dissabte, 5 de novembre de 2005

Contra les tales massives

Rosa Villalba «el futur de madrid és de tot, menys verd»

Rosa Villalba, 41 anys, jardinera del Retiro des de fa 15. El seu dibuix de l’endemà és desolador: «En 50 anys no trobarem arbres al mirar enlaire. Veurem el cel pelat».


Abans de pujar als arbres, Rosa Villalba els demana permís. Des de dalt pot veure la contaminació en forma de boina negra que cobreix Madrid. Ser especialista en podes precisa força i entrenament: Rosa fa exercicis d'estirament abans de pujar, es col·loca un arnès de seguretat i allà dalt, amb molt de mim, murmura i parla als arbres.
Treballa com jardinera en el Retiro des de fa 15 anys i està implicada en una lluita contra les tales massives que tan de prop ens toquen a Madrid. «Quan arrasen arbres que tenen la meva edat diuen que en plantaran deu. Què té a veure una cosa amb l'altra? Un arbre de 40 anys és un arbre constituït, que es busca la vida amb les seves arrels i a penes li fa falta aigua. Els arbrets necessitaran reg continu, atencions... I això en una època de sequera greu com aquesta».
Rosa parla d'ells com si fossin persones. És possible que no ens diferenciem massa, malgrat que a la ciutat ens vulguin distanciar dels nostres orígens amb tanta sofisticació.
La gravetat de l'assumpte la fa estar tensa i concentrada, perquè vol enumerar les malifetes. Ha escrit una llista i la mira de tant en tant. «El futur ho veig de tot, menys verd. A Madrid, al ritme que anem, ens hauran de donar una ampolla d'oxigen per poder viure. Haurem de pagar per respirar. La nostra filosofia és la de ‘l'últim que apagui la llum'».
Se li relaxa la cara quan parla del seu treball i de la seva altra vocació, la de periodista –és redactora cap de la revista La Jardinera, que edita CC OO–, però sobretot s'il·lusiona amb la proximitat de les branques. Quan està dalt d'un arbre, el món que veu és un altre: ocells, insectes, el so de les fulles... De petita volia ser pilot i pensa que ho ha aconseguit. Mai treballa amb els peus a la terra: «Em despego del terra i les branques m'acullen».

Helena Celdrán.
20MinutosMadrid. 04.11.2005
*
· Article traduït del castellà publicat a 20MinutosMadrid el 04.11.2005
*

1 comentari:

Susana Martinez ha dit...

La culpa és que l'urbanisme el duen els arquitectes, que tenen en general gens de consciència ambiental. Jo, com a enginyer tècnic agrícola reclamo per al nostre col·lectiu, implicat en el verd no només agrícola sinó també, amb molta importància urbà, més protagonisme. I que bé aniria que tots els jardiners tinguessin la consciència de la protagonista de l'article. Endavant i no defalleixis, el futur és dels que creuen en ell.