dijous, 31 de desembre de 2009

La branca que ha florit 13 anys després de morta

Podridura bruna al xiprer


Ara farà 13 anys més o menys –potser en fa 12 o 14- a cal nostre veinat hi havia una tira de xiprers enormes que protegien els seus tarongers de les cremades del vent de Tramuntana. Una d’aquestes ventades n’esqueixà una gran branca, un cimal es podria dir, que va caure a dins ca nostra. Parlant amb mon pare de què fer amb aquella brancota, se’ns va ocórrer que podria se útil llevar-li els branquillons i deixar una barra per fer d’estaló a qualque arbre o de burjó per remenar el caliu dins del forn. Així ho vaig fer i la barra va quedar retirada i recolçada al costat d’una paret. Passaren els anys, va ploure, va fer forts baters de sol i fins i tot va nevar una vegada, i la barra “espera i guarda” i ningú que l’hagués de menester. I de la posició vertical un dia, sense que ningú se n’adonés, va passar a l’horitzontal, i d’estar disponible va passar a estar amagada rera unes motes de fenàs. Les motes de fenàs la protegien i l’amagaven i tot plegat formava el cau perfecte per que les rates tragineres hi fessin magatzem d’ametlles i caragols. Un dia qualsevol em va lleure arrabassar quatre motes i amb una aixada, herència de la padrina, vaig profanar aquest santuari rater. La barra, inservible ja per les feines projectades, mai dutes a terme, ignorada, quedava esquarterada en un grapat de bocins mal garbats. Una vegada més repudiada, va acabar acaramullada allà mateix perquè acabàs de podrir-se.

Dilluns passat voltava el tros i gairebé vaig travelar amb un d’aquests fragments, vaig passar de llarg, però de cua d’ull, vaig veure unes protuberàncies, unes orelles que n’emergien de la fusta fràgil i esmicoladissa. La fusta s’havia transformat en un suro pulverulent, una Podridura Bruna retornava, a bocinets, la materia orgànica al sòl i l’anhídrid carbònic a l’atmosfera. El responsable d’aquesta transformació no és més que un fong Basidiomicet anomenat Gloeophyllum abietinum, sapròfit de dels coníferes. Les seves rosetes blanc-cremoses destacaven sobre la negror de la fusta per donar lloc a uns resupinats coriacis marronosos i estratificats. Vet aquí la floració post-morten del xiprer.

Rafel Mas, Búger 31 de desmbre de 2009


2 comentaris:

Joan Vicenç ha dit...

Igualment em va passar amb un tronc d'alzina que vaig deixar per fer de banc, en aquest cas el fong, espectacular, era el Trametes versicolor. Molts d'anys Rafel i Gemma!

F. Mas i Castanyer ha dit...

Bonic article i boniques fotos que ens explica molt bé que quan una cosa s’acaba, es mor, sovint en sorgeix, en neix, un altre cosa. Com ara el mite de l'au Fènix, el xiprer i la seva floració post-morten.
Aquestes fotos i aquest escrit posat el dia que s’acaba l’any 2009 van molt bé per dir a tothom:
Que 'La branca que ha florit 13 anys després de morta' sigui l'auguri d'un bon any 2010.