Arbres i gent

Arbres i gent a Mallorca

Pot existir el convenciment que avui els arbres són més estimats i estan més protegits que antany: és fals. Avui podem comprovar cada dia com per simples raons de creixement urbanístic com vivendes, infraestructures socials, sòl industrial, fins i tot per a la creació de les que anomenen zones verdes, són arrasats espais boscosos o arbres singulars per la seva edat, bellesa o característiques fisiològiques. A les grans àrees urbanes fins ara mateix encara es mutilen els arbres en comptes de raonar la necessitat d’una possible poda. Es canvien arbres o zones enjardinades amb la mateixa facilitat que es canvien faroles, papereres o senyals de trànsit.

Al camp la situació també és complexa, els figuerals o els oliverars de la Serra, han vist reduïdes les superfícies de forma alarmant. Les vinyes han pres el lloc a molts ametllerars i garroverars i anem alerta amb les pretensions forassenyades com la introducció d’oleaginoses per a la producció de biodiesel. Existeix una certa aversió cap al pi, tant important al nostre paisatge, com a invasor oportunista necessari de zones degradades que eren olivars. També existeix el convenciment simple i equivocat de que “el pi se menja l’alzina”, quan és ben be al contrari a no ser que factors humans mitjançant els incendis forestals o la ramaderia abusiva ho provoquin. Existeixen els incendis forestals que podrien veure’s incrementats a causa dels estius més llargs i calorosos.

En canvi la gent estima els arbres. Fàcilment hom sòl identificar-s’hi. Desolació de Joan Alcover o Lo pi de Formentor de Costa i Llobera en són exemples. A qualsevol part del món trobarem històries, festes o diades relacionades amb els arbres. A Nagasaki un caquier ha servit d’excusa per recordar cada any el perill de guerra nuclear. Aquest testimoni es va estenent a tot el món acompanyat d’una plàntula reproduïda del caquier que es va salvar del bombardeig. Ulisses va manejar un arc de fleix, qui sap si el nom de “fletxa” o “fletxero” no ve del nom d’aquest arbre, com em comentava un pagès. Quans instruments musicals, artístics, mobles o eines per treballar no s’han fetes i encara es fan amb la fusta dels arbres.

A la gent li agrada plantar arbres i se’n preocupa tant com per a un animal. Però a grans trets existeix molta ignorància quan a les actuacions que aquests arbres necessiten per a viure més anys o fructificar més bé. Encara, però, hi ha molta gent que viu del camp o que el té per principal afició i que en sap molt d’arbres. Bons empeltadors o exsecalladors n’hi ha a tots els pobles i sovint tenen una filosofia de la vida lligada al tracte amb els arbres. Dues persones a qui li agradin els arbres no acabaran mai de parlar sobre el tema.

De la vegetació arbrada autòctona la gent en té molt pocs coneixements. Si demanéssim a un grup de persones o a una classe d’alumnes que ens dibuixessin una representació de la tardor, gairebé tothom pintaria un arbre a qui li cauen les fulles. Els nostres boscos, però, no tiren les fulles a la tardor, al contrari acabat l’estiu en treuen de noves i les que han llançades ho han hagut de fer sotmesos a l’estrès del nostre estiu mediterrani. La majoria d’arbres caducifolis que tenim són introduïts. L’om, el fleix, els pollancres no formen comunitats boscoses sinó galeries a llocs lligats a la presència pròxima d’aigua. Els plataners, els lledoners, les acàcies i avui les tipuanes i les xicarandes són arbres urbans, que creixen prop de la gent, sovint representen la única proximitat als arbres de moltes persones.

En un món tan globalitzat ens afecta a tots els éssers humans que es desforesti l’Amazones o que s’imposin els monocultius d’eucaliptus al tercer món per a fer paper per el primer. Certament qui pitjor en rep les conseqüències són les poblacions més pròximes a aquests cultius i a la seva producció industrial, però al cap i a la fi afecta a tothom, malgrat no siguem conscients al primer món del que val en realitat un paper a les nostres mans. Què passarà amb la previsible crisi energètica que es veu venir? Hem de produir biodiesel? En quines extensions i proporcions de terra? Hi ha contraindicacions a la producció d’oleaginoses per a la producció de biodiesel? Què passa amb els transgènics?

Hi ha també una aproximació personal de relació amb els arbres. Personalment en parlar d’un arbre cerc a la memòria les primeres experiències amb aquest arbre. Sobretot si he tengut la sort de tenir-les a la meva infància. El primer contacte és important. Quanta gent no hi ha fet l’amor avall d’un arbre? Recordau el famós coret travessat per una fletxa? Quants bells dinars, sestes, aplecs o reunions no s’han fet davall els arbres? Sens dubte els arbres són uns éssers vius que tenim molt propers. Quanta bellesa no ens transmet un paisatge d’alzines i pins, un ametllerar florit, el color encès de la servera, el poll o el plataner poc abans d’amollar les fulles? El contacte amb els arbres ha d’anar lligat de precís amb el benestar físic i psíquic de les persones. No només per els beneficis dels seus fruits i possibles remeis medicinals, sinó per la seva sola presència. És un poc com tornar als braços de la mare.

En realitat en parlar d’arbres hauríem de procurar no deixar de citar-ne cap. Perquè tots tenen el seu perquè. Cert és que a Mallorca es coneix més el garrover o l’ametller que la servera. Però si tenim en compte que la vida de les persones és cada cop més allunyada dels arbres, veurem que si en parlam amb coneixement i amor, no serà difícil fer renéixer inquietuds i atraccions, potser d’orígens ancestrals, entre les persones de més vida urbana i els arbres. Segurament qualque dia els metges ens receptaran pujar als arbres, o com a poc a fer una estada baix la seva capçada.

És possible transmetre a través de la televisió tantes imatges, coneixements, poesies, músiques com les que ens ofereixen els arbres? Pot això ser positiu a un nivell individual o col·lectiu de les persones? Pot fer créixer una major responsabilitat de la nostra conducta envers la salut del planeta? Jo crec que si.

Amb una ullada al blog amicsarbres podeu comprovar com en parlar per exemple del garrover ens podem traslladar a la infància de dues dones que avui tenen més de vuitanta anys, també però a la dels que encara no en tenen deu. Podem parlar d’aquell corral amb hortet, gallines i el gran garrover on pengen les engronsadores. A la vegada, però, aquest arbre es relacionarà amb les bèsties, ases i muls, quan eren imprescindibles per a les feines del camp. El garroví és l’or de la pagesia mallorquina, lidera les exportacions del ram agroindustrial. Les garroves són a la vegada un aliment complet i energètic cada vegada més emprat en plats salats i dolços o begudes i també com a substitutiu del cacau. El garrover dona nom a una de les comunitats climàciques mediterrànies més importants a casa nostra, Oleo ceratonion, l’ullastrar. I de l’olivera, l’ametller, la figuera, els tarongers dels horts vells, els oms, la servera, els xiprers, el lledoner etc. etc. Fer-ho amb imatges ben aconseguides i que arriben a casa pot representar un instant de plaer estètic i cultural no gens menyspreable.

“Ara que te’n vas, ara que arriba el final,
ara que ningú sap qui va a matar o morir
pren al nin que veure la llum baix el fullam dels plàtans
i ensenya-li a meditar sobre la vida dels arbres”

G. Seferis “Astianacte” sobre l’acomiadament de Héctor i Andrómaca a Troia.

Joan V. Lillo i Colomar.
Alaró a 13 de febrer de 2007