Dels Plàtans

Insomni

M'enyoro de la pols. Em voldria enyorar
dels plàtans de l'Eixample,
de l'alta arquitectura d'ombra fresca.
M'enyoro de la pols, del regust de l'argila
del vent amarg, del torb i de la pluja.
M'envolta el glaç, brillant,
entre camins de l'erm que condueixen
vers les frondoses voltes de la fosca.

Vinyet Panyella

~
~

Al plàtan

T’inclines, oh gran plàtan, i et projectes nu
blanc com un jove escita,
mes ta candor és esclava, i el teu peu segur
al fort sòl que et limita.

Ombra retentinant, on el mateix atzur
que t’exalta s’afina;
la negra mare estreny ton peu natal i pur
que la gleva domina.

De ton front viatger els vents no fan cap cas;
la terra tendra i fada
no permetrà jamai, oh plàtan, un sol pas
a ton ombra encantada!

Ton front sols tindrà accés al blau on et durà
ta saba dalt l’altura;
pots créixer, oh candor, mes mai el nus trencar
de l’eternal atura!

Devora teu pressents altres vivents junyits
per l’heura noble i vella;
molts són els teus semblants, dels pins i xops humits
a l’auró i l’alzinella,

els quals, presa dels morts, els peus escabellats
dins la confusa cendra,
senten fugir les flors, i llurs sèmens alats
al curs lleuger descendre.

El bedoll pur i l’om, i aquest bell faig format
de quatre joves dames,
no cessen de colpir un cel sempre tancat,
en va vestits de rames.

Viuen tots separats, ploren agemolits
en única dolença,
i llurs membres d’argent són vanament fendits
de llur dolça naixença.

Quan l’ànima, a la nit, que expiren lentament,
munta vers Afrodita,
la verge en un lloc fosc deu asseure’s silent
de vergonya contrita.

Sorpresa ella se sent i, pàl·lida, integrar
aquest auguri anyívol
que una devota carn llença vers el demà
amb rostre jovenívol.

Mes tu, amb braços més purs que els braços animals,
tu que els brandes dins l’aura,
tu que de dia apars el fantasma dels mals
que el son en somni instaura,

abundor d’alt fullam, tumult altiu supern
quan l’aspra tramuntana
oh plàtan, arpa d’or, sona l’atzur d’hivern
de l’hora jovençana,

pots gemegar ben alt!... Oh fusta de carn lleu,
torça’t i queixa’t, plora,
sense el teu cos trencar, als vents torna la veu
que cerquen a deshora!

Tortura’t!... Semblis tu màrtir impacient
que a si mateix s’espella
i el retorn al flameig disputa més potent
a la pira vermella!

Perquè als futurs ocells munti l’himne sagrat,
i el pur que en l’ànima nia
faci fremir d’anhel un tronc empampolat
que la flama somnia,

jo t’he escollit a tu, senyor d’un parc,
ebri del teu onatge,
puix que el cel t’exerceix i t’insta, oh arc,
a fornir-li un llenguatge!

Oh si amorosament, de les dríades rival,
pogués sols el poeta
amoixar el teu cos llis, com d’un corser ideal
la cuixa forta i dreta!

— No, diu l’arbre. Diu «no» amb l’espurnejament
de sa testa superba,
que la tempesta tracta universalment,
com tractaria l’herba!

Paul Valéry
Traducció de J. Carner-Ribalta

~
~