dijous, 18 de setembre de 2008

Xiprer amb una figuera

Figuera en un xiprer

Aquest estiu l’amic Carlo Andreoli ens ha enviat aquesta curiosa foto dels jardins del Palau Topkapi a Istanbul, una figuera que viu en un xiprer o d’un xiprer que hostatge una figuera. Jo no sé si això és una forma de simbiosi, un hoste parasitari o ves a saber com se n’ha de dir, sigui com sigui sembla que els dos arbres viuen, creixen i es fan companyia força amigablement. De fet, la figuera te molt poques manies per néixer i créixer en els llocs més insòlits, es troben figueres nascudes en escletxes de murs i parets, entre mig de grans roques, en inhòspits espadats, ...
Ja sé que no hi te res a veure, o potser si, però aquesta fotografia m’ha recordat el vers de Ponç Pons, ‘Sa figuera verda’, per això també us el poso aquí.
·
·
Sa figuera verda

He acomplert el meu somni
de tenir un solitari
terreny verge en el camp.
He comprat un poètic
paisatge menorquí.
Ara faig paret seca
i desbrós de brutícia
velles tanques que el temps
ha florit d'abandó.
En el fons el que vull
és poder fer-hi versos,
lliure, enfora del món.
Aquí puc ser un secret
eremita salvatge
i escriviure tranquil
com un nou Thoreau illenc.
He penjat uns quants nius
per a ocells i he sembrat
en filera un camí
medieval de xiprers.
De moment no escric gaire
ni llegesc com abans.
Tot el dia llev còdols.
Com a mínim dorm bé.
No hi ha insomni que valgui.
De cruixit, ni em desvetll.
Quan em mir adobant
amb tendresa la terra,
fent paret o cavant,
veig profunda i austera
la mirada de Tolstoi.
Ell va dir que l'ofici
d'escriure corromp l'ànima
i va fer, per fugir-ne,
a estones de pagès.
Il·lusos ens servim
amb goig de les paraules
i al final acabam
desvalguts esclaus seus.
Cal esser demiürgs.
Poesia i poema
no són sempre el mateix.
Religió, màgia, mística,
exercici verbal,
constel·lació de signes
o missatge formal?
Tot és simple i senzill.
Ja no cal travessar
cap carrer per fugir,
com Quasimodo amb versos
dins l'abric curt, de casa.
Tot està més que dit.
El futur d'atzucac
que en els murs de marès
tenia culs de bòtil
s'ha obert camps a través
entre tanques d'ullastres.
Sé que açò és ser feliç.
Podaré les figueres.

Ponç Pons
(Menorca, 1956)
·