Plàtans de l'Eixample

Els Plàtans de l'Eixample de Barcelona

Veig que des de fa uns quants anys els serveis municipals de Barcelona s'han proposat substituir bona part dels magnífics plàtans de l'Eixample per unes altres espècies, utilitzant uns arguments que no em convencen, entre els quals hi ha l'afirmació una mica baladrera que tots estan malalts i viuen en males condicions. Al meu entendre aquesta substitució gradual està fent malbé l'Eixample i tergiversant les coses més positives de la seva morfologia, és a dir, de la seva imatge internacionalment reconeguda. És molt difícil especificar les característiques essencials de l'Eixample, totes filles de la barreja de realitzacions acumulades durant més d'un segle, però, a més de la jerarquia del xamfrà, a més de l'homogeneïtat estructural del carrer i l'illa, a més de la distribució funcional del carrer, hi ha un fet preeminent: l'alineació dels arbres al límit de les voreres, que configura l'autèntica façana arquitectònica de tot el barri, una façana que potencia la bona arquitectura amb la creació de punts de vista i que dissimula els esguerros arquitectònics evitant-ne el protagonisme. No hi ha dubte que les millors imatges de Barcelona inclouen l'esplendor primaveral de l'arbreda de l'Eixample quan es transforma en interminables túnels verds.
Un detall fonamental és el tipus d'arbre que fou escollit des del principi. El plàtan ja tenia l'adequat prestigi napoleònic i havia demostrat ser el millor arbre urbà en les avingudes anteriors a l'Eixample, un arbre alhora disciplinat en les alineacions i individualment expressiu i esbojarrat quan l'espai l'hi permet, amablement disposat a les podes més sofisticades per convertir-se en arquitectura viva i creixent. La Rambla i el passeig de Gràcia foren precedents il·lustres i ara el plàtan em sembla insubstituïble a tota la trama vial de Barcelona. Només cal veure què passa amb les tímides i escarransides espècies que ara intenten substituir-lo: l'escala urbana es desequilibra, la continuïtat no predomina i els túnels primaverals i estiuencs desapareixen, substituïts per una mena d'espelmes llunyanament alineades que semblen aureolar el funeral del carrer.
L'argument que tots els plàtans estan malalts i que, per tant, cal substituir-los, no em sembla decisori. Deu ser una malaltia a llarg termini i pràcticament invisible. Ja m'imagino que no deu ser fàcil viure en un àmbit tan atapeït i tan contaminat com els carrers de Barcelona. Però potser hem d'acceptar un cert grau de malaltia endèmica de tots els que vivim en aquestes circumstàncies, la gent i les pedres, però també la vegetació. A la ciutat no ens calen arbres malaltissos. No cal que siguin de pagès, cal que siguin ciutadans amb tots els mals i tots els béns de la urbanitat malaltissa.
Però, a més, els plàtans són tan clarament un signe de Barcelona i la seva història que els serveis municipals s'haurien d'obligar a estudiar i aconseguir el remei per a la correcció d'aquesta possible malura, per exemple arribant a crear una subespècie més resistent. Amb tantes aventures transgèniques, ¿els nostres plàtans no poden assegurar llur supervivència, encara que sigui amb metamorfosis escadusseres?
El panot i el plàtan són insubstituïbles en la imatge tradicional de Barcelona, però necessiten encara una protecció oficial més ferma. El panot ha d'envair més espais, més enllà de l'Eixample, i substituir la pretensió de la pedra escardalenca i esquerdada. I el plàtan s'ha d'imposar en el nostre paisatge urbà i, si calgués, s'ha de sanejar, encara que sigui amb trucs transgènics i altres aventures artificials.

Oriol Bohigas

Arquitecte i president de l'Ateneu Barcelonès

· Extracte de l’article "Plàtans i panots de l'Eixample". Avui. 19.06.2005 ·

~