Palmera, l'arbre de la perfecció
Il·lustració: Jordi Casamajor
El dia de Pasqua, els russos diuen, l'un a l'altre: «Crist ha ressuscitat!» – «I tant que ha ressuscitat!» Ahir, li ho vaig dir al meu pare, i es va quedar perplex: «No, no ha ressuscitat...» –«¿Com que no?» «No ha ressuscitat encara... Avui és el diumenge de Rams». I així era, segons el calendari de l'església ortodoxa. Aquest any, – quan els andorrans entonen el «Pasqua Florida, Pasqua arribada, Pasqua i ous, els ous són meus! Ja te'ls he guanyat! Bona Pasqua!!!»– hi ha una setmana de decalatge en el nostre temps còsmic: tota una terra espiritual de xiprers i de palmes, símbols de paradís perdut, que hauríem de creuar per trobar-nos al mateix lloc.
Per això, avui, el dia que estem o estarem menjant la Mona, he decidit de parlar-vos del Sant Diumenge dels Rams i de l'arbre que simbolitza el triomf sobre el pecat o la mort (n'hi ha qui diu que són la mateixa cosa), el símbol de fecunditat (espiritual i física) i de la celebració.
El diumenge de Rams a Rússia es coneix com a Diumenge dels Salzes: el salze és el primer arbre que forma borrons i brota a principis de la primavera. Les branques dels salzes feien de branques de palmera, de palmes de la victòria i de palmes del martiri, i les tallàvem nosaltres mateixos. Les fulles de palmera que utilitzem aquí, –de la mateixa planta amb la qual els habitants de Jerusalem van festejar l'entrada de Jesús – tendres, engroguides treballades amb tècniques de cistelleria, carregades de llaminadures en forma de rosaris («I entremig de les palmes, n'hi seu un Déu tan gran....»), van trigar en trobar un lloc a la meva consciència.
M'he pres dècades per assimilar la diferència entre les palmes i els palmons, el picar fort amb els palmons a terra, «fent escombra», desvetllant la natura, i la necessitat d'estrenar roba nova, i la freqüent presència dels senyors encaputxats. De diverses tradicions catalanes que s'hi relacionen, només en conec, de primera mà, les que es guarden a Andorra: mai he vist ni el famós Mercat del Ram de Vic, ni la Fira del Ram de Palma de Mallorca, ni la Processó de la Somereta, de Lleida, ni la Processó de la Burreta, de Barcelona.
A la pàgina de la mitologia catalana MitCat, a la secció dels arbres segons els mites clàssics, cristians i populars, llegim que «a Arenys de Mar, per la cerimònia de la Bóta de Sant Pere, es cremen palmes i palmons secs, beneïts el diumenge de Rams, juntament amb la bóta, reminiscència d'un sacrifici a les divinitats marines, per allunyar tempestes i naufragis». També mencionen la simbologia de la palmera com a l'arbre del naixement del sol i l'arbre de la perfecció, «ja que el seu fust és recte, es projecta cap al cel i les fulles són simètriques».
El professor titular de Geografia de la Universitat de Girona Josep Gordi i Serrat, a «Els valors cristians dels arbres», comenta que la palmera és un arbre molt preuat al desert tant per la seva ombra com pels dàtils, els seus fruits, i explica la història de l'origen de la gruta de la llet de Betlem i la raó per la qual la palmera es considera símbol d'acollida i hospitalitat: «quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte i en un moment que Maria havia de donar el pit, es van aturar al peu d'una palmera i aquesta, per amagar-los dels soldats, es va ajupir per tapar-los amb la seva capçada. Aquest trasbals va generar que una gota de la llet de Maria caigués sobre la roca i aquesta es va tornar blanca».
Per això, avui, el dia que estem o estarem menjant la Mona, he decidit de parlar-vos del Sant Diumenge dels Rams i de l'arbre que simbolitza el triomf sobre el pecat o la mort (n'hi ha qui diu que són la mateixa cosa), el símbol de fecunditat (espiritual i física) i de la celebració.
El diumenge de Rams a Rússia es coneix com a Diumenge dels Salzes: el salze és el primer arbre que forma borrons i brota a principis de la primavera. Les branques dels salzes feien de branques de palmera, de palmes de la victòria i de palmes del martiri, i les tallàvem nosaltres mateixos. Les fulles de palmera que utilitzem aquí, –de la mateixa planta amb la qual els habitants de Jerusalem van festejar l'entrada de Jesús – tendres, engroguides treballades amb tècniques de cistelleria, carregades de llaminadures en forma de rosaris («I entremig de les palmes, n'hi seu un Déu tan gran....»), van trigar en trobar un lloc a la meva consciència.
M'he pres dècades per assimilar la diferència entre les palmes i els palmons, el picar fort amb els palmons a terra, «fent escombra», desvetllant la natura, i la necessitat d'estrenar roba nova, i la freqüent presència dels senyors encaputxats. De diverses tradicions catalanes que s'hi relacionen, només en conec, de primera mà, les que es guarden a Andorra: mai he vist ni el famós Mercat del Ram de Vic, ni la Fira del Ram de Palma de Mallorca, ni la Processó de la Somereta, de Lleida, ni la Processó de la Burreta, de Barcelona.
A la pàgina de la mitologia catalana MitCat, a la secció dels arbres segons els mites clàssics, cristians i populars, llegim que «a Arenys de Mar, per la cerimònia de la Bóta de Sant Pere, es cremen palmes i palmons secs, beneïts el diumenge de Rams, juntament amb la bóta, reminiscència d'un sacrifici a les divinitats marines, per allunyar tempestes i naufragis». També mencionen la simbologia de la palmera com a l'arbre del naixement del sol i l'arbre de la perfecció, «ja que el seu fust és recte, es projecta cap al cel i les fulles són simètriques».
El professor titular de Geografia de la Universitat de Girona Josep Gordi i Serrat, a «Els valors cristians dels arbres», comenta que la palmera és un arbre molt preuat al desert tant per la seva ombra com pels dàtils, els seus fruits, i explica la història de l'origen de la gruta de la llet de Betlem i la raó per la qual la palmera es considera símbol d'acollida i hospitalitat: «quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte i en un moment que Maria havia de donar el pit, es van aturar al peu d'una palmera i aquesta, per amagar-los dels soldats, es va ajupir per tapar-los amb la seva capçada. Aquest trasbals va generar que una gota de la llet de Maria caigués sobre la roca i aquesta es va tornar blanca».
Phoenix dactylifera. Dàtils i palmeres. País Valencià. Foto de Caeduiker
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada