diumenge, 11 de març de 2007

Brasil: etanol contra sobirania alimentària

Existeix molta informació i variada sobre el tema dels biocombustibles, he cregut convenient però fixar-me en un document elaborat des del Brasil. Fa pocs dies en Bush i en Lula han signat un tractat de col·laboració referent a la producció d’etanol procedent de la canya de sucre per a fer funcionar cotxes als Estats Units d’Amèrica (EUA). El document no l’he pogut trobar més que en llengua portuguesa, per tant l’he traduït tant bé com he pogut, per la qual cosa vos deman disculpes pels defectes que hi trobareu. Gràcies.




De com el Brasil cerca abastir el món amb alcohol per combustible, augmentant la pobresa rural, els conflictes agraris i destruint el medi ambient.

El dia 22 de gener l’administració del president Lula anuncià que augmentarà els fons federals per a la indústria de sucre i alcohol en 6 bilions de dòlars en els propers quatre anys. Un dia després, el President d’Estats Units d’Amèrica, George W. Bush declarà en el seu discurs de l’Estat de la Nació, el seu objectiu de reduir el consum de benzina del país en un 20% fins a l’any 2017.

En general, la repercussió en el Brasil del anunci de Bush fou molt positiva. Luis Fernando Furlan, Ministre d’Indústria, Desenvolupament i Comerç, declarà a la Gazeta Mercantil que ell va rebre la notícia del discurs de Bush “amb aplaudiments”.

“És una oportunitat fantàstica de negoci”, diu Luis Carlos Correa Carvalho, un consultor de la indústria sucro-alcoholera, per a l’agència Reuters. “Mai tendrem una oportunitat tan gran per a la substitució del petroli” afirmà.

Actualment, els Estats Units és el major importador d’alcohol brasiler. L’any passat, els EUA importaren 1’74 bilions de litres, corresponent al 48% del total de tres bilions de litres que el Brasil exportà. Per els EUA atènyer la reducció de benzina anunciada per Bush, el país precisarà de 135 bilions de litres addicionals per any. Com els EUA no té capacitat de produir tot aquest volum, sens dubte un gran percentatge serà importat del Brasil.

El Brasil és el líder mundial d’exportacions d’alcohol combustible. El 2006, el país exportà quasi el 19% dels 16 bilions de litres de producció total, prop del 70% de l’abastiment total. Aquesta quantitat ara augmentarà. Una entesa entre el Ministeri de Ciència i Tecnologia i la Universitat de Campinas a Sao Paulo, ha fet viable recentment el desenvolupament de una investigació per a planificar les exportacions d’alcohol brasiler amb vistes a la substitució del 10% de l’ús mundial de benzina en els propers 20 anys. Si aquest pla es portés a terme, les exportacions totals del país totalitzarien 200 bilions de litres cap a l’any 2025 –un augment de quasi el 67%, i l’àrea geogràfica plantada amb canya de sucre augmentaria de sis milions a 30 milions d’hectàrees. Molts brasilers consideren la posició del seu país com a líder mundial de les exportacions d’alcohol com la seva oportunitat de finalment “desenvolupar-se” i assumir l’escenari com a líder mundial econòmic i polític.

Amb tot, però, hi ha la preocupació que en quant la expansió de la industria d’alcohol augmenti el PIB, i alguns brasilers es facin molt rics en el procés, la majoria dels brasilers no es beneficiaran del creixement de les exportacions d’alcohol. La declaració feta per Thomas Friedman, en una editorial recent al diari nordamericà New York Times que “realment el Brasil pot ser l’Aràbia Saudita del sucre”, no deixa de tenir un segell pertorbador, mostrant que aquesta pot ser la naturalesa de les relacions brasileres-nordamericanes del futur. Donada la planificació nordamericana d’augmentar les importacions d’alcohol brasiler, és molt probable que el que sustenta a molts brasilers, especialment als pobles rurals, sigui sacrificat per a mantenir el consum d’aquell país.

Com la industria segueix expandint-se, i per tant, més terres són plantades com a monocultius de canya de sucre, problemes ja existents a les àrees rurals com el gran nombre de sense terra, fam, atur, destrucció ambiental i conflictes agraris seran exacerbats. En un manifest recent del Fòrum de Resistència als Agronegocis, una articulació d’ONG’s de tota Amèrica del Sud, diu “ la implementació del model de producció i exportació de biocombustibles representa una greu amenaça sobre la nostra regió, i sobre els recursos naturals i la sobirania dels nostres pobles”.



L’alcohol és la solució o el problema?

En molts aspectes, l’esforç brasiler per a abastir el Nord Global amb l’alcohol combustible és simplement una repetició del mateix model de creixement econòmic via agroexportació que segueix essent implementat en el país des de la colonització portuguesa. Segons el Manifest del Fòrum, “La era dels biocombustibles” reproduirà i legitimarà aquesta lògica d’ocupació del camp dominat per l’agronegoci i per les transnacionals, perpetuant el projecte colonial: la submissió dels ecosistemes i pobles al servei de la producció i manutenció de la forma de vida d’altres societats”.

Al Brasil, la producció agrícola per a l’exportació sempre fou un model imposat en el país per les nacions més poderoses del Nord, i els pocs capitalistes brasilers que són terratinents. L’agroexportació genera gran volum de riqueses per uns pocs brasilers, i explotació i pobresa per a molts. L’alt índex de desigualtat de renda al Brasil és inseparable del fet de també tenir un dels majors índex de desigualtat de distribució de terra del planeta. La industria sucre-alcoholera contribueix a la desigualtat de la terra i renda del país.

L’alcohol brasiler és produït amb la canya de sucre, que sempre fou una mercaderia agrícola per el país. Essent la canya de sucre la matèria prima per a la producció d’alcohol, la industria està directament relacionada a les dinàmiques socials i econòmiques de les àrees rurals, on la seva producció es dona des de l’època colonial, destacant-se com la més important en explotació de mà d’obra, en concentració de terra i en destrucció ambiental. Segundo Marluce Melo, de la Comissió Pastoral de la Terra (CPT) a Recife, Pernambuco, “La pobresa rural sempre va estar intrínsecament relacionada a l’economia de la canya. Més encara quan Pernambuco era el major productor nacional de canya (d’ençà de la dècada dels 70), els nivells de pobresa eren dels majors del món”.

“Avui els problemes com la producció (de canya de sucre) són molt similars als problemes que la canya generava centenars d’anys enrere”, diu Maisa mendonça, Directora de la ONG Rede Social, establerta a Sao Paulo. Els treballadors de les plantacions de canya de sucre sofreixen una forma de treball de les més difícils del món. Segundo Mendonca, al Brasil tenim els costos més baixos del món per causa de la dependència a l’explotació de mà d’obra, fins i tot d’esclavitud a una escala massiva, i també les seves objeccions a implementar regles ambientals. A Sao Paulo el cost medi de producció és de 165$ per tona; a Europa és de 700$ per tona. A Sao Paulo el salari medi mensual per un treballador d’una plantació de canya és de 195$; a Pernambuco és de 167$.

Es calcula que 40.000 treballadors irregulars immigrants del Nord-est i Minas Gerais executen la collita anual a Sao Paulo. Treballen llargues hores del dia exposats a temperatures extremadament càlides, tallant la canya tan ràpidament com poden, una vegada que els pagaments estan relacionats amb el pes de canya que tallen.

Maria Aparecida de Moraes Silva, de la Universitat Estatal de Sao Paulo, relata que la taxa exigida de productivitat per els talladors de canya està augmentant. Als anys 80, la taxa comuna de productivitat exigida a un tallador individual estava entre cinc i vuit tones de talla de canya de sucre per dia; avui està entre 12 i 15 tones. De 2004 a 2006, la Pastoral dos Migrantes registrà 17 morts per treball excessiu a Sao Paulo, i el 2005 la Delegació Regional de Treball registrà 416 morts de treballadors del sector sucro-alcoholera.



Concentració de la Industria

Amb els seu continu creixement, la industria sucro-alcoholera sofreix un procés de concentració i integració vertical, es constitueixen grans corporacions que inverteixen en l’adquisició de terres i de producció. D’acord amb un banquer que finança prèstecs a la industria sucro-alcoholera a Sao Paulo, i que demana restar a l’anonimat, tradicionalment el control de la industria estava dispers. La industria de sucre pertanyia a amos individuals que controlaven el cultiu i trituració de la canya.

Avui el Brasil té 72.000 productors de sucre, i els deu majors productors encara controlen menys del 30% de la producció. Però, diu el banquer: “La tendència actual està per la concentració, amb un número gran de fusions i adquisicions”.

Moltes de les empreses que estan comprant a les empreses menors són corporacions transnacionals de l’agronegoci. “La participació del capital estranger a la producció de sucre i alcohol és actualment del 4’5%, i aquesta taxa creixerà. Recentment molts grups estrangers tenen l’ull posat per a invertir a aquesta industria al Brasil, degut a tenir un dels costos de producció més baixos del món.”

La canya de sucre està seguint el mateix patró de inversió estranger i concentració que es dona amb la soja. Avui gran part de la producció de soja al Brasil està controlada per poques empreses transnacionals de agronegoci.

Moltes empreses transnacionals que controlen la producció de soja estan invertint ara a la industria de l’alcohol. Entre elles, d’acord amb el banquer, apareix Louis Dreyfus Commodities i Tereos, ambdues ubicades a França, com també a Cargill, amb seu als EUA. La web del lloc de Louis Dreyfus diu que la companyia és un dels tres majors comerciants de sucre del món, i posseeix tres enginys industrials de sucre al Brasil (una quarta està actualment en construcció a Mato Grosso do Sul). Louis Dreyfus produeix 450.000 tones de sucre i 150.000 metres cúbics d’alcohol actualment.

D’acord amb la web del lloc de Cargill, a més de ser el major exportador i la segona major processadora de soja del Brasil, la empresa és la major operadora al mercat de sucre, tant en termes d’origen i exportació de sucre brasiler com també en el comerç global de sucre.

En la mesura que més terra plantada com a monocultiu de canya de sucre, i el control de la industria es va concentrant, la pobresa rural augmenta. D’acord amb Melo, “el monocultiu crea una dependència principal a la economia de canya de sucre a la regió (Pernambuco), i impedeix la creació d’altres formes de treball i renda. El monocultiu de canya de sucre també genera una concentració creixent de terres en mans de la industria del sucre”.

“Per aproximadament 15 anys, 43 indústries de sucre i fàbriques d’alcohol existiren a Pernambuco. Actualment només 25 d’aquestes empreses controlen pràcticament tota la terra a les 43 municipalitats de la regió de canya de sucre a l’estat. A les darreres dues dècades, pràcticament totes les petites propietats de la regió desapareixeran, com a destrucció forçada de les locals, i a l’expulsió dels treballadors cap a les perifèries de les 43 municipalitats de la regió de canya de sucre i cap a les ciutats majors de la regió metropolitana veïna.. En aquest mateix període, aproximadament 150 mil llocs de treball es varen perdre per el tancament de 18 companyies i concentració conseqüent de les terres i del processament de canya de sucre a les 25 industries i fàbriques que resten...això ha provocat la “favelització” general dels treballadors que gravà la fam.


Creixement econòmic o bust ambiental?

Indústria, govern i medis dominants del Brasil generalment discuteixen les exportacions creixents d’alcohol que impulsaran el creixement econòmic i el desenvolupament rural sostenible, en quant simultàniament restringirà l’escalfament global i ajudarà al món a disminuir la seva dependència en combustibles fòssils.

Però, al contrari del que molts defensen a la indústria, el monocultiu de canya de sucre provoca una àmplia destrucció ambiental. D’acord amb Melo, a Pernambuco el 2’5% de la flora original resta a la regió de canya de sucre. Per a satisfer la demanda global del en el futur, el Brasil necessitarà desforestar unes 60 milions d’hectàrees forestals addicionals, diu Eric Holt Gimenez de la ONG FoodFirst, a Oakland, Califòrnia, EUA.

L’efecte ambiental perjudicial del monocultiu de canya de sucre és, en opinió del banquer de Sao Paulo, l’aspecte més aberrant de la indústria sucro-alcoholera. Ell afirma que “ la dominació de la canya de sucre està empenyent altres collites cap a la frontera agrícola”.

“Perquè la canya de sucre generi un preu alt per hectàrea, les regions amb condicions climàtiques millors són dominades per aquesta collita que resulta en canya de sucre que ocupa terres que abans fou sembrada de grans i usades per a pastures de bestiar, i els productors del moviment de grans s’han d’allunyar cap a regions distants, com el centre oest que abans era usat per a bestiar. El resultat d’aquest fluxe és que els ranxers de bestiar cerquen àrees noves com la regió amazònica”

Resistint a un futur cristalitzat

Així com la industria de l’alcohol es va expandint, en el seu camí dispersa pobresa i perduda de sustentació de les famílies rurals degut a l’augment de la concentració de terra i a la destrucció ambiental, augmentant a la vegada el número i intensitat dels conflictes agraris. Com una de les taxes més altes de concentració de renda i de terra del món, i un moviment social de reforma agrària ben articulada per els pobres del camp, el Brasil té un foc socio-econòmic cremant sense flama que serà inflamat en la mesura en que s’esforça per a convertir-se en un líder mundial en la producció de l’alcohol.

El dia 19 de febrer el Moviment dels Treballadors Rurals Sense Terra (MST) i la Central Única dels Treballadors (CUT) organitzaren aproximadament 2000 integrants del MST i treballadors rurals per a ocupar, en acció pacífica, 12 hisendes que sumen 15.600 hectàrees en nou municipis de Sao Paulo. D’acord amb el diari O Estado de Sao Paulo, el líder del MST José Rainha Júnior diu que els “objectius de les ocupacions són forçar al govern a reconèixer les necessitats d’emergència per a la reforma agrària i cridar l’atenció dels problemes socials que resulten de l’expansió de la canya de sucre a l’estat”.

Melo relata que el 2005, Pernambuco va tenir 194 conflictes relacionats amb la terra –una taxa més alta que la dels cinc anys anterior. Ella també informa que en el mateix any hi va haver “una gran repressió” relacionada amb una vaga general dels treballadors de canya de sucre. “Els empleats i treballadors en atur que lluiten i actuen en favor de la reforma agrària són constantment amenaçats per les companyies de les hisendes i per la policia al servei de les mateixes”, diu Melo. Dades de la CPT a Pernambuco mostren 60 conflictes de treball durant 2005, mentre que entre 2000 i 2004 el número més alt de conflictes de treball fou de nou.

La manera com l’administració del President Lula adopta polítiques per a incrementar ajudes cap a l’exportació d’alcohol com un model per el desenvolupament econòmic, ve del suport dels milions de brasilers que votaren al Partit dels Treballadors basat en les seves promeses electorals d’implementar canvis socials i econòmics en el seu govern, especialment una reforma agrària. D’acord amb Melo, “el govern de Lula enforteix el model històric de producció de canya imposat en el país, basat en el monocultiu, terra en concentració i grans companyies. Ell no ha mostrat interès en la creació d’alternatives a aquest model pervers”.

Pot haver-hi alternatives econòmiques viables al monocultiu de la canya de sucre? “La nostra avaluació és que el govern precisa combatre la fam” diu Mendonça. “El govern vol transformar el Brasil en una fàbrica per a proveir països rics amb energia barata. Això està comprometent la reforma agrària i la producció d’aliments”.

Els moviments socials, moltes ONGs i altres organitzacions concorden que el Brasil precisa incorporar els concepte d’assegurança i sobirania alimentària a la seva política de desenvolupament, prioritzant la terra per a produir aliments per els brasilers. Assegurança alimentària implica a l’obligació dels governs a assegurar que les poblacions del país tenguin accés a aliments nutritius i en quantitats adequades, en quant sobirania alimentària preveu el dret de les persones i països a definir les seves pròpies polítiques agràries, i produir aliments destinats a les poblacions locals abans de produir per a les exportacions.

Saber que l’assegurança alimentària mai serà assolida sense una reforma agrària inclusiva capaç de mantenir als agricultors familiars a la terra, produint i distribuint aliments saludables a les poblacions locals. Així com es dona actualment el seu desenvolupament, la indústria sucro-alcoholera del Brasil representa un desafiament directe a la sobirania alimentaria i a la reforma agrària. Està clar que la producció d’alcohol per a sostenir l’enorme consum del Nord Global no alleugerà la pobresa rural al Brasil ni ajudarà a assolir la sobirania alimentaria per els seus ciutadans.


Isabella Kenfield és periodista independent d’EUA, domiciliada al Brasil i una contribuent a
IRC Americas Program

Biodiversidad Amèrica Latina


2 comentaris:

Diners gratis ha dit...

Sincerament molta gent defensa això dels biocombustibles. És una pena, serà la pèrdua del poc que queda de pulmó verd forestal, la civilització de la biodiversitat anirà desapareixent per a esdevenir unidiversitat, la gent sap que per crear aquest monocultiu calen moltes hectàries de bosc talades al complet?? Per a molts, i sobretot en la nostra societat, és molt pitjor talar arbres que talal-se per instalar-hi cultius....

jota ha dit...

Jo crec que els biocombustibles ens poden ajudar molt a reduir la contaminaciò de l'atmosfera, ja que tenen un inconvenient, que és necessita gran quantitat de terreny"moltes hectàreas"per produir-lo