dimecres, 30 de desembre de 2009

La magnòlia de'n Cernuda

Un matí per Sevilla

16 de desembre de 2009, Sevilla

[...]


La magnòlia


S’entrava al carrer per un arc. Era estret, tant que qui anava pel mig d’ella, en estendre als costats els seus braços, podia tocar ambdós murs. Llavors, rera una barrera, anava esbiaixada a perdre’s en el dèdal d’altres carrerons i placetes que composaven aquell barri antic. Al fons del carrer només hi havia una porteta sempre tancada, i pareixia com si l’única sortida fos per sobre de les cases, cap al cel d’un ardent blau. En un replec del carrer estava el balcó, al que es podia grimpar, sense gaire esforç des de terra; i al costat seu, sobre les tàpies del jardí, brostava cobrint-ho tot amb les seves branques la immensa magnòlia. Entre les fulles lluents i agudes es posaven a la primavera, amb aquell misteri d’allò verge, els flocs nevats de les seves flors. Aquella magnòlia fou sempre per mi alguna cosa més que la seva bella realitat: en ell es xifrava la imatge de la vida. Encara que de vegades la desitgés d’altra forma, més lliure, més en la corrent dels éssers i de les coses, jo sabia que era precisament aquell allunyat viure de l’arbre, aquell florir sense testimonis, els qui donaven a la bellesa tan alta qualitat. El seu propi ardor el consumia, i brostava en la solitud unes pures flors, com a sacrifici no acceptat davant l’altar d’un déu.[...]


(Traducció lliure d'un fragment d'Ocnos, de Luis Cernuda. "El magnolio")


Foto Magnòlia: holocaustto


Altres fotos: R.Mas


Rafel Mas, Búger 30 de desembre de 2009