divendres, 26 de setembre del 2008

Barcelona.2

paisatge amb figures


Barcelona



podria estar més bona


L'Ajuntament de Barcelona, a través de Parcs i Jardins, està aplicant uns conceptes de jardineria sostenible ben curiosos. Tenen un catàleg d'espècies on es dóna prioritat a les autòctones i a les ben adaptades al nostre clima. Fins aquí d'acord. Però sota aquest paraigüa estàn fent una jardineria cada cop més monòtona i que no està oberta a experimentar amb noves espècies. Els he escrit en aquest sentit en diverses ocasions i addueixen que no volen plantar espècies exòtiques. Però la realitat és que la ciutat és plena d'exotismes com ara tipuana, braquiquíton, sòfora, xicaranda, prunera roja, mèlia, datileres, washingtònia, etc. A mi em sembla molt bé aprofitar les espècies més ornamentals del món per a la jardineria urbana, però llavors quan se'ls proposa alguna espècie nova, que no em vinguin amb que prioritzen les autòctones, quan tret d'alguna olivera gairebé totes son forànies.

En opinió meva hi ha algunes espècies molt desitjables i ben adaptades al nostre clima, ja que creixen bé en municipis veïns. Si cerquem espècies monumentals i espectaculars no hi hauria de faltar el ficus macrofil·la, del que només en tenim un exemplar en l'antic parc d'atraccions de Montjuïc. Aquest arbre esdevé un monument vegetal en totes les ciutats mediterrànies que en tenen, mentre a Barcelona no hi ha manera que en plantin cap. I seguint amb els ficus, espècies com el ficus microcarpa, es un magnífic arbre d'ombra de gran talla i els pocs que tenim estan plantats a Poble Sec, en carrers estrets on cal podar-los intensament per a mantenir-los manejables, perdent el seu port natural. Encara hi ha més espècies que prosperen als voltants de Barcelona, com ficus rubiginosa, oferint una densa ombra als vianants, resistint la sequera i el fred moderat del nostre clima. Fins i tot el ficus elàstica, més delicat que les espècies citades prospera en jardins privats mentre als nostres carrers és una raríssima excepció. Una altra monotonia són les palmeres, amb només tres gèneres ben representats, massa i tot: Washingtonia, Phoenix i Chamaerops. Mentrestant als municipis veïns veiem sabals, búties, siagrus, livistones, júbea, etc. creixent perfectament. A barcelona només veig un parell de siagrus en un carreret estret de Gràcia, on no hi llueixen per manca d'espai. Sembla que no es planifiqui i es plantin arbitràriament allà on sigui. Imaginem qualsevol plaça àmplia, amb un gran ficus macrofil·la, un grupet de siagrus i unes estrelítzies, semblaria que fóssim a l'Havana! i deixaríem un llegat monumental a les generacions successives. Per no parlar de deixar als turistes bocabadats.

Palau Robert

Cal diferenciar molt bé l'error que és introduir espècies exòtiques a la natura del que és enriquir amb exotismes la jardineria ornamental. I dit sigui de pas ¿tant costaria replantar d'alzines la vessant barcelonina de Collserola? Crec que la jardineria Barcelonina necessita una injecció d'innovació i difondre més espècies interessants, que eritrines o corísies no siguin una excepció, que els liquidàmbars i els gingos il·luminin les tardors, que oms pumila, resistents a la grafiosi ens donin ombra, que les estrelítzies nicolai aportin un toc tropical a les nostres places, uns quants dragos repartint la seva màgia (per sort n'hi ha un prop del Fòrum) campsis, podrànees i pandòrees regalant flors, penetrants aromes com el del cèstrum nocturn... en fi la llista és infinita. Només cal veure que creix als jardins privats per adonar-se'n que la jardineria municipal no treu tot el profit que podria del nostre clima i de les espècies que s'hi adaptarien. Si fins hi tot en alguns hi prosperen quències, arcontofènix, filodendron, chamaedoreas, raphis... Si bé és cert que estàn al límit de la seva resistència i un mal hivern o una sequera les pot segar, per tant no arriscaria tant en la jardineria pública. Ben segur que hi ha un rerafons econòmic, però amb un nombre moderat d'exemplars repartits per la ciutat n'hi hauria prou, només cal plantar-los en llocs ben visibles i estratègics on tinguin l'espai suficient per a la seva mida adulta. A més, només que es trasplantessin les espècies dels jardins privats que es destrueixen en les remodelacions de la via pública, o s'acceptessin donacions desinteressades dels ciutadans, obtindrien material gratuït de sobres. No vull deixar de reconèixer les grans millores que s'han fet, però també vull fer notar que estem estancats i cal avançar.


Un Metge Qualsevol


El jardí de les Hespèrides, de Gaudí

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Senyors suposadament tècnics de la cosa jardinera a Barcelona: "Un Metge Qualsevol" vos ha compixat

pnl ha dit...

Val a dir que la "catalanització" dels noms llatins de les espècies que vaig escriure no em sembla adeqüada, més aviat dificulta la lectura i la fa inexacta, no obstant això us agraexo que hàgiu publicat la meva opinió.
Gràcies Antoni per la teva opinió, a més he après la espressió "compixat" que sens dubte incorporaré , es boníssima.

Joan Vicenç ha dit...

A mi em van molt be aquests noms científics, especialment a l'hora de localitzar les espècies i fotos per internet.
Salut

Pere Llofriu ha dit...

Senyor metge: ara m’he perdut... aquest tema és inabastable amb un comentari, aleshores hem de fer un esforç de comprensió, sobretot si, pel que sembla, encara som del mateix equip.
1. Per evitar problemes de (in)exactituds, les espècies que només distingeixen els especialistes, i més encara quan se’n mencionen moltes que s’assemblen, es mencionen amb el nom científic, que consta de dues parts: el gènere, que s’escriu en majúscula, i l’específic, en minúscula. El vostre article no complia aquest requisit bàsic.
2. Per a les palmeres, els especialistes de les quals es poden comptar amb els dits de les orelles, si volem dir una cosa rara, millor tenir el llibre davant el nas. Hi ha un caos de sinonímies, i fins i tot confusions seculars que fa por, i sobretot, espècies raríssimes que tenen molt poques feines fora dels “palmeretums”.
3. En determinades circumstàncies, una altra opció és catalanitzar els noms científics. No conec ningú que domini aquest apartat. Jo faig el que puc.
4. En qualsevol cas, el mínim exigible en un article, en la mesura que poguem, és unificació i mètode: noms científics, o populars, o de la Gran Enciclopèdia, el que no és admissible és barrejar una llatinada amb un barbarisme i amb una mala pronúncia de les floristes...
5. Tot això és parlant d’espècies (totes) soletes, si volem fer literatura i barrejar gèneres o d’altres grups artificials... i deixar caure... “que t’agraden les archontophoenix?”... alerta, que això grinyola com el carretó de l’avi.

Miri... una vegada vaig anar a un metge (que no era qualsevol) i li vaig dir: me fa mal el cor (jo “n’estava segur”)... ell me va auscultar una estona i me va dir: te fa mal una costella... Aleshores vaig recordar mon pare: és el sabater, qui arregla les sabates.

pnl ha dit...

Benvolgut Sr. Llofriu , prego em disculpi la meva observació sobre la seva adaptació del text. No era conscient d'estar fent un article, sino un simple comentari en un blog que probablement no seria publicat. Per tant no vaig parar prou atenció als detalls.
Li agraeixo l'esforç d'adaptar el text i publicar-lo i sento de veritat si l'he incomodat.
Més enllà de les paraules que utilitzem per dir-ho ens agraden els arbres i per tant som al mateix bàndol.
Semàntica apart ¿comparteix l'opinió del meu comentari sobre la crítica als criteris de sel·leció d'espècies en jardineria urbana?

Salutacions.

Pere Llofriu ha dit...

Gràcies la confiança.
Les vostres notes varen passar a article ben publicable probablement perquè “per deformació professional” heu fet un diagnòstic de Barcelona ben just, necessari i que... ja era hora. La meva impressió, en general, és el d’una ciutat molt dura. Barcelona es mereix molt més. Molt més verd, per començar...
Tractant-se d’una metròpoli de més de 4 milions... tenint un milenar i mig d’espècies per triar... no ho podem aclarir amb un comentari. El que sempre he mantingut és que tenim un potencial en jardineria, amb especial referència a la varietat d’espècies tropicals, que podria esser perfectament un atractiu turístic. Un botó de mostra: Blanes. Però els que tenen la pella pel mànec han optat pel ciment a la vista.
Amb els ficus havia fet el mateix raonament que vos: totes les grans ciutats tenen grans ficus macrofil•la... excepte Barcelona. Podria esser el límit nord (en algun lloc ha d’esser), però no ho sé. De fet sempre recomano que en fullejar un llibre que es digui “árboles de Europa...” cercar els ficus: si no n’hi ha mitja dotzena d’espècies és que és un llibre nòrdic.
Les palmeres són un altre problema: poc nínxol jardiner i moltes espècies, de la gran majoria tenim poques dades fiables. Només mitja dotzena d’espècies comunes, de les que se n’ha abusat tradicionalment, les dues darreres dècades un excés denunciable, especialment de datileres i de canàries, per tenir-les d’espàrring, per a després esqueixar-nos el vestit perquè tenen “una plaga”. Tot plegat, per a mi és absurd.
Això no lleva però (són dos temes diferents), que jardins de Montjuïc no es puguin alegrar amb altres espècies de palmeres, per aquí perfecte.