dimarts, 6 de setembre de 2011

Figuera Blava: 500 anys després va tornar a Mallorca

Era mallorquina, la dugueren a Canàries i ara és sollerica

Quan la vaig veure tan esponerosa, tan sana, tan vigorosa, tan feliç, amb aquelles figues negres tan grosses i aquelles fulles tan verdes de quasi dos pams d'amplària, no vaig poder estar que no m'hi acostàs per a veure-la d'aprop. Féia un sol rabiós i bufava una agradable brisa amb olor a mar que venia de l'Oceà Atlàntic, que estava just a dèu passes. L'havien sembrada enmig d'un jardí rectangular des passeig marítim de Puerto de la Cruz a Tenerife com un arbre ornamental més. Ben regada, ben ampla i fora noses, ja ho crec que hi anava bona en aquell paradís. Em moria de ganes de trobar-li una figa madura per a tastar-la.

Figa flor de figuera Blava collida dia 19 de juny. Aquesta casta de figuera és bífera, fa dues collites de figues. Ses flors son llargueres i bastant grosses. (Vos recoman ampliar ses fotos amb un doble clic per a veure millor es detalls).

Popa molt oscura de sa figa flor anterior.

Detall de sa popa que és dolça i sucosa.

Popa d'una altra figa flor Blava després de pegar-li una mossegada.

Grapada de figues blaves de sa segona collita amb sa seva típica assimetría, més panxarrudes cap un costat.

Ses figues són unes de ses meves fruites preferides. Me varen enconar de petit amb elles i sempre m'han agradat. Record amb molt de carinyo com sa meva padrina paterna, na Margalida Revisca, sorda com una massa, que m´estimava amb del.liri i jo a ella, componía ses figues flors dins un canastro ben forrat amb fulles de figuera amb ses seves manetes deformades per s'artrosi, cobertes amb sos manegots per a no tornar morena, comuna deia ella, i per a evitar ses gotes de lletrada que li cremaven sa pell. Era una artista per a fer-n'hi cabre moltes. Les componia aprofitant fins es darrer reconet i amb elles dibuixava com una espiral de figues. Un canastro ben plè i ben compost era tot un espectacle. (Escrig aquest article en mallorquí i el dedic a sa meva padrina al cel sia)

Ull de ses figues anteriors. Després de fer aquestes fotos les me vaig menjar totes amb sa pell i tot. Per si no ho sabeu, just davall sa pell és on hi ha una major concentració de vitamines i antioxidants anticancerígens. Si ses figues no han estat fumigades amb pesticides, es poden menjar tranquilament sense pelar, tal qual, a mossegades.

Es meus ulls se m'han humitejat recordant aquells moments tan entranyables de sa meva infància. Jo devia tenir uns 8 ò 9 anys. Record que m'asseia damunt un marès que hi havia davant sa caseta de sa finca des Pins Vers. Sa padrina em donava berenar, dues llesques de pa moreno de Can Floquet amb un tros de sobrassada vella i jo la mirava encisat sense perdre cap detall. Ses figues eren per a vendre a un mercader des poble que les duia a vendre a Palma i les hi prenien de ses mans. M'imagin que es palmessans quan veien aquelles figues tan guapes i tan ben compostes, no podien estar que no en comprassin una dotzena. Sa superfície grapalluda des bloc de marès em picava a ses cuixes. Es calçons des nins en aquell temps eren tan curts que em deixaven ses cuixes ben descobertes. Em vaig aixecar i vaig posar una saqueta d'espart damunt es marès i vaja diferència. Llavors si que hi féia bon seure.

És molt cridanera s'assimetria de ses figues blaves. Si vos hi fitxau, madura primer sa panxa i després s'esquena. Sa popa és molt dolça i sucosa i sa pell molt fina.

En soliem collir sis o set canastros que carregavem dins es carro estirat per na Margarita, una somereta petitona de raça mallorquina, molt peluda i amb bon caràcter. Es padrí que també m'estimava amb del.liri a vegades em donava ses regnes i la me deixava manar. Ella ja sabia de memòria es camí, però jo em pensava que la feia anar per on jo volia i em sentia poderós. Na Margarita es va morir dos anys després que es padrí, literalment de pena. Tenia 25 anys. Jo l'estimava molt, però no la podia treure a passejar perque estava estudiant a Barcelona. Un dia mumare me va telefonar per a dir-me que l'havia trobada morta. Vaig sentir una punyalada dins es cor. Es record d'aquell animalet tan dolç formarà part de sa meva vida per a sempre. A ella també li agradaven molt ses figues.

Com molts ja sabeu, ses figues mediterrànies són polinitzades per s'avespeta Blastophaga psenes que viu dins es figons de ses figueres bordes, figueres mascles o cabrafigueres amb so siconi ple de flors masculines. Ses nostres figueres conreades són totes femelles partenocàrpiques. Són capaces de madurar ses figues sense necessitat de ser fecundades, però, si són visitades per s'avespeta amb so seu cos plè de pol.len aferrat procedent de ses flor masculines d'una cabrafiga, llavors ses flors femenines partenocàrpiques queden polinitzades i fecundades i ses figues tenen moltes llavoretes grogues mesclades amb sa popa. Aquestes llavors són ses responsables des deliciós bouquet a ametlles o a avellanes torrades que sentim dins sa boca quan menjam una figa i esclafam qualque llavor entre ses dents.

A Califòrnia estaven desesperats per a aconseguir figues com ses nostres. Ses figueres duites pes colonitzadors espanyols feien figues i les maduraven, però no tenien llavors i eren molt fades, sense ànima, sense bouquet. A la fí vàren descobrir es secret i vàren venir a cercar llavors de figuera, les vàren sembrar i d'elles nasqueren cabrafigueres, semi-cabrafigueres i figueres femelles partenocàrpiques. Ja tenien s'arbre silvestre, sa cabrafiguera ancestral, però els faltava s'avespeta. Altra vegada tornàren agafar avió i vengueren a cercar branques de cabrafiguera mediterrània amb s'esperança de que dins es figons hi hauria avespetes. I efectivament, n'hi havia. Ara cuiden més ses cabrafigueres que ses figueres i a la fi ses seves figues tenen ànima i bouquet a ametlles torrades.

Idò com vos déia abans, a aquella figuerota canària disforja de Tenerife li vaig trobar dues figues flors madures. Era a mitjans mes de maig. Amb dues mossegades les me vaig empassolar i les vaig trobar bones de tot, com un bombó. I quina vos pensau que me va venir an es cap, idò collir-li una branqueta, banyar-la ben banyada amb aigua des grifó de s'hotel, posar-la dins una bossa de plàstic i cap a dins sa maleta.

Quan vaig arribar a Mallorca la vaig sembrar tot d´una dins un cossiol, me va aferrar i un any després la vaig sembrar a s'hort. Ara és una figuera preciosa de quasi cinc metres d'altària i altres tants d'amplària i cada any em fa un bon esplet de figues flors i figues tardanes agostenquines.

Aquí teniu es motiu des seu nom. Quan es sol de migdía il.lumina una figa, sa seva pell brilla amb un color blau grisenc molt cridaner. Per això es mallorquins de fa 5 segles la batiàren amb so nom de BLAVA.

Segurament vos demanareu com punyetes vaig sabre es nom d'aquesta raça. Sa resposta ja no pot ser més senzilla. M'ho va dir mumare quan va veure ses primeres figues. Les va coneixer tot d'una. Jo no havia estat capaç de donar-li un nom. Em pensava que era una figuera canària o nord-africana i resulta que és ben mallorquina. Es colonitzadors mallorquins que anàren a repoblar ses Illes Canàries després des genocidi des guanches ara fa més de 500 anys, s'endugueren branques de figueres mallorquines. Una d'elles era de raça Blava. Mig mil.leni després jo vaig fer lo mateix al revés i ara tenc una preciosa figuera Blava, sa més guapa i esponerosa des meu hort-jardí.


11 comentaris:

Anònim ha dit...

esplèndid relat.

Lluís Bosch ha dit...

Vaig viure un any a Menorca, i recordo que una de les primeres impressions fou veure com creixien les figueres d'entre els jaciments megalítics. Una mescla estranya i potent de natura i ruïnes humanes. Em vaig fer un tip de fer-los fotografies. I poc després va arribar a l'illa l'exposició d'un escultor que treu motllos de les figueres i les reprodueix. Llàstima que no n'he trobat el nom...

AlfredRussel ha dit...

Una entrada rodona. felicitacions!

Joan Vicenç ha dit...

Gràcies.

Joan Vicenç ha dit...

Lluis: Crec que aquest artista del que parles és d'un felanitxer anomenat Andreu Maimó.

http://amicsarbres.blogspot.com/2006/03/andreu-maim.html

Joan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies a tots.

Una abraçada

Anònim ha dit...

Aquest escrit és poesia en prosa.
Ara m’han agafat ganes de menjar figues!
Salut i bon profit!

Rafel Mas ha dit...

Bon escrit Joan!
Precisament fa dos dies que he tornat de Lanzarote i una de les coses que m'han agradat més d'allà és veure la tenacitat de les figueres...amb tants pocs recursos...
Vaig agafar figues seques de davall una figuera que vull que sigui la protagonista del meu pròxim relat. En tenc dues grapades (ben petites), una per tu i una per en Joan V. que sou els bloggaires que per proximitat les tastareu.
Ho farem venir be
salut!

F. Mas i Castanyer ha dit...

Aquest escrit de la figuera blava és d’aquells que sovint et venen ganes de tronar a llegir, una bona lliçó d’etnobotànica.

Carmela ha dit...

Vaya lección! Y además con la amenidad y la poesía del profesor al que le gusta enseñar. Gracias!

Juan Bibiloni ha dit...

Gracias a tí, Carmelita. Tu bonito comentario desde tu Málaga natal es un honor y un hermoso regalo para mí. Veo que has entendido la variante mallorquina del catalán, la forma más antigua e inalterada de esta lengua. ¡Cuidate, Carmelita! Un cordial abrazo desde Mallorca.