Fruites tardorals amb paisatges

Paisatges de tardor, amb fruita

Foravila té, després de les plogudes d'octubre i els primers intents del fred, un aire de transició. Els camps llaurats reprenen els ocres i els marrons, amb algunes clapes de call vermell. Els pagesos acumulen brancatge i fullam cap a caramulls i formiguers, i tant si és foc de flama com foc covat, els fums són els qui donen el to al paisatge. Unes fumasses espesses, algun dia ben dretes com una xemeneia cap al cel, altres s'espargeixen baixes per dins els bocins i, de lluny, són com a boires localitzades, però disperses a la vegada. L'olor d'aquesta casta de fum en particular és un dels elements de la tramoia de tardor al camp mallorquí.

Les figueres groguegen per damunt la capçana i els ametlers estan ben retuts, entrats dins la pausa tardoral i hivernenca, mentre, per dins les garrigues, gírgoles, blaves i esclata-sangs es remouen davall terra. "Si plou per la tardor hi haurà esclata-sangs i, si no, aglans". Els xaragalls i el pedruscall que ha davallat l'aigua fins als camins són tot un símptoma, pins i mates van més verds. Dos cans d'un caçador travessen a tota, ell deu estar ajupit esperant un estol de perdius. De prompte el veig, amagat darrere una paret seca tapat per unes nespleres que ja eren allà quan servidor era nin.

Les nesples, fruita tardoral, mereixen que els facem una mica de cas. Amb bicicleta, quan érem nins veníem aquí, entre Llorito i Sant Joan, i sense paciència mossegàvem les nesples verdes, aspres i fortes. La nespla verda damunt palla, madura, com a l'arbre, fins que es fa com una compota d'ella mateixa, blana i sucosa. Eren i són petites, en canvi ara veig al mercat nesples enormes; ha passat el mateix amb els gínjols: abans eren com olives, ara n'hi ha com ous de gallina. Hi ha dos vellíssims ginjolers, de gínjols menuts, a dues clastres de monges tancades de Palma. Per ser un arbre humil Jaume Santandreu fa un Elogi de la nesplera, els apunt els darrers versos: "Mon cor de terròs aspre no estima l'olivera / ni el taronger, ni el roure, ni l'alzina, ni l'om. / Retorn a la bardissa de malmesa sendera / només per contemplar-te, essencial nesplera / i voler ser qui som".

Les serves, com les nesples, s'han de menjar molt pansides, sembla que de cerva ve cervesa en llatí, ja que els romans hi feien un brou espirituós, coses de l'etimologia, com "melmelada" que en origen vol dir codonyat. El tio Toni s'entrega amb un caixó de codonyes del Rafal; "són codonyes, no codonys! Són més grosses". Tenen aquell color groc vellutat. En farem codonyat, la tia Jerònia amb les pells ens va ensenyar a fer un arrop. El codony era símbol de felicitat a Grècia, s'oferia a les nuvies el dia de les noces. Un taxi que vaig agafar a València en duia, de la casta que fan bona olor, per perfumar el cotxe.

Quan no és l'estiu aquí ho és a Sud-àfrica o Sud-àmerica i d'allà ens arriben fruites fora temps. Abans, però, s'havia de menjar la fruita quan tocava, amb poques excepcions, quan es conservava per mitjans naturals o casolans o es feia durar, com els melons per les matances, penjats dins unes bosses de cordellina. O se secaven les figues, amb els acops o el pa de figa (torró de pobre, li deia l'amo en Pep Capsibo). Per les matances la fruita era el meló, algunes pomes tardanes, taronges i ametles encetades que es triaven directament damunt la taula perquè les havien torrades amb la closca. Ara els més naturistes i slowfoodistes retornen a predicar-ho: menjar el de més a prop i quan toca.

Els estols d'estornell fan les seves figures compassades pel cel. Foravila és òrfena de colors forts i provocadors, si exceptuam els tocs de groc dels codonyers i els carbassa dels caquiers. El dia s'ha acurçat i ja anam cap a Tots Sant. "Per Tots Sants murtons, aglans, cames-seques i esclata-sangs". És el temps d'aquestes fruites modestes, salvatges, algunes de la garriga: arboces, gínjols, atzeroles, caquis, codonys, magranes, nesples, serves, lledons, murtons, aglans, nous... No fa gaire en Jordi Fiol em mostrava una fotografia antiga d'un home major de Costitx, camisa esquinçada, avarques velles, que venia lledons. Avui ningú els fa cas, abans eren com els confitets d'ara, dels lledoners de les possessions, alguns monumentals, com el lledoner del cementeri de Montuïri ("Quin és s'arbre que fa fruita / més petita que un ciuró / primer és verda, llavors groga / i després com un carbó?"). Aranyons, d'un blau negrenc, esmussos si no són ben madurs, o murtons, són bons exemples d'aquestes fruites menors de tardor. Mateu Picornell em va donar a tastar el seu licor de murta, amb la maceració dels murtons, com fan el "patxaran" amb els aranyons.

Les magranes badades impúdicament, les mollars de grans grossos i les agres per fer confitura, que tan bé acompanyen els rostits. Encara queden figues de moro que resisteixen ben madures. Se'n tuden a milions ara que ja no s'estruquen per donar als porcs. En Tomeu en fa un gelat excel·lent i Pere Ballester a De Re Cibaria proposa una espècie de confitura, sense sucre, es veu que la figa de pic, o de pala que diuen els valencians, ja és dolça a bastament. Ma mare, el primer pic que vengué a Palma, tenia tres anys, es va enamorar d'un caqui, mai no n'havia vists, una dona en venia a una paradeta de l'estació del tren; quan son pare l'hi hagué comprat, no li agradà... "Aquells grells, llefiscosos!", em contava. Atzeroles, petites, àcides. Citades al poema La Relíquia de Joan Alcover, aquell del "Faune mutilat / brollador eixut..."; un poc més envant diu: "... caçàvem bestioles / i ens fèiem esqueixos / muntant a les branques de les atzeroles". D'atzeroles en va tenir un còlic en Jaume B. de s'Arracó i l'hagueren de dur a la Policlínica, tantes en va menjar. D'una atzerolera, vella i grossa, al costat d'un pou comú, en vaig surar un esqueix que ara tenc estalonat, perque va créixer tort.

Aglans d'alzines dolces i noguers, que abans eren uns arbres esparsos per foravila, en Mateu Ginard n'ha sembrat mitja quarterada. Les nous de Sóller són petites, algunes buides, però les plenes són superiors. Vaig al puig de Reig a veure les arboceres, cirera d'arboç li diuen a Catalunya, vermell acarabassat. Davall una arbocera, al campus de la UIB hi ha una placa en homenatge a un col·lega mort, congelat a l'Himàlaia. L'arboça quan és madura conté petites quantitats d'alcohol, per això la referència a les gateres i als vòmits si se'n mengen moltes. Arbutus unedo, unedo vol dir només una, no val menjar-ne moltes. A Còrsega en vaig comprar confitura. Al nord d'Àfrica el consideren un arbust que espanta dimonis i maleficis, per això els berbers el sembraven a ca seva. Passejar, menjar un lledó, un aranyó, un murtó, una nespla, com diu Andreu Manresa, "és una temptativa per evocar les sensacions profundes dels crus, aspres i subtils sabors vegetals de la prehistòria, potser".

Climent Picornell

· Article publicat a dBalears el 23.10.2010
· Article publicat al bloc de Climent Picornell el 01.11.2010