diumenge, 12 de gener de 2014

Mare híbrida, fills retro-híbrids, avis desconeguts

 Són bessons i no s'assemblen

Avui us vull parlar dels meus cinc roures híbrids de 31 anys d'edat que competeixen en bellesa i majestuositat amb els arbres més esponerosos del meu jardí. Vaig sembrar els aglans a la tardor de 1982. Tenia jo aleshores només 26 anyets de res. Ha passat tant de temps... Us vull ser sincer. Tenc debilitat pels Quercus. Són els meus "nins" aveciats, els meus preferits, els fills de la meva joventut, però no ho digueu als altres arbres. Es posarien gelosos i tristos i podrien morir de pena. Són tan sensibles... Quan pas per davall la seva immensa capçada m'agrada acariciar-los l'escorça i dir-los coses boniques amb el pensament. Ens entenem sense paraules.

Quercus progenitor amb una capçada espectacular brostant a principis de primavera. Creix a un torrent de Mallorca enrevoltat per un bosquet de roures més joves.

 El més majestuós dels meus roures híbrids amb només el 30% de les fulles persistint damunt les branques a principis d'hivern. És tan alt que el sistema de marjades o terrasses del meu jardí m'ha impedit fer-li una foto al complet.

Els cinc híbrids són germans, fills del mateix arbre, producte més que probable d'una auto-pol.linització del progenitor amb ell mateix o bé d'una pol·linització creuada amb el pol·len dels seus fills. Sigui com sigui, tant l'arbre-mare com els fills, néts i renéts que l'envolten porten tots els mateixos gens. Serien doncs practicament clònics entre si. 

Conèixer la identitat dels avis, els progenitors de sa mare, segueix sent un gran repte, una assignatura pendent per als botànics i genetistes de la Universitat de les Illes Balears. La versió més àmpliament acceptada és que es tracta d'un Quercus x cerrioides, híbrid entre Quercus faginea i Quercus pubescens, amb algun gen de Quercus canariensis i/o de Quercus pyrenaica, però veient el desdoblament de les característiques fenotípiques que presenten els seus fills, ja no sé què pensar. El que més em desconcerta és la caducitat de les seves fulles, que pels seus suposats progenitors haurien de ser marcescents, és a dir, haurien de persistir seques damunt l'arbre durant tot l'hivern fins a la brostació primaveral. Els hiverns molt càlids amb temperatures superiors a +5ªC la majoria de fulles persisteixen verdes damunt l'arbre sense assecar-se i cauen totes alhora just quan comencen a brostar les noves gemmes a la primavera. Els meus híbrids serien doncs semi-caducs, però no marcescents.

Darreres fulles damunt un dels meus híbrids.

Se sospita que l'arbre original no és autòcton, que qualcú el va sembrar fa un parell de segles. La versió més romàntica diu que podria tractar-se d'una relíquia del Quaternari.

 Ampliant aquesta imatge amb un doble clic podeu veure un Quercus pubescens, sinònim de Quercus humilis, fotografiat avui mateix, amb les seves típiques fulles marcescents que romanen seques damunt l'arbre fins a la primavera. El vaig dur del nord de Portugal fa 27 anys. Mesurava aleshores uns 30 centímetres i creixia en un terreny rocós molt sec.

Fulles marcescents del Quercus pubescens anterior.

 Microfotografia amb il.luminació de superfície dels tricomes de la pilositat del revers d'una fulla de Quercus pubescens.

Brostació primaveral a finals de març del Quercus pubescens anterior.

Jove Quercus pyrenaica d'uns 7 anys, fotografiat aquest mateix capvespre amb les seves fulles marcescents, retorçudes i resseques, persistint damunt l'arbre. El vaig sembrar d'un aglà que em va dur un amic d'un parc de la ciutat txeca de Praga.

Fulles marcescents del Quercus pyrenaica anterior. Si s'arrabassa una fulla, el pecíol deixa una ferideta ben verda a l'escorça de la branca. Encara que sembli mort, en realitat simplement dorm, hiverna, espera.

 Ampliant aquesta foto amb un doble clic podeu veure les fulles de dos dels germans, els dos més esponerosos, que superen amb escreix els 10 metres d'altura. Les dues fulles de l'esquerra, més arrodonides i petites, pertanyen a un exemplar fèrtil, que produeix pol·len i aglans viables. Les seves fulles ovalades tenen dents més o menys rígides al marge i la majoria d'elles presenten 11 nervis. Les dues fulles de la dreta, més grosses i allargades, pertanyen a un exemplar semi-estèril amb pol·len viable i flors femenines avortades que no arriben a madurar. Tenen 7 parells de nervis i el marge ondulat.

Fulla de l'híbrid semi-estèril de la foto anterior amb el revers recobert per una finíssima pilositat blanquinosa.

Microfotografía del revers d'una fulla amb l'estructura cel.lular i els tricomes de la pilositat, més abundants damunt el nervi central.

 Microfotografía amb il.luminació de superfície dels tricomes dels Quercus híbrids.

Flors masculines amb pol.len viable de l'híbrid semi-estèril de les fotos anteriors.

 Detall de les flors masculines anteriors a finals de març.

Flors femenines aparentment normals de l'híbrid semi-estèril anterior l'ovari de les quals avorta després de la fecundació i no arriba a madurar cap aglà.

Aglanets avortats que no es desenvolupen i cauen per contenir un embrió inviable.

Els cinc híbrids tenen les fulles diferents, tant que no semblen descendents de la mateixa mare. Coincideixen, això si, en la longitud del pecíol que oscil·la entre un i dos centímetres i en la fina pilositat afeltrada que recobreix el revers de les seves fulles. Dos d'ells són semi-estèrils, no produeixen aglans. Un d'ells, avui, dia 12 de gener de 2014, ja ha perdut totes les seves fulles. A altres dos els queda un escàs 10% de fulles sense caure, la majoria seques. Finalment, els dos restants, els de la foto combinada, conserven al voltant d'un 30% de fulles, moltes d'elles encara verdes.


Esper l'opinió dels experts en roures i alzines. Si no aconseguim desxifrar el jeroglífic, en uns pocs anys l'estudi del genoma ens traurà de dubtes. Segur que hi haurà sorpreses. Els roures i alzines, igual que les falgueres del gènere Asplenium, tenen una forta tendència a hibridar. Alguns entesos asseguren que als boscos ibèrics hi ha gairebé tants Quercus híbrids com espècimens purs.

I per a acabar, aquí teniu una cigaleta ben guapa, Cicada orni, perfectament camuflada a la branca d'un dels híbrids.



9 comentaris:

Anònim ha dit...

És ben curiós tot el que expliques. A la natura, com a la vida, no hi ha res o blanc o negre, tampoc hi ha res senzill. Recorde quan a l'escola ens feien estudiar això dels arbres de fulla "caduca" i "perenne". Tot per simplificar!
En fi...
Molt bon article, com sempre, Joan!

Matilde

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Matilde. Tens raó, a l'escola era tot més senzil. La realitat de la natura, però, no ho és gens de senzilla.

Una abraçada.

Margarida ha dit...

A mi els roures també m'agraden molt!
I quan vaig per la muntanya per aquest temps i me'n trobo algun tot guarnit amb les seves precioses fulles seques, recordo allò que m'havien explicat quan estudiava: que són de fulla caduca. I penso, les fulles s'assequen, però molt caduques no són, perquè no cauen!

Un roure que m'agrada molt per la seva bellesa és el Roure de la senyora, un arbre monumental que hi ha a Sant Boi de Lluçanès.

Una abraçada

Juan Bibiloni ha dit...

Margarida, he vist fotos del Roure de la Senyora a internet i tens raó que és un arbre magnífic. Fa ganes anar-lo a veure en directe. Una abraçada.

pitxiri ha dit...

Juan, podries dir-me quin mètode fas servir per germinar els aglans? Jo compartisc la teua debilitat pels Quercus, però fins ara no he conseguit fer germinar ni un. :-(

Juan Bibiloni ha dit...

Pitxiri, em costa de creure. Els aglans precisament tenen una gran facilitat per germinar. L'important és sembrar-los inmediatament, no deixar-los secar, ja que perden la capacitat de germinació molt aviat. Si es deixen a l'aire es deshidraten en pocs dies i ja no néixen. El millor és estratificar-los o sembrar-los directament dins cossiols individuals ja sigui amb terra vegetal humida o amb fullaraca mig descomposta de la seva pròpia mare, que a més conté les espores dels fongs micorrizes que viuen en simbiosi amb els Quercus i faciliten la germinació i la posterior supervivència del plançó. Sort!!!

pitxiri ha dit...

Gràcies!!

Adam ha dit...

Article molt interessant, gràcies per explicar-nos. Per cert Margarida, sobre el roure de Sant Boi, on és exactament? M'agradaria anar-lo a veure,jo sóc de Manlleu, aixi que aprop.

Juan Bibiloni ha dit...

Gràcies a tu, Adam.