Malalts de sostenibilitat?

Els negundos i el risc de la valoració dels riscos

Fa anys -concretament al 1987- l’avi Morera em va facilitar la documentació d’un congrés sobre tècniques d’arboricultura que es va fer a Granada. Des d’aquell moment no he deixat d’aprendre dels nostres amics arbres. De l’estudi de la socialització dels nostres amics i les nostres interaccions amb ells, he vist que la majoria dels problemes venen d’obligar-los a competir pels recursos en un hàbitat que nosaltres mateixos hem restringit. Els castiguem i ens castiguem a conviure amb el risc que nosaltres mateixos em generat. I després ha de venir tota la retòrica de l’avaluació d’aquests riscos. Podríem parlar tan d’allò que fan a Sidney com a Palo Alto i acabaríem parlant de la descomposició vectorial d’una força. Tant se val. Ens morirem i encara estarem unificant criteris, repetint els mateixos errors i fent un nyap de plantacions. O potser no ens hauríem de morir mai: sempre malalts de sostenibilitat. Seria interessant aïllar els antagonismes, buscar la simplicitat i treballar aspectes igual d’importants encara que un pèl subjectius. I tenir clar que un risc no identificat és una amenaça.

Risc en temps de lleure: escalar a pèl.

Penso que estar viu comporta el riscos. Conviure amb els riscos, un cop n’has pres consciència de la seva existència i els has acceptat, et fa lliure. De fet hi ha riscos que se’n deriven de la nostra conducta en l’àmbit personal i d’altres que ens venen imposats només pel fet de viure en societat. Fins i tot aquesta mateixa societat en l’àmbit esportiu mitifica el risc convertit en espectacle de masses.

Risc laboral: línees elèctriques i arbres morts.

Pel que fa al món laboral que, com diuen els del departament de treball, a la feina no s’hi val a badar. “Risc zero”. La responsabilitat professional de les nostres actuacions, més quan poden afectar a la ciutadania, tan materialment com personal vol una gestió del risc molt acurada. I es per això que hi ha un pla de risc i una formació interna dels podadors municipals.

Una amenaça feta realitat: els pins no són immortals.

Però passa que pel comú de la gent allò que no es veu no existeix. Així doncs, es pot viure molt tranquil i escridassar quan es vulgui a aquell que sí té consciència d’un perill. En el seu dia vaig fer una anotació al bloc: Mossèn Cinto i l'alzina de Mambré. Ara veig que s’ha d’explorar la psicosociologia del risc de l’avaluació dels riscos i donar una eina més als educadors mediambientals. L’actuació com a conseqüència d’una diagnosi de risc pot tenir les seves repercussions. Cal ser valent per fer front la polseguera que aixeca.

Un defecte difícilment perceptible: cal escoltar els arbres quan venta.

Mana la percepció d’aquell que passa i -si té un càrrec- encara mana més. Sovint pot més l’alarma social davant un determinat fet que el criteri tècnic dels professionals. Aleshores és quan entra el polític en joc. I apareixen els dilemes: allà on tot era clar resulta que allò que s’havia de fer no es fa. S’acaba actuant seguint el criteri de l’àvia que havia posat el crit al cel i sabia quin telèfon havia de trucar, que tenir família a l’ajuntament per alguna cosa havia de servir. Com més petit el municipi, més augmenta la probabilitat de que això passi. I de les desqualificacions conseqüents...

Al negundo no li passava res ... només estava una mica pansit.

Tenir experiència, sentit de la responsabilitat, criteri tècnic i sensibilitat paisatgística hauria de servir per a no tenir problemes a l’hora d’actuar després d’haver avaluat els riscos d’un arbre. I avui per avui encara està per veure que això sigui així.

I acabes pagant un preu personal, per les teves conviccions, per no tenir por. Es tracta d’allò que en diríem el risc psicosocial de l’avaluació dels riscos.

JD Fernàndez i Brusi

· Malalts de poda? · Més que un munt de llenya ·