dimecres, 4 d’abril de 2012

El xiprer, un arbre mediterrani

«Entre els dos hi ha una terra
de xiprers i palmes»


Il·lustració: Jordi Casamajor

'Cupressus sempervirens'

El xiprer és un arbre mediterrani, arbre de dol i de l'eternitat, arbre de l'esperit que s'alça cap al cel com una flama. A Andorra, no en tenim o no n'hauríem de tenir, ja que és un arbre que no suporta les glaçades pirinenques, però al nord i sud de Catalunya els xiprers es planten en parcs, jardins i cementiris i, arrenglerats, com a paravents: per defensar els conreus de la tramuntana i del mestral.
Ovidi, a les «Metamorfosis», explica la història de Cyparissus, un bell jove estimat per Apol·lo. Sembla que a l'antiguitat, tots els bells joves eren estimats pels déus, i tots queien víctimes d'alguna desgràcia inesperada. Així, Cyparissus va ferir a mort un cérvol sagrat – i veient com patia i com se li escolava la vida, va morir de pena ell mateix. Apol·lo va convertir el cos exànime del seu amant en l'arbre de la tristor, dels sentiments duradors, de la poesia. En caixes fetes de fusta de xiprer els romans guardaven els manuscrits més importants. «Apol·lo i Cyparissus», pintat per Giorgio Andreoli entre el 1525 i el 1530, explica la història d'Ovidi gràficament.
«No podem acostar les nostres vides calmes: entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes», deia Màrius Torres, qui es descrivia com a «aquesta cosa absurda: un poeta líric». A mi, en canvi, se m'ha fet de prosa: no pensaria en la seva «ciutat dolça i secreta», de boira fidel, d'anys d'alegria breus com una nit, –en Lleida–, com a una terra dels xiprers. ¿Quina seria, per a mi, la terra dels xiprers, quin lloc definiria com a tal? Potser la Creta, o el Xipre– per la similitud, probablement intencionada, de nom. Pels meus records d'infantesa, el xiprer, «feresta torre de la ciutat de la Mort», tal com el descriu Marià Aguiló i Fuster, s'associa amb la ciutat russa de Sotxi, a Caucas, on aquests arbres creixen en grans quantitats.
La vida dels xiprers a la literatura és quasi tan llarga com la història de la humanitat. Els estudiosos de l'Antic Testament tenen la hipòtesi que el nom l'arbre de gofer, de la fusta del qual es va fabricar l'arca de Noé, de fet era l'arbre de «guparu» en llengua assiri-babilònica: el xiprer. El xiprer més antic que es conserva avui en dia creix a Mèxic i té més de 2.000 anys. L'art folklòric i la màgia de diversos pobles troben una connexió entre la bonica forma piramidal del xiprer (probablement aconseguida com a resultat de la selecció) i el poder de la seva fusta per ajudar als homes (als homes, només) en temes d'amor.
A la cultura catalana, el xiprer és i sempre ha sigut un símbol de l'hospitalitat. Francesc Roma i Casanovas, a «La simbologia del xiprer a Catalunya», explica que «a Montseny, si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d'embotit. Si n'hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit.» En les masies de la Garrotxa, el xiprer servia per indicar als frares mendicants que allí se'ls donaria acolliment de franc. A la cançó «Fandango de la Fresneda» al disc «Oco!», Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreies canten sobre els masos de Matarranya que tenen un xiprer a la porta per donar-nos la benvinguda: «Aquí a l'entrada del mas/ voràs plantat un xiprer/ per dar-te la benvinguda/ sigos veí o foraster».
Alexandra Grebennikova
· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 26/31.03.2012 ·

Xiprers centenaris, Santuari de Montserrat, Fórnols, Matarranya. Foto de Jordi Canals