divendres, 29 de juliol del 2005

La Figuera

La Figuera. Arbre mític, carismàtic i entranyable de tota la mediterrània. Un dels que ha estat més conreat i més preuat. Lloat i glossat per camperols i per caminants, per escriptors i per poetes. Pels seus dolços fruits, per la seva voluptuosa ombra, per aparèixer sovint a la vora del camí.
La Figuera, un arbre que ara tenim, injustament, una mica oblidat.
·

·

La Figuera

Dónes, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany.

Has vist Adam, fill rebel de l'argila,
l'àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
erma de fruits, la figuera d'antany,

ara, en abril, quan és gerda la brossa,
Qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,

i verdes flames encara desnia
en cada branc que l'hivern abaltia,
oh canelobre del Vell Testament!

Josep Carner
·

·

Mal tracte als escocells de Barcelona

A Imma Mayol

Tinc una certa flaca per l'Imma Mayol, presidenta de Parcs i Jardins. Em consta la seva voluntat en tot allò que està sota la seva responsabilitat. Avui li vull traslladar la meva preocupació. Des de fa anys, observo amb impotència dues pràctiques inadequades que es donen sistemàticament i que perjudiquen la vida dels arbres, especialment dels carrers de l'Eixample.
Una és que les senyores de la neteja aboquen aigües residuals, amb productes químics, directament als escocells dels arbres.
L'altre, tant o més greu, la protagonitzen els paletes de les obres que es fan als edificis i carrers, i consisteix a llençar els sobrants del ciment a dins dels escocells, on produeixen una capa impermeable que no deixa filtrar les aigües.
Aquesta pràctica l'he vist una vegada més aquests dies als carrers Sepúlveda i Floridablanca, que els estan remodelant, i ho fan els mateixos paletes que feien els escocells nous.
Sra. Mayol, ¿no seria possible il·lustrar, si més no, els treballadors de la construcció perquè sàpiguen que aquesta manera de fer perjudica greument els ja prou soferts arbres, que tant de bé ens fan, tant necessitem i tan malament tractem?

Robert Vives
·
Carta publicada a "Bústia" del diari "AVUI" del divendres dia 29 de juliol del 2005.
·

dimecres, 27 de juliol del 2005

Els lledoners de la plaça de Sant Agustí Vell

HISTÒRIES DE TERRASSES // JOANET

El lledoner torna a respirar

Per EDWIN WINKELS

Quan fa poc més de 20 anys es va reformar l'eterna plaça de Sant Agustí Vell, a la part alta --no per rica, sinó per situació-- del barri de la Ribera, i van rematar la renovació amb la plantació de sis arbres, Àngels Paredes va començar a regar els dos petits exemplars de lledoner que havien col.locat just davant del seu bar. Ara, dues dècades després, gràcies a l'aigua i sobretot a les atencions, són els dos arbres més alts de la plaça, els que fan més ombra i els que han aguantat més bé les envestides socials que ha patit la petita plaça els últims anys.
Sota dels avui en dia enormes lledoners hi ha les vuit taules del Joanet, bar longeu construït sobre uns fonaments del segle XIV i que Joan Gramun va obrir cap a l'any 1900. Per casualitat, el propietari d'ara, el marit de l'Àngels, Joan Gou, torna a portar el nom del bar. A part d'aquesta reforma, poc deu haver canviat Sant Agustí Vell en un segle. Segueix sent una plaça molt de barri, gairebé de poble, encara amb molta gent que es coneix entre si i que ha nascut pels voltants.
A l'Àngels el que li agrada més és que, igual que el Joanet, moltes cases conserven les portes i els arcs de sempre, com el restaurant L'Econòmic, que data dels anys 30. A la cantonada amb Carders hi ha un altre clàssic, el Mundial, amb 80 anys complerts en aquest racó que ha recuperat una mica la tranquil.litat d'altres èpoques. Durant un temps, els seus carrers eren el refugi de xavals que es dedicaven a robar a turistes i altres transeünts, i poca gent s'atrevia a endinsar-se en aquesta zona inhòspita. Amb cara de pena, però sense por, l'Àngels i el Joan veien des de la barra com els pispes es convertien en el seu gran problema, però es van negar a tancar, a fugir, perquè el bar és seu, ha estat sempre de la família i per aquest amor s'aguanta gairebé tot.Ara se n'alegren, perquè Sant Agustí Vell torna a ser itinerari de bohemis procedents de tot el món que esquiven la Rambla i, a partir de la una del migdia, se'ls ha de convèncer que ja no es pot prendre només una cervesa a la terrassa del Joanet, sinó que és l'hora de dinar. Els que hi arriben pel menú també prefereixen la terrassa a l'ombra dels dos lledoners.
·
Article publicat a la pàgina 64 de l'edició de 7/27/2005 de El Periódico de Catalunya
·

El salze i el xiprer

Estimo el xiprer que, estèril, sever,
amunt pel cel, enlluernat, s'enlaira,
i dret i sol, sap menysprear l'esquer
de tots els besos perfumats de l'aire.
Però estimo també el salze, lleuger,
de brancs vençuts sense resistir gaire,
que es gronxa, viciós i joganer,
als braços d'un oreig fantasiare.

El xiprer m'encomana la feresa
dels camins sense marge de l'espai;
el salze la dolçor de la flebesa
i el goig d'abandonar-se en un desmai.
Rígid xiprer, roent virtut encesa,
tendre salze, pecat, encís, esglai!
Que la vostra ombra juntament estesa
no falti mai al jardí del meu cor...

Màrius Torres
·
(1910-1942)
Agost 1938
·

Tala d'arbres a l'Hospitalet

Les palmeres de l'avinguda Masnou

Com a veïna de l'Avinguda Masnou de l'Hospitalet vull manifestar la meva indignació per la tala d'arbres que ha efectuat l'Ajuntament.

Amb l'excusa de millorar la urbanització d'aquest carrer, han arrencat palmeres que tenien més de 30 anys i han talat arbres sans.

Senyor Alcalde, poden arreglar-se els carrers sense matar els arbres. Per això li demano que ens torni les nostres palmeres i deixin de tallar els pocs arbres que tenim. Animo els meus veïns a que s'uneixin a la meva protesta i col·laborin en la recollida de firmes.

Isabel García.
Cartes dels lectors
20 minuts Barcelona
·
Carta traduïda del castellà, publicada al diari 20 minuts Barcelona, el 27.07.2005
·

dimarts, 26 de juliol del 2005

Enhorabona al Jardí Botànic de València

Botànic BIC

Hi ha calma quan, a poqueta nit, els darrers visitants deixen el jardí. Diríem que els arbres centenaris d´ampla copa, transpiren en pau mentre els ocells que s´hi ajoquen piulen suaument abans que arribe la nit. A fora, el trànsit no deixa gaudir plenament d´un entorn ciutadà singular que espera que l´Ajuntament de València li atorgue especial protecció. El Botànic i els voltants pròxims, ja han sigut declarats Bé d´Interés Cultural per la Direcció General de Patrimoni de la Conselleria de Cultura i ara cal que les institucions hi actuen en conseqüència.

La Universitat de València, propietària del jardí, està d´enhorabona perquè s´ha respost positivament a una demanda realitzada des de fa temps. I la plataforma cívica Salvem el Botànic ha assolit una fita, tras deu anys de lluita ciutadana a favor de la preservació del jardí en condicions òptimes i de la conservació de l´entorn. Una lluita a favor d´un nou model de ciutat, amb accions reivindicatives i de sensibilització: «Cinturó verd pel Botànic», «Abraçada al Botànic», «Besos pel Botànic», manifestacions, vídeos, publicacions, actuacions jurídiques, propostes tècniques... Una recompensa a l´acció cívica tenaç, tras deu anys.

Deu anys, que és el temps durant el qual la degradació ambiental del territori valencià ha avançat extraordinàriament. Deu anys durant els quals s´ha duplicat la superfície construïda, més que en els milers d´anys anteriors junts. Deu anys de desaparició de patrimoni natural, cultural i agrícola. L´alcaldessa de València diu: «Som el primer govern que protegeix horta». El que no diu és que és el primer govern que hi ha permés la màxima destrucció. El president Camps diu: «Hi ha que crear una coalició verda per al desenvolupament de boscs urbans». El que no diu és que el verd que més promou és el dels camps de golf. Sí. Calen molts «Salvem». Calen moltes «Abraçades» i «Besades» per aquest País.

CARME MIQUEL
·
Article publicat al diari LEVANTE del dimarts 26 de juliol de 2005
·

Salvem els plataners de l'Aleixar

Un col·lectiu veïnal de l'Aleixar defensa la permanència d'uns plataners gairebé centenaris a l'entrada del poble

Les obres d'adequació de la carretera T-704, ja en execució, amenacen els arbres.

Un grup de veïns de l'Aleixar ha recollit més de 500 firmes contra la tala dels plataners que hi ha a la carretera T-704, just a l'entrada de la població, i les ha entregat als diversos grups parlamentaris. Aquesta actuació s'emmarca en un creixent moviment social que vol lluitar «per la salvaguarda del patrimoni i la identitat de poble de l'Aleixar», segons un dels portaveus del col·lectiu, Joan Rosselló. La tala d'arbres s'inclou en el projecte de millora de la carretera al pas pel poble.

Un ampli col·lectiu de veïns de l'Aleixar, que ja han començat els tràmits per constituir-se com a associació -s'anomenarà Terra Fèrtil-, fa setmanes que mantenen una lluita constant amb l'Ajuntament i la Generalitat per la possibilitat que es talin els plataners de vora la carretera que travessa la població. «Aquests arbres tenen una setantena d'anys -va dir un dels membres del col·lectiu, Joan Rosselló- i formen part del nostre patrimoni natural i històric, i per això no els volem perdre.» El projecte d'adequació de la carretera local T-704, que ha elaborat la Generalitat i que està en procés d'execució de la primera fase, preveu talar els arbres com una necessitat per poder eixamplar la via just a l'entrada de la població. «Els veïns no estem en contra de la millora de la carretera, al contrari, volem que la millorin, però caldria que salvaguardessin aquests plataners, que ja formen part de la nostra història.»

De moment, els veïns han recollit mig miler de firmes contra la tala dels arbres i ja les han entregat «al president del Parlament, als diversos grups parlamentaris i, fins i tot, a alguns consellers, com ara el de Medi Ambient, que ens va instar a parlar-ne amb el de Política Territorial». El col·lectiu critica l'actitud de l'Ajuntament: «Gairebé no hem obtingut cap resposta i, a més, ens diuen que és cosa de la Generalitat», va comentar un altre veí, Anton Maria Salvat. La pròxima acció que duran a terme és «una diada de conscienciació sobre el patrimoni».

N. ALBISUA.
L'Aleixar
·
Article publicat al diari El Punt Camp de Tarragona
del dimarts 26 de juliol de 2005
·

dilluns, 25 de juliol del 2005

Els plàtans de l’Eixample

Els plàtans de l’Eixample: de símbol a símptoma

He observat amb gran tristesa com l’Ajuntament de Barcelona ha fet tallar els darrers sis plàtans que quedaven al carrer Lepant entre Còrsega i Rosselló. Creieu-me: la vista és desoladora.

Durant el darrer segle, aquests arbres han estat un autèntic símbol pel barri de l’Eixample. Per mi, el tant mitificat Modernisme barceloní, és del tot indissociable dels plàtans, que ara, sense cap mena d’escrúpol l’Ajuntament està fent desaparèixer. Conec de sobra els motius i arguments que dóna la casa gran: que molts estan malalts, que són massa grossos pels carrers d’una ciutat i que el fet que hi hagi una sola espècie d’arbre a l’Eixample fa que, en cas d’epidèmia, el barri es pugui quedar sense arbres. És per això que l’Ajuntament va decidir substituir-los per lledoners (més resistents i més petits) a mesura que es morin.

La primera observació (obvia) és que han tallat sis arbres que no eren morts: tots sis han rebrotat. La segona és que el que passa amb els plàtans de l’Eixample és tot un símptoma d'en quina mena país vivim: per molt que ens n’omplim la boca, no tenim cap mena de sensibilitat històrica: hem vist com botigues i locals tradicionals i arquitectònicament impressionants de les nostres ciutats es veien substituïdes per fast-foods, o pitjor, per botiguetes de souvenirs. I això ha passat sense que ningú alcés la veu. Hem reduït el Modernisme (o hauria de dir la ciutat de Barcelona?) a Gaudí, i només hem preservat allò que era estrictament rentable en termes econòmics i turístics. Tornant a l’Eixample l’Ajuntament ha fet lleis que protegien les façanes de les cases però no els interiors (tan o més interessants!) i això ha permès que un barri residencial s’estigui convertint lentament en un barri d’hotels. És aquest el “model Barcelona”?

Només vull recordar als senyors de l’Ajuntament que tanta por tenen dels plàtans de l’Eixample, que fa cent anys que hi són i mai no ha passat res. Jo mentrestant m’hauré de conformar a recordar l’Eixample de la meva infància: amb arcs de branques enormes cobrint els carrers i amb ombres fresques a l’estiu que feien d’allò més agradable passejar-hi. Un lloc diferent del que és ara.
·
Article de “Escudella” de la bitàcola “Escudella i altres plats en extinció”,
posat el dilluns, 25 de juliol del 2005.
·

diumenge, 24 de juliol del 2005

Diari Forestal, un nou informatiu a la xarxa

Diari Forestal, un nou informatiu a la xarxa.

Segons els seus promotors, “L’aportació que DF vol fer al conjunt dels mitjans és la difusió permanent en llengua catalana d’informacions i opinions sobre el món forestal i el medi natural en general, amb totes les seves implicacions socials, polítiques i econòmiques, prenent el nostre país com a punt de referència. però cobrint informacions i fent seguiments de temes a nivell internacional. El diari està obert a tothom: des dels tècnics professionals i estudiants del sector forestal, fins als propietaris forestals, passant per les Administracions públiques, les organitzacions cíviques i mediambientals i els ciutadans i ciutadanes sensibilitzats en el tema”.

Esperem que sigui un bon referent i de consulta obligada per tothom qui estigui interessat pels arbres.
·
Diari Forestal · Informatiu català del bosc i el medi natural
·

Si l'arbre els fa nosa el talen

L'Ajuntament no segueix les seves normes

Al carrer Ausiàs Marc, a la zona entre el passeig de Sant Joan i el carrer Sicília, s'està procedint a la renovació de les voreres i de l'asfalt del carrer. Aprofiten per posar guals als passos de vianants, cosa molt correcta i que millorarà la vida quotidiana de moltes persones. El problema és que quan hi ha un arbre que coincideix amb un pas, si està una mica malalt opten per talar-lo i eliminar l'escocell, en comptes de buscar alguna altra solució, com desplaçar un metre el pas o tornar a fer el forat al costat per poder plantar un altre arbre.

Jo sóc arquitecte; quan fem un projecte a l'Eixample hem de respectar els arbres i adaptar les entrades dels pàrquings dels edificis, cosa que em sembla molt bé. Però per què l'Ajuntament no compleix aquesta norma? Els arbres talats tenien 70 o 80 anys. No era millor adaptar el pas i el gual per respectar-los?

En altres punts de l'Eixample, si us hi fixeu, veureu com de mica en mica també van desapareixent els arbres que coincideixen amb els passos de vianants (recentment ha passat al carrer París i al carrer Sepúlveda, per posar dos exemples) i no són substituïts per d'altres, ni es creen nous escocells desplaçats per deixar pas i plantar un nou arbre. Al servei municipal de Parcs i Jardins m'han dit que són instruccions de la mateixa regidoria del Districte de l'Eixample.

Si es manté aquest criteri, una de les característiques històriques del centre de Barcelona i única al món, que és el verd continu dels nostres carrers, que en molts llocs arriba a formar un túnel d'ombra, com explicava fa poques setmanes en aquestes pàgines l'Oriol Bohigas, s'anirà perdent i es formaran una sèrie de forats a l'arribar a cada cantonada. Crec que val la pena pensar alternatives que facin compatible la supressió de barreres arquitectòniques i el manteniment dels arbres existents.

Ramon M. Garcia i Riera
·
Carta publicada a "Bústia" del diari "AVUI" del diuemenge dia 24 de juliol del 2005.
·

dissabte, 23 de juliol del 2005

El drama dels incendis

El drama dels incendis

Vull expressar la tristesa i la repugnància que em produeix estar vivint una mena d'inquisició en ple segle XXI, i dic això perquè cada dos per tres gent innocent mor cremada intentant apagar l'incendi que un o uns desaprensius han provocat de manera intencionada. Prego a qui li pertoqui que amb caràcter de gran urgència, ja que la gravetat del tema així ho reclama, faci i divulgui una nova llei suficientment dura perquè aquests assassins (que ho són) s'ho pensin dues vegades abans de calar foc, i que el mateix càstig es faci extensiu a qui els provoqui per negligència. Una «cremada» per tanta crueltat i flegma alienes.

MARIA DEL ROSER HUGUET ISERN
Barcelona.
·
Carta publicada a El lector escriu del diari El Punt del dissabte 23 de juliol del 2005.
·

divendres, 22 de juliol del 2005

Per a salvar els arbres

Mesures per a salvar els arbres

Aquest estiu estem vivint una situació extrema a causa sobretot de la manca de pluja. Per aquest motiu, voldria suggerir a la ciutadania que, per sobreviure a aquesta greu situació meteorològica, el veïnat de les escales i els comerços que tenen un o dos arbres davant del número de la seva vivenda, els reguin un parell de cops per setmana, encara que només sigui amb una o dues galledes d’aigua. D’aquesta manera s’evitaria, primer, que es morin, i segon, que hi hagi tanta fulla seca pels carrers. No sé si es tracta d’una bona idea o no però, si us plau, pensem-hi.

Carme Rectoret
Badalona
·
Carta publicada a MetroDirecto Barcelona el 22 de juliol del 2005
·

Els focs s'apaguen a l'hivern

“ELS FOCS S’APAGUEN A L’HIVERN”

Incendis: “el foc no és la malaltia, sinó el símptoma que la posa en evidència”, deia, en pau descansi, l’estimat Santi Salvador. I què hem fet doncs per guarir-nos durant 30 anys de democràcia, i 20 anys després del Fòrum sobre els Incendis Forestals de Montserrat?

El que és ben segur que no s’ha realitzat, extensivament i com cal, són les aclarides selectives de pins (“envellir” la pineda) per tal d’ajudar a la maduració natural de les pinedes vers alzinars, rouredes, o màquies, boscos aquests més estables i resistents a les pertorbacions com el foc... Malauradament però, sí que encara s’acostuma a estassar el sotabosc, “netejant-lo” dels plançons naixents d’alzines, roures, arboços, marfull, serveres, aurons, blades, murtres, savines, càdecs... perpetuant-se llavors, inútil i retrograda-me’n, les resinoses pinedes!

Els alzinars i les rouredes constitueixen els autèntics planifolis mediterranis propis de Catalunya; les pinedes actuals (sempre joves, transitòries, inestables,...) són l’herència de l’abandonament del medi rural i de la mala gestió forestal. Observem si no com a la Provença, on sí que es potencien aquests ecosistemes, s’incrementen les precipitacions amb l’ombra i la humitat que aquests desprenen.

Tampoc encara no hem protegit l’esquirol i el gaig, els veritables “jardiners del bosc”, que en disseminar perseverantment les aglans de roures i alzines, activen així l’evolució dels nostres boscos; indubtablement fa més feina un esquirol o un gaig viu que qualsevol campanya de reforestació!

I pregunto, tant costa avui en dia de disposar de la tecnologia necessària per a que els helicòpters puguin operar de nit, que és quan realment resulta eficient la lluita contra el foc! -en davallar la temperatura i el vent, pujar la humitat...-; bé que els militars tiren bombes de veritat oi?!

Altres idees a endegar podrien ser també, per exemple, el promocionar la recuperació o construcció de noves basses agrícoles, tant per generalitzar el reg eficient per goteig com per l’ús dels bombers, i que, naturalitzant-les (amb vegetació marjalenca...), també resulten d’interès estratègic per a fauna en greu perill d’extinció, com són els amfibis en general...

I ara, amb 30 anys de democràcia, ja tindríem alzinars i rouredes, o màquies, i no pas aquestes pobres pinedes que tant i tant cremen. Ens posem doncs a la feina d’una vegada?, o continuem jugant encara 30 hiverns més a empaitar l’esquirol i el gaig i...

Toni Bara i Manyé
GEPEC – Ecologistes de Catalunya
·

dijous, 21 de juliol del 2005

Quan deixem morir el bosc

Quan deixem morir el bosc, les paraules perden el sentit.

Günter Grass
·

dimecres, 20 de juliol del 2005

La UE hauria de subvencionar els boscos

LA UNIÓ EUROPEA HAURIA DE SUBVENCIONAR ELS BOSCOS

Ja n'hi ha prou d'incendis que malmeten el bosc i posen en perill les vides humanes, fins i tot a cops amb resultats de morts. Els boscos tenen un valor ambiental -prevenen l'erosió i omplen els aqüífers- i un valor turístic que supera amb molt el rendiment que se li treu als seus productes actualment. Cal establir polítiques de prevenció efectives ja mateix. Car una de les mateixes podria ser extreure biomassa del sotobosc per poder fer electricitat, i per això calen recursos humans i econòmics, una solució seria demanar a Europa una reconversió de les ajudes cap a la gent del territori que tingui cura dels boscos i dels camins d'accés. Això fixaria la població rural i mantindria els boscos en un estat que faria més difícil que es produïssin aquests incendis.
·
Susana Martinez · 20/07/2005 · Al Qué Diari · Barcelona
·

dimarts, 19 de juliol del 2005

Què li han fet al bosc

Pare

Pare
digueu-me què
li han fet al riu
que ja no canta.
Rellisca
com un barb
mort sota un pam
d'escuma blanca.

Pare
que el riu ja no és el riu.
Pare
abans que torni l'estiu
amagui tot el que és viu.

Pare
digueu-me què
li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
A l'hivern
no tindrem foc
ni a l'estiu lloc
per aturar-se.

Pare
que el bosc ja no és el bosc.
Pare
abans de que no es faci fosc
ompliu de vida el rebost.

Sense llenya i sense peixos, pare,
ens caldrà cremar la barca,
llaurar el blat entre les enrunes, pare
i tancar amb tres panys la casa
i deia vostè...

Pare
si no hi ha pins
no es fan pinyons
ni cucs, ni ocells.

Pare
on no hi ha flors
no es fan abelles,
cera, ni mel.

Pare
que el camp ja no és el camp.
Pare
demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant.

Pare
ja són aquí...
Monstres de carn
amb cucs de ferro.

Pare
no, no tingueu por,
i digueu que no,
que jo us espero.

Pare
que estan matant la terra.
Pare
deixeu de plorar
que ens han declarat la guerra.
·
Joan Manuel Serrat
·

dilluns, 18 de juliol del 2005

Lo Pi de les Tres Branques

Lo Pi de les Tres Branques

Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l'alta sella en l' arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d'or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Monfort no l'hi vol donar,
per gendre diu que se'l guarda.
Quan lo sant Pare en té esment,
que a corre-cuita, li mana,
torne son rei a Aragó
i al Pirineu la seva àliga.

Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t'aguaita,
lo sol que et surt a orient
i el que t'ix a tramuntana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada;
mes, infantó de sis anys,
no vol ésser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d'arribar a Berga
s'enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.

Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l'any com l'esmeragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s'esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s'abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.(...)

En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l'alba;
al bes de l'alba i al seu
don Jaume se desvetllava;
-He somiat que era gran
i d'un bell país monarca,
d'un bell país com aqueix
entre la mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s'amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l'acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l'Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa
com les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu és gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.

Jacint Verdaguer
(Folgueroles, 17 maig 1845 – Vallvidrera, 10 juny 1902)

·












.
.

Els arbres de la plaça de Banyoles

Els arbres de la plaça

Quan hom deixa la política activa local per passar-ne a ser un observador, aquesta circumstància afavoreix l´anàlisi crítica. Malgrat tot, encara resten algunes telefonades, comentaris d´amics i xerrades al carrer amb ciutadans que expressen el seu parer sobre les inquietuds globals del poble o de debats de cafè entre tertulians. Tot plegat, conforma l´herència d´un passat recent.Aquests darrers dies a Banyoles hi ha una gran indignació en diferents sectors del poble que han vist com l´equip de govern de l´Ajuntament tallava els arbres de la plaça Major en una acció que no podia ser més barroera tant per la forma de fer-ho com pels comentaris dels mateixos regidors municipals en intentar justificar-ho.
El senyor Brugulat deia fa temps en una entrevista al desaparegut El Bagant que es considerava tan banyolí com els arbres de la plaça Major de Banyoles. Ara una de les característiques principals de la ciutat ha desaparegut a causa d´una decisió que només es pot prendre quan es perd el nord de la realitat i es pensa l´autor que només ell gaudeix de la raó o, dir en altres mots, de la veritat absoluta. I el ciutadà que es dedica a pagar els impostos i a viure amb més o menys passió les facècies banyolines, pensa que els ecologistes de l´Ajuntament o del seu entorn no han obert boca i que Patrimoni de la Generalitat, tampoc.
Ja m´ho diuen, que han arribat altres temps, que cal adaptar-se a noves situacions i que a casa s´hi està molt bé, per la qual cosa no paga la pena manifestar desacords perquè només es guanyen enemics. Possiblement sigui millor «passar de tot». Però una ciutat com Banyoles no es pot permetre actuacions que l´empobreixen des de diverses perspectives o des d´àmbits culturals o turístics.
La recuperació del Barri Vell arriba tard, les zones de vianants de l´entorn de la plaça es consoliden quan ja el segon Ajuntament democràtic ho tenia més o menys projectat... Mentrestant, la ciutat s´haurà de conformar amb una polèmica estèril atès que els fets ja són consumats. Ara, cal exigir que s´esmeni el mal fet de la millor manera possible. Si un arbre pateix una malaltia, s´ha d´intentar guarir-lo i si mor, se l´arrenca, tot substituint-lo per un de nou; però quan es talen tots de cop com a mínim es creen sospites que ara els responsables del consistori hauran d´aclarir. Almenys, la ciutat es mereix una explicació i no que li prenguin el pèl, encara que sigui en nom de la democràcia.

PERE LLADÓ I ISÀBAL
Article publicat al Diari de Girona el 28 de juny del 2005.
·

Rèquiem pels arbres de Banyoles

Rèquiem per 28 banyolins

El nivell cultural d'un poble es mesura per la seva sensibilitat vers la natura i pels arbres en particular. Aquests dies l'Ajuntament de Banyoles ens ha donat una altra mostra a gran escala del seu nivell cultural amb la tala dels plàtans centenaris de la plaça Major. La primera ens la va donar l'eliminació d'una part del bosc de ribera de l'estany, amb motiu de la celebració del mundial de rem passat. L'Ajuntament s'escuda en un informe tècnic per justificar la seva decisió. Els arbres estaven infectats per un fong.

Qüestionable. Els arbres ornamentals de tot municipi formen part del mobiliari urbà, d'un patrimoni que les polítiques de les regidories pertinents malmeten de forma reiterada. Les podes brutals que es duen a terme en els arbres urbans faciliten aquestes infeccions fúngiques (els plàtans de la plaça en van tenir) però, tot i així, la majoria de les vegades aquestes infeccions es transformen en malalties cròniques amb les quals l'arbre conviu. A gran part dels arbres de la plaça els quedaven encara molts lustres de vida. Al·legar una malaltia no mortal per talar-los, una malaltia provocada per la gestió inadequada d'aquest mobiliari urbà és, com a mínim, qüestionable. La majoria dels humans convivim amb malalties cròniques que ni tan sols es manifesten. Per exemple, l'herpes labial afecta un 80 per cent de la població, i a ningú se li acut activar una emergència sanitària i molt menys limitar el temps de vida dels afectats.La falta de sensibilitat del nostre Ajuntament vers els arbres pot fer-se extensible a una gran capa social present a la ciutadania banyolina. Barris sencers es mobilitzen per la recollida de signatures amb les quals pressionar el consistori perquè talli els arbres dels seus carrers. Veïns de bé obsequien amb lleixiu, herbicida o un rampell de destral l'arbre instal·lat al davant del seu portal. Els arbres molesten, embruten els carrers amb fulles, atrauen ocells que dipositen les seves dejeccions sobre la nostra màquina sacramental: el cotxe. La mateixa indignació enfront la tala, per part d'alguns comerciants de la plaça, no és més que la reacció a un fet al qual s'han oposat durant dècades: la remodelació de la plaça Major i la seva transformació en zona de vianants.

Malgrat el tret diferencial, l'Espanya arboricida que va desertitzar mitja península perviu en nosaltres.

SERAFÍ GIMENO i SALVADOR SALRÀ,
en representació de l'Agrupació de Ciutadans Crítics. Banyoles (Pla de l'Estany).

Carta publicada a El lector escriu del diari El Punt Comarques Gironines del dissabte, 09 de Juliol del 2005.
·

diumenge, 17 de juliol del 2005

Les garroves de la pobresa

Tal dia com avui

Les garroves de la pobresa (1909)

Joan Benejam Vives, pedagog i publicista citadellenc, publicava el llibre Ciutadella Vella on exposava imatges de temps enrere i narrava anècdotes ben curioses.

Conta Joan Benejam que hi hagué a Ciutadella, a l'època de començaments de la XIX centúria, anys de molta fam, agreujada en temps d'estiu...

«En certa ocasió va venir un vaixell carregat d'una cobertada de garroves abeurades d'aigo salada, i es van depositar a sa Planada, perquè es secassin, quan una partida d'afamats s'hi varen tirar damunt, i feines hi va haver per salvar la mitat de ses garroves».

I és que no era la primera vegada que el fruit del garrover apaivagava els estómacs buits. La glosa: «Ja ho dirà qui serà viu/ Com ho passaven els pobres:/ De favet i de garroves/ Per poder passar s'estiu».

I és que la garrofa o garrova, bruna, indehiscent, poliperma, de cobertura coriàcia i polpa carnosa, fruit de la Caratonia Siliqua, fou duita pels àrabs del Proper Orient i abunda en els nostres camps de conreu, des de llavors i com un llegat més d'aquella cultura. El garrover pot arribar a tenir una altura de quinze metres i la seva soca és robusta, essent els seus cimals de considerable amplària. Les fulles, compostes i pinnades, mostren una especial lluentor i les flors, masculines i femenines, es troben en peus diferents, poc vistoses i reunides en raïms. Les semences de la baia o llegum són ovalades i molt dures i des de l'època islàmica emprades com a «qîrât», del grec «keration», unitat de pes o unitat de massa per a pesar perles i pedres precioses, equivalent a 200 mil·ligrams. La garrova, molt emprada com aliment del ramat, s'ha fet servir molt de temps en els països àrabs en rebosteria i altres productes de l'alimentació humana. El garrover prefereix, sempre, les regions litorals de la conca mediterrània. Però la seva polpa ensucrada és també, actualment, una succedània de la xocolata. Pel que fa a la literatura àrab, i, principalment aquella que és de tema eròtic, s'hi manifesta, així mateix, amb tot tipus de suggeriments i presències, i entre d'altres exemples, en el llibre del Xeic Nefsaquí ens és donat llegir el següent:

«Un remei digne d'esment, ben conegut per la seva eficàcia afrodisíaca, consisteix en bullir dins aigua, durant molt temps, garroves, desproveïdes dels pinyols, juntament amb pell de magrana. Prengui la dona un bany de seient amb la cocció així obtinguda i que ha d'estar tan calent com es pugui suportar; quan el bany es refreda, ha de ser encalentit i emprat novament algunes vegades».

Afegia a aital text el transcriptor que «la garrova, fruit del garrover, arbre ben conegut (pels musulmans), les quals flors emeten un olor penetrant, que sembla el del semen, té les propietats de ser pectoral i purgatiu, mentre que les fulles són astringents.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL

Article publicat al Diari de Balears el diumenge, 17 de juliol del 2005.
·

dissabte, 16 de juliol del 2005

Els boscos precedeixen les civilitzacions

Els boscos precedeixen les civilitzacions,
els deserts les segueixen.

François-René de Chateaubriand.
·

L'esplèndida ombrel·la

·
L'arbre.
La millor i la més esplèndida de les ombrel·les.

Ens protegeix, ens para el sol i ens filtra els seus raigs.

I encara ens regala la bellesa de les llums i ombres de tots els colors.

Com si fos un magnífic vitrall, un vitrall en moviment i sempre canviant.

·
·

divendres, 15 de juliol del 2005

Els boscos de la Garriga

Llibre "Els boscos de la Garriga"

Una guia breu que descriu les masses boscoses d'aquest municipi del Vallès Oriental.

Si bé la superfície forestal s'havia reduït molt per les activitats humanes, el bosc s'ha tornat a estendre espectacularment. Els tres autors d'aquest llibre, editat per les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, descriuen els diversos tipus de boscos: els alzinars, que hi predominen de forma natural; les pinedes, bàsicament introduïdes, i els boscos de ribera. L'obra no només serveix per conèixer els boscos de la Garriga, sinó també per comprendre les característiques i el funcionament d'aquests ecosistemes i la importància de gestionar-los de manera correcta.

"Els boscos de la Garriga"
J. M. Panareda, H. Escolà i A. Romo
47 pàgs.
·
D'un reportatge del programa "El Medi Ambient" de TV3.
·

dijous, 14 de juliol del 2005

Homes i arbres units per un mateix destí

L'arbre representa, en el sentit més ampli, la vida del cosmos, la seva densitat, creixement, proliferació, generació i regeneració. Com a vida inesgotable equival a la immortalitat.

Entre les moltes coses que l'home necessita tenir a mà per entendre el seu destí, hi ha l'arbre. I dic això, perquè no és d'estranyar que, quan molts ens apropem a aquesta planta de tronc llenyosos i elevat, i ens enfrontem a la seva realitat viva, poderosa, prolixa cercadora de voltes celestes i generosa d'aquesta humilitat de l'alzina de Machado, "que cedeix només a la llei de la vida", sentim el pes del jou que uneix l'essència de la seva saba amb la nostra sang des de la nit dels temps. No és gratuït, tampoc, que ja en el segle III al filòsof Porfiri no se li ocorregués una altra metonímia que la de l'arbre, per a estructurar la llei de l'extensió i la comprensió de ni més ni menys que l'univers, fet d'altra banda gens incongruent, ja que segons el Diccionari de símbols de Juan Eduardo Cirlot, "l'arbre representa, en el sentit més ampli, la vida del cosmos, la seva densitat, creixement, proliferació, generació i regeneració. Com a vida inesgotable equival a la immortalitat"; o que el Mestre personifiqués en aquest arborescent germà, els fruits de les nostres obres. I és que siguem o no conscients d'això, homes i arbres, filosòfiques cadenes on els mons subterrani, terrenal i celestial concatenen les baules que han de suportar la descomunal tensió que existeix entre el bé i el mal, estem units per un mateix fat: fugir de l'horitzontalitat de la mort. Està clar que és precisament aquest pla horitzontal, clar de vegetació, el que ha detectat fa uns dies el Laboratori de Teledetecció (LATUV) d'Europa. A Andalusia, al dia d'avui i segons els responsables d'aquest programa científic, la situació és "dolentissíma".

Els incendis forestals i la sequera, in crescendo, continuen sent la bèstia negra que farà -si no s'hi posa remei- que algun dia allò de la dita popular que en la vida -a més de tenir un fill i escriure un llibre- cal plantar un arbre, només sigui sembrar erms de monuments tristos i dispersos en honor a la solitud de l'home.

Francisco Dancausa Ruiz

Diario CÓRDOBA (6-VII-2005)
·

Article traduït del castellà.
Publicat al Diario CÓRDOBA (06/07/2005)
·

Tinc un arbre amic

Tinc un arbre amic!
Tinc un arbre amic!
Que de tots els arbres
és per mi el més bonic!
Volen els estornells (bis)
i el cel de la tarda
és alegre si hi són ells!
·
·
Secretariat de Corals Infantils de Catalunya
1r. cançoner del SCIC
Ed. SCIC, Copisteria Puel·les, 1973 nº 52.
·
De la Web de la Universitat de les Illes Balears

dimecres, 13 de juliol del 2005

Els arbres també propicien el diàleg.

La saviesa africana es manifestava abans pel principi del diàleg, del consens i de la concertació sota l'arbre a de la paraula.

En molts pobles de l'Àfrica tradicional solia haver-hi "l'arbre del diàleg" o "arbre de la paraula o de les paraules".

A l'ombra d'un baobab o de l'arbre més gran del poble, es reunien els notables, els més grans, la gent del poble.

En cas de baralles o de conflictes entre certs
membres de la societat, el poble, sota la convocatòria del cap acostumat, es reunien sota l'arbre de la paraula per tal de trobar un terreny d'entesa, per desenredar el cabdell d'un conflicte latent i a vegades en gestació al si d'una comunitat o l'opositor a una altra.

Aquesta civilitzada i assenyada costum encara es conserva en alguns territoris africans, a Malí i a Costa d'Ivori, entre d'altres.

"Quan es comença pel diàleg, s'arriba a una solució"
diu el proverbi Bambara.

Boscades

Boscada

Olor boscana,
ínfima humitat de cendra.

Llagrimejo.

·

Un pensament que voldria compartir,
estimo el bosc,
el necessito pròxim a mi
juntament amb tot el que s'hi mou,
és per això que quan sé que hi hagut
un incendi m'ofego en llàgrimes.

·

Textos de : NAMAGA

dimarts, 12 de juliol del 2005

Molts arbres dels pobles i ciutats es poden erròniament

L’arboricultura ornamental, en general, i en particular la poda d’arbres utilitzant sistemes de seguretat, cordes, arnesos, etc, eren professions pràcticament desconegudes a Espanya fins a mitjan de la dècada de 1980; a partir de la de 1990 se n’inicià el desenvolupament, i n’ha arribat al màxim apogeu en l’actualitat.

En un país de tradició agrícola com el nostre s’han aplicat les tècniques de poda dels arbres fruiters a la dels arbres ornamentals plantats en parcs, jardins, passejos, alineacions, etc.

Encara avui dia un gran nombre d’arbres dels nostres pobles i ciutats es poden erròniament i irreparablement, fins i tot abans de ser plantats ja que al viver (productor, en molts casos, reconvertit del sector agrari) els modifiquen la forma natural tallant-los la guia i practicant-los el que s’anomena ‘creu’, terme eminentment agrícola i, per tant, incorrecte en arboricultura ornamental.

Se’n planten en petits espais adequats per als arbres fruiters, els arbusts grans, arbrets, etc, però no per a una gran majoria d’arbres ornamentals, sobretot per a aquells que elegeixen els polítics, els arquitectes i els tècnics municipals, com podem comprovar en qualsevol ciutat del país. Aquests arbres són excessivament grans per a l’espai on han estat destinats: escossell d’un metre quadrat en el millor dels casos, dos metres de separació de la façana de l’edifici, etc. Quan creixen un poc molesten i creen problemes, per la qual cosa estan destinats sense remei a ser terçats, escapçats, descopats, etc, i així, amb aquestes pràctiques errònies perden la salut, el port natural, la bellesa, i creiem que hi pateixen allò que més mal els fa: la pèrdua de la seua dignitat d’éssers
vius.
... ... ... ...

(Extret de l’article “Arbres” dels Tècnics especialistes: José Plumed i Vicente Isach,
publicat a la web del Jardí Botànic de València de la Universitat de València)
... ... ... ...


dilluns, 11 de juliol del 2005

Sota l'arbre ombrivol

El plaer de l'ombra d'un arbre és una de les coses més agradables i entranyables que tenim.

·
Ens ho diu : M.C.F.

Els boscos del pensament

Els boscos del pensament
Camins dissortats, estranya llum,
bèsties salvatges.
Però també
arbres amics, jardins de desigs,
belles trobades.

Pels boscos del pensament,
nits emboirades, pedres sagnants,
pous de basarda,
però també
festes de pluges, humides valls,
arbres dansaires.

Pels boscos del pensament
la serp vigila
i entre els esbarzers i l'espadat
l'amic em guia.


Maria del Mar Bonet
~
Si voleu escoltar la cançó:

~