divendres, 17 d’agost de 2007

Origens del proteccionisme ambiental a Catalunya

Al 1898 Rafael Puig i Valls, el que va ser durant molts anys cap del districte forestal, va publicar a La Vanguardia de Barcelona, un article-manifest en que proposava la celebració de la Festa de l'Arbre. En realitat aquesta idea l'havia prestat de la seva experiència a Amèrica del Nord, païs que havia recorregut des del 1872 amb motiu de la Eposició Universal de Chicago i on es celebrava des de 1872 semblant celebració a la Festa de l'Arbre sota el nom de Arbor day.
En realitat, la Festa de l'Arbre ja es celebrava a la Ciutat Lineal de Madrid al 1897 però va ser Puig i Valls el que la va generalitzar. La Festa de l'Arbre celebrada a Ciutat Lineal tenia un clar component laic, liberal i festiu, a més, aquesta festa tenia algunes relacions i vinculacions ideològiques d'Arturo Sòria (Amb la masoneria i la teosofia...), aquestes vinculacions van generar dures acusacions a l'acte després que Puig i Valls la generalitzés, aquestes acusacions relacionanaven la Festa com un acte d'invent masònic i que buscava la descristianització dels nens.

El que pretenia Puig i Valls era desenvolupar una feina d'educació forestal des de baix, i en aquest sentit, els seus destinataris eren sobre tot els nens de les escoles públiques, els vertaders protagonistes de la Festa, i la seva celebració s'articulava bàsicament a través dels mestres amb el recolzament de moltes institucions i amb el suport tècnic dels enginyers de forests.
Per aconseguir això, l'associació Amics de la Festa de l'Arbre, constituïda a Barcelona l'any 1902, tenia varis objectius;

1.- Celebrar la festa annualment i de manera continuada.
2.- Buscar extendre la festa per tots els pobles d'Espanya,
3.- Aconseguir que el govern declarés obligada la Festa de l'Arbre a tot el païs,
4.- Impulsar una xarxa d'associacions per tot el païs " que s'encarreguin de mantenir viva la idea de repoblar d'arbrat".

Anys després de la celebració, quan la Festa es va generalitzar pel païs gràcies a la feina feta, aquest caràcter clarament institucional es va accentuar fins a convertir la Festa en un acte extremadament formal i burocràtic.

El desenvolupament de la Festa de l'Arbre va fer-se palesa al 1904, on va començar a rebre recolzament gubernamental mitjançant un Reial decret de 11 de març en el que es reconeixia la importància de la Festa i en que el govern va mostrar símptomes d'interès en la celebració d'aquesta Festa. Així doncs, el govern senyalitzava una sèrie de disposicions dirigides als enginyers de forests perquè prestessin la seva col·laboració i incloïa un article pel que es concedia un reconeixement oficial a la participació en la organització de la Festa que, en el cas dels mestres es reconeixa "com a mèrit en la seva carrera".

Al 1901, i per reforçar la Festa, Carlos de Camps va realitzar la "Proposició de llei de defensa de l'arbrat" que en aquell moment no va poder prosperar, no obstant això, la feina de Carlos de Camps, juntament amb altres personatges de l'època que a continuació apareixaran, facilitaran la instal·lació del que era el proteccionisme ambiental a Catalunya i que va tenir com a conseqüències la primera proposta d'una xarxa d'espais naturals protegits essent Montserrat de les primeres muntanyes a protegir l'any 1950 gràcies a aquest treball.

En realitat, Carlos de Camps tenia cert caràcter catastrofista en la creació de la Proposició, frases citades per ell mateix diuen...
"Any rere any minven en cabal els rius de la Península, subjectes a alternatives cada vegada més brusques, de mísers estius i destructores avingudes", fet que atribueix a la destrucció del mont i a la desforestació.
"Quan les muntanyes de la Península teníen boscos les nevades eren freqüents a l'hivern, les pluges abundants i fecundes a l'estiu i els cabals dels rius eren regulars, les fonts vivificaven l'ambient, els pastos eren fins i nutritius i a la zona agrícola els camps donaven bones i regulars collites". Però ara, continua dient, "succeeix tot al contrari. Passem hiverns sense neus i estius de sequera descontrolada [...]. Les poques pluges que es registren són tant insignificants que només serveixen per escaldar la terra o afavorir l'aparició de microbis; o tant torrencials, que arrosseguen mil·lions de tones de terra fina; és a dir, la potència productora". El final és encara més aterrador i fa el següent diagnòstic: "La situació és aterradora i no admet dubtes", després d'això afirma que ens han envaït els horrors de la desolació del clima africà i que la tala faudulenta, " amb el festeig d'inomoralitats i corrupcions", està acabant amb els pocs boscos que queden....

Aquest paràgraf pot semblar molt catastrofista però hem de tenir en compte que la Península havia sofert en aquestes dates una gran deforestació. Si a mitjans dels S. XIX el nº d'ha. arbrades a la Península era de 5 mil·lions, a finals d'aquest mateix segle aquesta superficia havia disminuït fins a només 1 mil·lió d'hectàries arbrades, és a dir, que en aquest temps s'havien deforestat a la Península aproximadament uns 4 mil·lions d'hectàries arbrades amb les conseqüents avingudes torrencials de rius com el Júcar (1869), Guadalentin, Ebre, Ter (Carlos de Camps atribuïa clarament les successives avingudes d'aquest riu a les deforestacions en les capçaleres del Ter i afluents)...

Aquest catastrofisme ambiental que presentaven molts espais deforestats, contrastava amb la imatge d'altres espais que eren propietat de l'Estat (Us recomano un reportatge que explica una mica la creació d'aquestes forests, és una publicació d'un forestal que té un bloc excepcional i molt recomanat, l'article és d' El blog de forestman, el rincón de un forestal). Aquestes forests propietat de l'Estat estaven localitzats en llocs de difícil excés i estaven en excelent estat de conservació.

El catastrofisme de l'època va generar la sacralització de la Natura, un exemple més proper és el de Pius Font i Quer, botànic destacadíssim (De molt recomanada lectura) que va impulsar mesures de protecció pioneres i que al parlar de Collserola afirmava que el més convenient seria poder-la considerar com un "immens sacrarium, recinte inviolable...." (Font i Quer, 1948).
Una figura també molt destacada i emblemàtica era la de Jacint Verdaguer, que al 1885 va escriure un poema que portava per títol "Lo pi de les tres branques", aquest poema el va escriure després de la seva visita a un arbre monumental situat a Campllong, a prop de Berga.
Aquest pi va morir al 1913 i hi ha fins i tot dubtes de l'espècie a la que pertany degut al seu estat de degradació que presenta però abans ja existien divergències (Entre nigra i sylvestris tot i que hi ha més indicis històrics perquè sigui nigra).

El poema de Verdaguer parla d'un somni del rei Jaume I, on sota el pi imagina un regne constituït per 3 branques diferents d'un tronc comú (Països de parla catalana), a semblança del pi, i que constituïra una metàfora en el creixent nacionalisme Català del que després es coneixerà com els Països Catalans, del que ràpidament es convertirà en un dels seus símbols privilegiats:

He somiat que era gran

i d'un bell país monarca,

d'un bell pais com aqueix

entre el mar i la muntanya.

Com eix Pi maravellós

mon regne tindrà tres branques,

foren tres branques en un,

ma corona els coronava.


Preguem, que sols Déu és gran,

los homes són ombra vana;

preguem que sia aqueix pi

l'arbre sagrat de la patria.


Més endavant, Verdaguer farà un discurs (Verdaguer, 1936) en que es referirà al pi, i que utilitzarà el llenguatge de la Renaixença catalana, expressant-se amb aquestes 3 paraules: Patria, Fides, Amor.

-Patria entesa com un procés orgànic; "mireu el tronc del pi, brota de la terra; mireu com s'aixeca convertit en columna de granit. Així Catalunya es va aixecar un dia de cop i volta, a prop del mar", i "així les arrels de Catalunya es veuen apareixer passades les seves fronteres, més enllà dels Pirineus, d'on des de Lourdes a Montpellier se sent l'eco de la nostra llengua, com se sent per la part de ponent més enllà de les palmeres d'Elx, i en ocasions molt endins del regne d'Aragó"....

-Amor perquè diu de s'ha de curar la ferida de l'odi que pateix Catalunya, la més profunda de les moltes que té Espanya .

-Fides perquè Verdaguer diu; "Així com un arbre que te tres branques unicament és un arbre perquè té un sol tronc, així les tres Divines Persones són un únic Déu perquè les tres tenen una única Naturalesa Divina".

Temps enrere ja hi ha havia el culte a l'arbre; Joseph de Mesquia, Bisbe de Solsona, concedia al 1746, 40 dies de perdó a qui resés davant del Pi de les tres branques (Grau, 2002), la qual cosa provocà que més tard s'extengués el catecisme a altres diòcesis catalanes.

Verdaguer d'alguna manera va convertir l'arbre. Aquest arbre que fins el moment era un símbol religiós, com be es demostra amb les declaracions de Joseph de Mesquia, passaria a ser un símbol de la pàtria.


Sobre la Festa de l'Arbre i el seu impuls, al 6 d'Abril es va celebrar la Festa als terrenys de la Sociedad Anónonima El Tibidabo, llavors en procés d'urbanització. Aprofitant la ocasió, Puig i Valls va presentar el que va denominar un "projecte d'utilitat pública"
i que es referia a la creació de mesures de protecció d'un espai natural que califica de "un ideal per al devot, una meravella per el naturalista, un prodigi per el creient i un monument per el patriota". Aquest espai es tractava de la muntanya de Montserrat i la proposta consistia en la creació d'un parc nacional a la muntanya.

Aquest projecte va ser el primer que es va formular a Espanya amb criteris de protecció moderns i sota el nom de Parc Nacional, encara que no responia al que més endavant s'entendrà sota aquest terme. En efecte, el projecte de Montserrat contemplava segurament un grau d'intervenció humana inacceptable per la filosofia que presidia la declaració de parc nacional, allunyada encara de la visió romàntica de la Natura, però que ja estava present entre els forestals i els "Amics de l'Arbre", sobretot a través de la figura murciana de família d'origen català; Ricardo Codorniu, figura emblemàtica que va portar a terme multitut de projectes com per exemple la fundació mateixa de la societat Amics de l'Arbre o la creació de Sierra de Espuña, zona repoblada a Múrcia i que per mitjà d'aquest projecte de repoblació va aconseguir esdevenir Parc Natural.


Sierra Espuña. Foto: sensiblegrandeza


Bibliografia: La transformación histórica del paisaje forestal. Catalunya. Tercer Inventario Forestal Nacional (1997-2007). Ministerio de medio ambiente.

Región de Murcia. Ricardo Codorniu

Grn.es. Marqués de Camps.

1 comentari:

Sylvestris ha dit...

Ara és el moment de tornar a donar el cop!! El problema ara no és la tala en si, sinó la tala per plantar ciment. Fixeu-vos que és imminent, aneu posant "Salvem" al google i veureu quantes referències, cada vegada més. L'eco social ja el tenim, ara només falta un líder, un pensador, un poeta, un Verdaguer, un Codorniu, un Font i Quer...