El divendres dia 21 d’octubre del 2005 vam posar a Amics arbres · Arbres amics el primer fragment de la llegenda L’olivera grossa de la Vila Joiosa que es troba recollida al llibre Llegendes del sud de Joan Borja. Avui gràcies a Edicions del Bullent posem la segona part.
L’olivera grossa de la Vila Joiosa (1ª part)
L’olivera grossa de la Vila Joiosa (2ª part)
“Amb tot, com que algú havia de pagar la desaparició de la valuosa joia, el jove moro és condemnat a presó i desterrat. Ella, a pesar del què diran i dels prejudicis absurds que regien la vida del poble, intercedeix pel seu estimat i n’aconsegueix la llibertat. Aquell amor, de tota manera, li va costar el desterrament i la pèrdua dels privilegis familiars. Set anys de felicitat va viure aquella parella, en l’exili forçat. Quan finalment els és permés de tornar a la terra que els va veure nàixer, créixer i ¾sobretot¾ enamorar-se, seuen i festegen a la soca de la vella Olivera Grossa. En un moment de silenci en què ella s’emmirallava en els ulls negríssims d’ell, i ell en els blavíssims d’ella, es va sentir el so d’un objecte metàl·lic, caient per l’interior de l’infladíssim ventre del tronc. I ella: «Què és això? No ho has sentit?». I ell: «No sé, no he sentit res, jo».
Mentia. Era l’anell d’ella, que ell havia llançat per un forat misteriós de la centenària soca: l’anell que set anys abans havia furtat, no pel valor material, sinó per l’oportunitat que li propiciava de conéixer la jove donzella a prop. Gràcies a aquell anell, i per damunt de les misèries i els recels humans, havia guanyat l’amor. I diuen que aquella joia , talismà infal·lible d’amor, es troba encara entre els plecs llenyosos de l’olivera, i que qui vulga hi pot anar a buscar-la.
Nosaltres hem anat més d’una volta a buscar l’anell de la donzella, a la soca de l’Olivera Grossa. I, com que no l’hem trobat, continua potser allí. Cada volta que hi hem anat ¾això sí¾ hem trobat la joia d’un arbre singular: una veritable catedral botànica. I la certesa que l’Olivera Grossa de la Vila és un espai màgic que respira, per cada plec de la rugosa soca, la memòria d’antics amants, de velles penúries, d’intenses passions; anhels de donzelles, somnis de moriscos, flama incerta de l’amor.”
Mentia. Era l’anell d’ella, que ell havia llançat per un forat misteriós de la centenària soca: l’anell que set anys abans havia furtat, no pel valor material, sinó per l’oportunitat que li propiciava de conéixer la jove donzella a prop. Gràcies a aquell anell, i per damunt de les misèries i els recels humans, havia guanyat l’amor. I diuen que aquella joia , talismà infal·lible d’amor, es troba encara entre els plecs llenyosos de l’olivera, i que qui vulga hi pot anar a buscar-la.
Nosaltres hem anat més d’una volta a buscar l’anell de la donzella, a la soca de l’Olivera Grossa. I, com que no l’hem trobat, continua potser allí. Cada volta que hi hem anat ¾això sí¾ hem trobat la joia d’un arbre singular: una veritable catedral botànica. I la certesa que l’Olivera Grossa de la Vila és un espai màgic que respira, per cada plec de la rugosa soca, la memòria d’antics amants, de velles penúries, d’intenses passions; anhels de donzelles, somnis de moriscos, flama incerta de l’amor.”
Joan Borja, “Llegendes del Sud”, La Farga, 22, Edicions del Bullent.
*
*
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada