Els EEUU armen Israel. El poder militar que significa fer volar avions carregats de bombes per llençar-les sobre un territori densament poblat de persones és un crim contra la humanitat. Deixau-vos estar de polítiques: és un crim i prou!
Diu n'Obama que enviarà 30.000 soldats més a l'Afganistà. Quina política és aquesta?. Què hi fa aquest estat d'Amèrica a Afganistà, un dels països més pobres del món?.
Quantes pesones han mort a l'Irak? Quantes han quedat mutilades? A quantes persones els han matat familiars estimats? Quants somnis es destrossaren a partir del dia de l'ocupació?
La vella política de crear guerres civils, inaplicable avui a Latinoamèrica, segueix viva a l'Àfrica i a molts llocs d'Àsia.
I els arbres què hi pinten en tot això? Jo vos ho diré: jo les estim i jo som i jo puc escriure i puc comunicar el que sent. Ells no. Per això ho faig jo.
Aquest post, llevat de la foto de baix i el text que acabau de llegir, el vaig publicar el març del 2008.
Bones festes si no escoltau la tele, la ràdio o no llegiu els diaris.
Jo et dic, pedra,
que allà hi eres des de sempre
antiga i constel·lada,
vetllant la fonda quietud dels tarongers,
l’ancestral condició de les oliveres.
Jo et dic, pedra,
que fermenten en tu, es sacsegen les arrels,
les veus tancades de fa mil·lennis
a l’estreta textura de la teva cuirassa.
Jo et dic, pedra,
alta paraula, veu dels humiliats,
ratxa del desert que llança de les seves entranyes
la ràbia, i perdura.
Jo et dic, pedra
despullada, ferida en els teus fills,
a la teva fam, guardiana del passat
i del futur, missatgera sense llàgrimes.
Jo et dic, pedra,
supervivent després de tanta història,
de tanta obstinada eternitat:
vestit de somni, de memòria,
d’estrella, de persistent ona.
Jo et dic, pedra,
que seràs pa del matí
de qui no te res,
de qui cerca la pàtria a les tenebres
amb el dolor crescut, ampla,
ampla fins a desbordar el pit.
Jo et dic, pedra,
encadenada roca, dolç i ferotge
gest de l’ofès,
Eleva’t a la vertical del braç
del teu poble, creua l’espai
amb el teu missatge.
Plou, pedra,
plou torrencial sobre l’opressió,
sobre la mort. Plou, pedra, plou
amb la teva palestina manera d’anomenar-te.
Jo et dic, pedra,
compta amb el meu cor
per a la teva pluja.
DANIEL C. BILBAO
ELOGIO DE LA PIEDRA
Yo te digo, piedra,
que allí estabas desde siempre
antigua y constelada,
velando la honda quietud de los naranjos,
la ancestral condición de los olivos.
Yo te digo, piedra,
que fermentan en ti, se agitan las raíces,
las voces encerradas por milenios
en la apretada textura de tu coraza.
Yo te digo, piedra,
alta palabra, voz de los humillados,
racha del desierto que lanza de sus entrañas
la rabia, y permanece.
Yo te digo, piedra
despojada, herida en tus hijos,
en tu hambre, guardiana del pasado
y del futuro, mensajera sin lágrimas.
Yo te digo, piedra,
sobreviviente después de tanta historia,
de tanta obstinada eternidad:
vístete de sueño, de memoria,
de estrella, de persistente ola.
Yo te digo, piedra,
que serás pan de la mañana
de quien no tiene nada,
del que busca la patria en las tinieblas
con el dolor crecido, ancho,
ancho hasta desbordar el pecho.
Yo te digo, piedra,
encadenada roca, dulce y feroz
gesto del ofendido,
elévate en la vertical del brazo
de tu pueblo, cruza el espacio
con tu mensaje.
Llueve, piedra,
llueve torrencial sobre la opresión,
sobre la muerte. Llueve, piedra, llueve
con tu palestina manera de decirte.
Yo te digo, piedra,
cuenta con mi corazón
para tu lluvia.
DANIEL C. BILBAO
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada