dimecres, 10 de novembre de 2010

Arrabassar una rabassa

Un amic arbre cap al llenyer

“Cagondell, a un home feiner i caparrut dóna-li un càvec i una aixada i si ha de treure una rabassa, la treurà”. Aquest va ser l’sms que vaig enviar a en Guillem quan vaig haver acabat la feina.

Unes setmanes abans...

G.- I no vares tenir cap altra idea que tallar arran aquest arbre? No veus que una rabassa és molt mala d’arrabassar si no tens sa soca!...si al manco deixes el tronc i una mica de cimal, hi pots fermar una corda, pots estirar, el pots engronsar, mirar on és que fixa les arrels...

R.- Ja ho sé, ja, no me renyis! Però aquell dia en Lluís m’havia deixat la motoserra i l’havia d’aprofitar...

G.- Cagondell si ho veies el tio Pep! Te diria de tot! Nooooo, i t’hi hauràs d’aferrar i fort!

R.- Be, tira-tira, el món no se va fer amb un dia...

G.- Però meam...perquè putes fas un clot tan petit? No veus que no tendràs espai per fer sa feina amb comoditat! Has de poder pegar a baix! I rodó! Perquè fas el clot rodó? El tio Pep sempre me diu que el clot no ha de ser mai rodó...o tu pegaràs els cops en rodó? No! Idò?

R.- Tens raó!

G.- Si, ja pots fer un bon clot i no escatimis en sa mida!

Vaig fer com em va dir, vaig fer un bon clot, més o menys quadrat. Amb l’ajuda de l’aixada, el càvec i una senalla de goma vaig fer un clot de 1,70 x 1,70 x 0,5 metres. M’enorgullí pensar que havia tret amb l’esforç dels meus músculs l’equivalent a 1,5 metres cúbics de terra. L’ametler es ficava ben endins i tenia diverses arrels de bona gruixa, 3 de laterals i 3 de pivotants. Això és el que passa quan surt un arbre de pinyol, creix a mal lloc però te sap greu llevar-lo, el deixes, creix més i te n’adones que no hauria de ser allà on és quan ha agafat una gruixa de més de 25 centímetres de diàmetre i et dificulta les feines.

No vaig fer tota la feina en un dia, la disponibilitat de temps i la forma física no m’ho permetien. “Saps si venguessis amb jo a fer feina!, aviat te fugiria es paparró!” me va dir en Guillem.

Rafel Mas, Búger 10 de novembre de 2010

6 comentaris:

Joan Bibiloni ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan Vicenç ha dit...

Quina victòria però, eh Rafel? Quan veus que a la fi es mou una mica i de cada vegada es vincla més i més. En conec l'experiència. No calen gimnasos si hom practica aquest exercici.

Jo encara he conegut homes que es guanyaven el jornal fent clots a mà per a plantar arbres: ametllers, figueres, garrovers. Ben amples i fondos, a vegades calia arrabassar el mort.

Fàtima T. ha dit...

Per què les fa, la gent, aquestes animalades?

Joan Vicenç ha dit...

No entenc el teu comentari Fàtima. Els clots es feien per posar un arbre nou on es va morir el vell. No existien aleshores pales ni tan sols gaire tractors amb pala per a realitzar els forats. En tot cas arrabassar un arbre de manera manual amb el propi esforç t'hi aproxima molt a l'arbre i a la terra. Molt més del que sembla.

Rafel Mas ha dit...

Bones,
Joan Bibiloni, tens raó amb això del robot que llegeix el textos, hi ha per riure!

Joan Vicenç, totalment d'acord amb el que dius a tots els missatges. Quina vida més feixuga la dels antics treballs!

Jo tampoc entenc el missatge de na Fàtima. Potser li desagrada el veure desarrelar o aprofitar un arbre per tenir llenya...En aquest blog dels amics dels arbres crec que ens hem de deixar estar de complexes i s'ha de parlar amb llibertat. La mort i l'aprofitament d'un arbre per encalentir una llar me pareix la més digna des de que l'home és home i va inventar (o descobrir) el foc. Indigne me pareix la seva desparició baix l'asfalt o el ciment o baix un camp de golf. Personalment estimo tant als arbres com als animals i no em considero per res animalista, per tant tot i el meu amor i respecte cap als arbres no som gens "arbrista" o com s'hagi de dir. Crec amb el seny, les coses s'han de fer be.
I potser aquest post sigui un homenatge a les persones que es guanyaven el pa amb la suor del seu front i que formaven part de la gestió agrícola, custòdia del territori d'avui dia.
Salut!

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Jo, per motius professionals, també n'he de talar arbres. De vegades tallats arran i d'altres extrets de socarrel. Quan el client no la vol, jo em quedo la llenya o part d'ella, i així, enlloc de que l'arbre tingui un destí de deixalleria, serveix per escalfar-me la casa a l'hivern. Per tant, a casa no usem combustibles fòssils per escalfar la llar. Recomano l'us de xemeneies de doble combustió, doncs l'aprofitament de la llenya és superior al 80% i el CO2 també es consumeix en les flames. En altres contrades (a França) promocionen l'ús de les xemeneies com a font de calor, doncs redueixen la demanda de combustibles fòssils i nuclears, i el que és més important, contribueixen a l'explotació i neteja dels boscos, donant feina a la rodalia, doncs no surt a compte importar llenya d'enlloc. Així que al final, la llenya és el combustible més ecològic i que dona feina a la gent del teu voltant. Hem de promocionar les xemeneies altra vegada.