dijous, 17 de setembre de 2009

Una solada tudada



Una solada tudada

Una terra sense pagesos és una terra morta. És una sentència certa només pel que fa a l'interès de l'espècie humana. La resta, la natura, ocuparà a poc a poc el lloc que el ciment i l'asfalt li permetin. Ullastres, esparregueres, batzers, mates, llampúdols, pins... aniran compareixent baix els tarongers i ametllers i garrovers i oliveres i horts i bardisses.... Allà on no hi arribi l'arada estirada per un tractorista a sou, ningú no hi anirà a arrabassar la nova forest. Hi ha gent que, per posar un tall d'exemple, perquè el tractor pugui anar més arreu, exsecallen tant les branques dels arbres, que ja no semblen el que són, al lloc d'un taronger, una perera, un ametller... ampla i rodó, amb les fulles a tocar de terra, ara hi ha un feix de tanyades llargues que s'estiren sense esma amb les branques copejades i el tronc ferit pel tractorista.












La terra s'ha de cuidar be. No val fer-ho de qualsevol manera. Una persona ha de saber el que fa i perquè ho fa. A evidències tan senzilles haurem d'anar si en volem tornar a aprendre. Hem girat l'esquena als pagesos, als qui eren portadors de saviesa, als que tenien temps i fins i tot sabien badar o badocar baix un arbre. Sentir que l'esforç val la pena, que hi ha vida gràcies a aquest esforç que és reconegut i agraït.



Tomar les ametlles en terra i no recollir-les és un insult a la terra i a aquells que la treballaren. Avui això és el que jo he fet, espolsar, batre les branques de més d'una vintena d'arbres que duien una solada d'ametlles. Val a dir que moltes eren de l'any passat. Quantes quarterades d'ametllers, oliverars i horts esplèndids s'han degradat i han desaparegut. La saviesa de l'indret ha fuita amb la desaparició de l'home i de la dona que cuidaven aquelles terres i els animals que hi vivien.

Després de només deu mil anys de pràctica agrícola, aquesta està sucumbint a l'èxit d'una agricultura industrial d'escala global. Qui fuig de deu corre de bades, diu una dita. Qui fuig de la terra no sap on va i segurament es mor.

S'ha trossejat la terra en línies rectes, s'han multiplicat per mil les partions de totxos de ciment i filferros romboïdals. Ha quedada esquarterada en milers de bocins amb jardins i cases i piscines i gespa i entrades d'asfalt, grava o ciment per on puguin entrar els cotxes fins a la cotxeria. No hi ha marxa enrere. Qui no ho vulgui així ja pot plegar i acotar el cap.













Però al món n'hi ha molts encara de pagesos. Encara hi ha gent que estima sa terra i que hi viu i hi mor. És gent sovint molt maltractada per interessos contraris a la seva existència. Del “mòbing rural” per raons especulatives o per mor del cant d'un gall, a vertadera política repressiva de persecució i càstig en interès de monocultius, plantacions de soja, canya de sucre, jatrhopha...o simplement per obtenir aprofitaments forestals abusius i destructors de boscos i selves.

Hem de pensar que molts dels productes que produeixen aquestes devastacions tenen la seva destinació als països de l'hemisferi nord per tal que la població d'aquests puguin seguir gaudint del grau abusiu de desenvolupament que exigeix la seva actual existència. Cel·lulosa, sucre, etanol, biodiesel, fusta, carn, petroli... són consumits sense mesura per les nacions que formen la Unió Europea, el Japó i els Estats Units. I ningú no diu basta. És més, n'hi ha d'altres que es volen afegir a la festa. A la darrera i fenomenal festa que ha de celebrar la victòria final del capitalisme. Sobre la humanitat i sobre la natura.



I tan mateix potser no en faran tanta de festa. Potser està naixent un moviment revolucionari global molt arrelat a la terra. Potser els casos de la Veneçuela de Chaves, tan insultat com a populista pels nostres controladíssims medis, la Bolívia d'Evo Morales, l'Equador de Correa, la Nicaragua malgrat tot una altra vegada sandinista, la lluita maputxe de Xile, l'alçament indígena de Perú, potser n'Obama... són indicadors que dels pobles, de la terra, s'ha alçat un crit absolutament necessari, una voluntat de poder, de canvi. Molt allunyat i potser fins i tot verament enemic del capitalisme. Una lluita acompanyada i assessorada per científics i voluntaris solidaris d'arreu del món.

El retorn a les bones pràctiques de relació amb l'agricultura i el bosc, han d'anar lligades a una voluntat ferma de llibertat individual i col·lectiva. No només contra l'estat injust dels estats de l'economia de mercat on el desenvolupament econòmic accelerat comanda i no te aturall. Sinó contra aquest mateix estat polític presó de gent i de pobles. De pobles que estimen sa terra. Com a Europa, Catalunya o Euskal Herria.



A casa nostra cal lligar ben fort l'amor a la terra amb la voluntat sobirana de independència política. Si volem crear una nació, un estat lliure, haurà de ser en benefici de tothom, també de la natura i de la manera com posem les mans a la terra. La solidaritat en grau màxim entre nosaltres i la terra. Tanmateix si volem assolir un objectiu tan just hi haurem de posar les dues mans, ens ho haurem de prendre ben seriosament. Ens hi haurem de comprometre amb les idees més nobles i agosarades. Si no no n'hi haurà prou. Cal plantar, cuidar, regar, recollir i agrair per tornar sembrar.


I perquè la terra ens permeti fruir-la, ens hem de conformar amb poc, amb que n'hi hagi prou per viure. Pobresa ha de deixar de ser misèria per ser sinònim de bona gent. Perquè ja en podem fer de comptes: amb el que hi ha i hem deixat, no n'hi ha prou ni per tothom ni per sempre. Es parla molt de canviar el model, que si un model de creixement econòmic sostenible, que si un model respectuós amb el medi... Paraules. El que cal és allò pel que tants pagesos i treballadors lluitaren i en molts casos patiren i moriren: canviar el model capitalista per el socialista. Amb l'afegit avui de fer-ho amb una consciència ecològica absolutament exigent i no claudicant. Tot això no surt de franc. Cal treballar.


Text i fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró setembre de 2009



3 comentaris:

Rafel Mas ha dit...

Uep Joan V.,
tristes paraules i tristes imatges. L'escala morta enmig de la llobada me sembla la millor metàfora. Què més es pot afegir?
L'optimisme?..."mecanoscrit del segon orígen" el dia que petin tots el cotxes i que llaurem les autopistes potser en podem tornar a parlar.
Salut!

Joan Vicenç ha dit...

T'imagines Rafel anar per les autopistes amb carros de rodes de goma, estirats per una bístia i amb una vela per agafar vent? O amb una mena de surf o bicicleta amb vela? Només ens bastaria un carrer d'autopista, la resta tot faveres, pèsols, pastanagó, fruiters a tuti ple.... aquí un galliner, allà un colomer, un aguait, una barraca de pi per fer tertúlia a l'hivern, un tipi per al·lucinar, una caseta per fugir del mal temps, un gran entelat on fer-hi circ i grans assemblees. Què n'hi ha de lloc tudat amb asfalt i ciment!

Joan Vicenç ha dit...

La barraca de pi (o de parra) per fer tertulia a l'estiu, és clar. El dia que jo sigui batle en faré una dotzena repartides arreu del poble.