Jardins per al bon viure
Les àrees verdes milloren el benestar, però poques ciutats resalten aquest valor
Les zones verdes dónen relax i redueixen l'estrès malgrat que les ciutats suspenen l'exàmen | El 55% de les capitals té menys de 10 m2 de zona verda per persona
Les àrees verdes milloren el benestar, però poques ciutats resalten aquest valor
Les zones verdes dónen relax i redueixen l'estrès malgrat que les ciutats suspenen l'exàmen | El 55% de les capitals té menys de 10 m2 de zona verda per persona
Els jardins del monestir de Sant Cugat ofereixen una imatge de relaxLes zones verdes, els jardins, els parcs o l'arbratge són elements clau per mantenir una bona qualitat de vida a les ciutats i afavorir el benestar de les persones. El contacte amb els enclavaments naturals a la ciutat ens permet reflexionar, sentir-nos lliures, relaxar-nos o reduir l'estrès. Per això, l'Organització Mundial de la Salut considera que els espais verds urbans són imprescindibles pels beneficis que aporten al benestar físic i emocional de les persones. Tanmateix, la majoria de les capitals espanyoles (concretament el 55%) no té les zones verdes mínimes recomanades per l'Organització Mundial de la Salut.
Ha relegat l'urbanisme la creació de nous jardins i la bona gestió de les zones verdes urbanes? Aquest és el debat que planteja com a escenari el concurs Viles Florides, impulsat per la Confederació d'Horticultura Ornamental de Catalunya, que promou un gran certamen per distingir les millors pràctiques municipals d'enjardinament.
Els jardins i les àrees verdes "són fonamentals per al benestar integral de les persones", resumeix Enric Pol, catedràtic de Psicologia Ambiental de la Universitat Autòma de Barcelona. Per això, l'OMS recomana que els municipis disposin, com a mínim, d'entre 10 i 15 me tres quadrats per habitant. Tanmateix, aquesta meta encara està lluny. De les 34 capitals espanyoles que han ofert aquestes dades, 19 no l'assoleixen; i només set superen els 15 m2 , segons l'Observatori de la Sostenibilitat. En el rànquing, el vencedor és Vitòria (39,2 m2 per habitant); i ocupen llocs destacats Girona (24,3 m2 ) i Sant Sebastià (22,5 m2), mentre que en les últi mes posicions hi ha Pamplona (0,8 2 ) i Las Palmas (1,6 m2 ) . Madrid compleix de sobres (17 m2 ) però no Barcelona (6,6 m2 ), malgrat els avenços dels últims anys.
Molts experts relativitzen la importància de les dades quantitatives sobre aquests espais, mentre que Enric Pol reivindica el verd útil, quotidià, de proximitat, "el que pot utilitzar-se o de què gaudir la persona cada dia, que està a sis o vuit metres de casa, que trobes a la sortida de l'escola o al qual pots anar caminant sense cansar-te més del compte".
Els espais verds regulen la temperatura i la humitat. Produeixen oxigen i filtren la radiació: a més, absorbeixen els contaminants i esmorteeixen els sorolls. També són el lloc de passeig, de relax o de lleure. Però més enllà del seu valor intrínsec (la bona organització, la qualitat o el grau de protecció), moltes vegades és la seva dimensió simbòlica la que els converteix en llocs apreciats, diu Enric Pol. Un interior d'una illa recuperada o un microespai urbà amb encant poden servir per a les necessitats de relax, tranquil·litat i descomprensió: servir de suggeridor imaginari del contacte amb la naturalesa o el perfecte lloc d'acollida.
"Els adolescents són el col·lectiu més exclòs de la societat, sense espais propis; i el jardí pot ser un espai clau per millorar la cohesió social", destaca Enric Pol. De fet, els jardins han acompanyat les ciutats des dels seus orígens. "Són en essència una recreació humana de la naturalesa; d'aquí ve l'enorme valor simbòlic que tenen i la rellevància de la seva dimensió historico patrimonial. Però en matèria de conservació de jardins històrics, públics i privats, a Espanya està gairebé tot per fer", diu Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona (UdG).
Tanmateix, Joan Nogué té una valoració més bona de la cura de les zones verdes en sentit estricte. L'urbanisme postfranquista les va utilitzar per descongestionar la trama urbana i augmentar la qualitat de vida; i "malgrat els excessos i el descontrol del recent procés urbanitzador, les ciutats n'han incrementatla quantitati la qualitat". Però l'urbanisme recent incorpora aquestes preocupacions? "Anem millorant, encara que lentament. En els últims anys hi ha hagut canvis, però han estat lents; es necessiten inversions...", explica Teresa Galí-Izard, enginyera tècnica agrícola i paisatgista, autora del projecte dels jardins deSan Telmo, a la ciutat de Sevilla.
Ciutats com Barcelona han fet de l'espai públic una senya d'identitat. Tanmateix, han centrat la seva tasca a homogeneïtzar i adequar voreres, el mobiliari urbà, els semàfors o les vorades; però en canvi l'actuació a parcs i jardins "no ha estat a l'altura", afegeix Galí-Izard. El debat sobre l'enjardinament o l'arbratge ha donat peu a canvis de criteris en la gestió pública municipal, la qual cosa ha provocat confusió en el ciutadà. Galí-Izard subratlla que no hi ha res que sigui la panacea. "Plantes autòctones? Depèn. La gent ha de saber que a la primavera aquestes plantes i les flors que fan són meravelloses, però que a l'estiu tenen un aspecte horrible", explica. Cal regar els arbres? "Cal utilitzar l'aigua de forma racional, i la gent ha de saber que un arbre d'ombra no pot ser un arbre de desert.
Hem d'aprofitar l'aigua del freàtic", opina. La necessitat que les administracions siguin transparents i expliquin els pros i contres de cada opció en la jardineria ornamental, la investigació (encreuaments de varietats vegetals per tenir plantes més productives i flors més vistoses i més sanes) o la vigilància per evitar l'expansió de les plantes invasores són algunes assignatures pendents per al futur. I tot això emmarcat en un procés de naturalització. "Com més diversitat d'espècies espontànies o silvestres tingui un sistema urbà, més valor tindrà", diu el geògraf i naturalista Martí Boada, que proposa fugir de l'enjardinament amb espècies vegetals exòtiques i aposta per espècies adaptades al clima del país.
Boada prefereix una jardineria amb espècies mediterrànies locals, "no per localisme, sinó perquè són espècies més duradores". I destaca que és necessari estudiar bé els arbres més adequats en cada cas. "Estem estudiant els cicles de vida de cada arbre, per saber la quantitat de carboni que fixa, la pols que reté, l'oxigen que produeix o la quantitat d'aigua que necessita. I en funció de totes aquestes dades, sabrem quina és l'espècie més convenient", indica.
Ha relegat l'urbanisme la creació de nous jardins i la bona gestió de les zones verdes urbanes? Aquest és el debat que planteja com a escenari el concurs Viles Florides, impulsat per la Confederació d'Horticultura Ornamental de Catalunya, que promou un gran certamen per distingir les millors pràctiques municipals d'enjardinament.
Els jardins i les àrees verdes "són fonamentals per al benestar integral de les persones", resumeix Enric Pol, catedràtic de Psicologia Ambiental de la Universitat Autòma de Barcelona. Per això, l'OMS recomana que els municipis disposin, com a mínim, d'entre 10 i 15 me tres quadrats per habitant. Tanmateix, aquesta meta encara està lluny. De les 34 capitals espanyoles que han ofert aquestes dades, 19 no l'assoleixen; i només set superen els 15 m2 , segons l'Observatori de la Sostenibilitat. En el rànquing, el vencedor és Vitòria (39,2 m2 per habitant); i ocupen llocs destacats Girona (24,3 m2 ) i Sant Sebastià (22,5 m2), mentre que en les últi mes posicions hi ha Pamplona (0,8 2 ) i Las Palmas (1,6 m2 ) . Madrid compleix de sobres (17 m2 ) però no Barcelona (6,6 m2 ), malgrat els avenços dels últims anys.
Molts experts relativitzen la importància de les dades quantitatives sobre aquests espais, mentre que Enric Pol reivindica el verd útil, quotidià, de proximitat, "el que pot utilitzar-se o de què gaudir la persona cada dia, que està a sis o vuit metres de casa, que trobes a la sortida de l'escola o al qual pots anar caminant sense cansar-te més del compte".
Els espais verds regulen la temperatura i la humitat. Produeixen oxigen i filtren la radiació: a més, absorbeixen els contaminants i esmorteeixen els sorolls. També són el lloc de passeig, de relax o de lleure. Però més enllà del seu valor intrínsec (la bona organització, la qualitat o el grau de protecció), moltes vegades és la seva dimensió simbòlica la que els converteix en llocs apreciats, diu Enric Pol. Un interior d'una illa recuperada o un microespai urbà amb encant poden servir per a les necessitats de relax, tranquil·litat i descomprensió: servir de suggeridor imaginari del contacte amb la naturalesa o el perfecte lloc d'acollida.
"Els adolescents són el col·lectiu més exclòs de la societat, sense espais propis; i el jardí pot ser un espai clau per millorar la cohesió social", destaca Enric Pol. De fet, els jardins han acompanyat les ciutats des dels seus orígens. "Són en essència una recreació humana de la naturalesa; d'aquí ve l'enorme valor simbòlic que tenen i la rellevància de la seva dimensió historico patrimonial. Però en matèria de conservació de jardins històrics, públics i privats, a Espanya està gairebé tot per fer", diu Joan Nogué, catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona (UdG).
Tanmateix, Joan Nogué té una valoració més bona de la cura de les zones verdes en sentit estricte. L'urbanisme postfranquista les va utilitzar per descongestionar la trama urbana i augmentar la qualitat de vida; i "malgrat els excessos i el descontrol del recent procés urbanitzador, les ciutats n'han incrementatla quantitati la qualitat". Però l'urbanisme recent incorpora aquestes preocupacions? "Anem millorant, encara que lentament. En els últims anys hi ha hagut canvis, però han estat lents; es necessiten inversions...", explica Teresa Galí-Izard, enginyera tècnica agrícola i paisatgista, autora del projecte dels jardins deSan Telmo, a la ciutat de Sevilla.
Ciutats com Barcelona han fet de l'espai públic una senya d'identitat. Tanmateix, han centrat la seva tasca a homogeneïtzar i adequar voreres, el mobiliari urbà, els semàfors o les vorades; però en canvi l'actuació a parcs i jardins "no ha estat a l'altura", afegeix Galí-Izard. El debat sobre l'enjardinament o l'arbratge ha donat peu a canvis de criteris en la gestió pública municipal, la qual cosa ha provocat confusió en el ciutadà. Galí-Izard subratlla que no hi ha res que sigui la panacea. "Plantes autòctones? Depèn. La gent ha de saber que a la primavera aquestes plantes i les flors que fan són meravelloses, però que a l'estiu tenen un aspecte horrible", explica. Cal regar els arbres? "Cal utilitzar l'aigua de forma racional, i la gent ha de saber que un arbre d'ombra no pot ser un arbre de desert.
Hem d'aprofitar l'aigua del freàtic", opina. La necessitat que les administracions siguin transparents i expliquin els pros i contres de cada opció en la jardineria ornamental, la investigació (encreuaments de varietats vegetals per tenir plantes més productives i flors més vistoses i més sanes) o la vigilància per evitar l'expansió de les plantes invasores són algunes assignatures pendents per al futur. I tot això emmarcat en un procés de naturalització. "Com més diversitat d'espècies espontànies o silvestres tingui un sistema urbà, més valor tindrà", diu el geògraf i naturalista Martí Boada, que proposa fugir de l'enjardinament amb espècies vegetals exòtiques i aposta per espècies adaptades al clima del país.
Boada prefereix una jardineria amb espècies mediterrànies locals, "no per localisme, sinó perquè són espècies més duradores". I destaca que és necessari estudiar bé els arbres més adequats en cada cas. "Estem estudiant els cicles de vida de cada arbre, per saber la quantitat de carboni que fixa, la pols que reté, l'oxigen que produeix o la quantitat d'aigua que necessita. I en funció de totes aquestes dades, sabrem quina és l'espècie més convenient", indica.
Antonio Cerrillo
Barcelona
Barcelona
· Article publicat a La Vanguardia el 02.08.2011
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada