dilluns, 12 de setembre de 2011

Els arbres els fan nosa

Les fulles dels arbres em molesten

Diuen que el millor veí que pots tenir és aquell qui viu dos carrers més enllà. Els meus pares de ben segur que pensen això després d'haver tingut una agra discussió amb un dels seus veïns aquest diumenge. Història resumida: el veí s'ha dedicat a destrossar el bruc de separació entre cases, ha tallat algunes plantes que eren al terreny dels meus pares, i ha llençat restes de gespa i cendres al pati. La cosa s'ha encès quan el meu pare li ha "retornat" la gespa tallada. L'incendi dialèctic, que amenaçava de degenerar, ha acabat afortunadament només amb la visita del vigilant municipal i dels Mossos. Segons l'altra part, les "actuacions" es deuen al fet de què un parell d'arbres que són a casa dels meus pares deixen anar moltes fulles seques que cauen al seu terreny, cosa que ells jutgen inacceptable.

Esperem que la cosa quedi aquí i que es retorni a la coexistència pacífica. Però m'agradaria apuntar un element interessant en tota aquesta discussió: el dels urbanites que es compren una casa en un municipi que està a tocar d'un parc natural i després s'indignen per haver de recollir fulles seques d'arbres que són a tocar de casa seva (i que ja hi eren quan la van comprar). Qualsevol persona amb un mínim contacte amb la natura sap que el més normal del món és que als arbres se'ls caiguin les fulles i que els vents les transportin desenes, i fins i tot centenars, de metres. No només això: també es possible que transportin llavors i que d'aquestes acabin sortint arbres, flors o plantes diverses: des de pins a oliveres, passant per roures o alzines. Aniran també a tirar restes de gespa o cendres calentes de barbacoa al Parc Natural del Montseny perquè els han caigut llavors de pi o d'alzina provinents del bosc?

Aquest no és però l’únic cas d'urbanitas idiocis. Al llarg dels darrers anys n'hem vist d'altres, com el d'aquell que va anar als tribunals per exigir que deixessin de tocar les campanes per la nit, o aquell que tot just després de comprar-se una segona residència exigeix que eliminin un corral que ha estat tota la vida en aquell poble. Malauradament ajuntaments i tribunals han donat ales a aquests personatges, que el millor que podrien fer és anar a passar un cap de setmana en un parc temàtic que recreï l'entorn rural sense arbres, insectes o ferum de l'aviram, i on a l'hora de dinar puguin deixar que els nens vagin a molestar a la resta de comensals despreocupant-se'n totalment. Seríem molts els qui els pagaríem gustosament l'estada. Així els perdríem de vista, ni que fos per unes hores.
David Rodríguez
Article publicat a Vida quotidiana el 11.09.2011

4 comentaris:

Toni ha dit...

Típic, de persones com el veí dels teus pares n'hi ha moltes a casa nostra. M'exasperen profundament, aquest rondinar constant per un fet totalment natural i que a més, sovint és el motiu principal que anessin a viure en aquell indret verd i ple d'arbres en el seu moment, Això sí, si poden i els deixen fer, aquestes persones tallaran tots els arbres de la seva parcel·la i faran la vida impossible als seus veïns. S'han parat mai a pensar que si tothom fes com ells, Catalunya seria un desert?

Carme ha dit...

Jo tinc un d'aquests veïns. Ha talat tots els arbres de la parcel·la excepte un i es queixa que els de l'ajuntament no li deixen tallar.

I sempre protesta de els branques dels nostres arbres que passen la ratlla de la tanca comuna... evidentment té el dret de tallar-les és a casa seva i no li diem res ni ens discutim, però si tothom fos com ell Catalunya seria un desert, efectivament.

Mart de Garriga ha dit...

Dissortadament vivim en un país ple de gent dendrofòbica.

Anònim ha dit...

Si, dissortadament a cada barri, a cada carrer, hi ha gent d’aquesta mena..