Sobre els origens de la Thaumetopoea pityocampa

Al llibre “Plagas de insectos en las masas forestales españolas” editat per el “Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación” l’any 1981, diu, quan a la distribució de la Thaumetopoea pityocampa:

“La processionària del pi és típicament mediterrània. Es troba distribuïda per Espanya, Portugal, França, Itàlia, algunes localitats d’Alemanya, Suïssa, Hongria, Bulgària, a la costa iugoslava, a Grècia, Turquia, Síria, Líban, Palestina, Israel, Egipte, Líbia, Tunis, Argelia i el Marroc. En general, es pot dir que, apart de les barreres geogràfiques, que encara no ha aconseguit franquejar, l’àrea de repartició de la processionària està radicalment condicionada per el clima.

A Espanya viu a tota la Península. No fa molts anys “saltà” a les Balears i ha colonitzat allà tots els pinars de Mallorca i Menorca, els d’algunes illes menors i últimament s’ha instal·lat a Eivissa, on, de moment, roman confinada a un petit focus”.

Per tant, sembla ser cert que va arribar a les Illes als anys setanta. Segons la informació escassa que jo en tenc, va ser traslladada de la Península a les Illes enterrada a cossiols de pins per a repoblacions. Aquestes repoblacions es dugueren a terme al bosc de Bellver i a sa Dragonera segons planificació i comandament de l’Icona (Instituto Nacional para la Conservación de la Naturaleza).

Aquest llibre és molt recomanable, no només per les dades rigoroses que ens proporciona sobre certes espècies d’artròpodes dels boscos peninsulars i balears, sinó per comprovar la importància que aleshores es donava i es practicava en la lluita contra aquesta fauna específica.

Quan als tractaments químics massius, per exemple, descriu que “Recentment s’ha posat a punt al nostre país la tècnica de tractament aeri amb Diflubenzurón (Dimilin 45 U.L.V.) a dosis de 100 – 125 grams per hectàrea dins 5 litres de gas-oil. (...) Els tractaments amb Diflubenzurón han desplaçat completament als clàssics polsosos, que ara no es recomanen més que en aquells monts en què, be per la seva limitada superfície o per la seva orografia, no permeti l’ús d’avionetes. L’experiència ens ha mostrat la rapidesa amb que es pot re-infestar un mont tractat amb aquest últim procediment. En la decisió d’un tractament d’aquest tipus ha de pesar decisivament la possibilitat de realitzar posteriorment operacions de repàs per a mantenir les poblacions de processionària a baix nivells. Per disminuir tant com sigui possible l’ús de DDT 10% en pols s’han assajat altres insecticides menys persistents en formulacions de pols. Així, el Triclorfón 5%, en pols, dona bons resultats contra erugues de 1º i 2º estadis; té l’inconvenient, tan mateix, de la seva ràpida degradació si no està emmagatzemat així com cal.

Els tractaments amb Triclorfón 5% o DDT 10% en pols, aniran dirigits contra les erugues en els seus dos primers estadis. La dosi a emprar és d’uns 12 Kg./Ha.”

Parla de les altres lluites directes o indirectes: tallar i cremar les bosses, tirs d’escopeta, feromones, adequació de l’estructura forestal, etc. Crida l’atenció que en els tractaments que recomana per moltes de les altres espècies de plaga figuri d’una manera destacada la lluita química, en molts casos amb DDT.

Tornant però al començament, no puc comprendre com en els anys setanta i amb plena lluita contra aquesta plaga a la Península, es va poder cometre, en el millor dels casos, la greu imprudència de traslladar-la a les Illes mitjançant unes repoblacions tutelades per la pròpia administració forestal.

Per altra banda crida l’atenció que, encara, en la dècada dels setanta es fes servir amb tanta alegria el DDT. Caldria saber si aleshores aquest insecticida ja estava prohibit a l’Europa democràtica, a la que no pertanyia Espanya, o als Estats Units. En tot cas i per fer de malpensat, la lluita química té al capdavall uns beneficiaris econòmics: les empreses que venien aquests productes químics i que s'havien d'alliberar dels stocks sud enllà.