Flora mediterrània als jardins

Quan diuen que ens donen,

per pa i per sal,

flora mediterrània

D’uns anys ençà, impel·lits pel missatge ecologista, està de moda emprar per a la jardineria, o millor dit, dir que s’empra per a la jardineria, “ flora mediterrània”
Ja fa anys que es va dir que no era la panacea, sinó una bona opció que tot professional hauria de conèixer i saber usar, la flora mediterrània.
Per començar aniria bé aclarir que hi ha diversos conceptes, que de vegades són sinònims, però d’altres vegades embullen: planta autòctona, mediterrània, naturalitzada, adaptada, rústica (forta)... són conceptes diferents, i la necessitat d’aigua (a curt o llarg termini) és una altra història. Però ben probablement molta gent volia dir “planta que-no-se-rega” quan per moda diu “flora mediterrània”.
Com deia Yule, “es tracta d’entendre els que ens volen dir, a pesar del que ens diuen”, que de vegades no és gens fàcil. Per exemple, si del que es tracta és de posar planta que-no-se-rega (per allò del canvi climàtic, de fer país i de fer creure que ens preocupa la cosa pública), però tanmateix aquell lloc està instal·lat i previst que es regarà a doll, és que no hem entès res, ni del que deim, ni de què és la “flora mediterrània”.
Cal repetir-ho: jardins, parcs i succedanis requereixen concebre, a priori, un conjunt estètic... un poc de gràcia, vaja. Si a un solàrium amb ciment gris, encara hi posam planta amb fulla grisa, el resultat final ja el vos podeu imaginar: gris damunt gris. Qualsevol planta tirada de qualsevol manera a qualsevol tros de terra no és un conjunt estètic. Per fer el ridícul ja teníem els cactus i les pedretes de colorins, per això no feia cap falta treure a passejar la “flora mediterrània”.
La planta (o molt pitjor “flora”) autòctona és el que destruïm cada dia amb la nostra indústria que és estendre el ciment com una taca d’oli. Cap intenció de repoblació (el final mai no se sap) pot contrarestar la destrucció diària de “flora mediterrània”.
Quan miraculosament ens apareix una rotonda plena de roselles, per exemple, i hi va un d’obres públiques amb un motocultor, que ho capola tot i després tira herbicida, no ho dubteu: l’han enviat a rebentar la festa, ben probablement algú que té la boca plena de “flora mediterrània”.
De fet, arrasar la flora autòctona és feina “normal” de moltes brigades municipals. No vos ho creureu, però s’han arrasat zones verdes (ex garriga) per fer una esplanada per celebrar ben amples el dia de l’arbre: tota una declaració d’amor a la “flora mediterrània”.
Enmig d’un entorn completament urbà, dur i ben encimentat, la nostra flora potser no és la millor solució, i les flors no en tenen la culpa. Si ens gastam milers de milions en infraestructures, no ens hem d’esqueixar els vestits per tenir uns quants metres quadrats de flors garrides i que alegrin l’entorn i els que hi passen, baldament aquestes flors siguin de les antípodes. De fet la gent normal mai no endevinaria si una planta és de per aquí o de Tasmània. Amb un poquet de l’aigua que tudam Barcelona, o Palma, podria parèixer la capital de Madeira, i això és perfectament compatible amb estimar la “flora mediterrània”.
En resum, que això del parc de les Estacions II (que per cert, que ho és, de lleig), i tantes d’altres zones dures amb quatre matetes autòctones, no és cap favor a la “flora mediterrània”, més aviat és una befa de la “flora mediterrània”.

Pere Llofriu