dijous, 1 de març de 2007

L'aroma verd fosc del llorer

Els arbres d’Alaró
El llorer
(Laurus nobilis L.)

El llorer és un arbre autòcton a les nostres Illes, un exemple més de planta indicadora de la nostra vegetació esclerofil·la mediterrània. . Segons l’herbari virtual de la UIB: “Aquest arbre ha estat cultivat des de temps immemorials, per tant la seva distribució original és confusa. Però podem estar bastant segurs de què és un arbre propi de la nostra flora perquè viu a llocs molt naturals: escletxes de les parets rocoses; esporàdicament pot arribar a ser abundant. Probablement es tracta de les restes de boscos de llorers que van viure a les nostres illes fa milers d’anys”.

Arbre plantat vora les urbs, és probable però que molta gent no conegui l’hàbitat natural on hi creix lliure i salvatge: penyals que formen els barrancs dels torrents de la Serra de Tramuntana. També el trobarem, indiferent al temps dels homes, formant bosquetons vora les possessions més antigues, als indrets més ocults i sovint vora els horts, a Alaró el redol de llorers de son Fortesa deu ser antiquíssim.

El llorer malgrat tot, modernament és tractat, plantat i podat com un arbre extern: És probable que sigui una costum importada de Centre Europa la pràctica de plantar-los dins cossiols o en filera i arrodonits per l’efecte de dràstiques podades. Els podem trobar als carrers de caire més comercial intentant crear una certa sensació de “glamour”.

Però el llorer és un arbre frondós que treu tanyades seguit seguit fins a formar bosquetons. Té les fulles coriàcies i aromàtiques de color verd fosc que com la majoria dels seus congèneres climàcics, no cauen a la tardor sinó de tant en tant i sobretot a l’estiu a causa de l’estrès hídric. Arbre dioic, els seus fruits són molt apreciats a l’hivern per els tords, estornells i altres aus que n`espargeixen així la llavor.

El llorer és un dels pocs arbres capaç d’entrar a moltes cuines. Imprescindible per condimentar innumerables plats i conserves de la cuina catalana. Trescant he trobat una recepta molt atractiva, no he sabut però, descobrir-ne l’autor:

Escabetxo de Ratjada amb suc de taronja.

Ingredients per a 10 persones.

200 grams de peix per persona.
2 cebes tallades en juliana.
2 pastanagues tallades en juliana
½ Litre d’oli d’oliva.
½ litre de suc de taronja
½ litre de vinagre ( +/-)
Alls
Llorer.

Sal, pebre bo negre mòlt, pebre bo dolç i pebre bo negre en gra.

Elaboració.

Netetjau i tallau a racions el peix. Enfarinau-lo i fregiu-lo lleugerament fins que agafi color daurat. Disposau-lo dins un recipient. Dins el mateix oli fregiu les verdures, l’all, i el llorer. Quan tot agafi color afegiu-hi una cullerada de pebre bo dolç i tot seguit el vinagre. Assaonau be i afegiu-hi el suc de taronja. Deixau-ho coure uns 5 minuts. Ja per acabar podeu afegir aquesta salsa al peix i feis-ho coure uns 10 minuts a foc fluix.

Al llibre de Pere C. Palau i Ferrer de l’editorial Moll, Les plantes medicinals baleàriques, ens diu que les fulles són carminatives, diürètiques, sudorífiques i antiespasmòdiques. També s’usen com a condiment i per aromatitzar les bugades. Es pren la tisana de les fulles al 2%. Igualment són usades per a preparar banys fortificants, especialment per als nens dèbils. Dels fruits se’n treu una mantega que s’usa en fregues contra la paràlisi. L’infús de fulles i fruits, xafats, en oli, dóna un bon liniment emprat en fregues, contra el dolor reumàtic, l’histerisme i altres afeccions nervioses.

Són moltes les referències al llorer en llegendes i en la mitologia clàssica. Entre els grecs, el llorer estava dedicat a Apolo i era plantat com arbre dels deus en els temples. Dafne, però, es va estimar més convertir-se en llorer abans que acceptar a Apolo com amant. Els grecs varen portar el llorer a Itàlia. Cap a l’any 300 abans de la nostra era, Teofrasto escriu sobre l’abundància de llorers prop de la ciutat de Roma. Amb les seves branques es teixia la corona de llorer que es concedia als guerrers victoriosos, els emperadors, els rapsodes i els poetes com a símbol de fama i saviesa. En aquesta pintura hi podem veure tres autors clàssics dels més importants: Homer, Dante i Virgili, tots tres coronats amb llorer. Existeix una creença molt arrelada que al llorer no li pot pegar mai un llamp. Fins i tot Tiberio Cesar, sempre que sentia tronar, es posava al cap una cinta de llorer. Però segons un tal Andrés de Laguna “...en nuestros dias el año 1539, aqui en Roma se vio la contraria experientia, quando en el palatio del Duque de Castro, cayo un impetuosisimo rayo, e quebranto un muy hermoso laurel, lo cual se tuvo por muy infeliz agüero”.

La fusta del llorer és grisenca i aromàtica, per tant si voleu en podeu guardar estelles als armaris, entre la roba i guardaran la bona olor. A Andalusia sembla que s’empra en ebenisteria fina, especialment en treballs d’incrustacions de fusta en marqueteria. Jo recomanaria a qui en tengués oportunitat, que de la fusta de llorer no en faci llenya, sinó fusta per a fabricar el que sigui, un moble, un mànec de ganivet, una escultura... el que sigui. Talment n’aconsellaria quan a altres arbres nobles de la nostra terra.

Aplecs sobre el llorer.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 1 de març de 2007