Un pagès d’arbres

Avui, diada de Sant Jordi i dia del llibre, us volem oferir

en aquestes pàgines d’Amics arbres · Arbres amics una
petita mostra del llibre ‘El poble de l’Illa’ del company
de l’equip d’aquest bloc en Joan Vicenç Lillo i Colomar.

En Serafí

“Jo devia tenir devers deu o dotze anys, quan en el corral de casa meva vaig observar un busqueret de capell que menjava murtons damunt una branca d’una vella i alta murtera. Sense pensar-m’ho dues vegades, vaig agafar un mac i li'l vaig llençar. El mateix so tou ja em va indicar que havia fet blanc. El cos menut d’aquell ocell va caure, des de l’arbre, mort i calent dins les meves mans abans de tocar terra. Tot va passar tan aviat que em vaig quedar astorat. Encara puc sentir l’escalfor que conservava el seu cos quan el vaig acostar a la meva galta. El vaig enterrar prop d’allà mateix. De llavors ençà pus mai més vaig anar a caçar o a participar en cap activitat cinegètica amb els meus amics.

Quan ho analitzo a la distància, pens que aquell episodi va determinar que, a banda d’encetar una afecció d’observació ornitològica, em dedicàs a allò que ha representat la meva activitat professional: un pagès d’arbres. Em dedic —i em coneixen per això— a fer planters i a vendre arbres. També vaig aprendre a empeltar o, si realment a l’arbre li cal, a podar i a exsecallar.

A Vellalzina hi ha bons experts que m’han sabut ensenyar aquest vell ofici. Encara que no n’hi ha dos d’iguals, de mestres d’arbres. Cada un té la seva particular manera d’entendre’ls per a fer-los més bells o productius. Sovint no coincidesc amb alguns d’ells. Fins i tot pens que n’hi ha que els perjudiquen més que no els ajuden, als arbres.

Personalment també m’he fet la pròpia tria del que els és bo o no. M’agraden els arbres alts, que han crescut lliures i han estat poc o gens podats. M’agrada que a davall es conservi i es transformi la fullaca amb tota la munió d’animalons i fongs que nodreixen i protegeixen la terra. Per tant, lluny l’arada!
M’agraden tots els fruits dels arbres. Cadascun és únic, al seu propi arbre i en la varietat d’espècies a què pertany. Els valor pel sabor i no tant per la forma. M’agraden els aglans dolços, crus i torrats, les serves conservades al terra de l’arbre, xuclar les nesples, l’acidesa dolça de les atzeroles, els gínjols quan són marrons, els lledons rodons de pell ruada i negra; rosegar les garroves dolces i ensumar l’olor gairebé afrodisíaca de les flors mascles del garrover; els murtons dolcencs d’empelt, els pinyons del pi ver i del pi blanc, que també agraden als trencapinyons, les taronges mandarines, les de sang, les imperials... totes; cada poma d’una pomera i cent classes de pomeres de gustos diferents, els nispros dolços, siguin rodons, allargats, primerencs o tardans...; les nous i les nous amb mel, els albercocs i els que tenen el pinyol dolç, les peres que es fonen en aigua dolça dins la boca, l’elegància de les magranes, també les amargues per a cuinar, les imprescindibles llimones, les figues i la seva confitura, les olives, sobretot les pansides, que són les que agraden més als tords; les móres que taquen, les pruneres de mil gustos i formes; les cireres que he d’agafar competint amb el mart o els ocells, els codonys, les codonyes i la seva olor, els caquis voluptuosos, les ametlles mollars i les gomoses... M’agraden els torrons, totes les melmelades, confitures i codonyats que se’n poden elaborar i encara altres mil i un plats exquisits.

I què direm dels arbres salvatges, malgrat que no facin fruits que els humans podem menjar? Fins i tot un arbre mort no deixa de ser arbre. Ans al contrari, es transforma en el cau de multitud d’éssers vius que l’ocupen i transformen en humus, el nutrient del bosc.

L’arbre no es mou i els ocells volen. No obstant això, s’estimen i es necessiten mútuament. Qui sinó empara els nius dels arbres? Qui sinó dissemina les llavors dels arbres?

Els fongs el micoritzen i estenen la cooperació simbiòtica com a forma de fer funcionar tot l’ecosistema. Qui sap de quina manera estableixen les coneixences, els fongs i els arbres.

Què vos he de dir? Val més que calli, perquè crec que en podria parlar fins que es fes de dia i pens que ens cal dormir.”

El rostres d'en Miquel i na Beatriu dibuixaven un somriure admirat per aquella passió d'en Serafí i no es cansaren d’escoltar-lo. No obstant això, acceptaren de grat les seves paraules i allargaren el cos per a tombar el cap. Aviat entraren en els territoris del somni.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

(del llibre ‘El poble de l’Illa’)