dilluns, 25 de juliol de 2005

Els plàtans de l’Eixample

Els plàtans de l’Eixample: de símbol a símptoma

He observat amb gran tristesa com l’Ajuntament de Barcelona ha fet tallar els darrers sis plàtans que quedaven al carrer Lepant entre Còrsega i Rosselló. Creieu-me: la vista és desoladora.

Durant el darrer segle, aquests arbres han estat un autèntic símbol pel barri de l’Eixample. Per mi, el tant mitificat Modernisme barceloní, és del tot indissociable dels plàtans, que ara, sense cap mena d’escrúpol l’Ajuntament està fent desaparèixer. Conec de sobra els motius i arguments que dóna la casa gran: que molts estan malalts, que són massa grossos pels carrers d’una ciutat i que el fet que hi hagi una sola espècie d’arbre a l’Eixample fa que, en cas d’epidèmia, el barri es pugui quedar sense arbres. És per això que l’Ajuntament va decidir substituir-los per lledoners (més resistents i més petits) a mesura que es morin.

La primera observació (obvia) és que han tallat sis arbres que no eren morts: tots sis han rebrotat. La segona és que el que passa amb els plàtans de l’Eixample és tot un símptoma d'en quina mena país vivim: per molt que ens n’omplim la boca, no tenim cap mena de sensibilitat històrica: hem vist com botigues i locals tradicionals i arquitectònicament impressionants de les nostres ciutats es veien substituïdes per fast-foods, o pitjor, per botiguetes de souvenirs. I això ha passat sense que ningú alcés la veu. Hem reduït el Modernisme (o hauria de dir la ciutat de Barcelona?) a Gaudí, i només hem preservat allò que era estrictament rentable en termes econòmics i turístics. Tornant a l’Eixample l’Ajuntament ha fet lleis que protegien les façanes de les cases però no els interiors (tan o més interessants!) i això ha permès que un barri residencial s’estigui convertint lentament en un barri d’hotels. És aquest el “model Barcelona”?

Només vull recordar als senyors de l’Ajuntament que tanta por tenen dels plàtans de l’Eixample, que fa cent anys que hi són i mai no ha passat res. Jo mentrestant m’hauré de conformar a recordar l’Eixample de la meva infància: amb arcs de branques enormes cobrint els carrers i amb ombres fresques a l’estiu que feien d’allò més agradable passejar-hi. Un lloc diferent del que és ara.
·
Article de “Escudella” de la bitàcola “Escudella i altres plats en extinció”,
posat el dilluns, 25 de juliol del 2005.
·

1 comentari:

Anònim ha dit...

Perdoneu:viu no vol dir sà i malalt no vol dir segur.No ens hauriem de morir mai,sempre malalts.
Malalts de sentenciar,malalts de poca sensibilitat vers la responsabilitat dels altres.