diumenge, 7 d’agost de 2011

La sól·lera no te on posar-se

Crònica de la pèrdua de les figueres al Pla

Malgrat tot, la zona des Blanquer és preciosa, camps extensos de cereal, gairebé no hi ha construccions, no es veuen parets ni massa reixetes de ferro. Camins silenciosos, només destorbats per algunes feines agrícoles i pel cant dels aucells. Un paisatge de Teletubbies que diria el Dr. Antoni Martínez Taberner, paisatge sabanoide dels nostres ancestres.

La sól·lera no te on posar-se, on assolar-se. El cantó d’un casetó o unes canyes de fonoll li fan de talaia, molts de cops sobre tiges pròximes a terra. Les figueres, aquelles magnífiques talaies d’un temps, avui de cada vegada són més escasses. Aquests arbres de diverses varietats i usos formaven mosaics arreu, no faltaven talaies per establir el territori i defensar-lo amb altivesa. Les puntes més altes servien per llançar lluny el crit estrident, ascendent primer, i descendent després, gairebé de giny mecànic creat per l’home.

Les figueres que aprovisionaven sequers, que sostenien porcs a les solls, que donarien sobrassades i altres productes carnis per tot l’any. Figueres porquenyes, ja no hi són, o són escasses i estranyes i atapeïdes figures aïllades que esperen la mort. Les noves tecnologies, els grans mega-tractors, que monopolitzen el cultiu del cereal, les han convertit en noses dins dels sementers, les seves faltes no es cobriren. Les seves branques fan nosa i a més no fa bon llaurar-hi davall. Els pinsos d’engreix pels porcs, econòmics, venguts de lluny, feren inviable sostenir sequers dependents d’hores de sol i d’hores a cobro de la serena. Una cadena de fets de modernitat canviaren la fisonomia de la zona i la sól·lera també se n’ha temut.

Qui pot defensar el seu territori, si no te bones talaies des d’on llançar el seu cant d’avís i amenaça? Com es pot recorre els dominis d’un regne si no es tenen places fortes on treure pitrera i dir “aquí estic jo”?

La imatge dels camps verds de cereal amb un casetó i una figuera solitària relaxen la vista i poden semblar idíl·liques en una matinada boirosa. Les sól·leres han perdut una part de la seva dignitat, no tenen on posar-se per culpa de la modernitat i el pragmatisme.

Rafel Mas, Búger 22 de juliol de 2011

Comparativa del pla des Blanquer: Vol dels americans del 1956 / Actualitat

Sól·lera: Emberiza calandra

2 comentaris:

Rafel Mas ha dit...

Bon dia, he reeditat aquest post perquè me n'he adonat que m'havia deixat el més important, les fotos de la comparativa entre la ortofoto feta pels americans l'any 1956 i l'estat actual. Així es veu perfectament aquesta pèrdua dels conreus arbrats de secà.
Perdonau l'errada.
salut!

Joan Vicenç ha dit...

Bona feina, Rafel.

Bon estiu.