dimecres, 24 d’agost de 2011

Les figues a la cultura popular

La curiosa història de les figues

Aquest moment de l’any, és a dir, de cap a finals del mes d’agost, era qualificat pels nostres avantpassats de «temps de figues», potser -aneu-ho a saber- perquè s’havia representat l’agost, en la llunyana figuració dels mesos de Cartago, per unes espigues, acompanyades d’un bon nombre de figues. Sigui com sigui, el cas és que abans hom afirmava (pel Ripollès i la plana de Vic, especialment) que l’any del pagès acabava per les figues, després del batre, que és quan aquestes comencen d’arribar, i que no s’iniciava fins a l’octubre, per la sembra. Per això, i per tal d’indicar un any, els pagesos utilitzaven la forma proverbial de «figues a figues», any que, lògicament, resultava més curt, atès que durava deu o onze mesos, amb la qual cosa gairebé no comptaven l’agost i el setembre, en què la terra dorm, sobretot a les contrades on no es collia vi.
Tot això passava, per cert, quan circulava una llegenda, que era compartida per tots els pobles llatins, segons la qual la Lluna volgué, en una ocasió, competir amb el Sol. Així, durant el mes d’agost -el de la canícula-, ella s’esforçà per fer el màxim de claror possible i per netejar el cel de núvols, tot induint els estels que estan sota el seu comandament a lluir de forma intensa, principalment les nits que no sortia, a fi i efecte que fessin una bona celístia. Però l’intent de la Lluna, que era que la gent fes a l’estiu vida nocturna, no reixí, ja que tothom s’estimà més treballar amb la llum solar. I també això passava quan molta gent creia que, durant l’agost, es desencadenà el Diluvi Universal, motiu pel qual els pobles antics havien dedicat cultes a les víctimes del fenomenal aiguat. Els balls de les almorratxes, practicats encara avui a Catalunya, com el de Lloret de Mar, per exemple, podrien tenir-hi quelcom a veure.
Però tornem a les figues. Abans, el seu conreu era eminentment femení, car no se li concedia cap importància. Val a dir que les figues constituïen la menja de pobres i de bestiar, especialment la dels animals porquins. Així, hom engegava les porcades per les plantacions de figueres, per tal que s’atipessin de les figues escampades per terra, caigudes de l’arbre. I també se’n collien de l’arbre mateix, ben madures, les quals, col·locades damunt de canyes, es posaven al sol perquè s’assequessin, procurant que no els toqués l’ombra, atès que els era dolenta, i, sobretot, que no es mullessin. Per aquesta raó, quan amenaçava pluja, aquelles figues, que eren destinades al consum humà, calia dur-les a sopluig. Hi havia, però, qui les feia assecar en un petit forn.
Altrament, convé ressaltar que la collita de les figues anava a mitges entre l’amo de la plantació de figueres i les dones que feien aquesta feina, les quals treballaven pel seu compte sense percebre cap jornal, tot esperant poder treure algun benefici de la venda de la fruita que els pertocava. Cosa, per cert, un xic difícil, ja que, tal com he dit, menjar figues feia pobre i cridava misèria. Tan sols, en èpoques de fam espantosa, com la que actualment pateixen milions d’éssers humans d’arreu del món, s’elaborava l’anomenat pa de figues, pa que la gent en menjava, sempre a contracor, en substitució del de cereals. I és que les figues, les riquíssimes figues, evocaven el record paorós de la fam. És més, hom creia que, consumint-ne, l’atreia.
La collita de les figues havia revestit molta importància a les Illes Balears, tanta que arribava a aplegar, a les pagesies, una nombrosa jovenalla d’ambdós sexes, la qual, després de la feina, es lliurava a les expansions pròpies de l’edat, com la de la dansa. Hi era típica una jota anomenada «Des figueral», molt alegre i animada, que no es ballava en cap més circumstància. Aquelles ballades eren qualificades de «balls des sequers», perquè es feien als assecadors de figues.
El fruit de la figuera, la figa, ha donat un dels noms més populars que té l’òrgan genital femení (el de la seva part externa, la vulva), cosa que podria estar relacionada amb un vell joc de Carnestoltes, que consistia a penjar a l’extrem d’una canya, que aguantava una dona, un fil amb una figa seca i els homes provaven de menjar-se-la, després, naturalment, d’haver-la atrapat amb la boca. Com a premi, aquell que ho aconseguia rebia els favors de la dama que menava la canya, així com un bon traguinyol del millor vi, per tal que es pogués ben «entonar». Ah!, i cal advertir que la dama sempre procurava que se li mengés la figa el galant que li feia més peça, raó per la qual, la molt múrria, no dubtava a moure la canya de la forma que més li convenia. D’això ve que, en referir-se al vulgarment anomenat «cony», molts parlin de la «figa». Un nom, que, si ho mirem bé, no és pas gens desencertat, atès que la figa (el fruit de la figuera, és clar), per raó del gran nombre de llavors que porta, des de la més remota antiguitat ha estat considerada, per totes les races i religions, com el símbol de la fecunditat i la fertilitat.
El joc carnavalesc que acabo de citar era, sobretot, propi de determinades poblacions tarragonines i barcelonines. I encara, en algunes, avui dia se sol fer un denominat «ball de la figueta», que és una recordança del vell joc de la figa, que sembla que nasqué al País Valencià. Almenys, el nom de figa aplicat al «cony», que a l’Argentina, curiosament, en diuen «concha», gaudeix entre els valencians de moltíssima popularitat. Aquest «ball de la figueta», però, no ofereix cap premi. I els atrevits que hi intervenen fan de simples pallassos, movent-se sota els capricis d’una dona, provocant un bon fart de riure a tots aquells que -la mar de divertits- els contemplen…

Emili Casademont i Comas

· Article publicat al bloc de Emili Casademont i Comas el 19.08.2011