dimecres, 17 de desembre de 2008

Als meus amics dels arbres

La història dels altres

Els més vells dels vells
que poblaren aquesta terra
contaren que els déus més grans,
els que varen fer néixer el món,
no tots pensaven semblant.

O sigui que no tenien el mateix pensament,
sinó que cada qui tenia el seu pensament
i entre ells es respectaven i escoltaven.

Diuen els més vells dels vells
que de per sí així era,
perquè si no hagués estat així,
el món mai s'hagués nascut
perquè en la vera brega
s'haguessin passat el temps els déus primers,
perquè distint era el seu pensament que sentien.

Diuen els més vells dels vells
que per això el món va sortir
amb molts colors i formes,
tants com pensaments hi havia
en els més grans déus, els més primers.

Després callaren tots i cada un
parlà de la seva diferència i cada altre
dels déus que escoltava se n'adonà que,
escoltant i coneixent les diferències de l'altre,
més i millor es coneixia a sí mateix
en el que tenia de diferent.

Llavors tots es posaren molt contents
i es donaren a la ballera i tardaren molt,
però no els va importar
perquè en aquest temps
encara no hi havia temps.
Després de la ballera
que es prengueren els déus
varen treure l'acord de que és bo
que hi hagi d'altres que siguin diferents
i que se'ls ha d'escoltar
per a saber-nos a nosaltres mateixos.

Els altres contes
Relats del Sots comandant Marcos


Los otros cuentos
Biodiversidad en América Latina

La historia de los otros

“Contaron los más viejos de los viejos
que poblaron estas tierras que los más
grandes dioses, los que nacieron el
mundo, no se pensaban parejo todos.

O sea que no tenían el mismo
pensamiento, sino que cada quien
tenía su propio pensamiento y entre
ellos se respetaban y escuchaban.

Dicen los más viejos de los viejos que
de por sí así era, porque si no
hubiera sido así, el mundo nunca se
hubiera nacido porque en la pura
peleadera se hubieran pasado el
tiempo los dioses primeros, porque
distinto era su pensamiento que
sentían.

Dicen los más viejos de los viejos que
por eso el mundo salió con muchos
colores y formas, tantos como
pensamientos había en los más
grandes dioses, los más primeros.

Después se callaron todos y cada uno
habló de su diferencia y cada otro de los
dioses que escuchaba se dio cuenta que,
escuchando y conociendo las diferencias

del otro, más y mejor se conocía a sí
mismo en lo que tenía de diferente.

Entonces todos se pusieron muy
contentos y se dieron a la bailadera y
tardaron mucho pero no les importó
porque en ese tiempo todavía no había
tiempo.

Después de la bailadera que se echaron
los dioses sacaron el acuerdo de que es
bueno que haya otros que sean diferentes
y que hay que escucharlos para sabernos
a nosotros mismos.


La historia de los otros
Los Otros Cuentos

Relatos del Subcomandante Marcos

9 comentaris:

Algúquenoésningú ha dit...

Visca la biodiversitat !

Txarli ha dit...

Com a cambiat el món des de llavors! Ara les minories no piten res. La majoria "democràtica" és la que dicta sentència passant per damunt de les minories. En el món actual hi ha un color que s'està menjant els altres, és el color podrit del diner.

Molt bo el relat!

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Em sorprèn que aquest relat que accepta la diversitat d'opinió estigui escrit per algú que mata a aquell que n'opina diferent. Bé, no m'hauria de sorprendre ja que es coneix d'oficials nazis que després de matar "els diferents", ploraven i s'emocionaven en sentir una ària d'en Wagner. No m'hauria de sorprendre però no ho puc evitar ... em sorprèn i m'indigna! Recoi!

Joan Vicenç ha dit...

Trobo molt grotesc comparar aquest defensor dels indígenes mexicans amb els oficials nazis.

Per altra banda si mata crec que ho fa en defensa pròpia. No per una qüestió d'opinió. Evidentment qui "opina" que es pot quedar les terres i explotar les persones d'un determinat territori, amb tot el que això realment significa, s'arrisca a que altres que no "opinen" com ell, especialment els afectats, es defensin. És com fan generalment els animals i algunes plantes quan se'ls ataca o oprimeixen. Es defensaran si és que són naturals o en el cas de les persones si és que són dignes de dir-se persones, malgrat hagin de morir... o de matar.

El contrari, convertir-se en esclau, és contribuir a l'expansió d'una cosa semblant al feixisme o al nazisme, això sí.

Algúquenoésningú ha dit...

Un conte que explica com els déus crearen el món a partir de la diversitat de parers i el reconeixement de l’altre. Escoltant-se i reconeguent-se en la diferència, alegrant-se i celebrant-ho en un temps en que hi havia temps per fer-ho...

Tan difícil és d’entendre ?
Potser és aquesta manca de temps que no permet de reflexionar abans de fer clic ?

Hauries d’haver vist els nens de qualsevol país oprimit només per ser indígena. Els pares assessinats o torturats, les mares violades i la seva mirada enterbolida per sempre més.
Si això és opinar segons tu, caldrà que llenci el meu diccionari...

Les armes fan pudor. A mi em van posar un AK-47 sota la nou del coll mentre fotografiava un halepensis. M’hauria agradat dir quelcom però els idiomes em costen una mica. I ara pel que veig fins i tot el català m’està costant...
Això del diàleg darrerament està complicat...serà pel canvi climàtic.

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Bé, pel que sembla alguna cosa no hauré entès bé ... doncs sembla que els AK47, les dones violades i demés tenen una vàlua o altra depenent de quin bàndol els oprimeixi, els mati o les violi.

Potser sí, alguna cosa m'he perdut quan penso que la violència d'un costat és tan injustificable com la de l'altre i que no hi ha dones ben o mal violades depenent de qui fugien.

I no és que el relat em sembli res d'especial, si no que em sembla igual de creïble com si l'Aznar parlés a favor del dret d'autodeterminació d'Euskadi i Catalunya, res més.

PD:A mi també m'han encanonat amb un fusell semiautomàtic. Per sort era l'exercit de Mèxic. I no vaig tenir inconvenient en parlar amb ells i simplement controlaven que ningú no rampinyés i trafiqués amb les espècies de la selva de Xian Kan.

Joan Vicenç ha dit...

És un error molt greu pensar que els dos bàndols són iguals. Que a les dues parts hi ha la mateixa raó i la mateixa injustícia. Que maten igual que violen igual. Això és fals.

Vaig viure un any a la Nicaragua sandinista i vaig viure molt a prop el que significa l'escola de West Point al Salvador. Qualsevol acció de terror que vulguis imaginar amb els nazis alemanys era possible en mans de l'exercit del Salvador, però també amb el d'Hondures, de Xile, de Brasil, del Paraguai, de Guatemala... de la Nicaragua den Somoza, amic den Franco. Aquests eren un bàndol i assassinaven, violaven, torturaven... només perquè grans corporacions nordamericanes i quatre senyors o capitalistes del país poguessin seguir espoliant i explotant a la gent d'allà, als que restaren del genocidi espanyol.

Has vist "la canción de Carla"? Saps qui ensenyava a la contra nicaraguenca a rompre l'espinada d'una persona amb la culata del fusell i arrabassar-li els ulls, per deixar la víctima cega i tetraplègica de per vida?

Això no ho fa qui lluita per la vida. Això no són bromes, n'hi ha que ho poden fer entre nosaltres. Saps qui és un tal General Galindo?

Em sap greu, Guillem, però malgrat no ens agradi en aquesta vida hi ha mort i hi ha vida, es mata per viure i es mata per egoisme.

Malauradament, la història ha demostrat amb escreix que la lluita no violenta no aconsegueix molts dels seus nobles objectius. Només cal fer una ullada al món d'ara mateix. Una ullada a les conseqüències que provoquen les decisions del país que es considera el més democràtic i ric de la terra. Un país on van néixer moltes lluites no violentes. On va néixer una filosofia de pau com la dels hyppis.

Les minories s'han defensar, és no només una llei natural és també una qüestió de dignitat humana, de raó de viure.

El teu comentari m'ha sobtat, Guillem i desagradat. No t'ho vull amagar. És possible que la meva opinió sovint també molesti.
En aquest cas jo t'ho dic.

No volia tornar escriure sobre aquest tema, però esperava que tu tampoc ho fessis.

Pere Llofriu ha dit...

Fem un Téntol, cavallers?
que la tassa està que vessa.
L’emoció ens va tan de pressa
que potser parlem de més.

Era un poema amistós.
L’autor no pas, diu Guillem.
No l’encertem, que hi farem.
Tot Déu està nerviós.

...Una treva per Nadal?
Descans a tot ens convé.
Molts d’anys! i l’anys que vé.
Que ens allunyin de tot mal.

zel ha dit...

Gràcies pel conte/poema/relat, una meravella.