La ruta de l´arbre en verd
L´equivalent a la nostra ruta de la pedra en sec, al Montseny, seria la ruta de l´arbre en verd (amb variacions policromes de tardor, en les que no ens podem estendre), però no ho saben, perquè no els fa cap falta, perquè no fan bandera de dois...
Però també hi ha altres diferències, la més cridanera és que allà no hi ha polítics que embullen dia sí i dia també amb el que diuen que han fet, maregen amb el que diuen que faran -i callant com a polissons el que no els dóna la gana de fer: defensar el comú d´ofici-, especialment a les pàgines ecogrogues, que finalment són propaganda electoral perenne que pagam els altres, que d´altra banda, si el missatge de reduir despesa pública fos seriós, aquests suplements als diaris ja s´haurien abolit.
La innecessària ruta de l´arbre en verd no es tracta d´un passadís únic entre filferrada que s´estronca en arribar a "Son Senyor". No. No és que els dirigents paternalistes ens facin un gran favor deixant-nos, encara, travessar, o gairebé, la serra. No. Són els camins, en plural, que van i venen del poble al cim, dels ex-sementers a l´obaga, de la barraca a la font. Són els camins tradicionals que usaven els avis per anar d´una banda a l´altra. I és que, al Montseny, vés per on, els camins són camins, no són un misteri que només entenen els experts en filicominis.
És raríssim trobar barreres amb pany i clau, trampes vietnamites, rètols amenaçants de caça de cabres, ningú no diu que ha fet un conveni amb dirigents d´UM per baratar el camí tradicional per un nyarro impresentable. Les fonts són acollidores, estan netes i funcionen (s´hi pot beure), estan ben senyalitzades (els camins plurals també) i, fins i tot, adesiara tenen un poema emmarcat dels nostres pròcers, si fa falta de Maria Antònia Salvà. Feia dècades que no passejava tan tranquil, submergit dins la natura. Enguany ho he aconseguit, just darrera Barcelona, qui m´ho havia de dir!
Però també hi ha altres diferències, la més cridanera és que allà no hi ha polítics que embullen dia sí i dia també amb el que diuen que han fet, maregen amb el que diuen que faran -i callant com a polissons el que no els dóna la gana de fer: defensar el comú d´ofici-, especialment a les pàgines ecogrogues, que finalment són propaganda electoral perenne que pagam els altres, que d´altra banda, si el missatge de reduir despesa pública fos seriós, aquests suplements als diaris ja s´haurien abolit.
La innecessària ruta de l´arbre en verd no es tracta d´un passadís únic entre filferrada que s´estronca en arribar a "Son Senyor". No. No és que els dirigents paternalistes ens facin un gran favor deixant-nos, encara, travessar, o gairebé, la serra. No. Són els camins, en plural, que van i venen del poble al cim, dels ex-sementers a l´obaga, de la barraca a la font. Són els camins tradicionals que usaven els avis per anar d´una banda a l´altra. I és que, al Montseny, vés per on, els camins són camins, no són un misteri que només entenen els experts en filicominis.
És raríssim trobar barreres amb pany i clau, trampes vietnamites, rètols amenaçants de caça de cabres, ningú no diu que ha fet un conveni amb dirigents d´UM per baratar el camí tradicional per un nyarro impresentable. Les fonts són acollidores, estan netes i funcionen (s´hi pot beure), estan ben senyalitzades (els camins plurals també) i, fins i tot, adesiara tenen un poema emmarcat dels nostres pròcers, si fa falta de Maria Antònia Salvà. Feia dècades que no passejava tan tranquil, submergit dins la natura. Enguany ho he aconseguit, just darrera Barcelona, qui m´ho havia de dir!
Pere Llofriu Móra
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada