«Són el bedolls flama viva
al bosc negre dels avets»
al bosc negre dels avets»
Il·lustració : Jordi CasamajorA la plaça, hi ha una foguera. A la vora, el jovent del poble beu vi calent: calent, i no pas bullit, que és una altra cosa. Els nens corren amunt i avall, prop del riu. A les mans, duen forcons coronats amb trossos d'escorça de beç, trossos llargs d'escorça seca que es crema. Els fan rodar, l'escorça cau al terra, i les guspires il·luminen la nit. Damunt les portes de les cases, s'han col·locat unes branques de beç que protegeixen dels mals esperits i fan fugir els dimonis.
Els habitants de totes les parròquies andorranes, menys els lauredians, li diuen beç. Tanmateix, el primer nom d'aquest arbre que vaig aprendre en català era bedoll - no tant per la meva predilecció per Sant Julià com pels versos de Josep Carner: «Mes val, però, que aquests bedolls s'acari/ el meu esment, i a aquest boiram somort./ En mos camins d'un temps, hom pot trobar-hi/ un àngel trist amb el seu glavi tort». També li deia bedoll Agustí Bartra, i el poema «Andorra a l'octubre», de Marià Manent, comença amb les paraules: «Són els bedolls flama viva/ al bosc negre dels avets», i el senyor Picolaire, de «Les valls desitjades» de Sergi Mas, té una capsa de pela de bedoll –d'escorça de beç– amb poders curatius. N'utilitzaré els dos noms, indistintament.
Segons la Guia de plantes d'Andorra de Michel Baracetti, en la mitologia celta, el beç corresponia a la lletra B (Beth) de l'alfabet dels arbres i també feia part dels set arbres sagrats. Era la primera lletra de l'alfabet dels Druides». Els celtes consideraven el beç l'arbre del sol. Enterraven als morts en barrets fets d'escorça de beç. En moltes terres i per a diversos pobles, els déus han fet servir els beços com a atributs seus. La deessa turca de la Natura –Umaia– va baixar del cel amb dos bedolls. El beç era el símbol de la Mare Terra dels escandinaus, la deessa Nerthus.
El beç és màgic. És l'arbre de l'amor, de la lluna i el aigua. Les millors escombres de les bruixes es fabriquen de les seves branques. Les ànimes dels morts que no han pogut, o no han volgut, pujar al cel i es queden a la terra viuen als troncs dels beços, de l'arbre de la mort i l'arbre de la vida. Si vols jurar una amistat eterna a una altra noia, heu de fer-vos una corona de branques de beç, i a través de la corona, intercanviar mocadors o anells: sereu germanes per sempre.
El beç és sempre flexible, sempre jove. Als Pirineus, els pastors en fabricaven tota mena d'estris i eines: amb la primera escorça, es feien gots per beure o «vasulles»; les branques primes s'empraven per lligar les garbes o els feixos de llenya. Al recull etnobotànic i etnomicològic de les Valls d'Andorra Remeis i plantes d'ús tradicional del Pirineu, de Manel Niell i Antoni Angelet, també llegim que el beç s'usava per elaborar la siscla, el fuet per conduir el bestiar, i les graneres: escombres per netejar el graner, el corral, el paller. De fusta de beç, es fabricaven els collars dels quals penjaven les esquelles del bestiar.
Diuen que els gitanos, per predir l'avenir, envolten el tronc d'un bedoll amb la seva camisa, i tot seguit, el primer so que senten els avisa del que passarà. A l'arribada de la tardor, però, els beços ens parlen del futur tot sols: si es comencen a engroguir des de dalt, la primavera serà primerenca. Si es comencen a engroguir des de baix, serà tardana.
Els habitants de totes les parròquies andorranes, menys els lauredians, li diuen beç. Tanmateix, el primer nom d'aquest arbre que vaig aprendre en català era bedoll - no tant per la meva predilecció per Sant Julià com pels versos de Josep Carner: «Mes val, però, que aquests bedolls s'acari/ el meu esment, i a aquest boiram somort./ En mos camins d'un temps, hom pot trobar-hi/ un àngel trist amb el seu glavi tort». També li deia bedoll Agustí Bartra, i el poema «Andorra a l'octubre», de Marià Manent, comença amb les paraules: «Són els bedolls flama viva/ al bosc negre dels avets», i el senyor Picolaire, de «Les valls desitjades» de Sergi Mas, té una capsa de pela de bedoll –d'escorça de beç– amb poders curatius. N'utilitzaré els dos noms, indistintament.
Segons la Guia de plantes d'Andorra de Michel Baracetti, en la mitologia celta, el beç corresponia a la lletra B (Beth) de l'alfabet dels arbres i també feia part dels set arbres sagrats. Era la primera lletra de l'alfabet dels Druides». Els celtes consideraven el beç l'arbre del sol. Enterraven als morts en barrets fets d'escorça de beç. En moltes terres i per a diversos pobles, els déus han fet servir els beços com a atributs seus. La deessa turca de la Natura –Umaia– va baixar del cel amb dos bedolls. El beç era el símbol de la Mare Terra dels escandinaus, la deessa Nerthus.
El beç és màgic. És l'arbre de l'amor, de la lluna i el aigua. Les millors escombres de les bruixes es fabriquen de les seves branques. Les ànimes dels morts que no han pogut, o no han volgut, pujar al cel i es queden a la terra viuen als troncs dels beços, de l'arbre de la mort i l'arbre de la vida. Si vols jurar una amistat eterna a una altra noia, heu de fer-vos una corona de branques de beç, i a través de la corona, intercanviar mocadors o anells: sereu germanes per sempre.
El beç és sempre flexible, sempre jove. Als Pirineus, els pastors en fabricaven tota mena d'estris i eines: amb la primera escorça, es feien gots per beure o «vasulles»; les branques primes s'empraven per lligar les garbes o els feixos de llenya. Al recull etnobotànic i etnomicològic de les Valls d'Andorra Remeis i plantes d'ús tradicional del Pirineu, de Manel Niell i Antoni Angelet, també llegim que el beç s'usava per elaborar la siscla, el fuet per conduir el bestiar, i les graneres: escombres per netejar el graner, el corral, el paller. De fusta de beç, es fabricaven els collars dels quals penjaven les esquelles del bestiar.
Diuen que els gitanos, per predir l'avenir, envolten el tronc d'un bedoll amb la seva camisa, i tot seguit, el primer so que senten els avisa del que passarà. A l'arribada de la tardor, però, els beços ens parlen del futur tot sols: si es comencen a engroguir des de dalt, la primavera serà primerenca. Si es comencen a engroguir des de baix, serà tardana.
Entrades
4 comentaris:
Magnífic article. Felicitats per publicar-lo. Mai no havia sentit el nom de beç per anomenar el bonic bedoll.
Moltes gràcies!
M´ha agradat molt el teu article, Alexandra. LLegint-te me n´he adonat que el parlar andorrà conté paraules catalanes antigues que ja casi no s´usen. És un plaer veure-les tan vives.
Salutacions des de Mallorca: Joan
Moltes gràcies i una abraçada molt forta des d'Andorra!!!!!
Publica un comentari a l'entrada