divendres, 11 de setembre de 2009

Llop totem



L'esperit del llop

El vell continuava rient:

  • Vosaltres, els han, sou uns malbaratadors i una font de problemes. Un home mor i necessita un taüt, amb la qual cosa malgasteu fusta que es podria utilitzar per construir un carro.

  • Jo no necessitaré cap taüt – va replicar Chen-. Només vull que em llancin al foc.

  • Però un foc també necessita fusta – va replicar el vell-. Uns malbaratadors de debò. Nosaltres, els mongols, som revolucionaris frugals. Ens posen dins d'un carro quan morim, l'envien cap al sud, i allà on el cos cau és on els llops faran el seu proper àpat.

  • ¿M'esteu dient que, a banda de deixar que els llops us mengin el cos perquè l'ànima pugui anar a Tengger, també ho feu per salvar arbres? Si aquí no hi ha arbres!

  • Més que salvar arbres, és important convertir els carnívors en carn menjada.

  • ¿Els carnívors en carn menjada?

    Aquella era una frase nova per a Chen, i va oblidar tota idea de dormir.

  • ¿Què significa exactament això?

  • Nosaltres, els habitants de l'estepa, mengem carn tota la vida, per la qual cosa matem molts animals. Després de morir, tornem la carn a l'estepa. Per a nosaltres, és una qüestió de justícia, i és bo per a les nostres ànimes pujar a Tengger.

  • Teniu raó – va contestar Chen-, és just. Si els llops no em fan tornar a Beijing algun dia, potser deixaré que se'm mengin quan em mori. Amb tota una bandada compartint un cos, ha de ser un àpat ràpid, segurament més que la incineració.



Físicament, els llops de l'estepa representaven la meitat dels enemics que tenien els residents de l'estepa, però també eren els seus mestres espirituals. Quan haguessin exterminat els llops, el sol vermell i lluent ja no il·luminaria l'estepa i l'estabilitat estancada portaria l'abatiment, la decadència fulminant i l'avorriment, a més d'altres enemics encara més aterridors per a l'esperit, i així eliminaria la passió viril que havia caracteritzat durant milers d'anys els habitants de l'estepa.

Després de la desaparició dels llops, la venda de licor fort a l'Olongulag gairebé es va duplicar.

El tòtem del llop, l'ànima de l'estepa, era el símbol de la llibertat i de l'esperit indomable dels seus habitants.



L'esperit del llop

Jiang Rong



Un comentari ben ajustat sobre aquest llibre al Blog d'Albert Baranguer


3 comentaris:

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Me'l volia llegir però, finalment, no ho he fet. El recomanes?

Joan Vicenç ha dit...

Sí que el recomano, jo l'he llegit i m'ha descobert el món de l'estepa en relació a l'homo.

De com, sigui quin sigui l'ecosistema on aquesta espècie nostra s'instal·li, si fuig del respecte a la natura i n'abusa fins a provocar-ne el malbaratament i l'extinció de qualque element important d'aquest ecosistema, a la vegada la seva mateixa espècie es degrada i cau a l'abisme de l'extinció. Dit així i aviat pot semblar un poc depriment i fort. És que ho és. Però veus que també hi ha exemplars d'aquesta espècie nostra que defensen la relació respectuosa amb el medi. I potser poden rectificar? I potser podem rectificar?

A mi em va agradar més perquè sovint hi penso en aquestes coses. No em costa gens fer-me lluny de la gent i anar tot sol a la muntanya, no m'hi avorreixo mai. El llibre mostra una natura molt salvatge i la seva relació dura amb l'home. Durant anys aquesta ha estat respectuosa, ara, potser degut a l'augment demogràfic de les poblacions humanes, deixa de ser-ho per caure en l'interès del benefici per a una espècie sola i no per el conjunt.

Quan al llibre em va agradar també perquè vaig conèixer la literatura d'un indret molt llunyà al nostre.

Gràcies.

silvia ha dit...

Doncs en prenc nota, m'atrau molt el tema pel que expliques. Crec que l'ésser humà va començar a allunyar-se de la natura en el moment en que va crear un Déu a la seva imatge. Pel que veig del títol igual va una mica per aquí: els totems, els déus, vinculats a elements naturals ens mantenien units a ella.