dijous, 8 de març de 2007

La dona i l'arbre


A la matinada vaig emergir. És estrany tot el que s’ha esdevingut des d’aquell dia a l’aigua, la darrera vegada que vaig veure a Yarince. Els vells deien a la cerimònia que viatjaria cap al Tlalocan, els jardins tebis d’orient – país del verdor i de les flors acaronades per la pluja tènue – però em vaig trobar sola per segles en una morada de terra i arrels, observadora esbalaïda del meu cos desfent-se en humus i vegetació. Tant temps sostenint records, vivint de la memòria de maraques, estrèpit de cavalls, els motins, les llances, l’angunia perduda, Yarince i les nervadures fortes de la seva esquena. Feia dies que escoltava els petits passos de la pluja, les grans corrents subterrànies apropant-se a la meva morada centenària, obrint túnels, atraient-me a través de la porositat humida del sòl. Sentia que el món estava pròxim, ho veia apropar-se en el diferent color de la terra.

Vaig veure les arrels. Les mans esteses, cridant-me. I la força del mandat em va atreure irremissiblement. Vaig penetrar a l’arbre, en el seu sistema sanguini, ho vaig recórrer com una llarga carícia de saba i vida, un obrir de pètals, un estremiment de fulles. Vaig sentir el seu tacte rugós, la delicada arquitectura de les seves branques i em vaig estendre en els passadissos vegetals d’aquesta nova pell, llevant-me la peresa després de tant de temps, amollant la meva cabellera, mostrant-me al cel blau de núvols blancs per escoltar els ocells que canten com abans.

També vaig cantar amb les meves noves boques (hagués volguda dansar) i hi va haver tarongina sobre el meu tronc i a totes les meves rames, olor de taronges. Em demano si hauré arribat, a la fi, a les terres tropicals, al jardí d’abundància i descans, a l’alegria tranquil·la i inacabable reservada als que moren baix el signe de Quiote-Tláloc, senyor de les aigües... Perquè no és temps de floracions; és temps de fruits. Però l’arbre ha pres el meu propi calendari, la meva pròpia vida; el cicle d’altres horabaixes. Ha tornat a néixer, habitat amb sang de dona.

Gioconda Belli
La mujer habitada