Bedolls al bosc i al prat

Andorra a l'octubre

Son els bedolls flama viva
al bosc negre dels avets.
Dirieu que cremen drets.
Veus fum o és boira que arriba?
Tranquil.la dolça és la flama,
quieta en la pluja. Lluu
amb or d'albercoc madur
mig amagat a la rama.

Marià Manent
(Barcelona, 27 novembre 1898 - 24 novembre 1988)

De lluny estant

Qui veiés, quan l’estiu s’acomiada,
el camí —la serp blanca i somrient—
i, al marge d’una cala refiada,
el pàmpol mort sota d’un pi vivent.

Qui veiés una dansa damunt l’era
i una serra morada enllà de mi;
qui topés un aloc de torrentera
o enmig d’un pedruscall, un romaní.

Més val, però, que a aquests bedolls s’acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d’un temps, hom pot trobar-hi
un àngel trist amb el seu glavi tort.

Josep Carner
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel•les, 4 juny 1970)

El bosc té por

Un bosc poruc
s'esparvera quan ve la nit
Tot l'angoixa
els crits de les òlibes
llur silenci
L'esguard fred de la lluna
i l'ombra de la seva cella sobre el llac
El bedoll pica de dents
tot amagant-se darrere el guardabosc
El freixe s'acotxa en la seva escorça

i conté la respiració fins al matí
El pi s'eixuga la suor
i crida el seu pare el pi pinyer
Amb el cap entre les cames
el salze plora a fulla viva
i fa desbordar el rierol
La canya que no li treu l'ull de sobre
el sent com demana a la cuca de llum
que il•lumini les tenebres
Només l'alzina conserva la dignitat
agenollada en el seu tronc
demana al déu del bosc
que s'afanyi a fer venir el dia.

Vénus Khoury-Ghata
(Pshery, Liban, 1937)
Traduït del francès per Pere Galceran-Uyà

~

La forêt a peur

La forêt a peur
Une forêt peureuse
panique à la vue du soir
Tout l'angoisse
les cris des chouettes
leur silence
Le regard froid de la Lune
et l'ombre de son sourcil sur le lac
Le bouleau claque des dents
en se cachant derrière le garde-champêtre
Le frêne s'emmitoufle dans son écorce
et retient sa respiration jusqu'au matin
Le pin essuie sa sueur
et appelle son père le pin parasol
La tête entre les jambes
le saule pleure à chaudes feuilles
et fait déborder le ruisseau
Le roseau qui ne le quitte pas des yeux
L'entend supplier le ver luisant
d'éclairer les ténèbres
Seul le chêne garde sa dignité
à genoux dans son tronc
il prie le dieu de la forêt
de hâter l'arrivée du jour.

Vénus Khoury-Ghata

Estiu

Plana daurada, calta en flor,
prat de fluida lleugeresa.
Sacsa una brisa amb platejada
calma el bedoll i el cel s’hi bressa.
Ve ací la vespa, ve, m’olora,
boneix, se’n va a la gavarrera.
La rosa enfurismada es vincla –
roig, però encara esvelt, l’estiu.

Suaus bombolles hi pul•lulen.
Sagnants maduixes en l’arena,
brogint trontolleja l’espiga.
S’ajup el temperi en les branques.

El meu tan breu estiu s’acaba.
Se m’enduu el vent, matoll errant –
crepita el cel i allà dalt brilla
amb llum blava, fugaç, l’hivern.

Attila József
(Ferencváros – Budapest, 11 abril 1905 - Balatonszárszó, 3 desembre 1937)
Traducció d’Eduard J. Verger

~

Nyár

Aranyos lapály, gólyahír,
áramló könnyûségû rét.
Ezüst derûvel ráz a nyír
egy szellõcskét és leng az ég.
Jön a darázs, jön, megszagol,
dörmög s a vadrózsára száll.
A mérges rózsa meghajol -
vörös, de karcsú még a nyár.
Ám egyre több lágy buggyanás.
Vérbõ eper a homokon,
bóbiskol, zizzen a kalász.
Vihar gubbaszt a lombokon.
Ily gyorsan betelik nyaram.
Ördögszekéren hord a szél -
csattan a menny és megvillan
kék, tünde fénnyel fönn a tél.

Attila József

Ara et demano, bosc, un bell conte de fades

Ara et demano, bosc, un bell conte de fades.

Que ressuscitin llops per barrancs i carenes.
Que els salzes i els bedolls
tremolin més encara, que els rius creixin enrere
fins a besar la neu.

Que la noia que estimo m'abraci i sobrevisqui
el somriure de l'aigua
al cim de la cascada.
Que els seus ulls enigmàtics d'entre les fulles verdes
siguin reals i màgics, d'aquest món i d'un altre.

Que la noia que estimo no torni cap al conte.

Amadeu Vidal Bonafont
(Barcelona, 26 març 1973)

Els prats

Per la vora del Miño, ai, amor meu,
i allà per la Rigueira i Pastoriza,
que grans que són els prats entre bedolls
de cabelleres d’or tremoladisses!

Que alegre que va el riu clapotejant
i com es va encalmant i se demora
entremig dels prats verds silenciós!

És negra l’aigua i gairebé no es mou
entre les ombres d’or de la vorera,
que estremeixen filets de llum molt fins.

Porta cap a l’hivern –dolça membrança-
eriçons de castanya badats, peres
dolces i fulles grogues i dacseres,
regal de la muntanya, bona mare.

Els prats, amb l’autumnada verdejants,
són joiosos de guardes i pastors.
Els arbres, alterosos i més clars,
com a ratlles de tinta en vidre net.

Els pagesos ja cremen els rostolls.

Dos al.lotons alegres, sota el sol,
xarrupen vi de móres al cocó
d’un panellet de sègol.

Mans pintades
i llavis mostatxers i envermellits,
riuen, carallardosos, en la tarda.

Aquilino Iglesia Alvariño
(Seivane - San Xoán de Vilarente - Abadín, Lugo, 11 juny 1909 -
Santiago de Compostel•la, 29 juliol 1961)

~

Os prados

Pola beira do Miño, ai, meu amor,
e alá pola Rigueira e Pastoriza,
qué grandes son os prados entre bidos
de cabeleiras de ouro tremalosas!
¡Qué ledo vai o río patuxando
e cómo se remansa e se demora
por entre os prados verdes silenciosos!

A iauga é moura e case non se move
por entre as sombras de ouro de ribeira,
que estremelan moi finas raioliñas.

Leva pra o inverno -doce relembranza-
urizos regañados, peros doces,
e follas amarelas, e caneiras,
regalo da montaña, a mai boiña.

Os prados, ca outonia verdegados,
son ledas de armentio e de pastores.
A erba é mal e nova. O sol, morniño.
As álbores, máis outas e máis craras,
como rajas de tinta en vidro limpo.

A xente anda nas rozas a borrallo.

Dous picariños ledos, á raxeira,
beben viño de amoras na currucha
dun bolo de centeno.
As maus pintadas
e os bicos bigoteiros e bermellos,
rinse larafouzados na tardiña.

Aquilino Iglesia Alvariño


El bedoll

Com un ocell que el cel albira
el bedoll el seu ball admira
acarona amb la fosca terenyina
el paisatge que la neu enfarina.

Confia al riu de gent enjogassada
els seus fils de tristesa glaçada,
però no pot fer ni una fissura
al cor de la petita criatura.

Núria Ribot

· Fotos: · Josep Queralt · larregula · Xevi V · Daniel Julià · Toni López ·
· Ferran Turmo Gort · David Campos i Vilardebò · Antoni Albalat Salanova ·