Jamaica Kincaid

L’escola a on anava a classe es trobava al poblat del costat, a uns vuit kilòmetres de distància, el caminava en companyia d’altres nins, la majoria al·lots. Havíem de creuar el riu, però durant l’estació seca això volia dir caminar tranquil·lament sobre les pedres del llit del riu. Quan plovia i el nivell de l’aigua era molt alt, ens llevàvem la roba, fèiem un embolic amb ella, ens el posàvem al cap i creuàvem el riu nuus. Un dia en què el riu baixava molt alt i l’estàvem creuant nuus, vérem una dona prop de la desembocadura a la mar. Allà hi havia prou fondària, i no podíem assegurar si estava asseguda o dreta, però sabíem que estava nua. Era una dona molt bella, més bella que cap altra dona que hagués vist abans, d’una bellesa que tenia sentit per a nosaltres, no una bellesa a la manera europea: tenia la pell de color marró obscur, el seu cabell era negre i brillant, en ones d’estrets rissos que li cobrien el cap. El seu rostre era com una lluna, una lluna suau, marró i lluenta. Va obrir la boca i en va sorgir un so estrany i dolç. Jo estava hipnotitzada; tots ens paràrem a mirar-la. Estava rodejada de mangos –era l’estació pròpia d’aquesta fruita-, tots eren madurs, i aquelles ombres de roig, rosa i groc resultaven temptadores i summament apetitoses. Ens va fer senyes perquè ens apropéssim a ella. Algú va dir que no era per a res una dona autèntica, que no hi havíem d’anar, que havíem de fugir d’allà.

Però no ens en podíem anar. I llavors aquell noi, el rostre del qual recordo perquè era com una màscara, com la màxima expressió masculina que jo hagués conegut de fanfarroneria i presumpció, va començar a avançar cap a ella, i quan més s’apropava més se’n reia. Quan va semblar arribar al lloc en què ella es trobava, es va allunyar, encara que sense deixar d’estar en el mateix lloc; ell va nedar cap a ella i la fruita, i cada vegada que estava a punt d’arribar, ella tornava a allunyar-se com per art de màgia. Ell va seguir nedant fins que li fallaren les forces i va començar a enfonsar-se; els demés ja tant sols varem poder veure part del seu cap, només varem poder veure les seves mans; llavors va desaparèixer per complet de la nostra vista i ja no vérem res excepte una sèrie de cercles concèntrics que s’expandien a partir del punt en què ell havia estat, com si qualcú hagués tirat allà un mac. També la dona i la seva fruita s’esvaïren, com si mai haguessin estat allà, com si res de tot allò hagués succeït mai.