Malalts de poda?

De negundos i “bumerangs”

Ara que és temps d’estar malalts de poda potser fora bo parlar d’aquesta malaltia. A tort i a dret van caient les branques sota les motoserres que dibuixen el paisatge arbori d’arreu. Hi ha qui s’exclama i hi ha qui reclama que es tregui més fusta. Branques i podadors són víctimes de la mateixa ignorància: la d’aquells que no prenen consciència de la mossegada d’aquesta en carn pròpia.
Malgrat estar patint un temps de crisi, malgrat els gestors de la cosa pública estiguin fent autèntics malabarismes per a poder donar un servei als ciutadans- ni que sigui retallant els sous o passant-se per l’entrecuix l’estatut dels treballadors- encara hi ha qui es pensa que es poda per podar, com per a passar l’estona, com si els recursos que es destinen a això caiguessin del cel.
Certament necessito fer una bona catarsi, ara que em treuen el 37% de la paga extra del desembre, ara que he de posar el meu mòbil a disposició de l’empresa i que recollim tota la càrrega a mà, ara que jubilar-se quan tocaria i que entri nova gent cada cop sembla més utòpic.

A mi m’agradaria saber per què quan un jardiner municipal toca un arbre al carrer tothom es veu amb cor de dir-hi la seva. Això no passa amb els treballadors de l’enllumenat, el clavegueram o la neteja, per què ?
Serà que tot déu porta un expert arboricultor dins seu i el deixa anar per tal d’eixamplar el seu esperit d’aquesta pesada carrega?
Fins fa molt poc, el privilegi de la crítica em pensava que era del domini d’una certa intel•lectualitat, dotada d’una clarividència absoluta per a poder parlar d’arbres. També s’hi podien afegir els retirats amb domini de les darreres tendències paisatgístiques o senyores d’exquisida sensibilitat preocupades pel tema aquest del verd. Darrerament, he pogut constatar que els d’afers interns de la confraria de la nrpi (*) també han entrat en joc.

Potser no seria mala idea fer sessions informatives per barris on es pogués recollir les demandes dels ciutadans i resoldre els seus dubtes. La gent podrien ser més conscients dels problemes de gestió de l’arbrat i potser amb la seva col•laboració els professionals treballarien més lliures de la pressió de la gent. Està clar que no es pot treballar havent de fer fotos a cada pas que es fa per a justificar les actuacions, quan se suposa que existeix la presumpció d’innocència.
I qui vulgui cercar culpables, que es preocupi de la càrrega de la prova. Però que vigili amb l’efecte bumerang ... especialment si aquest és de fusta de negundo.

JD Fernàndez i Brusi

(*) La “r” vol dir re. I la ”i“ idea.

· Malalts de sostenibilitat? · Més que un munt de llenya ·