diumenge, 20 de setembre de 2009

Meditació de Vil·la Joana

Vaig escoltar recitar aquest poema el passat onze de setembre de la veu del mateix poeta Joan Margarit. Va ser com a part dels actes institucionals del govern català al parc de la Ciutadella. Anava en cotxe en direcció a Inca i em va sorprendre i emocionar. Sobretot per la claredat i contundència de la veu. Al vespre vaig cercar per tot aquest poema i especialment si qualcú ho havia gravat. Res de res, fins i tot vaig fer una crida per qualque web independentista per veure en sabia ni que fos la lletra. Res de res fins avui. Trescant per la xarxa he trobat amb un blog, den Jordi Cervera, que m'ho ha fet avinent i m'agradaria compartir-ho amb vosaltres. Salut!

Meditació de Vil•la Joana

Aquí, on comencen
tots els poemes que jo pugui escriure,
sento el fred d’aquell foc on Verdaguer
va anar cremant la seva vida.
La superstició i la caritat
el van arrossegar, cansat i trist,
amb la sotana llòbrega, lluent de tant portar-la,
per carrers pobres i palaus sinistres.

En Verdaguer he trobat la por
de perdre aquesta llengua
que és feta a mida de la poesia.
Aquesta llengua que li dec a ell,
sòrdid home d'església,
el meu Baudelaire sense L'Albatros.
Primera alzina fosca
cremada al foc d’aquest país difícil.

Cent anys de guerres, repetia l’àvia:
va ser una nena a un poble on cada nit
sentia com lluitaven als carrers.
I m’explicava, com si fos un conte,
el dia que els soldats es van endur
la seva mare per afusellar-la
a l’alba contra el mur del cementiri.
Quan l'escoltava, jo també era un nen,
i el meu pare un soldat en un penal.

Des d’aquells dies no m’arriba ja
cap amenaça. Són uns morts llunyans,
cansats de fer de morts.
Hem escollit ser un poble sense herois.
Just aquesta és avui la nostra força.
Cal esborrar tants mites amagats
dessota la mirada impertorbable
de les aus de rapinya que vigilen encara.
Tota la vida les he hagut de veure,
de pedra o bronze en els escuts enormes,
presidint les façanes de l’Estat.
El cos posat de front,
el cap de rigorós perfil.
Les ales, un capot damunt l'espatlla.
Un ull maligne, el bec cruel a punt
d'arrencar les entranyes. Dominar
sense dormir. Quin aire respiràveu,
aus colossals amb urpes,
per decidir el que en dèieu unitat de destí?
Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles.
Que la vostra mirada
ja no és ni severa, ni ferotge. Ni rapinyaire.
Però encara se sent aquella olor
de corral. De gallinassa.
Aquell himne. La Història d'Espanya.

Joan Margarit i Consarnau
(Sanaüja, Segarra, 11 de maig del 1938)


· Joan Margarit. El blog de Jordi Cervera ·
· Joan Margarit - Meditació de Vila Joana. Lo carrer del riu ·

4 comentaris:

Carles ha dit...

Benvolgut Joan Vicenç,

La tarda de la Diada vaig trobar el poema en aquest bloc: http://locarrerdelriu.blogspot.com/search?q=margarit

En directe, els darrers versos em van impactar molt!

Cordialment,

Carles

Joan Vicenç ha dit...

Moltes gràcies Carles, en tornar-lo a escoltar, ara mateix, he sentit gairebé la mateixa emoció que la primera vegada. Considero que és una locució viva i que perdurarà en el temps.

lo llaguter ha dit...

És veritat, Carles.

Aquell mateix migdia, en sentir-lo per la ràdio, em van venir ganes de compartir-lo amb tothom.

Vaig baixar l'àudio, el vaig transcriure al blog i vaig penjar l'àudio al divShare.

Com que no tenia l'original escrit, li vaig donar la forma que veus al blog. I en tornar-lo a llegir, veia que no perdia ni una espurna de força. I així el vaig deixar.

No són per això els blogs?

lo llaguter

jd ha dit...

Bona feina Llaguter i bon blog !

Tinc amics al teu país i per a mi - que sóc del Pirineu- les terres de l
'Ebre tenen un atractiu especial.
L'altre dia vaig veure Miravet des de la muntanya...