Del bo i no tant bo dels baobabs

Compte amb els baobabs

El terra del B612, l’asteroide on habitava el petit príncep, estava infestat de llavors de baobab. Per al jovencell personatge d’Antoine de Saint-Exupéry, es tractava d’«unes llavors terribles» perquè «d’un baobab, si no hi ets a temps, ja no te’n pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és massa petit i hi ha massa baobabs, el rebenten». Això explica que els matins, un cop llevat i arreglat, el petit príncep també arregli «amb compte el planeta. T’has d’obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingueixes (...) És una qüestió de disciplina».

El nostre homenet sap que arreu creixen bones i males herbes, de les quals hi ha llavors que «són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se... Aleshores s’estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic (...) Però si és una planta dolenta s’ha d’arrencar de seguida, així que la reconeixes».

En un context fictici com el que ens pinta el petit príncep, la proliferació a tort i a dret de baobabs converteix aquests magnífics arbres en un autèntic perill per a la sostenibilitat de l’asteroide. En el Senegal i a d’altres punts de l’Àfrica negra, en canvi, el baobab és un arbre sagrat. La fruita del baobab, per exemple, és utilitzada per fer minvar els mals de panxa i altres malestars.

Saint-Exupéry, que exercint d’aviador va anar de La Seca a La Meca, ens fa observar que allò que és beneficiós i estimat en un indret, no necessàriament és beneficiós i estimat a tot arreu. Ans al contrari, pot causar estralls irreversibles en altres indrets, especialment quan creix de forma indiscriminada. La massificació i les tendències invasives no només provoquen dinàmiques destructives en l’àmbit natural, sinó també en el lingüístic. La degradació del territori és directament proporcional a la degradació de la llengua territorial, sobretot quan aquesta és una llengua minoritzada. Tan sols cal passejar per les zones turístiques o sobrepoblades per verificar-ho.

Els fluxos migratoris preocupants són aquells que es produeixen en massa. En aquest sentit, des de les darreries del segle XIX fins avui, el Principat de Catalunya no ha deixat de rebre fornades de nouvinguts, bàsicament de terres de parla castellana. Tant cert és, que dels dos milions d’habitants de fa un segle llarg hem passat a tenir-ne més de set. Probablement és un fenomen únic a Europa però que forçosament ha de repercutir en l’equilibri natural i lingüístic. Cal constatar, però, que els primers murcians arribats a Barcelona, arran dels projectes urbanístics que envoltaven l’Exposició Internacional de 1929, fàcilment es van integrar tan econòmicament com lingüística. Posterioment l’adaptació dels immigrants ha estat més complicada. I és que molts no han volgut adoptar el català ni en el decurs dels 30 anys de postfranquisme. Això explica que els que aterren ara d’Amèrica del Sud i altres continents no tinguin referents clars on emmirallar-se i que sovint tampoc vulguin aprendre la nostra llengua. És aleshores quan el castellà, l’anglès, el francès, el portuguès... esdevenen veritables baobabs lingüístics. Perquè un cop arrelen en l’espai vital d’altres llengües, generalment les que no tenen estat propi, es produeixen desgavells lingüístics. O, si voleu, ecolingüístics.

En rigor, l’episodi principesc amb els baobabs no és més que una impressionant lliçó d’ecologia pràctica, a cavall de l’esforç i la tendresa, que desautoritza a aquells que han volgut fer passar El petit príncep per un conte infantil d’allò més innocent.

Quim Gibert

Psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans

· Article publicat a InfoMigjorn del 07.12.2009

·