D'un lloc del que no puc parlar
De les coses que més estim, m'estim més no parlar-ne. Tenc por de quedar-m'hi curt o fer massa llarg. Això em pot passar si m'he de referir a persones properes o a altres a les qui admir, però també pot passar amb llocs. Com s'ho devien fer els exiliats de la Guerra per a rememorar en escrits els llocs que estimaven, enyoraven i foren feliços? Sí, n'hi ha que s'hi reeixien, dolorosament com en Pere Quart, Joan Oliver, amb aquest sensible poema d'enyorança:
Corrandes de l'exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.
Així que, com puc parlar d'un lloc que estim i que encara puc tocar, que cada vegada que hi vaig, que hi som, em trob en un estat intemporal i a la vegada molt proper al moment present que visc? Un lloc on les troballes i petits tresors amagats compareixen al moment més inesperat. On el sol ixent o ponent, vermell com una magrana, entinta tot l'horitzó i retalla els baixos turons del llevant de Mallorca. On el vent salvatge de tramuntana em copeja fort contra el rostre i m'avisa que vagi a cercar refugi, però que si m'hi resistesc oreja fondo el meu endins i neteja la meva ment de mols dubtes i quimeres nials. Si plou, em capfic més encara en mi mateix, mir millor on he de posar els peus, però m'atur sovint per alenar fresc i alçar la vista i veig la pluja entre els pins i les alzines amb les muntanyes fosques plenes de niguls.
Crec que mai he frisat de tornar d'aquest lloc, però quan ja som a casa, a recer del foc, i m'enginy un pa amb oli amb olives i esclatassangs torrats, encara duc més endins allò que fa poc hi he viscut. Sé que tan gran com és cap a dins meu i que com una mena de radiació verda s'escampa arreu per allà on vaig, fins que s'esgota i llavors, qualque dia, estiu o hivern, hi he de tornar. El mir sovint aquest lloc i sé que hi he de tornar. També sé però, que un dia amb l'edat ja no ho podré fer, però ara tan se val, ja hi pensaré quan això arribi.
D'aquest lloc idò, no, no en puc parlar.
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 5 de novembre de 2010
Fotos:JV09
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada