dissabte, 27 de novembre del 2010

Malalts de sostenibilitat?

Els negundos i el risc de la valoració dels riscos

Fa anys -concretament al 1987- l’avi Morera em va facilitar la documentació d’un congrés sobre tècniques d’arboricultura que es va fer a Granada. Des d’aquell moment no he deixat d’aprendre dels nostres amics arbres. De l’estudi de la socialització dels nostres amics i les nostres interaccions amb ells, he vist que la majoria dels problemes venen d’obligar-los a competir pels recursos en un hàbitat que nosaltres mateixos hem restringit. Els castiguem i ens castiguem a conviure amb el risc que nosaltres mateixos em generat. I després ha de venir tota la retòrica de l’avaluació d’aquests riscos. Podríem parlar tan d’allò que fan a Sidney com a Palo Alto i acabaríem parlant de la descomposició vectorial d’una força. Tant se val. Ens morirem i encara estarem unificant criteris, repetint els mateixos errors i fent un nyap de plantacions. O potser no ens hauríem de morir mai: sempre malalts de sostenibilitat. Seria interessant aïllar els antagonismes, buscar la simplicitat i treballar aspectes igual d’importants encara que un pèl subjectius. I tenir clar que un risc no identificat és una amenaça.
Risc en temps de lleure: escalar a pèl.
Penso que estar viu comporta el riscos. Conviure amb els riscos, un cop n’has pres consciència de la seva existència i els has acceptat, et fa lliure. De fet hi ha riscos que se’n deriven de la nostra conducta en l’àmbit personal i d’altres que ens venen imposats només pel fet de viure en societat. Fins i tot aquesta mateixa societat en l’àmbit esportiu mitifica el risc convertit en espectacle de masses.
Risc laboral: línees elèctriques i arbres morts.
Pel que fa al món laboral que, com diuen els del departament de treball, a la feina no s’hi val a badar. “Risc zero”. La responsabilitat professional de les nostres actuacions, més quan poden afectar a la ciutadania, tan materialment com personal vol una gestió del risc molt acurada. I es per això que hi ha un pla de risc i una formació interna dels podadors municipals.
Una amenaça feta realitat: els pins no són immortals.
Però passa que pel comú de la gent allò que no es veu no existeix. Així doncs, es pot viure molt tranquil i escridassar quan es vulgui a aquell que sí té consciència d’un perill. En el seu dia vaig fer una anotació al bloc: Mossèn Cinto i l'alzina de Mambré. Ara veig que s’ha d’explorar la psicosociologia del risc de l’avaluació dels riscos i donar una eina més als educadors mediambientals. L’actuació com a conseqüència d’una diagnosi de risc pot tenir les seves repercussions. Cal ser valent per fer front la polseguera que aixeca.
Un defecte difícilment perceptible: cal escoltar els arbres quan venta.
Mana la percepció d’aquell que passa i -si té un càrrec- encara mana més. Sovint pot més l’alarma social davant un determinat fet que el criteri tècnic dels professionals. Aleshores és quan entra el polític en joc. I apareixen els dilemes: allà on tot era clar resulta que allò que s’havia de fer no es fa. S’acaba actuant seguint el criteri de l’àvia que havia posat el crit al cel i sabia quin telèfon havia de trucar, que tenir família a l’ajuntament per alguna cosa havia de servir. Com més petit el municipi, més augmenta la probabilitat de que això passi. I de les desqualificacions conseqüents...
Al negundo no li passava res ... només estava una mica pansit.
Tenir experiència, sentit de la responsabilitat, criteri tècnic i sensibilitat paisatgística hauria de servir per a no tenir problemes a l’hora d’actuar després d’haver avaluat els riscos d’un arbre. I avui per avui encara està per veure que això sigui així.
I acabes pagant un preu personal, per les teves conviccions, per no tenir por. Es tracta d’allò que en diríem el risc psicosocial de l’avaluació dels riscos.
JD Fernàndez i Brusi
· Malalts de poda? · Més que un munt de llenya ·

2 comentaris:

Adam ha dit...

No acabo d'entendre el que vols dir en el teu escrit.
Et refereixes a que els arbres no estàn ben cuidats?
M'ho pots explicar?
gràcies,
Adam.

jd ha dit...

Hola Adam !
Potser sí que m'he empatollat massa!
Resumint: En una primera anotació “Malalts de poda “ comentava la despesa que significa per a l’Administració la poda dels arbres; la retallada del sou dels jardiners municipals, la feixuguesa de la seva feina i la crítica a la qual està sotmesa. El segon apunt “Malalts de sostenibilitat “ feia esment als riscos que comporta haver d’actuar quan la situació és insostenible (tant per l’arbre com pel veí que ha de conviure amb un perill del qual no n’és concient ). També analitzava la percepció del risc a la nostra societat i el cas particular del risc d’haver de fer front a l’opinió d’algun ciutadà que sovint desbarra.
Els arbres ben cuidats ho són quan el projecte de la seva plantació està ben cuidat. Altra cosa no és sostenible per a ningú !
Records a tots els "pescallunes" amics dels arbres !!!