dimecres, 24 de maig de 2006

Per sant Isidre, cireres

Les cireres i Sant Isidre

Ara d’un temps ençà, amb una visió gairebé essencialista, amb voluntat uniformadora, se’ns repeteix que l’autèntic patró dels pagesos catalans és sant Galderic i no pas sant Isidre

Quan érem escolans les primeres cireres que menjàvem venien per Sant Isidre. No eren pas dels cirerers del terme sinó que anaven dins les paneres que s’oferien al sant a l’hora de l’ofici. I el que és del sant és dels seus ministres i servidors. Les paneres carregades de fruits del camp les portaven uns nois vestits de Falange durant la processó que es feia abans de la missa. La festa l’organitzava la Hermandad de Labradores y Ganaderos, coneguda col·loquialment com la Germandat. El dia de Sant Isidre va ser festa fins a principis dels anys setanta, època en la qual el món rural és va adaptar al calendari laboral general. Festa de les bones amb ofici, cinema, futbol, concert i ball.
Ara d’un temps ençà, amb una visió gairebé essencialista, amb voluntat uniformadora, se’ns repeteix que l’autèntic patró dels pagesos catalans és sant Galderic i no pas sant Isidre. De quins pagesos, dels de l’època medieval, o dels del nostre record? El cert és que quan érem escolans a les nostres contrades no en devien saber res, d’aquest sant, se’n devia haver perdut la consuetud de la seva devoció: segles abans del franquisme s’havien passat ja a sant Isidre. Quants sindicats agrícoles de dretes, al primer terç del segle vint, no van portar el nom de sant Isidre, seguit del de la població? La devoció als sants, a les advocacions religioses, com tot o molt en aquest món, ha vingut donada per les modes, impulsades i propagades en el seu moment per la mateixa jerarquia eclesiàstica o per algunes comunitats religioses. I les modes canvien. L’intent d’estendre un nou hàbit, un costum, un producte, una advocació pot tenir major o menor fortuna. No depèn exclusivament de l’esforç emprat sinó de la recepció que en fa la societat. És allò de caure en gràcia. Sant Isidre hi devia caure.
No sé com va anar el procés de substitució de sant Galderic per sant Isidre, ni per quin motiu el devien creure més adient als seus interessos. No em negaran vostès, però, que sant Isidre tenia totes les de guanyar. Qui es resisteix a ser devot d’un sant que la feina li feien els àngels, en una professió de mai acabar-la! En aquella època les cireres venien una mica més tard, feien gairebé olor de juny, de sembrats daurats, de les grogors que les flors silvestres imposaven al paisatge marginal dels camps: la ginesta, que s’anava a buscar per Corpus, l’espernallac que servia per fer anells per a dits infantils, la flor de Sant Joan, dita també sempre viva, d’olor d’ungüent penetrant. Gairebé tots els pagesos tenien algun cirerer per a consum propi. La varietat més usual i coneguda l’anomenaven brancal. Eren unes cireres més aviat rosades, de carn aigualida i blanquinosa, que un cop collides no aguantaven gaires dies a casa. Entre altres coses també perquè no es coneixien les neveres. De cireres, doncs, al nostre ambient agrari, se’n menjaven quan n’hi havia producció local. Els cirerers d’aleshores eren uns arbres grans, alts, amb un brancatge ordenat en ascensió que servia per enfilar-se, que creixien amunt sense aturador, a mesura que sumaven anys. Els arbres més alts, més vells, més majestuosos, obligaven a pujar-hi quan s’havien collit les de les parts més baixes, lligar el cistell a una branca i anar grimpant com una mona, per omplir-lo de mica en mica, tot abocant-hi els grapats collits amunt i avall. Temps aquells d’una part de producció agrària pròpia dedicada a l’autoconsum, que va permetre tenir un seguit d’aliments bàsics assegurats, que va permetre no passar gana. De tots els productes agraris, les cireres eren gairebé el caprici, l’alegria de la primavera desbordada i encaminada cap l’estiu esplendorós.
Josep Santesmases i Ollé
El Punt. 24.05.2006
· Article Publicat a El Punt del 24.05.2006

1 comentari:

Anònim ha dit...

I que n'ets d'innocent!