fet de que les seves arrels no poden estar mai inundades, no tolera l'entollament i és per això que es recomana que estigui en llocs amb certa pendent.
El Castanyer el podem trobar en zones molt concretes de Catalunya on es reuneixen les el conjunt de factors d'altitud-Precipitació-edàfica abans esmentades. Abunda molt al Montseny i Montnegre però també el podem trobar en certes zones de Tarragona com pot ser la Serra de Prades. També n'hi ha algún reducte per Olot i l'Alt Empordà. Aquestes plantacions solen estar a força altitud per la raó que he esmentat abans, i en totes o pràcticament totes aquestes el sòl és àcid essent el Sauló un sòl molt comú en aquestes zones.
Hi ha diverses explicacions al fet de la gran importància del Castanyer arreu. Des dels Romans fins l'actualitat s'han utilitzat les seves castanyes, molt energètiques, tant per aliment pel bestiar com per l'home (De fet, el pa s'elaborava amb farina de castanya). Fins fa poc la castanya era molt bona per aquells que els costa mastegar com poden ser els menuts o bé aquells que els falta dentadura, per això s'elaborava la farina de castanya. Un altre aspecte important dels castanyers era la presència dels tanins i també l'ús del castanyer com a llenya (tot i que no és massa bona). Segurament la importància econòmica del castanyer continua vigent en moltes zones del món per les propietats de la seva fusta. En realitat, la fusta del castanyer ha estat molt important perquè s'ha utilitzat per fer de tot; portes per a les cases (Asturies n'està plagat), bigues, taules per a la construcció, grans vaixells, pals de telèfon, utilitzat també per fer vies ferroviàries, mobles de qualitat, tancats, barrils, cistells, tanins..... També recordo haver llegit a algún lloc que a les mines s'utilitzava perquè abans de que la fusta trenqués, aquesta feia molt soroll amb la qual cosa significa que els miners havien de fugir "cagant llets". La mel de castanyer també és molt bona.
Tots els seus usos esmentats són gràcies a les propietats de la seva fusta, elàstica, duresa mitjana, molt resistent a la humitat (mentre la majoria de fustes pudreixen, la del castanyer es fa inclús més dura en contacte amb l'aigua), flexible...

La silvicultura del castanyer
El castanyer és un arbre de creixement força ràpid. El propietari que plantava castanyers tenia dues opcions. adeqüar la plantació per a producció de fruit o per a producció de fusta. Totes o pràcticament totes les plantacions de castanyer a Catalunya eren i són les més autòctones, és a dir, el castanyer europeu, no obstant això, en algunes zones com Prades sí s'utilitzen varietats de castanyer per mitjà d'empelt que produeixen castanyes més dolçes.

Castanyers per fruit
Després de fer la plantació i havent passat uns anys, el propietari tallava la guia terminal a una altura d'uns 2-3 metres i deixava que rebrotes apicalment, llavors l'arbre treia diferents rebrots. La intenció era que l'arbre arribés a fer créixer molt aquests rebrots per així augmentar el seu potencial productiu de fruit. A partir de llavors no necessitava de cap més manteniment, únicament es collia el fruit. Quan l'arbre arriba entre els 80-100 anys, la seva escorça es comença a clivellar però a més, ho fa d'una manera torçada, deixant entreveure petits canals que serviran per conduïr millor l'aigua.
És molt fàcil distingir els castanyers per fruit en les zones ja esmentades perquè solen ser arbres molt grans, amb una gran escorça clivellada i d'altures considerables (Poden arribar a fer entre 20-30 metres) però també és molt apreciable la presència d'aquests brots apicals que he comentat. La guia terminal que al seu moment es va tallar ja és més difícil d'observar perquè a mesura que l'arbre es fa gran, aquest necessita més nutrients i el que fa és "buidar-se" per dins per tal de reabsorvir els seus nutrients, per això, si mai entreu o observeu l'interior del castanyer buidat podreu veure com la seva fusta es va degradant i descomposant mica en mica deixant com una mena de "terra". Aquesta terra és extraordinàriament fèrtil i és per això que s'ha utilitzat tant en jardineria, era una activitat molt extesa la d'anar a recollir terra de castanyer, ara no ho sé, en tot cas vaig sentir que el comerç de terra provinent de l'Amazones és força més extès. Normalment són arbres amb força espai i per tant unes capçades també molt grans. La producció de castanyes sol ser extraordinària, de fins a 50 kg castanyes/arbre.

Imatge: Stoned59

Foto: Castanyer gros d'en Cuc. Aquest castanyer milenari fa 11,7 metres de volt de canó (circumferència del tronc), una alcària de 15 metres i una capçada de 17,5 metres. Es troba al municipi de Cànoves (Montseny). Es pot observar com l'arbre s'ha buidat. Es parla que aquí dintre hi vivia un carboner.

Respecte al comerç de les castanyes, la castanya que normalment es ven aquí és la Gallega, aquestes normalment són provinents de castanyers plantats de moltes varietats, amb castanyes més grans però segons diuen, no tant bones.
Cal saber que en principi i segons marca la llei, és prohibit agafar castanyes al bosc, tot i que és freqüent fer la vista grossa perquè molts dels que en recollen, no ho fan en grans quantitats. Tradicionalment, quan algú anava a buscar castanyes havia de donar dues terceres parts de les castanyes al propietari.

Imatge: Perico Terrades

Foto: Castanyers de fruit. Guia terminal tallada a uns 3 o 4 metres amb els seus rebrots. A la imatge sembla més aviat que siguin semi-adebesats, segurament sigui també ús pel bestiar. A Catalunya els castanyers de fruit no solen ser adebesats.

Castanyer per fusta
Actualment aquestes formacions són tractades com a bosc de rebrot.
Al fer la plantació el propietari tenia un torn (de tallada) aproximat de 80 anys, sovint es tractaven de tallades arreu o per bosquets. En definitiva, al arribar al torn es tallaven tots els arbres. Com que el castanyer té un potencial de rebrot extraordinari, a l'any següent ja tenien els rebrots (fins a 60 rebrots!!!!!) força crescuts (els creixements dels rebrots poden ser de 2 metres/any!). Llavors és quan el propietari fa una petita aclarida dels rebrots. Més tard, quan els rebrots ja han crescut, es fa una selecció dels millors rebrots deixant-ne de 4 a 6, els més vitals, crescuts i amb millors característiques. A partir de llavors, el propietari talla amb un torn molt curt gràcies al gran creixement dels rebrots, aquest torn sol oscilar entre els 20-30 anys. Tot plegat, és el que s'anomenen "perxades", aquests rebrots que surten de les "soques mare", soques que poden arribar a fer dimensions extraordinàries i que sembla que mai s'esgoten.

Aspectes ecològics i paisatgístics de les castanyedes
A més de la importància que ja he esmentat, el castanyer també presenta altres aspectes encara més interessants. Al tractar-se d'un arbre de fulla caduca i d'aspecte molt verd, té un valor paisatgístic memoriable, a més del valor ornamental que poden arribar a tenir els castanyers de fruit. Els aspectes ecològics també són molt interessant, hi ha molta fauna associada als boscos de castanyers, les raons d'això són molt variades; la primera és que presenta gran quantitat de fruit que és aprofitat per animals silvestres, la segona és que en arbres vells hi ha multitud d'ocells que hi habiten perquè és típic que alguna de les branques s'acabi morint però no podrint, i és en aquests llocs on ocells com poden ser diverses espècies de picot aprofiten per fer-hi el niu. No només això, durant la tardor els arbres perden la fulla i, tot i que són boscos amb poc sotabosc, s'hi crea un microclima aprofitat per animals de petita talla. Molts rosegadors aprofiten les soques de castanyer per fer-hi caus que van omplint o tapant en funció de l'època de l'any i que és un bon lloc de refugi com per exemple els tuixons. Als boscos de castanyer també hi creixen una gran quantitat de bolets, molts d'ells desconeguts però comestibles. Quan l'arbre té certa edad, també s'hi formen una mena de "tumors" que no afecten a l'estat de salut de l'arbre però que són fruit de l'activitat de certs bacteris. A més d'això, també és comú trobar en aquests boscos formacions de molses i a les escorçes també hi podem trobar diverses varietats de líquens. La fusta morta caiguda és també molt important per fongs sapròfits o altres animals on s'hi podrien fer el cau.

Imatge: Leucorodia

Altres aspectes
Malauradament el castanyer és un arbre dèbil a certs patògens i insectes. Tot i la seva gran força i potència és un arbre en general dèbil respecte plagues i malalties, segurament per ser d'escorça i càmbium dèbil. La malaltia de la tinta del castanyer comprometia en molts casos la comercialització de la fusta amb la qual cosa s'intentava que el torn sigués més curt ja que aquesta malaltia ataca a castanyers més aviat grans.
Una altre malaltia molt important és la del xancre. Aquesta va ser trobada per primer cop a Amèrica, suposadament per la importàció de castanyers ornamentals. En realitat aquests castanyers, suposadament Asiàtics, contenien un patogen extraordinàriament destructor que acabaria per arruinar l'equivalent a 3.600.000 hectàries de castanyer Americà. La malaltia s'extengue en poquíssims anys i ens menys de 50 anys es carregà la superfície citada. El castanyer americà no podia aturar la malaltia i aquest moria en pocs anys. Més tard la malaltia va entrar a Europa, tothom temia que la malaltia afectés d'igual manera que a Amèrica, però no va ser així. Sí que és veritat que ha destruït molts castanyers, però sembla ser que l'europeu és més fort i a més, aquí es va descobrir que el fong estava infectat per un virus força simple que permetia a l'arbre de curar-se i continuar vivint. Actualment això es coneix com el fenòmen de la hipovirulència i consisteix en afavorir la infecció d'aquest virus a la resta de fongs que han infectat en castanyers, de moment els resultats són positius i molts castanyers s'estan recuperant. Cal dir, que a Catalunya ja es van trobar fongs amb aquest virus de manera natural.

El baix preu de les castanyes, la competència, les diverses malalties, l'abandonament de zones rurals, la crisis del sector forestal, la substitució de fusta de castanyer per d'altres... tot plegat motiva als propietaris a canviar de cultiu (com poden ser pins o avets americans) o bé directament a abandonar els seus castanyers. El debilitament i la manca de gestió de les castanyedes poden implicar una desaparició d'aquestes, de fet, això és un procés que ja s'observa en moltes zones de Catalunya. Paradoxalment, si les castanyedes són abandonades, tot i que poden viure amb infinitat d'espècies, és probable que acabin envaïdes pels roures, alzines, pins i altres espècies més competitives que el castanyer,i que si a més pateix la malaltia del xancre (present en gairebé totes les castanyedes) aquest problema es pot veure agravat.
Les zones on creix el castanyer estaven antigament (parlo de fa milers d'anys) ocupades per arbres més autòctons que segurament tornarien a ocupar els antics terrenys en cas de deixar el castanyer en mans de les malalties i la deixadesa. Segurament això no ha estat mai així perquè els arbres de fruit són arbres amb molta longevitat i continuen estant allà on han estat sempre o allà on els propietaris els van col·locar al seu moment, a més d'això, els boscos de castanyer de fusta s'han tallat i tallat durant generacions, les soques interminables poden arribar a fer milers d'anys i a cada tallada han estat les primeres en créixer, abans que roures, abans que cap altre espècie... Segurament el fet de que siguin bons rebrotadors però més dolents en quant a reproducció per llavors també pot condicionar la seva continuïtat davant un abandonament.

Feliç castanyada!

·