A la recerca de la Sobirania Alimentària
A mesura que corre el temps i avança la societat “moderna”, també es desenvolupen processos d’involució de l’ésser humà cada vegada més alarmants. La unitat de l’ésser humà amb la naturalesa i el medi ambient en general es fa cada vegada més fràgil. En conseqüència, l’ésser humà s’allunya del sí de la mare-pare terra i assumeix un mode de producció irrespectuós de la terra i del mateix ser. En aquest context, la producció d’aliments deixa de ser una activitat íntima, deixa de ser un procés a partir del qual l’ésser humà es complementa amb la llavor, la terra, el sol, l’aigua, les eines i tots els éssers que intervenen en el procés de producció d’aliment i, també, de producció del propi ésser humà. La proximitat sentimental entre l’aliment i l’ésser humà assumeix un nou rostre: la confrontació, la brega, l’estranyesa. L’aliment es converteix en un estrany. Si be abans l’ésser humà era una unitat amb l’aliment, era parent de l’aliment en una relació complementària on ambdós es produïen i auto-produïen amb consens, amb identitat, en equilibri i complementació, ara no sabem què menjam i, corresponentment, no sabem què som.
Maya Rivera Mazorco I Sergio Arispe Barrientos
Guillem Mudoy dessins
Confrontació de les visions filosòfiques que engloben el procés de producció d’aliments.
El desenvolupament i tot el seu tractament discursiu i pràctic, ha estalonat, donat suport i sustentat la forma de producció dels aliments en un procés de no unitat de l’ésser humà amb el medi ambient. Ha estat tan eficaç la proposta del desenvolupament que, en molts casos, quan parlam de medi ambient, no consideram que l’ésser humà sigui part d’ell. Es parla de l’ésser humà i medi ambient com dues coses separades, quan en realitat són el mateix: l’ésser humà és medi ambient.
Aquest procés creixent i viciat de no unitat, va de la mà del rotund antropocentrisme que porta l’ésser humà a que es consideri l’únic ser amb capacitat d’autodeterminació, concepte que es reforça amb la idea que la potència de la racionalitat, i l’habilitat d’usar el llenguatge per l’autoreflexió, és privativa de l’espècie homo sapiens. Amb això no se li reconeix a la natura el seu dret a l’autodeterminació, cosa que molt poc li importa a ella en tant que s’autoregula en un procés en el que l’ésser humà pot fins i tot desaparèixer. Pensem en un sisme marítim o qualsevol desastre natural, on la natura recupera el seu equilibri a pesar de tot intent de l’ésser humà per dominar-la.
L’antropocentrisme té dues cares: 1) aquella que s’apiada de la natura i pretén protegir-la, paternalment, de la voracitat de l’ésser humà i 2) aquella que pretén posseir la naturalesa fins extreure-li les entranyes. Ambdues es tanquen a escoltar la veu de la natura que parla, demana i avisa. Ambdues no volen assumir que la natura té i exerceix el dret de ser en, de i per a ella mateixa.
En aquest panorama, la producció d’aliments és desoladora. La forma de vida per a la que la producció d’aliments consistia en un fluir equilibrat i complementari amb els processos naturals de la vida, ara s’ha mustiada i ha estat baratada per aquella que addueix que a la terra se l’ha d’aprofitar al màxim des de una visió que repta a la natura per a domar-la i, d’aquesta manera, atorgar-li a l’ésser humà antropocèntric la satisfacció de sentir-se l’únic ser que no està fermat als designis naturals. Amb això es permet consolidar la dicotomia naturalesa/cultura com un arma ideològica i pràctica que pretén separar l’home de la natura i ens fa creure que “nosaltres, els éssers humans, no som animals” per exemple.
Des de la primera perspectiva de producció d’aliments, l’ésser humà no només criava els animals, les plantes i la vida, sinó que es deixava criar per ells en una relació sense jerarquies. En aquest entès, la partició natura/cultura que ara sustenta l’antropocentrisme no existia o no era concebuda com una realitat. La cultura era “allò que fem tothom vora tothom”, essent “tothom” qualsevol ésser de la realitat, és a dir, els éssers humans, les plantes, les pedres, el vent, el sol, l’aigua, la terra, els microorganismes, etc.
Actualment, el principal objectiu de la producció d’aliments és el mercat: la venda de productes. Ja ni tan se val de beneficiar a l’ésser humà (antropocentrisme), el procés de producció està supeditat, únicament, a les millors possibilitats d’acumular diners i capital, i no així, d’oferir una vida sana i equilibrada. Encara que no podem negar que l’antropocentrisme porta, sí o sí, l’autodestrucció del propi ser humà, per més que intenti protegir-lo; l’antropocentrisme i la lògica del gran capital són una unitat indivisible.
Per tot el que s’ha esmentat abans, és crucial que la sobirania alimentària s’analitzi en unitat amb una reflexió filosòfica que aclareixi l’essència que regeix la pràctica de l’alimentació. Com ja apuntàvem, la proposta agrícola que esdevé dels troncs paradigmàtics eurocèntrics, s’emmarca en la filosofia de no unitat del ser humà amb la realitat. Dita filosofia s’edifica a partir d’una escissió primera (jo/món), a partir de la qual sorgeixen totes les demés particions com ésser: natura-cultura, subjecte-objecte, viu-mort, ment-cos, matèria-esperit. Totes aquestes particions sustenten la proposta utilitarista que viu a tots els éssers de la terra i a la realitat com recursos que puguin alimentar el consum humà i el consum del gran capital, però és la dicotomia naturalesa/cultura la que millor la reflecteix. La cultura es restringeix únicament a l’ésser humà, com la capacitat que aquest te per transformar la naturalesa i utilitzar-la per el seu desenvolupament, mitjançant la raó i el cervell. En canvi, la natura i continguda dins ells, els animals, els vegetals i altres “recursos”, no són concebuts com faedors de cultura. la cultura li atorga a l’ésser humà “llibertat” entès que no està determinat per l’evolució natural (recordem que els éssers humans som producte de la natura). L’home aconsegueix escapolir-se del món programàtic de la biologia mitjançant la ment, la consciència i la cultura [1].
La pràctica mercantilista de la producció d’aliments.
La pràctica mercantilista d’aliments es basa en una lògica de producció amb la finalitat de satisfer al mercat. La perspectiva no resideix en cercar una alimentació sana i conforme a les exigències de conformar un ser humà integral, saludable, equilibrat amb el seu medi social i natural, amb la capacitat de viure amb saviesa i no només amb coneixement, sinó que, al contrari, resideix en alimentar les tendències del mercat sense importar que aquestes impliquin la destrucció del medi ambient i de l’ésser humà mateix. Les exigències de certificació, per exemple, estan més subjectes als paràmetres de marketing i publicitat que a aquells referits a la protecció del medi ambient. No és casualitat que la desforestació i l’erosió de terres és un procés creixent. A Bolivia, només, es desforesta un milió d’hectàrees cada tres anys.
A més, són poques les grans empreses que manegen el mercat de productes alimentaris a nivell mundial. Tenim a Nestlé, Kraft, General Foods, Arcor, Danone i altres, com les grans proveïdores d’aliments bàsics, els quals són distribuïts a centres comercials enormes que lleven espai i fan desaparèixer al mercat minorista que té gran importància als països del tercer món, encara. Entra alguns d’aquests distribuïdors tenim a Carrefour, Walmart, Sainsbury, Jumbo, Makro i altres.
El desplaçament dels mercats minoristes per les grans distribuïdores és més greu del que sembla. En primer lloc, el mercat minorista dona feina a varies persones, en canvi, els grans mercats al·ludits, són mecanitzats i es caracteritzen per oferir el denominat “autoservice” o auto-servei, fet que redueix l’oferta de llocs de treball a l’àrea, considerablement. En segon lloc, els mercats minoristes creen cadenes de distribució, producció i comercialització que a més de permetre complexes i rics processos d’interacció i complementació social, produeixen llocs de treball. En tercer lloc, els mercats minoristes són llocs on es venen varietats de productes, no necessàriament amb requisits d’uniformització i certificació, fet que obre possibilitats a distints modes de producció, i no només al monocultiu, entre altres coses. Amb això, s’estableixen a espais de manutenció i transmissió de distintes cultures de producció i alimentació.
En el Fòrum Mundial per a la Sobirania Alimentària realitzat a Malí-Àfrica l’any 2007, es va sostenir que existeixen 20 empreses transnacionals que controlen tota la cadena de producció alimentària. Això inclou llavors, herbicides, comerç agrícola, agroindustries i comerç internacional [2].
És a dir, la lògica de producció, oferta i consum d’aliments que convida la lògica capitalista de mercat, és restrictiva d’altres visions que solen ser més equilibrades amb la diversitat d’identitat cultural que existeix en el món. No es tracta d’”integrar” la cultura de producció local als paràmetres de mercat, que és el que el paradigma de desenvolupament proposa. Si be aquesta integració pretén ser assolida a partir d’un discurs de comerç just que respecta la interculturalitat de visions i modes de producció, a la realitat la visió que preval és la de mercat amb tots els seus additius: monocultius, conservants, fertilitzants, pèrdua de la diversitat biològica i cultural, producció a gran escala, mecanització de l’àrea rural, i un llarg etcètera. És a dir, la proposta és monocultural i impositiva, no intercultural. Així mateix, la lògica integradora consisteix precisament en dissoldre altres visions de producció integrant-les a la lògica mercantilista que estem analitzant.
Com hem mencionat, les grans transnacionals referides controlen tots els sectors de la cadena de producció, per això és difícil que en el marc de la lògica impositiva i d’acumulació de capital que elles manegen, permetin que altres visions tenguin cabuda. Això implicaria que possibilitin distribuir més equitativament els guanys de la venda de productes i també rompre amb el paradigma mercantilista, i no és aqueixa precisament la intenció de l’acumulació de capital.
La sobirania alimentaria és un tema de seguretat i sobirania nacional, mentre que les transnacionals responen als capricis del mercat internacional, manejat per elles, per alimentar a la població mundial, arribant fins i tot a utilitzar els aliments com instruments de pressió internacional. Llavors, és molt difícil assolir una producció, distribució i consum sobiranes d’aliments. [3].
Així mateix, la sobirania alimentària no es refereix únicament a la producció d’aliments per llevar la fam a la població, sinó que també implica assegurar a la població que està consumint aliments òptims per la salut biològica, mental i espiritual de l’ésser humà, en aquest sentit, és precís incidir en un canvi paradigmàtic en la forma que es produeix l’aliment, en la forma que es distribueix, en la forma en què s’intercanvia, en la forma que es consumeix l’aliment i, també, en la forma en què el consumidor es relaciona amb el procés de producció de l’aliment.
* La forma en què es produeix l’aliment.
Si un país no pot decidir sobre la forma de producció dels seus aliments, llavors està molt lluny de tenir sobirania alimentaria. En aquest sentit, és crucial tenir en compte que la clau està en qui te el control del procés laboral. Si un estat nacional dona aquest control a les lògiques i tecnologies de alt-bé consumible-extern, llavors els agricultors perden el control sobre el treball, els fertilitzants, llavors i processos de post-producció, en tant els agricultors s’estanquen en una sola lògica: la del monocultiu. Amb això es maten altres pràctiques de producció agrícola.
Un tema d’extrema importància són els transgènics. Amb els organismes genèticament modificats (OGMs), el procés històric ha adquirit una nova forma de colonització de l’agricultura en mans del gran capital [4]el qual a través de grans transnacionals, té el control del germoplasma. Com ja n’hi ha que ho recomanen, el control sobre les nostres llavors, és el primer pas cap a la sobirania alimentària, degut a que les grans transnacionals que venen llavors transgèniques com Monsanto, Dupont, Syngenta, Bayer, Dow, Basf, inunden als agricultors d’aquestes llavors, canviant la seva lògica de producció. Aquestes llavors no poden ser reutilitzades en altra sembra, a diferència de les llavors tradicionals que es poden conservar i reproduir. Aquestes transnacionals, a partir del procés d’ablació, insereixen un gen d’esterilitat a aquestes llavors perquè no es puguin reproduir, i amb això obliguen l’agricultor a comprar constantment llavors transgèniques. És també evident que els agricultors no poden vendre aquestes llavors a altres, doncs podrien ficar-se en greus conflictes legals amb totes les de perdre, ja que les normes internacionals protegeixen als grans.
Així mateix, tenim altres components que canvien la lògica de producció dels agricultors tradicionals, com són els fertilitzants i els pesticides. Els pesticides per exemple, són extremadament dolents per la terra i l’equilibri ecològic en general. Recordant les paraules de Tatiana Gonzáles [5] “ els pesticides maten els microorganismes que regulen el nitrogen de la terra”. A partir d’aquest comentari, consideram pertinent assumir i reconèixer que existeixen dues propostes de producció d’aliments. Una és la que sent la unitat de l’ésser humà amb la realitat i fa concebre que no existeix separació entre els éssers de la realitat. És a dir, no hi ha el “jo” separat de “l’altre”, sinó que “jo som l’altre”, sigui aquest “altre” qualsevol ésser de la realitat (animal, vegetal, mineral, el vent, l’aigua, etc.). Per altra banda, tenim una altra proposta que assumeix que el ser humà està separat de la realitat, així com que tots els éssers de la realitat estan separats, aniquilant qualsevol possibilitat de complementació entre ells. Aquesta postura és la denominada mercantilista, capitalista, dominant, etc.
La forma en què es produeix l’aliment, està relacionat, a més, amb la varietat o diversitat de productes alimentaris. És només a partir de la biodiversitat d’aliments que els éssers humans poden mantenir en sí mateixos, una identitat diversa. Cada ser humà presenta a la seva estructura sanguínia i genètica una especificitat que el fa diferent d’un altra ser humà. Això implica que, per exemple, no tots els éssers humans metabolitzen de la mateixa forma una específica varietat de patata, per dir qualque cosa. La patata, així com el ser humà, té distintes varietats. És així que cada una de les varietats de patata es complementa amb cada una de les varietats de l’ésser humà.
És per aquest motiu que la identitat depèn d’allò que es menja. Si totes les persones menjam el mateix, llavors estan atemptant contra l’especificitat d’identitat individual. D’aquesta forma, en matar la diversitat d’aliments, també es mata l’autodeterminació específica de cada persona. Si una estructura sanguínia específica no troba complementació amb els aliments que menja, llavors comença a generar processos d’involució en el seu metabolisme que porten aquest individu a presentar quadres de malaltia, així com que comença a matar les seves distintes potencies humanes. Per exemple, la coca és un aliment que no serveix únicament per calmar la fam, llevar la gana, proporcionar calci al cos, etc., sinó que també estimula el desenvolupament de la hipòfisi.
En aquest sentit, la tendència de la lògica dominant de producció d’aliments de matar les varietats d’aliments i optar per el monocultiu, es correspon amb una lògica d’homogeneïtzació de la identitat de l’ésser humà, matant la seva capacitat d’autodeterminar-se. Es tracta d’una forma molt eficaç de recolonització.
El model dominant, en aquest context, veu a les exportacions la forma de generar divises necessàries per importar aliments barats que evitin la fam, res més. No pretén estimular la formació integral de cada ser humà a partir d’una bona alimentació. Simplement pretén calmar la fam, mentre desestabilitza l’estructura biològica i la salut de l’ésser humà.
Acabam d’expressar el transfons de la dicotomia aliment-remei que se sustenta a la separació entre el que es considera com aliment i el que es considera com remei. Mitjançant aquesta separació, s’ha avalat un procés de creació de malalties que esdevenen de que es menja qualsevol cosa, sense cercar la complementació amb el menjar. No es menja el que és saludable per el cos, la ment i l’esperit.
* La forma en que es distribueix l’aliment.
El cert és que la forma de distribució i venda de qualsevol producte està coberta d’una visió filosòfica del món, aquella que concep que existeixen mercaderies. A pesar que ja quasi ha desaparegut, encara persisteix la visió que concep a tot ésser com un “ésser viu”, fet que canvia força la concepció moderna de mercaderia. Aquesta forma de veure el món esta constituïda en una proposta de relació de l’ésser humà amb l’aliment, on la forma de distribució de l’aliment hauria d’addicionar diversos factors, com: no es podrien vendre aliments que no són bons per a la salut per dos motius, 1) no respecta la pròpia identitat de l’aliment en tant no s’ha produït en una relació complementària i equilibrada entre el productor i els éssers que participen en el procés de producció, i 2) no respecta la identitat del consumidor en tant no es complementa i equilibra amb la seva salut. És a dir, estam parlant d’una visió on l’aliment és considerat un ésser amb el seu propi dret a existir en equilibri amb el medi ambient (en el qual està inclòs el ser humà).
Per la seva banda, la lògica de mercat és irrespectuosa amb qualsevol tipus d’equilibri tant amb l’aliment, com amb l’ésser humà i el medi ambient en general. Les regles del mercat internacional proposen que els productes dels agricultors locals es venguin a preus internacionals, és a dir, preus baixos, mentre que els productes importats tenen preus alts, fet que lleva als productors locals les possibilitats per a produir i vendre els seus aliments en condicions justes. Per altra banda, no respecten l’exigència de produir aliments ecològics i equilibrats per a la salut del ser humà i la terra en general.
Quan a la producció ecològica d’aliments tenim una dada important: no consisteix precisament en una forma de producció respectuosa de la diversitat cultural. Per exemple, suposem que un productor de tomàtiga ecològica que està complint amb requisits de certificació internacional en determinat moment del cicle productiu es quedi sense llavors i demani l’ajuda del seu veí per abastir-se d’acord a la lògica comunitària d’ajuda. Si el veí no compleix amb les estipulacions de la certificació, llavors no podrà servir-li d’ajuda. D’aquesta manera es mata una lògica comunitària d’intercanvi de llavors. Això vol dir que la producció ecològica està, també, condicionada per paràmetres internacionals de producció que en molts casos no es corresponen amb les lògiques productives locals. És important per tant, assumir una posició reflexiva al respecte.
* La forma en què es consumeix l’aliment.
Com ja apuntàvem anteriorment, cada ser humà consisteix en una específica estructura sanguínia i genètica que ho fa diferent d’altres sers humans. Així també, cada espècie d’aliments, en la seva semblança, es constitueix en infinites individualitats diferents. Això implica que si un ser humà realitza la mateixa dieta d’un altra, no vol dir, precisament, que obtindrà els mateixos resultats. Cercar la complementació amb els aliments és una forma de consumir-los doncs canvia la lògica de menjar només per a saciar la fam, a menjar per auto-desenvolupar la pròpia identitat específica de cada ésser humà en complementar-se amb els aliments equivalents amb la seva estructura sanguínia.
Quan a l’aspecte social, tenim que les costums de consum de l’aliment estan rompent cada vegada més amb la preparació del mateix. Els menjars pre-elaborats són la regla comuna. Això impossibilita a l’ésser humà relacionar-se amb l’aliment, compenetrar-se amb ell a l’hora de preparar-lo. D’aquesta manera, la forma de preparació del menjar és dubtosa.
Sobre els valors socials tenim que les pràctiques de reunió familiar i sobretaula a l’hora de menjar estan desapareixent per les distàncies entre les fonts de treball i llars i els horaris de treball que deixen progressivament, menys temps d’espai familiar.
L’impacte dels drets de propietat intel·lectual a la sobirania alimentària.
Gestar, actualment una política de sobirania alimentària ja no és simplement una disposició sobirana d’un poble o nació. Dins del context actual la Dra. Vandana Shiva posa èmfasi en el desgast paulatí de les pràctiques de sobirania d’un país, afegint que “l’estructura de governabilitat que s’està gestant, és la de tenir governs sense drets, però amb excessives responsabilitats en el camp de la seguretat alimentària, per una banda, i per altra, organitzacions internacionals com el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial de Comerç amb drets absoluts, i sense responsabilitat” [6].
Intrínsicament a la supra-estructura mundial i la generació cada vegada més complexa de regles de comerç mundial que tenen com objectiu el millor control de les regles del mercat i la manutenció de les asimetries geopolítiques que envaeixen com a plaga l’ordenament social, econòmic i polític internacional, l’Organització Mundial del Comerç emergí com l’agència econòmica més important del món, tant és així que te la potestat de reestructurar els ordenaments legislatius interns dels països membres, per permetre la introducció de mesures liberals que perjudiquen les possibilitats d’autodeterminació del mateixos.
En aquest context, la sobirania alimentària es presenta com una meta molt més difícil de concretar del que sembla. La imposició de regles internacionals deixa poc espai a les possibilitats d’autodeterminació de cada nació. Per la seva banda, al interior de cada una de les nacions existeixen iniciatives que no coajuden al procés de sobirania nacional. Són aquestes forces les que avalen la consolidació de les polítiques internacionals que es mouen en un escenari de guerra interimperialista per recursos naturals i territoris a tot el planeta. Per tant, la recerca d’una vertadera autonomia nacional, acompanyada d’immunitat, no ingerència, autodeterminació i sobirania, ha d’iniciar-se al interior de cada país.
En el marc de l’escenari internacional que acabam d’aludir, es troba la “senyora Propietat Intel·lectual” com un instrument que reflecteix i accelera la lògica mercantilista i capitalista que no només li pren la seva autodeterminació a cada ser de la realitat –això ja s’ha anat fent des de fa molt- sinó que el converteix en un objecte cent per cent sotmès a manipulació i ultratge per aquells que tenen el poder. La propietat intel·lectual desposseeix a la natura del seu últim vestigi de tenir certa identitat de ser viu, al convertir-la totalment en objecte de privatització. Això ja ho havia ullat el mateix Marx quan deia que hi hauria un temps en què tot seria mercaderia. Encara que això ja ha estat superat per la història si consideram que tot s’ha convertit en capital constant i variable, fins i tot el ser humà, els seus òrgans i els seus recursos genètics. Ja a l’actualitat, som testimonis del robatori de recursos genètics humans, especialment de les comunitats indígenes menys tocades per la modernització. Aviat escoltarem de la propietat intel·lectual d’aquests recursos genètics.
Sobre la Propietat Intel·lectual
La propietat intel·lectual és un recurs legal que li dona a un individu o a una institució la potestat de sentir-se amo d’un recurs específic (pot ser un recurs natural, un recurs genètic, una idea, un objecte, un invent, etc.). Són formes de propietat intel·lectual les següents: patent, marca registrada, model d’utilitat, dret d’autor, secrets comercials i drets d’obtentor sobre varietats vegetals.
La propietat intel·lectual permet al propietari sancionar de manera legal i econòmica a un individu, a una col·lectivitat i fins i tot a una nació, en cas de no respectar-la. Això implica que, per exemple, una comunitat indígena del Amazones que realitza rituals, curacions i altres activitats amb un vegetal anomenat ayahuasca, no pot vendre o fer cap tipus de negoci amb aquest producte degut a que ha estat patentat el 1987, mitjançant el “Plant Patent Act” dels Estats de 1930 [7].
Històricament, el registre de propietat intel·lectual va tenir per objecte compensar als autors d’una invenció a manera de promoure l’activitat creativa al voltant del desenvolupament. Tristament avui constitueix un mecanisme de protecció a la inversió, principalment d’empreses transnacionals; és més, dins la imposició apressant de tractats bilaterals i multilaterals que caracteritzen aquesta nova etapa de competitivitat inter-imperial, s’estipulen clàusules sobre propietat intel·lectual que pretenen que els països en desenvolupament respectin les patents i altres formes de propietat intel·lectual que han estat realitzades als països desenvolupats moltes vegades, valga l’aclariment, per vies de biopirateria. Això significa, per exemple, que si Bolivia vol vendre una varietat de quinua que es produeix a l’altiplà de dit país, i aquesta ha estat patentada per algun país europeu, per dir qualque cosa, llavors ja no podrà vendre el seu propi producte, a no ser que li pagui al propietari (o lladre, millor dit), per usar la seva propietat. D’aquest mode, no només es nega la procedència ancestral de la quinua, sinó també la ciència i saviesa originaria per tres motius: 1) a pesar de que es desvaloritza el coneixement originari, denominant-lo com saber local i menysvalorant-lo davant la supremacia de la ciència occidental, el sistema capitalista s’hi alimenta utilitzant els seus productes per a vendre’ls. 2) en obtenir la propietat del mateix, li pren als productors locals la possibilitat de produir i vendre amb les seves pròpies lògiques, i 3) no respecta altres lògiques que no conceben que la vida es pugui patentar.
És així que els tractats bilaterals i multilaterals, els quals van més enllà del que la OMC feu –destruir la sobirania nacional-, ofereixen als països en desenvolupament l’obertura dels mercats del primer món com una gran oportunitat, quan en realitat l’avantatja vertadera la tenen els països desenvolupats, ja que són ells qui controlen la cadena productiva, i per tant, decideixen els preus i patrons de comercialització, amb la qual cosa, dits tractats representen, més que una altra cosa, una baula més per assegurar el control de monopoli sobre la producció, comercialització i consum a nivell mundial [8]. A això podem agregar el que ja mencionàvem més amunt: que majorment, les grans empreses alimentàries (Nestlé, Kraft, General Foods, Arcor, Danone i altres) són les proveïdores d’aliments bàsics que sustenten els monopolis d’abastiment alimentari i centralitzen no només la venda de productes alimentaris, sinó també la cultura alimentària; és a dir, decideixen què és el que s’ha de menjar i com menjar-lo.
Hem de tenir en compta que el sistema de patents també porta tot un historial que recull els valors i el punt de vista europeu del capitalisme. Les bases filosòfiques de la patent deriven d’una circumstància la qual Filippo Brunelleschi manipulà exitosament a l’estat-ciutat de Florència a l’època medieval, exactament l’any 1421, en anunciar la invenció d’un buc fortificat de ferro anomenat el “Badalona” i argüint que aquest portaria el marbre, creuant el llac Arno per a l’ara famosa catedral de Florència. Ell decidí no donar accés públic a aquest invent, mentre ells no garantissin que únicament ell podria comercialitzar aquests bucs. Aquesta és la primera patent registrada a la història [9].
El sistema de patents fou part del sistema de colonialisme que justificà la hipòtesi de la superioritat racial i la inferioritat dels “salvatges i primitius” africans, asiàtics, americans, etc. Fou un sistema que justificà el colonialisme econòmic que serví per desposseir i robar, a més de servir per redimir i civilitzar al salvatge per justificar l’empresa colonialista de l’adquisició de terres i la desculturització de la gent, considerada per els europeus com retrògrads i primitius [10].
Mgbeoji [11] apunta que un dels misteris acadèmics al voltant de la història de les lleis de les patents, és que ningú vol tocar el tema de la naturalesa cultural de la mateixa. La veritat és que les patents són colonialistes en tant assumeixen una visió europea i estableixen mecanismes que la beneficien. Es tracta d’una imposició violenta de normes legals i institucions sobre la gent i la cultura conquistada.
Avui en dia, part important del sistema de patents, valors, normes o institucions similars a les europees, és la d’internalitzar a les societats colonitzades la idea que en assumir aquests sistemes, es converteixen en mereixedores de ser part del grup selecte de països desenvolupats i societats civilitzades. Part de la colonització europea ha consistit en difondre la falsa veritat de que les societats colonitzades eren cultural, científica i legalment una tabula rasa [12]. Això permet, fins avui en dia, el robatori sense precedents de tota la saviesa tradicional de les cultures no occidentals, considerada com misticisme, màgia, imaginació, etc., amb el justificatiu que la ciència li estaria donant valor i rigor de coneixement.
En aquest sentit, les patents signifiquen una forma més de negar la saviesa originària [13]. Les patents s’alimenten d’aquesta saviesa negant-li la seva validesa per, a partir d’aquesta negació, donar-se la descarada possibilitat d’asseverar-la amb el coneixement científic. Quan insolent és pretendre fer això. Els Mayas conegueren el “zero”, els Inques manejaren un coneixement astronòmic superior a la ciència occidental, els Ashàninca del Perú i tots els pobles originaris tenien coneixements sobre l’ADN fa mil·lennis, etc.; això és ciència. Cercar que la ciència validi aquests coneixements, és un fet monstruós de la unnivalència i asimetria de les relacions inter-culturals. És un fet que demostra que el discurs de la interculturalitat és una forma més d’enganar a la gent i de rentar la consciència dels processos de recolonització que s’aguditzen cada vegada més a tot l’orbe del planeta.
En el marc de la propietat intel·lectual acabada d’explicar, la sobirania alimentària troba una trava més. En tant la recerca de patents està estrictament relacionada amb el domini privat de recursos genètics i aliments d’importància alimentària i amb prometedores possibilitats de venda a nivell mundial, llavors els productors locals que no tenen les possibilitats de patentar els seus productes corren el perill de perdre el control sobre ells.
La pràctica del Dumping i els seus efectes sobre la sobirania alimentària.
Com exemple inicial per entendre la relació entre la sobirania alimentària i les relacions comercials entre els diferents països o blocs de països, tenim la referència del que fou el TLCAN signat entre Mèxic, Estats Units d’Amèrica i Canadà. Suposadament anava a treure als països en desenvolupament del pou econòmic on havien viscut des de començaments dels 80, però en realitat els efectes han estat molt desfavorables per Mèxic. Específicament en el sector agrari, on Mèxic tenia un avantatja comparativa per la seva obra barata, les seves terres fèrtils, pràctiques ecològiques i comunitàries de producció, etc., són les exportacions dels EUA les que han excedit amb escreix a les exportacions mexicanes [14].
Això ha significat el següent per a Mèxic: 1) Un increment de les importacions de blat de les Índies des de la posada en marxa del TLCAN el 1994, amb la seqüela de la caiguda dels preus interns del blat de les Índies en més d’un 70 per cent. 2) El trastorn del preus del blat de les Índies ha ocasionat que les dones surtin de les seves llars obligades a treballar fora per aconseguir altres ingressos, amb la qual cosa ja no te temps per preparar i cuinar les tortilles. Això ha portat les famílies a comprar tortilles de blat de les Índies elaborades per grans empreses que moltes vegades utilitzen blat de les Índies importat [15]; així mateix, el consum de blat de les Índies transgènic ha augmentat. Aquestes pràctiques eliminen les estructures dels costums de consum alimentari, i els seus efectes socials van de la mà de la desbiologització del ser humà, inherent al consum de blat de les Índies transgènic. 3) També ha irromput en la no utilització de llavors oriündes o criolles, procedent de pràctiques de criança tradicionals, les quals han estat reemplaçades per llavors transgèniques que l’empresa Monsanto ven amb el suport del pla “quilo per quilo”, patrocinat per institucions governamentals. Aquest pla consisteix en una campanya utilitzada perquè els camperols intercanviïn un quilo de llavors criolles per un quilo de llavors híbrides altament dependents de fertilitzants i químics i que són estèrils, creant un cercle de dependència anual dels camperols cap a la mateixa empresa [16] ja que els productors tradicionals es veuen desposseïts de l’opció de guardar les seves llavors per a la propera temporada de sembra. Aquest fet implica, a més, la mort de pràctiques culturals regides per els processos d’intercanvi de llavors entre camperols.
La política agrícola nordamericana, emparada en la pressió política dels EUA sobre la OMC i la subvenció que brinda al seu sector agrícola, ha significat una avançada recolonitzadora que té com a principi últim la total dependència alimentària dels països en desenvolupament i l’aniquilació del sector agrícola petit. Prenen en consideració el context global dels interessos internacionals, la política agrària nordamericana ha estat premeditadament realitzada per generar excedents per a l’exportació. Dita pràctica està predisposada a produir collites de cost artificialment baix per destruir els mitjans de vida dels petits productors en els països en desenvolupament.
En el cas bolivià, per exemple, un tractat bilateral amb Europa, EUA, o altres que pretengui imposar els paràmetres per a l’expansió de la seva pròpia industria alimentària, implicaria el no abastiment dels mercats locals i minoristes, i el seu reemplaçament per les grans cadenes de mercats de venda d’aliments, els quals es restringeixen a les regles del mercat mundial i no comptabilitzen amb les pràctiques tradicionals de venda d’aliments, tan característica de Bolivia. Com apuntam anteriorment, aquest reemplaçament implicaria una menor oferta de treballs, així com l’aniquilament de lògiques de producció i consum d’aliments, obligant a les pràctiques alimentaries del nostre país a dependre de les regles del mercat mundial.
Sobre la pressió que exerceix Nordamèrica sobre la OMC, és impossible obviar que el Farm Act (Llei Agrària) de Maig del 2002 d’EUA procura fortificar el nexe existent entre el govern federal i la producció agrícola, promovent mesures com 1) Els pagaments “contracíclics” (counter cyclical payments), que resguarden als productors contra les fluctuacions en els preus del mercat i, 2) Presentar al Departament d’Agricultura dades actualitzades sobre les extensions i rendiment dels seus cultius. Aquests dos elements afavoreixen l’augment de la producció, ja que, mentre les dades mostren que existeix més producció i millor rendiment dels cultius, majors subsidis l’Estat atorgarà als productors, fet que porta a la reducció dels preus per a promoure processos de dumping. Això, per tant, involucra un conglomerat de factors que distorsionen paràmetres de comerç, a pesar que la OMC no ho reconegui així [17].
Un element fonamental de la façana mitjançant la qual EUA disfressa els seus subsidis deslleials és com els resguarda dins dels paràmetres d’aquells reconeguts per la OMC com Caixa Verda (aquells que es consideren amb un “nul” o “mínim” efecte distorsionant sobre la producció i el comerç). La OMC ha encasellat la meitat de l’ajuda nacional nordamericana el 2001 dins del paràmetre legal que no se subjecta a cap restricció internacional, donant-li la llibertat de realitzar tot tipus de subvencions als seu sector agrícola i permetent processos de distorsió de les regles de producció i comerç a nivell mundial. És així que en el 2000 el govern nordamericà subvencionà el seu sector agrícola amb 10.100 milions de dòlars, deu vegades més que el pressupost total de Mèxic per a l’agricultura i, a més, hem d’agregar els subsidis ocults per demés coneguts que s’atorguen com a subsidis a l’exportació o Supplier Credit Garantee Program (SCGP) que té per objectiu incrementar la quota de mercat dels EUA i competir amb les exportacions agràries d’altres països. Aquests i una amalgama més de programes de subsidis creen per el sector agrícola nordamericà i específicament els grans agroindustrials, tal cúmul de doblers que no existeix cap país en desenvolupament que pugui competir amb els seus preus. il·lusoris [18].
Davant aquest tipus de polítiques i pressió que exerceixen els tractats comercials de liberització, els grans beneficiaris han estat les grans companyies agrícoles, específicament Cargill i Archer Daniels Midland (ADM) que, contràriament al mite de que les subvencions ajuden al sector d’agricultors americans petits, han donat l’esquena a la pobresa rural existent als EUA creant noves formes de guanys extraordinaris per els grans productors i els interessos corporatius agroindustrials.
L’agroindustria i el mite del desenvolupament
El model de la modernitat es caracteritza per el següent: que el progrés avanci en una direcció on el que és menys desenvolupat ha d’arribar a un estat més desenvolupat d’agricultura. Per tant, la tasca dels països subdesenvolupats és assolir als països desenvolupats accelerant el procés de la modernitat, esquema ideològic que sorgeix de la revolució verda, la qual promogué els següents criteris: 1) Anar de l’heterogeneitat a la homogeneïtat; 2) Anar de la petita escala a la gran escala; 3) Anar de la dependència de la naturalesa a la dominació de la naturalesa; 4) De la superstició a la ciència; 5) De la producció d’aliments a la producció de mercaderies [19].
Tampoc podem obviar que els models de producció a partir de la revolució verda han donat cabuda a una intensa ona migratòria cap a les urbs, i les conseqüències de la superpoblació urbana (desbiologització, des-socialització). Exemple d’aquest model de reapropiació de les terres: als EUA, el nombre de granges va caure de 6’7 milions el 1930 als 1’9 milions actuals, essent només 100.000 rellevants per el 60% de la producció [20], el que demostra que el model de desenvolupament avança eixamplant les esquerdes entre aquells que posseeixen cada vegada més i aquells que tenen cada vegada menys. És aquesta la tendència del progrés i el desenvolupament. Així mateix, existeixen altres aspectes bastant perjudicials d’aquesta tendència, específicament dins del paradigma del creixement agrícola:
* “(…) Tot problema que sorgeix només pot ser resolt mitjançant els problemes que ho crearen: la inversió.
* Soscava la capacitat productiva degut a l’erosió, compactació, salinització, acidificació, i la pèrdua d’oligoelements.
* Creixent vulnerabilitat a les plagues, malalties, el clima, incertesa econòmica i els disturbis polítics.
* Reducció de la biodiversitat, intoxicació de treballadors, consumidoars, atmòsfera i ecosistema.
* Reducció del valor nutritiu i del sabor del menjar a favor de la quantitat de producció, resistència al transport i llarg temps dins cambres.
* Desplaçament de poblacions i potenciació de la diferència de classes en el medi rural, minant els sistemes tradicionals de cooperació.
* Reducció de la independència dels agricultors” [21].
Però no només es redueix la independència dels agricultors, també s’erosiona la independència i sobirania de països sencers.
Sobre la revalorització dels models de producció originaris. Eixos per a una proposta de sobirania alimentaria
Considerant la imperativa construcció d’una política de sobirania alimentària, Richard Levins, assessor científic a la Cuba socialista, proposà que és necessari vetllar per certs criteris:
a) Defensa de la sobirania nacional contra possibles abocaments o xantatges polítics basats en un bloqueig econòmic; b) Contribuir a l’equilibri internacional dels salaris; c) Reducció de la vulnerabilitat dels pobles a les epidèmies; d) Protecció dels recursos aqüífers i eutrofització, voltatilització de nitrits, pols atmosfèrica; f) Manteniment d’una comunitat ecològica d’enemics naturals de les plagues i malalties de les plantes de cultiu; g) Preservació de la nostra capacitat productiva enfront a l’erosió, la salinització, l’acidificació, compactació; h) Protecció de la salut dels agricultors i consumidors; i) Potenciar els llocs de treball, els ingressos per a l’agricultura i vida rural.
Levins aporta un element fonamental en il·lustrar l’experiència de Cuba pel que fa referència a l’agricultura. En lloc de concentrar-se en granges especialitzades, s’ha conveniat en desenvolupar granges mixtes que produeixen fruita, hortalisses, plàtans i altres, de manera combinada. Aquesta varietat permet un procés de complementació i complementarietat entre els diferents éssers que conviuen a la parcel.la de la següent manera, per posar un dels milers d’exemples: “les plantes de blat de les Índies poden oferir ombra a les lletugues i allunyar als cucs de la fruita del pebres verds, i, quan estan seques, poden protegir els nius de formigues entomòfogues. Les parcel·les que mantenen l’aigua per el regadiu poden també criar peixos, incloent-n’hi alguns que s’alimenten de les larves dels mosquits” [22].
A l’actualitat, Cuba està en el procés de convertir quasi la meitat dels seus camps de canya de sucre en granges mixtes que proporcionen llocs de treball de forma més o menys uniforme durant tot l’any, proveeixen de diversos aliments per fer front a les plagues i desastres climàtics i combinen cultius d’alt i baix valor per mantenir tant la nutrició com els ingressos. També, a l’entorn urbà, la producció mesclada de granges, proveeix d’aliments frescs, redueix la densitat urbana, incrementa les zones verdes i proporciona zones d’interacció social.
És important realitzar una reflexió al voltant de la política agrària cubana. Cuba, degut a la seva situació geopolítica, ha hagut de trobar mecanismes d’independència nacional respecte a altres països. Aquest episodi li ha permès general processos de sobirania agrària, entre altres. En aquest context, consideram que Bolívia ha de vetllar per generar mecanismes semblants d’independència, que vagin d’acord amb la visió dels seus diferents sectors culturals.
Si bé la realitat cubana i la boliviana són bastants diferents i que l’experiència cubana s’ha trobat amb seriosos problemes econòmics, de medi ambient i altres que són els que, precisament, l’han portada a cercar nous paradigmes agrícoles, és important prestar-nos part de les seves iniciatives per canviar la devastadora lògica agroindustrial que s’està consolidant el nostre país i que no ens permet tenir sobirania alimentària. És necessari cercar experiències que en alguns dels seus elements, puguin complementar-se amb la realitat boliviana. A més, hem de tenir en compte que l’experiència cubana està supeditada als camperols i no així a la lògica indígena de producció. Cuba, en general, es circumscriu dins dels paràmetres occidentals de desenvolupament i productivitat. Per aquesta raó, no podem prendre la seva experiència al 100% sense tenir en compte que a Bolívia hi ha una visió de desenvolupament que no és occidental.
En aquest marc, un element essencial que Bolívia ha d’entreveure a l’hora de pensar en construir una política de sobirania alimentària, està relacionat amb la visió filosòfica i cultural originaria (aquella diferent a la posició filosòfica i cultural de la societat estatal o nacional). A Bolívia existeixen dos marcs de civilització, aquell que devé de la tradició europea-occidental i aquell que s’estalona a la saviesa que assoliren els originaris d’Amèrica. Si bé la segona ha anat per avall, persisteix i, per això, ha de ser considerada, per primera vegada en el marc de la història, de forma complementària amb la visió occidental.
D’aquesta manera, consideram crucial, en el marc de la inter-intraculturalitat, incloure a la formulació com en l’aplicació de la política de sobirania alimentària, diferents visions filosòfiques sobre l’aliment, la seva producció, distribució i preparació, en complementarietat, sense imposicions. En el cas bolivià, això significa que la saviesa originària d’unitat del ser humà amb la parcel·la, la terra i l’aliment, ha de considerar-se no només com una forma de produir, preparar i distribuir l’aliment, sinó que també implica proposar que es constitueixin en marcs constitutius de les polítiques d’educació. Amb el terme “constitutius” no ens referim únicament a que en els espais educatius s’ensenyi què és i en què consisteix aquesta forma de producció, venda i aprofitament dels aliments, sinó que plantejam que es constitueixi un eix filosòfic i metodològic que construeixi la pròpia organització dels centres educatius, les seves metodologies d’ensenyança i la seva xarxa curricular.
Si be a molts se’ls ve a la ment allò indígena quan escolta parlar de d’originari, no és aquesta la figura que estam intentant transmetre. La proposta que denominam originaria devé d’un sentiment, una filosofia, un paradigma i un mode d’existència que assumeix la unitat de l’ésser amb la realitat, a diferència de la proposta que reconeix que l’ésser està en no unitat amb la realitat. Aquesta última és la que es coneix amb el nom de capitalista, occidental, mercantilista, moderna, postmoderna i fins i tot socialista, comunista o tot derivat de la filosofia que arranca de la partició del ser humà/realitat i les seves imminents dicotomies com matèria/esperit, natura/cultura, ésser humà/naturalesa, etc. En aquest entès, el que és originari i el seu plantejament d’unitat no es remet únicament a un grup cultural (sigui indígena o altra), sinó a tota persona que l’assumeixi com un mode de vida. A pesar que molts indígenes transmeten més clarament aquest sentiment d’unitat del ser amb la terra i la realitat, molts altres ja han assumit la proposta de separació i no unitat, i els trets culturals que presenten, es constitueixen en folklore. És a dir, la seva proposta filosòfica ja ha assumit la separació del ser amb la realitat, per la qual cosa se’ls consideraria com part de la proposta de la No Unitat.
Parlar de complementar les filosofies d’Unitat i No Unitat, no és instar a una confrontació racial entre indígenes i no indígenes, com molts solen creure. La Unitat o No Unitat poden expressar-se en qualsevol persona d’aquest món. En aquest sentit, apuntam a superar tot etnocentrisme i consolidar un vertader sentiment de complementarietat i complementació, reconeixent que a pesar de les diferències culturals i biològiques, també tothom som semblants cultural i biològicament.
Maya Rivera Mazorco i Sergio Arispe Barrientos treballen a la Comisión de Agricultura, Campesinado, Comunidades Indígenas y Etnias del Senado Nacional de Bolivia. Contacteu a: thunhupha@yahoo.com.ar
[1] Mazorco Irureta, Graciela: Filosofía, Ciencia y Saber Andino: Bases ontológicas, gnoseológicas y epistemológicas de la inter e intra-culturalidad, editado por la Facultad de Ciencias Económicas de la Universidad Mayor de San Simón (UMSS), Cochabamba, 2007.
[2] Stédile, Joao Pedro: “Foro de Malí: Construyendo consensos”. En: Soberanía Alimentaria Vs. Agronegocio-biocombustibles-transgénicos. Revista América Latina en movimiento (ALAI), 10 de abril del 2007, Quito-Ecuador.
[3] Rosset Meter/ Martínes Maria Elena: “Propuesta de las organizaciones campesinas del mundo”. En: Soberanía Alimentaria Vs. Agronegocio-biocombustibles-transgénicos. Revista América Latina en movimiento (ALAI), 10 de abril del 2007, Quito-Ecuador.
[4] Kathleen McAfee. “La Soberanía Alimentaria”. Yale School of Forestry & Enviromental Studies. http://enviroment.yale.edu/documents/downloads/0-9/17.1_McAfee2.pdf
[5] Amauta, intelectual, hermana y amiga que nos ha trasmitido su sabiduría de unidad con la madre-padre tierra y con la Totalidad en general.
[6] Bravo, Elizabeth. Impactos de derechos de propiedad intelectual en la seguridad alimentaria. Accion Ecológica. www.accionecologica.org/webae/images/docs/sobe/s4.doc . 14-03-2007
[7] Ibíd.
[8] Ibíd.
[9] Mgbeoji Ikechi. An Overview of African Indigenous Knowledge Systems and the Patent Regime. Profesor de derecho del Osgoode Hall Law School of York University, Toronto. Traducción de citas del inglés al español por nosotros.
[10] Ibid.
[11] Íbid.
[12] Íbid.
[13] Ibid.
[14] Oxfam, Dumping sin fronteras. “Cómo las políticas agrarias de EEUU destruyen los medios de vida de los productores mexicanos de maíz”. Agosto 2003.
[15] Ibíd.
[16] Ibíd.
[17] Ibíd.
[18] Ibíd.
[19] Levins Richard. Una Visión Holística de la Agricultura, las Personas y el Resto de la Naturaleza. Yale School of Forestry & Environmental Studies. http://enviroment.yale.edu/documents/downloads/0-9/17.1_Levins.pdf.
[20] Íbid.
[21] Íbid.
[22] Íbid.
Per a més informació:
Els arbres d'Alaró
Escrits
