diumenge, 24 de juny de 2012

Peres de Sant Joan, un regal del sol

El petit tresor que vaig heretar del padrí

Són gustoses, petitones, aromàtiques, antigues, sucoses, dolces, lleugerament àcides, d´un color groc encès, les peres més primerenques de Mallorca, un regal de Sant Joan.

(Dedic aquest article al meu avi patern (padrí) que nomia Joan com jo, avui, dia de Sant Joan, en homenatge a ell per haver-me ensenyat a estimar els arbres i la natura)

Peretes de Sant Joan ben madures a principis de juny.

A la finca del Plà de Mallorca, on fa gairebé un segle el meu padrí patern va empeltar aquesta varietat de peres mallorquines, fa vint-i-un anys ja només quedaven tres pereres molt velles, plenes de branques seques, amb forats de banyarriquer per tota la soca. Agonitzaven, s´acostava el final de la seva llarga vida. Cada una d´elles havia produït unes quantes tones de peretes excel.lents que no només havien alegrat el paladar al padrí i la padrina, als meus pares, les meves germanes i a jo mateix, sino també a les mel.leres, tudons, perdius, guàtleres i altres aucells frugívors, sense oblidar les rates cellardes, així com també als animalons que no s´enfilen com els conills, llebres, ratolins de camp i tortugues, que s´alimenten de les peres caigudes davall l´arbre.

Bellísimes i perfumades flors de la perera de Sant Joan, que s´obrin a principis de març.

Sempre recordaré amb molt de carinyo un dia de juny, fa aprop de mig segle, en que el meu padrí i jo anàrem a coliir peres de Sant Joan a una perera disforja que estava sembrada devora una garriga. Jo caminava agafat a la mà del peu padrí i quan ens hi acostavem ell es va aturar de cop en sec i em va dir xiuxiuejant: "Calla, no diguis res" i amb el dit índex de l´altra mà em va assenyalar una cosa que jo no vaig ser capaç de veure. "No ho veig, padrí", li vaig contestar jo obrint uns ulls com dos plats. Ell em va alçar a mè coll i em va posar a l´altura d´aquella cosa que volia que vés. "No ho veig, padrí". Caminant a poc a poc sense fer gens de remor em va acostar a un metre escàs d´una branca d´aquella perera i a la fi vaig veure un animaló gris amb mostatxos i cobert de plomissó, com el que cobreix el còs dels colomins, que em mirava amb un ull negre enorme i no es bategava gens. Les seves plomes i l´escorça de la perera tenien el mateix color i el seu camuflatge era perfecte. "Què és de guapo, padrí". I vaig allargar la meva maneta cap aquell animaló, un enganapastors que acabava de sortir del niu d´un buscaret, però zàs!!!, quan vaig estrènyer els meus dits per a agafar-lo, va descomparèixer com l´ànima de Robert i va volar cap a la seguretat de l´espessa garriga que estava su-allà. Ohhh, quins plors més desfets, no hi podia consentir, era tan guapo i jo el volia per a jugar amb ell, però ell no em va voler per amic i jo no ho entenia. Tampoc no entenia per què el meu padrí reia i em mirava plorar com només es mira el que més estimes, el seu net. Ara, mig segle després, ho entenc tot i el record m´humiteja els ulls.

La combinació de les anteres rosades dels estams i el blanc immaculat dels pètals dónen a les flors una bellesa exquisida. (Recoman engrandir les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls).

Aquell dia de juny va quedar gravat d´una manera indeleble a les neurones del meu cervell d´infant. Quan el meu padrí i jo ja tornavem amb un bon paner plè de peretes de Sant Joan, uns metres abans d´arribar a un vell ametller, una altra vegada vaig notar que la mà del meu padrí estrenyia amb força la meva maneta i alhora em deia baixet-baixet posant-se un dit davant els llavis: "Xissss, mira que hi ha allà". Jo vaig obrir els ulls tot quan vaig poder, però no vaig veure més que herba mig seca. "No ho veig, padrí". "Acosta-t´hi a poc a poc sense fer renou i ho veuràs", em va contestar ell, fent sa mitja (somriguent). I si, aquesta vegada sí que ho vaig veure, eren dues llebretones recent nades, ben acostadetes una a l´altra, ajaçadetes dins el jaç on sa mare les acabava de parir, amb el pel verd-marronós cobert de plomissó com l´enganapastors, que es camuflaven d´una manera increible amb l´herba i em miraven aterroritzades com m´acostava a elles amb els seus ullets negres. "Què són de guapes, padrí". Amb la meva innocència d´infant vaig allargar les dues manetes per a agafar-les i zàs!!!, altra vegada vàren descomparèixer amb una dècima de segon com l´enganapastors i jo vaig quedar desconcertat mirant i mirant a dreta i esquerra sense entendre què havia passat. A la fí vaig rebentar amb un plors desfets i el meu padrí tornava riure i jo no ho entenia. El disgust em va durar un parell de dies, però les experiències d´aquell dia de juny em vàren marcar per a sempre i em vàren fer estimar la natura amb del.liri, tal com em va ensenyar el meu padrí.

Perera de Sant Joan que vaig empeltar fa vint-i-un anys amb unes mudes agafades a una perera moribunda del meu padrí. Són de la vertadera varietat mallorquina de Sant Joan, petitones i molt gustoses, d´un color groc encès. Les que venen als vivers fan les peres més grosses i no tenen l´exquisit bouquet inconfundible de les peres del meu padrí. Les oques que es veuen davall la perera són com les ovelles, només mengen herba, són herbívores estrictes, però cada any a finals de juny tornen frugívores i fan una vega amb les peretes que cauen. Són tan petites que les engoleixen amb dues espipellades.

La perera de Sant Joan és molt productiva. Cada any, tan si plou molt com si no cau ni una gota en molts de mesos, produeix una gran collita de peres. És un arbre molt rústic, molt agraït, molt generós, que pràcticament no necessita res per a anar bò. És resistent a la majoria de malalties que ataquen les pereres i pomeres.

Les peres són tan primerenques que quan maduren la mosca de la fruita just acaba de sortir de la hibernació i no té temps d´atacar aquestes fruites que semblen trossets de sol.

No me digueu que no fan mengera. Quan en menges una no et pots aturar i n´has de menjar una dotzena.

Aquesta imatge dóna una idea de la seva petitesa. Es poden menjar amb una mossegada i quan les dents esclafen la seva polpa puja un flaire exquisit cap a la membrana pituitaria, com el més deliciós dels bouquets.

11 comentaris:

Joan Vicenç ha dit...

Fan mengera, precisament perquè conec el seu gust. Gràcies.

Joan Bibiloni ha dit...

Gràcies a tú, Joan Vicenç i molts d´anys.

jd ha dit...

Quina cucada de peres !
Jo diria que les teves oques mengen millor que nosaltres a ciutat i així anem d'encesos...
Segur que els nostres avis estan molt contents de veure això que fem !
salut !

Joan Bibiloni ha dit...

Gràcies J.D.Fernàndez i Brusi, per tots els teus amables comentaris. Sí, jo crec que el meu padrí Joan Bibiloni (l´altre padrí també nomia Joan) en segueix mirant, allà on és el seu esperit, amb el mateix carinyo que em mirava fa 50 anys quan m´ensenyava a estimar el que ell estimava.
------o------
No sabia qui era aquest misteriós jd, així que he anat al cercador del Bloc i he escrit jd i has estat tú, el blocaire-webmaster del bloc Males herbes de Barcelona, una ciutat que sempre duré dins el cor pels 5 anys que hi vaig viure estudiant la carrera. Mai he estat tan lliure com a Barcelona. Era jove, tenia ideals i fè en un futur millor, estava plè d esperances, encara creia amb els humans. Ara 33 anys després tota l´il.lusió, l´esperança i la fè de la meva joventud s´han convertit en decepció, frustració, tristesa, buit, amargura, desesperança, angoixa vital, unes ganes boges de fugir, d´anar-me´n enfora, però a on vaig, si per tot hi ha la mateixa maldat.

El meu únic consol, el que encara em dona forces per a seguir fent el camí que el destí m´ha marcat, és la natura, la vida, l´innocència dels éssers no humans. Ells no tenen maldat, només instint de supervivència. La maldat és humana.

Joan

Coromoto ha dit...

Quina sort més gran tenir un avi com el teu Joan.
Recorde també que a València hi havia unes peretes que justament eren primerenques però que no les recorde com aquestes. eren més aviat vermelles i molt dures però molt gustoses... M'agradaria pensar que encara avui en dia se segueixen cultivant!

Joan Bibiloni ha dit...

Gràcies, Coromoto.

Has de cercar aquestes peretes valencianes. Segur que si eren tan bones, qualcú mantén viva la varietat.

Joan

jd ha dit...

Alerta Joan !

Penso que tens un embolic fenomenal respecte el jd ( J.D.Fernàndez i Brusi ). Alguna vegada escrits del bloc d’Amics arbres. Arbres amics han estat escollits pels amics del Males Herbes i posats al seu bloc, però jo mai hi he posat res directament ni en sóc de la CGT. Sé que hi ha gent que li molesta que escrits meus apareguin en blocs de caire polític o sindical:que s’hi posin fulles; però les coses clares !
Tinc amics de tots els colors i tots tenen coses bones i coses dolentes.
Els sindicats actualment fan més pena que glòria atès que s’ha perdut la conciència de classe treballadora. Els partits polítics estan al servei de qui els subvenciona…
Entenc molt bé el teu estat d’ànim. Jo cada dia convisc amb l’absurditat i la bruticia de la magnífica Barcelona. Ahir mateix, prop de casa, vaig veure com una gent es llençaven de cap damunt les restes d’un contenidor de menjar tret d’un super a l’hora de plegar.
Tots hem de complir un karma … i potser el bo i el dolent siguin les dues cares de la mateixa moneda de la vida.
Si saps com recuperar varietats locals de fruiters: visca la diversitat i sigues feliç !
Potser alimentaràs amb les teves peretes aquell qui trobarà com desterrar la fam del món i la maldat i no tindràs ganes de fugir.
Jo fujo cap endavant fent de jardiner municipal…
Una abraçada !

Joan Bibiloni ha dit...

Perdona el meu error, jd. He deduït malament relacionant-te amb el bloc Males Herbes. Ara ja ho tinc clar.

jd és una persona lliure, sense afiliacions, que pensa pel seu conte, que no segueix consignes ni polítiques ni sindicals ni de cap altra mena.

Jo m´identifico amb aquest perfil. Es més, només soc capaç de sentir admiració per les persones que ho posen tot en dubte, que no creuen en dogmes inventats, ni en afirmacions gratuïtes, que són coherents amb el que creuen i pensen, creències i pensaments mai imposats, sino adquirits després d´un raonament propi i sense pressions, que són lliures encara que la llibertat els costi perdre amics, els ocasioni soledat, els fagi sofrir, per que per a una persona lliure és pitjor viure bé però amb un jou al coll que malviure encara que sigui en una dolorosa soledat. Al cap i al final, neixem sols, vivim sols i morim sols. Ningú pot neixer, viure i morir per nosaltres. Podem tenir persones que ens acompanyen, que fan el seu camí al nostre costat, però no poden fer el nostre camí, només el seu. El nostre l´hem de caminar nosaltres des del neixement fins a la mort.

Joan

Jordi ha dit...

Hola, estava buscant aquesta perera per catalunya i de moment només en aquest bloc he aconceguit saber d'algún que en tingués. Sabrieu com podria aconseguir-ne per plantar?

Gràcies
Jordi. (Tarragona)

Juan Bibiloni ha dit...

Hola Jordi:

Hi ha un vivers a Mallorca que venen fruiters antics ja empeltats. Si contactes amb ells te podríen enviar les pereres de Sant Joan que vulguis. Has d´obrir el segon enllaç de Fruiters d´un temps. Després fés clic a damunt i se t´ampliarà. Ara és el millor moment per a demanar-les i sembrar-les:

http://www.viversllabres.net/catala/fruiters/index.html

Salut!

Joan

Jordi ha dit...

Hola Joan, moltes gràcies per tot, doncs ferem feliç la meva mare, i és que els joves tenim feina a recuperar patrimoni perdut.

Molta sort i visca la terra!