divendres, 20 d’abril de 2012

La flaire suau del llorer

Llorer (Laurus nobilis). Madeira. Foto de Àngels B

Reposa sota les belles frondoses fulles del llorer
gemmat, i demana la dolça beguda a la font
per tal que, cansats del treball de l'estiu,
els membres reposis, airejats pel zèfir.

A Pan de pèls durs i a les nimfes que guarden
els ramats, Teòdot, pastor solitari, ha ofert aquest do
sota l'alt turó perquè, esgotat per l'estiu xafogós
l'han refet donant-li amb les mans aigua dolça com mel.

Per a un gall
Ja no em podràs desvetllar com abans, agitant
amb vigoria les ales per anunciar-me l'alba.
Un lladregot t'atacà d'amagat quan dormies
i et clavà les seves urpes al coll.

Uns infants, boc, t'han posat regnes purpúries,
han passat un fre a la teva boca peluda
i et fingeixen cavall davant del temple del déu,
per ensenyar-te a portar-los amb suavitat mentre juguen.

Anite de Tègea
(Tègea, Arcàdia, cap als 300 aC)
(Traducció de Maria Àngels Anglada)


Llorer florit (Laurus nobilis). Tarragona. Foto de Ferran Llorens

Llorer florit

Floreta petita
humil i peruga
ens dones la vida
i nova esperança.
Discreta, amagada
dins la teva branca
verdosa de fulles
surts tota daurada.

Imma Cauhé
(Sant Feliu de Llobregat)

Llorer amb els seus fruits. Talamanca, Bages. Foto de Joan Grífols

Preferesc el de la siringa i el llorer

Només aquest nou enginy de la mecànica
que esbufega com un drac i desafia el neguit els dies de pluja,
l’antiga botiga d’herbes al carrer de Morvedre
i certs beuratges que tufen de la mitologia celta,
la bestiola de tres caps que gita raigs de sulfur
per les seues tres boques,
tres rotunds badalls que ens guarden contra l’androfòbia
de les noves amazones de la llum d’altra manera al barri del Carme.
Àdhuc la resplendent nit que convoca empra
el lent sollevament de la sang gruixa,
en comptes d’andròmines de porxo i de roses,
traces de l’inici amorós dins de la pell rugada o d’escorça.
Coses a veure, com l’espasa sagnant, amb perspectiva:
La venerable lluna dels poetes enjogassats i els naips
dels tafurs enlluernats pel dissort rutil•len,
flassada de núvols.
Dorm, luctífug, com tots nosaltres,
a l’ombra, d’esquenes al gripau, al caliu, a la lluerna.
Ai d’aquell de nosaltres que desnugue els flocs de la llum,
i vulga tocar l’arc del cel en dies de pluja:
nodrirà la seua sang irisada amb la tinta
–la suor, el tiny, la ronya- dels poetes maleïts,
à la villonnaise.
Per a seduir l’Ombra no tenim cap substància grisa,
ni bordells perduts enmig de la vida per assaonar l’Alighieri,
i de pas assaciar les cèl.lules de les nostres ànimes solitàries
amb la llum sobtada del carro d’Apol•lo
fent cursa per la tassa de tisana de fulles de llorer.

Pere Bessó
(València 1951)
[De La pols de l'escriptura]


Llorer florit. Pacs dels Penedès. Foto de Mª Africa

Llorer

Sonen les set, a la vila. La nit
fuig pel darrer carreró del silenci.
I, a la teulada amb taques de liquen, els coloms
fan un parrup mandrós; joc de grisos i blancs,
amb les plomes del coll tornassolades.
El vent s'esplaia al campanar,
de confusos carreus, amb finestrals que foren
antic refugi d'òlibes. Les filades de pedra
es dolen, mudes, del rosec dels anys.
I em sento vell. Però la llum penetra
pel balcó esbatanat, mare. I encara
grogueja un polsegós ram de llorer,
lligat a la barana.

Jordi Pàmias
(Guissona, la Segarra, 12 febrer 1938)

Flors de llorer i abella. Penedès. Foto de Angela Llop

Pausa de remer

Arriba un dia en què no pots
reprendre la paraula de seguida,
necessitaràs una pausa, utilitzar
el subterfugi de les coses
inacabades. Respires a fons,
com un remer que reposa, mentre la força
de la inèrcia t’empeny. Convertit
en una illa d’incomptables platges
et negues a voler-te saber, a preguntar-te
per què no has pogut enllestir mai
res de veritable. En realitat ja ho saps.
No necessites fer cap testament
de la pròpia mediocritat. Tot ho coneixes
només d’oïda. Vols fer neteja, aprofitant
aquest mutisme sobtat, com si cremesses
totes les naus. Simple terra eixorca.
No serà tan fàcil, però. No podràs evitar
el pols de les marees de nit i de dia.
L’olor de llorer. El record d’unes pedres
disperses. Una expressió reeixida. De fet,
acabes de construir un espill que espera
el teu reflex. Un reialme de veritat

Joan Elies Adell i Pitarch
(Vinaròs, Baix Maestrat, 2 febrer 1968)

Llorer (Laurus nobilis). Foto de Natalia

Retrobament

Anit plourà per les verdes dunes calcàries,
el vi guardat fis avui a la boca d'un mort
desvetllarà amb ponts el paratge, transmutat en campana,
Una llengua d'home tocarà l'audàcia en un elm.

I així vindran també els arbres a més apressades passes,
per a esperar una fulla amb veu, portada en una urna,
missatge de la costa de son, tramesa a la marea per les banderes,
banyada en els teus ulls per a ésser, perquè jo cregui que morim plegats.

El teu cabell que raja del mirall escamparà l'aire,
on amb una mà de glaç, encendré l'autumne.
D'aigües begudes per orbs brostarà sobre una escala tardana
el meu menut llorer per a mossegar-te el front.

Paul Celan
(Černivci, Bucovina, 23 novembre 1920 - París, 20 abril 1970)
(Traducció de Artur Quintana)



Regasike

Pe dunele verzi de calcar va ploua astă noapte
Vinul păstrat până azi într-o gură de mort
trezi-va ţinutul cu punţi, strămutat într-un clopot
O limbă de om va suna într-un coif cutezanţa.

Şi-aşa vor veni într-un pas mai grăbit şi copacii,
s-aştepte o frunză cu glas, adusă-ntr-o urnă,
solia coastei de somn trimisă mareei de steaguri.
Scăldată în ochii-ţi să fie, să cred că murim împreună.

Părul tău scurs din oglinzi va aşterne văzduhul,
În care cu-o mână de ger voi aprinde o toamnă.
Din ape băute de orbi va sui o scară târzie
laurul meu scund, ca să-ţi muşte din frunte.

Paul Celan

Llorer (Laurus nobilis). Foto de Gregory Johnson

CC
Aprofita la joventut,
abans no arribi la vellura
i de copa en copa fes córrer
-verge reclosa durant èpoques-
un vi ocult per vels de seda.
Preservat al celler llarg temps,
els murs coneix de la taverna,
gerres mestisses del quitrà
i l'argila de la carcassa.
És el vi pur com l'ull del gall
d'aroma d'almesc de Darain
i la flaire suau del llorer.
Nits passàrem a cal seu amo
amb joves brillants com estels.
Extreia el vi de la foscor;
corria vers l'ocult espectre
de darrere de les cortines;
s'exclamaven meravellats
de veure un vi encès en la nit:
-El sol en l'hora equivocada.
-La lluïssor de l'alimara.
Donzelles vestides amb túniques
soltes o de cinyells cenyits,
portaven el vi dins les copes
que podria amb la seva llum
servir de guia als viatgers.

Abû-Nuwâs
(Ahvaz, Pèrsia, c. 755 - Bagdad, c. 814)
[Khamriyyat. Poesia bàquica]
(Traducció de Jaume Ferrer Carmona i Anna Gil Bardají)


Flor del llorer. Foto de Vicent Benaiges

Una vegada ensenyaren a Hesíode el do del cant,
mentre pastorejava per la falda del vaporós Helicó.
Aquestes paraules m'adreçaren les deesses, muses olímpiques,
filles de Zeus portador de l'Èdiga:
"pastors, rústecs, indignes criatures, només ventres,
sabem dir mentides que semblen veritats,
i també anunciar veritats, si volem".
Així parlaren les filles de l'Altíssim, les ben parlades,
i em donaren una vara de llaurer florit
que tallaren,brot magnífic, i m'inspiraren
llenguatge sonor per cantar el futur i el passat.

Hesíode
(Ascra, Beòcia, segle VIII ac)

Llorers. Algendar, Menorca. Foto de Carlos Pons

D’on et ve aquella fosca i vertiginosa veu d’arrap

D’on et ve aquella fosca i vertiginosa veu d’arrap,
somnàmbul crit estroncat de les entranyes
que, arrancant la pell quan acompassa els zig-zags violents
de l’èxtasi? ¿Com esdevenen tan sords els fonemes
més sonors en passar pel sedàs emmirallat del teu vertigen?
¿És aleshores aquesta veu grossa i càlida com la mel,
enclavada al bell mig del palau, a l’alt pati,
talment com un llorer de sagrada cabellera regalat
pel Virgili, la passió enraonada que dicta els versos?
Entre brosses de fúria i pantaixets de mort, zumzeges
el perol dels esclata-sangs, assotant els embolics
de les mans i la roba que il•luminen l’alta llàgrima de la nit.
Com un fantasma divuitesc, amagat en la bodega,
condueixes el voluptuós vaixell cap als penya-segats
més enlluernadors de l’incendi. Sacsejat pels vents
mariners, vole ja, ebri i solemne, cap a la destrucció.

Lluís Alpera
(València, 24 juliol 1938)

Δάφνη, Llorer (Laurus nobilis). Foto de Κηπολόγιο